L’1 de novembre de 2014, el Partit dels i les Comunistes de Catalunya va acordar la seva dissolució com a partit polític i la cessió de tot el seu capital humà, polític i material a una nova organització unitària: Comunistes de Catalunya.
Com a conseqüència d'aquest fet, aquesta pàgina web ja no s'actualitza. Podeu seguir l'activitat dels i les comunistes a la pàgina web de Comunistes.cat.
En primer lloc cal reconèixer el bon treball dels companys i companyes de la Federació del Moviment Unitari en la campanya electoral municipal, i felicitar a tots els i les militants i als nous regidors i regidores i possibles alcaldes. També celebrem que tornem a tenir una regidora comunista a Barcelona i un alcalde comunista a Catalunya.
Tal i com vam dir a les eleccions al Parlament de Catalunya, les eleccions són una expressió de la lluita de classes, per tant hem de fer una valoració negativa dels resultats electorals.
A Catalunya la dreta de CiU té implantació entre els treballadors i treballadores i consolida la seva hegemonia econòmica, social, política i ideològica, copant ja no tan sols el Govern de la Generalitat sinó també grans ajuntaments de capitals de província, com Barcelona i Girona, i a d’altres de capitals de comarca. Hem de caracteritzar CiU com la dreta democràtica però neoliberal de Catalunya. La CiU de Mas no és la de Pujol.
També hem de valorar amb preocupació el creixement de la dreta franquista i xenòfoba a Catalunya, que pot arribar a tenir l’alcaldia a Badalona. Aquesta dreta està representada per Plataforma x Catalunya, que ha increment la seva implantació social; la seva penetració ha estat sobretot en els barris obrers, a la classe treballadora i en una part de la gent jove. I també esta representada pel PP, que ha crescut arreu de Catalunya.
La dreta es consolida a Catalunya i el feixisme sociològic té més pes institucional a Espanya i a Catalunya, amb el que pot suposar de retrocés de drets no només socials, sinó també democràtics.
Els i les comunistes necessitem analitzar el que suposa el Govern de dretes de Catalunya més enllà de les retallades, el que suposa en lo social, econòmic, cultural, ideològic i democràtic
En aquest context ens hem de fer les següents preguntes:
Per què la gent treballadora que ha votat a la dreta ara ha passat a votar l’extrema dreta? Per què els 1.200 vots del PSC a Salt van a Plataforma x Catalunya? Per què a Badalona el PP creix en 4 regidors i ICV-EUiA en perd 2? Per què els treballadors i treballadores també voten a CiU? Per què a Les Illes Balears i al País Valencià, on s’han donat els casos més grans de corrupció, el PP ha crescut? Per què l’esquerra transformadora té més implantació metropolitana i menys a la Catalunya interior? Per què allà on l’esquerra transformadora ha governat ha pujat o s’ha mantingut? Quines són les bases socials del PP, de CiU, de la socialdemocràcia i de l’esquerra transformadora? Per què no hi hagut un trasllat de vots de la socialdemocràcia a l’esquerra transformadora? Per què Bildu ha obtingut tan bons resultats a Euskadi? Per què hi ha respostes i moviments diversos que passen sense nosaltres? Per que es tant alta l’abstenció ?
Totes aquestes respostes són als documents del Congrés del Partit.
Ja analitzàvem a partir de les darreres eleccions generals un nou cicle polític, amb una hegemonia de la dreta i l’extrema dreta a Catalunya, Espanya i Europa, que s’ha anat confirmat en els diversos cicles electorals. Un tsunami està arrasant a l’esquerra. En aquest context podem dir que la nostra coalició a Catalunya, ICV-EUiA, ha aguantat i que al conjunt de l’Estat espanyol IU, tenint en compte d’on partia, ha fet un modest ascens.
La caiguda del PSC i ERC a Catalunya suposa un retrocés de les postures de progrés i ens preocupa molt el retrocés de l’esquerra i el procés de recuperació de l’esquerra socialista a Catalunya i Espanya.
En aquestes eleccions hem vist com desgraciadament s’han materialitzat les nostres previsions de que l’evolució de la crisi comportaria l’avenç del feixisme i la xenofòbia, que s’han posat de manifest tant en el discurs durant la campanya electoral com en els resultats obtinguts per l’anomenada Plataforma x Catalunya i també en els del Partit Popular. El fet que aquest hagi estat el guanyador d’aquestes eleccions i hagin augmentat les seves expectatives de guanyar les properes generals fa que siguin més preocupants els trets de dreta extrema que la crisi econòmica ha remarcat en el seu discurs i en seu capteniment. El feixisme es desenvolupa progressivament no només en els procediments i el discurs polític, sinó també en els àmbits social, cultural i mediàtic. La tendència de la crisi a aprofundir-se i fer-se crònica ens fa pensar que augmentaran les condicions favorables al creixement del feixisme.
Aquests fets i tendències exigeixen posar en el primer pla de les nostres preocupacions i de la nostra política el desenvolupament de la unitat de les forces polítiques i socials democràtiques, per aturar i fer retrocedir el feixisme i fer créixer la pràctica i la cultura de la democràcia en tots els àmbits institucionals i socials, tan a Catalunya com a Espanya. Cal treballar de manera immediata en la configuració d’un Front Democràtic i Social capaç d’aturar i fer retrocedir el feixisme i de desenvolupar i aprofundir la democràcia.
A l’Estat espanyol, on el PP es majoritari i possiblement creixerà més a les properes eleccions generals, el comunistes hauríem de contribuir a la formació d’un Front Ampli d’IU, amb sindicalistes, socialistes d’esquerres, professionals, ecologistes... i també amb altres organitzacions polítiques a l’esquerra de la socialdemocràcia per fer front l’avenç de l’extrema dreta que representa el PP. La democràcia en el nostre país està en joc.
Ha de ser un objectiu dels i les comunistes catalans preservar, ampliar i arrelar més socialment la coalició ICV-EUiA a Catalunya. La coalició es una contribució, experimentada com a practica i no només com a plantejament teòric, a l’impuls d’un front ampli de les esquerres al conjunt d’Espanya, on IU ha de jugar un paper central que ha de saber gestionar amb generositat per sumar tot allò que esta a l’esquerra del PSOE.
Els comunistes no podem compartir practiques polítiques que donin Governs al PP com son els casos de Extremadura i Alava-
En aquesta línia i com dèiem en el document del 12è Congrés: “Hem d’aprendre a treballar amb pluralitat entre comunistes, verds, feministes, sindicalistes, quadres del moviment popular, units sobre la base d’un programa comú, sense convertir les diferències en antagonismes, el que no nega la discussió apassionada, ordenada i amb voluntat d’acció unitària, en un ambient de fraternitat i solidaritat.”
A l’Informe del Comitè Central Annex 2 del 18 de desembre del 2010 dèiem: “Els resultats de les eleccions al Parlament són un pas enrere en l’estratègia del Front d’Esquerres: El bloc dominant surt reforçat, la classe obrera molt debilitada i les esquerres afeblides. S’ha obert un nou escenari en la lluita de classes a Catalunya, amb repercussions al conjunt d’Espanya, que ens obliga als i les comunistes a posar-nos al dia.”
Així, hem d’impulsar el desenvolupament d’iniciatives unitàries de contingut democràtic –pràctiques i valors- que impliquin al conjunt de la societat arribant capil·larment a tots els sectors i àmbits socials i a tot el territori.
Cal promoure específicament plataformes amples que programin i desenvolupin pràctiques i cultura de la diversitat, la interculturalitat i els drets de ciutadania. Això exigeix, entre d’altres coses, que la societat disposi de més informació sobre la realitat de la immigració i de les polítiques socials i desmuntar la desinformació xenòfoba. Un instrument útil per aquest objectiu són els Plans de ciutadania i interculturalitat municipals amb Consells i d’altres òrgans de participació àmplia i capil·lar. El Partit ha d’actuar com a impulsor d’aquestes polítiques en el sí de les organitzacions socials i polítiques unitàries a tots els nivells i àmbits.
Un objectiu immediat ha de ser aconseguir el màxim de governs municipals sense presència del PP ni de PxC. A la configuració dels Ajuntaments, els i les comunistes hem de treballar per no permetre cap alcaldia ni govern del PP i hem de treballar amb les altres forces d’esquerres per a constituir governs d’esquerres. L’experiència ens diu que invents ‘contra natura’ contribueixen a l’ascens de la dreta.
Aquestes eleccions s’han celebrat després d’un període de mobilitzacions -la vaga general de 29-S, les mobilitzacions del personal de la Salut i l’Ensenyament, dels afectats per les hipoteques, del 14 de Maig i del 15 de Maig, d’Universitat, el 5 de juny contra les nuclears...-.
Al valorar les mobilitzacions ho hem de fer a partir de la anàlisis de quines són les seves característiques i la seva naturalesa. I saber distingir quines constitueixen una corrent d’opinió sorgida a partir de problemes reals i quines estan en el marc de la lluita de classes.
El comunistes hem recolzat les diverses mobilitzacions, però encara no hem estat capaços d’organitzar més societat.
En aquest moments és més necessària que mai la nostra aposta d’unitat de l’esquerra política i social i hem d’avançar en fer d’EUiA un moviment polític i social. La nostra aposta es fer més societat, organitzar a la gent allà on és.
És urgent posar a la pràctica el que vam aprovar en el darrer Congrés del Partit i a la Conferència de la Federació del MUT sobre el Front Democràtic i Social a L’Estat espanyol, el Front d’Esquerres a Catalunya, la unitat dels treballadors i treballadores, i la unitat de les esquerres .
També vam dir “EUiA com a moviment polític i social”. Aquest és el primer repte que hem de posar a la pràctica, els acords de la nostra 5a Assemblea. EUiA més moviment, com incorporem els diversos sectors de la societat que en aquests moments estan patint les conseqüències de la crisi i de les polítiques de dretes i com els organitzem. Món del Treball, Universitat, Salut, Ensenyament, Immigració, Dones...
Dèiem: “Els comunistes hem de practicar una nova forma de fer política, hem d’intervenir, compartir i influenciar, transformar i mobilitzar per objectiu, buscant amb la praxis i unitàriament els protagonistes de la transformació: la gent i fer-ho allà on esta la nostra gent amb organització i acció, no només pensant en que hi ha eleccions.”
També la coalició ICV-EUiA ha de donar un salt, deixant el sectarisme de banda per passar de ser una coalició electoral a una coalició amb intervenció social, que articuli la societat civil transformadora i que aglutini tot l’ampli ventall de l’esquerra transformadora.
El Comitè Unitari discutirà un pla de treball per posar en pràctica aquests objectius i per fer créixer quantitativament i qualitativament les cèl·lules.
Insurgència i confluència - Novetats i oportunitats en el Moviment 15-M –
MOBILITZACIÓ I ARTICULACIÓ DE LES RESPOSTES POPULARS
L’oligarquia financera internacional i els seus aliats nacionals s’imposen a la majoria de la societat i trenquen definitivament el paradigma de pacte de classes a Europa (fruit de la victòria antifeixista i la concessió davant l’amenaça del socialisme) i ens aboquen a una derrota històrica que pot comportar la pèrdua de les conquestes de diverses generacions del moviment obrer i les classes populars. El govern de Zapatero, amb el gir polític de maig de 2010 que ha portat a la reforma laboral, de pensions, d’austeritat, etc i l’entusiasta aplicació de les receptes d’austeritat pel govern neoliberal de СiU, que està aprofitant per atacar i privatitzar els serveis públics a Catalunya, ha generat un moviment reactiu de resposta. El moviment de resposta davant les mesures antipopulars del(s) govern(s) derivades d’assumir l’austeritat exigida per l’oligarquia financera internacional amb l’instrument del xantatge amb l’especulació del deute públic (en bona mesura generat per les transferències públiques per rescatar les institucions financeres), té quatre grans expressions a Catalunya a tenir en compte:
-La societat civil organitzada. Plataforma Prou Retallades, Xarxa d’Entitats, Plataforma per una fiscalitat justa, Ni un pas enrere. Al darrere hi ha els sindicats majoritaris CCOO i UGT. L’aliança és contra les mesures concretes de gestió de la crisi per part del govern de la Generalitat. L’expressió més important va ser la massiva manifestació del 14 de Maig que va aplegar desenes de milers de persones sota el lema Prou retallades!
-Les organitzacions sindicals (CCOO i UGT) sí que impugnen la política macroeconòmica d’austeritat. La mobilització contra la reforma laboral amb la Vaga General del 29-S va ser important.
-L’esquerra política: la coalició ICV-EUiA, marcadament, però també altres expressions i tradicions de l’esquerra rebutgen les receptes neoliberals. S’ha obert un moment d’actualització davant el nou cicle polític marcat per la majoria i hegemonia de les dretes, l’avenç del feixisme i la xenofòbia, i la mobilització social. Hi ha processos com las Mesas de Convergència, el Col·lectiu Inflexió i altres espais on hi ha debats transversals i que posen en primer pla l’organització i mobilització social. Cal donar un nou impuls a una coalició política, que incorpori nova gent i nous sectors i que doni prioritat a la mobilització i l’articulació social.
-El moviment 15-M, un moviment democràtic interclassista (de les classes socials antagonistes a l’oligarquia financera) que va sorgir arran la iniciativa de Democràcia Real Ja! de convocar una manifestació simultània a 60 ciutats de l’Estat. El resultat va ser de desenes de milers de persones a Madrid i milers a Barcelona. A Madrid, unes poques persones decideixen acampar i són desallotjades. Tot això és seguit en directe per desenes de milers de persones a través de les xarxes socials, que decideixen anar i acampar a la Plaza del Sol i a moltes altres ciutats, produint un fenomen de masses que és amplificat i seguit atentament pels mitjans de comunicació (amb diferents interessos segons cada grup empresarial).
Cal destacar el protagonisme d’una joventut amb taxes d’atur per sobre del 40% i en què un 38% dels joves contractats tenen un contracte temporal. La precarietat fa que la joventut sigui el col·lectiu laboral més vulnerable en temps de crisi. Aquesta realitat, sumada a la dificultat per accedir a un habitatge, o l’augment de l’edat de jubilació fins als 67 anys, dibuixa un futur amb moltes ombres per a tota una generació.
En el seu punt més àlgid va haver-hi més de 600 acampades a tot el món només la primera setmana. Per fer-nos una idea, a Barcelona es van recollir unes 80.000 signatures de suport a la Plaça durant la primera setmana. A Catalunya hi hagut al voltant de 74 acampades i 24 assemblees de barri a Barcelona i segueix estenent-se. És interessant veure la referència espanyola del moviment, el fet que malgrat el protagonisme de la joventut aquest moviment sigui intergeneracional, que hi ha una gran presència de joves treballadors/es molt qualificats sense perspectives, fills i filles de la classe treballadora de la perifèria i amb valors progressistes. També s’ha produït un excés d’organitzativisme i ideologització, amb debats estèrils i pràctiques organitzatives que dificultaven avançar. També la gran rotació i renovació de persones ha fet que moltes vegades es produeixin debats cíclics. Malgrat tot això, s’ha avançat en organització, acció i descentralització arrel de les més de 120 assemblees de barri/poble/ciutat.
Cal diferenciar les acampades del moviment 15-M. Les acampades són una part del moviment. El moviment 15-M és tota aquella gent que connecta amb el missatge i els objectius del 15-M i que no són exactament el mateix que les dinàmiques de les places. En aquest sentit, Democràcia Real Ja! té un projecte estratègic de configurar un moviment social organitzat i estable de nou tipus. A nivell de l’Estat espanyol, ¡Democracia Real Ya! considera adherides les Mesas de Convergencia, ATTAC Espanya i Hipotecados. A nivell de Catalunya s’està configurant una aliança amb Indignad@s Sanitat, Hipotecad@s, EXGAE i Inflexió.
En aquest moviment hi trobem com a mínim dues novetats:
a) un nou llenguatge que expressa les intuïcions populars. Un llenguatge antistablishment “No som mercaderia en mans de polítics i banquers”, que expressa com el sistema polític-institucional no fa altra cosa que seguir els dictats de l’oligarquia financera que és qui veritablement mana “No és una crisi, és una estafa”, “Manos arriba, esto es un atraco”... i que a més genera una nova il·lusió: lluitar per canviar, no plantejar només les lluites a la defensiva i sabent-les perdudes. Saber que les lluites d’avui construeixen cap al canvi.
b) una nova eina comunicativa i organitzativa massivament utilitzada: les xarxes socials capaces de mobilitzar, emprades amb encert polític, en temps reduïdíssims i en espais enormes grans quantitats de persones. L’experiència als països àrabs i el moviment contra la Llei Sinde mostren la potència polític-organitzativa que poden arribar a tenir i anima un grup de gent a seguir aquesta via.
La violenta, innecesària i absolutament desproporcionada càrrega policial del 27 de maig va demostrar que els poders polítics d’una societat capitalista no suporten l’apropiació del carrer per a la crítica frontal, ni tan sols quan s’expressa pacíficament, i que el poble és capaç de reaccions d’una extraordinària energia i creativitat quan és col·locat cara a cara davant la brutalitat inherent al sistema capitalista i els seus instruments repressius.
El moviment 15-M, que té en el pacifisme un principi fonamental, va convocar el passat 15 de juny una acció de protesta al Parlament. L’acció era de caire simbòlic i pacífic, i pretenia deslegitimar els pressupostos, no pas el Parlament. No obstant això, petits grups, alguns dels quals eren infiltrats, van enterbolir el recorregut de l’acció amb increpacions, empentes i pintades a alguns diputats/es, així com llançant ampolles d’aigua i altres objectes, actes violents que el propi moviment, així com també aquest partit, rebutgen obertament. Aquests fets aïllats no poden servir, de cap manera, per criminalitzar aquest moviment.
El govern de la Generalitat, en una estratègia perfectament orquestrada, va aprofitar aquests fets per magnificar-los i provocar un debat entorn a la deslegitimació del Parlament, titllant el moviment de violent, d’utilitzar técniques de kale borroka, d’antidemocràtic i de posar en qüestió la legitimitat del Parlament, evitant el veritable debat: el dels pressupostos de la vergonya i la fractura social que està provocant el seu govern. Sense oblidar, parlant de legitimitat, que ni les retallades ni la Llei Òmnibus estaven al seu programa electoral quan el poble va anar a les urnes.
L’intent de criminalització que van fer els mitjans de comunicació majoritaris, i que va durar fins diumenge 19 de juny, va ser dels més intensos i agressius que s’han vist últimament contra un moviment amb molts pocs dies de vida i poca experiència, però que va reaccionar immediatament contrainformant a través de les xarxes socials, desmarcant-se de la violència i reforçant la convocatòria del 19-J. Amb tots aquests elements, la manifestació del diumenge 19 de juny va ser de les més populars, festiva i reivindicativa que s’han pogut veure els últims anys al nostre país. Amb el lema :”El carrer és nostre, no pagarem la seva crisi” i “Prou retallades i Felip Puig dimissió” més d’un centenar de milers de persones (75.000 segons interior, 100.000 segons la premsa, 275.000 segons els organitzadors) vam sortir al carrer convocats per les més d’un centenar d’assemblees a Catalunya. Van haver-hi manifestacions a altres ciutats, com per exemple Tarragona, així com a moltes ciutats de l’Estat i d’Europa també van sortir sota el lema global “Contra el Pacte de l’Euro”. Cal destacar, molt especialment, la participació dels sindicats de classe i la plataforma Prou retallades!, un pas important a la necessària confluència.
EL PAPER DEL PARTIT EN LA MOBILITZACIÓ
Dèiem al CC de març del 2010: “El partit en el proper període ha d’esdevenir un catalitzador de les lluites contra les polítiques del neoliberalisme. Hem d’ajudar a desenvolupar una xarxa de resistències que van molt més enllà de l’acció partidària orgànica.”
Analitzàvem, també al CC de març del 2010, que “globalitzar i enllaçar les lluites parcials contra les polítiques neoliberals és un objectiu de l’activitat partidària allà on es desenvolupi. Enfortir la transversalitat social amb l’objectiu de construir i reforçar la societat civil alternativa ja que objectivament les agressives polítiques neoliberals afecten majories socials molt amples.” I vam repetir-ho al CC del juliol del 2010, “la societat civil pot prendre un protagonisme que hem d’acompanyar des de la política, per cercar una altra manera de politització.”
A l’Informe del CC del 16 d’abril del 2011 parlàvem de la ”Mobilització i articulació de les respostes populars: Insurgència i confluència” apuntant que “Una forma de dotar la classe i els sectors populars d’eines d’interpretació i mobilització és la creació, al marge de les estructures dels partits i fora dels calendaris estrictament electorals, d’iniciatives de resistència popular per frenar agressions concretes de les polítiques neoliberals.”
OPORTUNITATS I TASQUES AL MOVIMENT 15-M
Els perills que té el fenomen de les acampades són que el moviment s’esgoti i cremi una generació de lluita si no és capaç d’avançar en objectius i organització. També hi ha el perill que els mass media destaquin el missatge antipolític i antisindical per imposar la seva agenda i atacar els partits i sindicats que estem lluitant contra el neoliberalisme. Els i les comunistes hem de participar per col·laborar en l’organització i estructuració sòlida de les lluites i dels lluitadors/es, escoltant, aprenent i aportant.
Les oportunitats del Moviment 15-M són:
a)injecció d’il·lusió i regeneració al si de les organitzacions de les esquerres, de la classe treballadora i de la societat civil. Possibilitat d’incorporar noves persones, noves generacions i noves formes. Més permeabilitat i arrelament. Impugnació de l’estratègia del mal menor i avenç cap a una estratègia de combativitat.
b)procés de politització accelerat de diverses generacions. Símbol a l’imaginari col·lectiu que reemergirà periòdicament si s’és capaç de connectar-hi. Diferències amb altres moviments com No a la Guerra o Moviment antiglobalització: d’intensitat i profunditat de la seva significació, d’una banda, i de l’altra que aquest és un moviment que es dóna no només per qüestions ideològiques ni vitals, si no per l’afectació de les vides i el futur dels i les participants.
Les agressions neoliberals continuaran, l’atur augmentarà, el moviment pot reemergir amb una periodicitat molt més curta. En aquest sentit, el 15-M pot ser l’inici d’un procés que s’estén i ha de trobar expressió política.
Les tasques dels i les comunistes de cara al Moviment 15-M són:
a)Contribuir a aclarir un programa mínim, o objectius concrets, que connecti amb la majoria del moviment i trobar les formes de lluita per fer-lo avançar.
b)Cal buscar la confluència amb la xarxa d’entitats i en especial amb els sindicats, perquè només si la classe treballadora organitzada està al capdavant, i confluint amb un moviment com aquest, pot esdevenir capaç de transformar. Anem en la bona direcció facilitant aquests ponts i teixint llaços, prioritzant la unitat i/o complementarietat d’acció en les lluites.
c) Contribuir a l’organització estable del moviment (Democracia Real Ya, Indignad@s, Col·lectiu Inflexió, Hipotecad@s, EXGAE, etc..), contribució a crear estructures territorials i permanents que donin densitat organitzativa i durada al moviment (Assemblees de Barri i municipi, connexió amb Associacions de Veïns/es on sigui possible).
d) Treballar conjuntament des de l’Escola de Formació i l’Àrea de Comunicació del Partit per aprendre a utilitzar i optimitzar l’ús de les noves tecnologies, amb una especial atenció a les xarxes socials. Sobre aquests temes, l’Escola del Partit n’elaborarà un pla de treball.
El PCC condemna l'aprovació en el Consell de Seguretat de l'ONU d'una resolució que preconitza l'agressió militar estrangera contra Líbia. Lluny de qualsevol sentit genuí de la solidaritat amb el poble de Líbia i defensar els seus legítims drets, la resolució adoptada pel Consell de Seguretat de l'ONU està destinada a proporcionar cobertura als objectius de les grans potències occidentals en la intervenció directa en els assumptes interns d'un Estat sobirà i dirigida al control geoestratègic dels recursos naturals de Líbia.
1. El PCC condemna l'aprovació en el Consell de Seguretat de l'ONU d'una resolució que preconitza l'agressió militar estrangera contra Líbia. Lluny de qualsevol sentit genuí de la solidaritat amb el poble de Líbia i defensar els seus legítims drets, la resolució adoptada pel Consell de Seguretat de l'ONU està destinada a proporcionar cobertura als objectius de les grans potències occidentals en la intervenció directa en els assumptes interns d'un Estat sobirà i dirigida al control geoestratègic dels recursos naturals de Líbia.
2. El PCC, en aquestes circumstàncies, recorda el desastre de les guerres a l’ Iraq i l'Afganistan, que s'activaren en el nom de la protecció de les persones i la democràcia i han causat la mort de centenars de milers i el desplaçament de milions de persones.
3. El PCC reitera la seva oposició a qualsevol acte d'agressió contra Líbia o contra qualsevol altre Estat sobirà, que només servirà per exacerbar el conflicte intern i conduir a una major inestabilitat en tota la regió del Magribí i Orient Mitjà.
4. El PCC reitera la seva condemna al règim de Muamar el Gadafi i dóna ple suport a les legítimes aspiracions democràtiques de la ciutadania líbia, així com a la resta de moviments ciutadans que a diferents països del món àrab estan endegant profundes transformacions.
5. El PCC lamenta l'actitud del Consell de Seguretat de les Nacions Unides i del seu Secretari General per donar suport a una estratègia per iniciar una guerra d'agressió imperialista en detriment del que hauria de ser, a la llum de la Carta de les Nacions Unides, la seva activitat: la promoció i suport a les iniciatives diplomàtiques que països com Veneçuela i altres organitzacions com la Unió Africana han donat a la recerca d'una solució pacífica del conflicte.
6. EL PCC alerta sobre la campanya de desinformació desencadenada per donar suport a les intencions bèl•liques de l'OTAN i els seus poders, que es reflecteix en el fet que el Consell de Seguretat acaba d'aprovar una agressió militar contra un país sobirà en nom de la "defensa els drets humans ", al mateix temps mantenir el silenci sobre els esdeveniments com les reiterades il•legalitats d'Israel o la invasió de Bahrain amb el desplegament de l’exèrcit de l’Aràbia amb la intenció d’aixafar els aixecaments populars en aquest país.
7. El PCC lamenta la posició adoptada pel Govern de l’estat espanyol, de donar el suport a la resolució, d’esquena al sentit de la majoria de la població, que s’ha manifestat en defensa de la PAU de manera massiva en els darrers anys.
8. El PCC reafirma la seva total oposició a la participació de l’estat espanyol en l'agressió contra Líbia, ja sigui per la participació directa de les forces o mitjans militars, ja sigui per la participació indirecta o suport logístic a les operacions militars associades a aquesta agressió i fa una crida a la mobilització en defensa de la PAU i la democràcia al món àrab.
L’àmbit cultural és un espai que el Partit ha treballat poc durant els últims anys. Alguns historiadors i historiadores mantenen la tesi que realment s’ha treballat molt poc de manera organitzada i, més enllà de les resolucions que d’una manera més o menys formal hem anat publicant al llarg del temps, no s’ha discutit en profunditat la realitat cultural i, sobretot, quines són les tasques que, com a comunistes, hem d’impulsar en aquesta àrea. Els documents i resolucions del XII Congrés, sense fer un èmfasi especial en cultura, sí que indiquen de manera clara com s’hauria d’actuar en tots els àmbits en els que els i les comunistes treballem; el reconeixement de l’esquerra de forma plural, la concreció en el nostre treball com a una peça del Front d’Esquerres, la unitat dels i les treballadors i treballadores, dels i les comunistes, la necessitat d’organitzar els nostres actius en el seu àmbit de lluita natural.
Concretar aquests importants acords en el front cultural és la tasca que avui tenim marcada. Hem de desenvolupar per al nostre ideari una política cultural de caràcter col·lectiu i no competitiu, que ajudi a entendre que hi ha una altra manera de viure, altres formes en les que homes i dones puguin ocupar el seu temps pel desenvolupament com a persones amb valors socials.
Conèixer altres experiències que des de fa anys ja s’estan desenvolupant en aquest front, amb experiències diverses i amb resultats diferents, donar-hi suport i treballar amb elles. No serà una tasca fàcil ni es concretarà de seguida, però és imprescindible començar a treballar en aquesta direcció.
Des de l'Àrea de Cultura del PCC volem, de manera transversal i coordinada amb totes les Federacions i àmbits del Partit, iniciar el desenvolupament d’una política cultural caracteritzada per la transmissió dels valors de tot allò que nosaltres entenem per cultura: nacional i internacionalista, de classe; científica; la feina col·lectiva front la individualitat; la cooperació front la competitivitat; la solidaritat; el feminisme i les tasques de les dones en la lluita per la igualtat; la memòria històrica democràtica; els valors republicans d’igualtat i justícia; el lliure pensament; la defensa del nostre medi ambient; la lluita contra l’especulació; la defensa dels drets de les treballadores i els treballadors sense que tingui importància allà on hagin nascut o el color de la seva pell; promocionar la creació artística i la necessitat d’adquirir els coneixements pràctics i teòrics que ens permetin la mirada crítica i constructiva. Transmetre aquests i d’altres valors innats a l’esquerra que possibiliten la unió de les persones contra l’explotació a la qual són sotmeses.
El debat de com i amb quines eines s’ha de dur a terme aquesta feina ha de ser més extens, i per això creiem necessari concretar jornades en què puguem reunir tots els companys i companyes que treballen en el món de la cultura i oferir al Partit un mapa de la situació actual i una línia d’actuació que, amb molta flexibilitat, vagi marcant una direcció de treball.
L’HEGEMONIA CULTURAL
Hem de tenir en compte que la cultura no es configura de forma aïllada, sinó que és el producte de la interdependència entre les formes econòmiques, socials i polítiques i per tant la seva realitat dependrà en cada moment dels avenços que puguem realitzar i de la confrontació de les idees en cadascuna d’aquestes formes.
En l’actualitat al nostre país s’obre un panorama gens encoratjador. La recuperació del poder polític per part de CiU ens situa, novament, en l’intent de la dreta d’hegemonitzar la cultura, transmetent els seus valors reaccionaris, homogeneïtzadors, individualistes i competitius. En la societat capitalista la cultura es transforma en mercaderia i en corretja de transmissió de les idees de la classe dominant. La ciutadania esdevé mer espectador de la creació cultural i un pur consumidor de la ideologia de la dreta. Treballem des de tots els àmbits del Partit per impedir el pas a aquestes idees, en la lluita institucional, en la sindical, en la de l'associacionisme. També en el de la cultura perquè és des d'aquesta des d'on es poden formular i articular políticament els instruments d'una hegemonia cultural alternativa que s'oposi a la dominant i que impregni de valors tradicionals de l'esquerra a la classe treballadora, impedint d'aquesta manera els avenços dels postulats de la dreta, representats entre uns altres per CiU i PP. Estem en els temps del postmodernisme. Els seus fonaments socials són el domini mundial del capital financer i la unificació electrònica del planeta. El postmodernisme és també el senyal cultural d'un canvi en l'horitzó existencial de la gent. La vida es desenvolupa ara únicament en el present sense una visió clara de passat o futur, un estil basat en la nostàlgia substitueix la memòria social i els relats utòpics, el triomf d’allò individual sobre allò col·lectiu. Té la necessitat de qüestionar els grans ideals de la societat vàlids des de l'època il·lustrada i així, després de dubtar de la validesa de la raó, diu adéu a qualsevol fonament i als grans principis que regien la modernitat per obrir-se a una nova època en la qual regna la indeterminació, la discontinuïtat i el pluralisme.
El postmodernisme s'expressa com la gestió de la globalització que fa el capitalisme neoliberal, és una amenaça directa a les diferències culturals que ens enriqueixen com a persones i com a pobles. La tendència és a estandarditzar la producció cultural, la qual cosa amenaça directament les formes pròpies que s'han anat forjant a través del temps i que marquen la identitat i les aspiracions dels pobles. Aquesta homogeneïtzació pretén ensopir les respostes de caràcter col·lectiu, individualitzant les persones per a una alienació més gran i més ràpida.
TIC I CULTURA
La ràpida evolució de les Tecnologies de la Informació i la Comunicació (TIC) durant les darreres dècades ha tingut un fort impacte en l'àmbit de la cultura i les arts. Es tracta d'una transformació dels mitjans de comunicació que ha afectat tots els àmbits de la societat i que comporta efectes a nivell transversal en totes les àrees d'activitat humana, però molt especialment l'àmbit de la cultura, amb implicacions molt importants en la creació, producció i distribució de continguts culturals.
Desprovista de connotacions ètiques per ella mateixa, l'evolució de la tecnologia té aspectes positius i negatius per als interessos de la Classe Treballadora, en funció del seu ús polític i ideològic. Des de l'àmbit de la cultura és important assenyalar el fort impacte que les TIC han tingut en la revitalització del debat sobre la Propietat Intel·lectual i els anomenats Drets d'Autoria, rera els quals s'amaguen els interessos, no dels autors i autores, sinó de l'empresariat de la Indústria de l'Entreteniment. Organitzada en poderosos lobbies corporatius que pressionen i condicionen els governs per tal de mantenir els seus privilegis, la Indústria de l'Entreteniment ha apostat per un model agressiu de confrontació amb la societat civil, criminalització de la ciutadania i foment de les entitats de gestió tipus SGAE a l'Estat Espanyol i RIIA als EUA.
Les implicacions d'aquest debat van però molt més enllà de l'àmbit de la cultura i en resposta a aquesta ofensiva les classes populars han aixecat importants fronts de lluita que constitueixen una avantguarda de resistència al liberalisme dominant.
Moviments per al programari lliure, per a la lliure circulació de la informació, per a la llibertat del coneixement, per a la Neutralitat de la Xarxa s'han anat concretant en els darrers anys en la forma de moviments sectorials. Un dels principals fronts d'aquesta lluita és el moviment o moviments per a noves formes de distribució de continguts cultural com Copyleft, Domini Públic, Llicències Obertes,…
Aquestes experiències tenen un fort component socialitzador de la cultura i, malgrat constituir (com molts dels seus crítics han assenyalat) sortides més o menys individuals a problemes col·lectius, comporten una experiència gens menyspreable a tenir en consideració pel conjunt de l'esquerra transformadora.
EL PCC I LA CULTURA
Els i les comunistes necessitem una orientació clara de cap a on hem de dirigir les nostres passes en dos vessants comunicats però diferents: La cultura en l'organització partidària i els instruments culturals de l'esquerra.
La cultura en l'organització partidària
En acompliment dels acords del XII Congrés estem en ple procés de creació de cèl·lules a l'Àrea de Cultura. El gener del 2010 teníem una única cèl·lula, la cèl·lula de Cultura Ramon Casanellas, integrada a la Federació de TPQ i lligada al treball cultural de la Fundació Pere Ardiaca, que intentava organitzar en el seu entorn aquelles i aquells camarades que desenvolupaven un treball intel·lectual, entenent com a intel·lectual no tan sols els treballadors creatius o acadèmics sinó tots i totes els que treballen de forma no manual utilitzant la seva capacitat en el desenvolupament de les idees.
En el treball diari s'anava constatant que al si de la cèl·lula hi havia un gresol molt diferenciat en les activitats diverses dels seus membres i que la grandària aconseguida impedia, de forma important, el creixement de la militància. Finalment, i com a conseqüència natural, la cèl·lula va optar per la seva divisió i per tant per la creació d'altres cèl·lules els membres de les quals tenien tasques més afins i interessos més comuns.
En l'actualitat s'està en procés de consolidació de les següents cèl·lules:
Cèl·lula de Cultura Ramon Casanellas Àmbit: instruments culturals Cèl·lula de Cultura de Badalona-Manuel Sousa Àmbit: Associacionisme cultural a Badalona Cèl·lula de Cultura de Gràcia-Ovidi Montllor Àmbit: Associacionisme cultural a Gràcia Cèl·lula de Cultura de Manuel Vázquez Montalbán Àmbit: Associacionisme gastronòmic com a instrument d’articulació sòcio-política Cèl·lula de Cultura de la Memòria Democràtica Nina Peláez Àmbit: Associacionisme memorialístic. Cèl·lula de Cultura Maria Ginesta Àmbit: Intervenció cultural. Cèl·lula de Cultura Pablo de la Torriente Àmbit: Professionals de la comunicació i noves tecnologies Cèl·lula de Cultura Mario Benedetti Àmbit: Extensió cultural
Aquesta divisió ha propiciat, en l'intern i de manera immediata, la incorporació de nous militants, així com la reincorporació d'alguns i d’algunes que havien abandonat el projecte fa alguns anys i, en l'extern, una major presència en diversos ambients del món cultural.
El projecte és ambiciós, incidir més al món cultural i al mateix temps potenciar el creixement del Partit. Al marge del que podria semblar, aquesta “divisió cel·lular” no implica un menor treball a la Fundació Pere Ardiaca, instrument també important en la nostra política cultural, més aviat al contrari, ja que passa a nodrir-se de nombrosos nous contactes i de possibilitats molt més grans per al debat d'idees, convertint-se en una eina per a l'elaboració de noves tesis i en un referent per a moltes persones d'esquerres.
La Fundació Pere Ardiaca és un instrument de gran importància per al treball d'articulació i vertebració de la xarxa associativa cultural progressista de Catalunya, del Front d’Esquerres en l'àmbit social i cultural, per establir i intensificar relacions amb organitzacions progressistes i per impulsar marcs unitaris i incidir i contribuir a la formació política dels quadres de la societat civil. La seva revista, l’Espurna, juga un paper clau a l’hora d’establir ponts i complicitats amb amples sectors socials i intel·lectuals del nostre país.
Els instruments culturals de l’esquerra
Hi ha instruments culturals amb els quals podem treballar en la línia del que hem dit abans. Experiències diverses però que recullen de manera considerable les aspiracions que plantegem en l'àmbit cultural. N’esmentem algunes com a exemple i no a tall limitatiu ja que a mesura que anem coneixent noves experiències podrem involucrar-nos i donar-hi suport: - Les vocalies de cultura de les AA.VV. En molts casos la presència de comunistes a les Associacions és considerable, hauríem de conèixer-les i oferir en el que puguem el nostre suport i treball comú. - La xarxa associativa entorn del Moviment Laic i Progressista. - Altres ateneus com, per exemple, el creat per companys i companyes d'EUiA de Rubí, entre molts d’altres. - Associacions de creadors alternatius (pintura, escultura, literatura, corals…). - Entitats i associacions esportives sense ànim mercantilista.
Menció apart volem fer de l’Associació Cultural Roig i dels Ateneus Roig, dels que militants del Partit han participat en la seva creació amb les premisses indicades emanades del XII Congrés però amb un espai d'actuació més gran ja que abasten part important de l'esquerra transformadora del nostre país.
Es tracta d'una eina útil perquè està situada en el mateix posicionament del Partit quant a la pluralitat necessària per avançar en el Front d’Esquerres i la transformació social.
Els Ateneus, una eina útil per al Partit
L’Ateneu Roig, actualment un a Badalona i un altre a Barcelona, és un projecte impulsat i gestionat per l’Associació Cultural Roig que vol contribuir, a partir de l’articulació d’un espai de producció, difusió i dinamització cultural, a la generació d’una cultura d’esquerres solidària, unitària, radicalment democràtica, científica i crítica, internacionalista.
Els Ateneus Roig volen contribuir a recuperar el lligam del món de la cultura i els moviments socials (moviment veïnal, solidaritat, pau, etc...) amb el moviment obrer i les seves lluites i a generar una renovada cultura de classe.
Amb aquesta finalitat, tenen com a objectiu treballar per una cultura que posi en valor l’autonomia personal tant com el valor del treball col·lectiu, conscient i activa davant dels reptes civilitzatoris que planteja la crisi de sostenibilitat ecològica, promotora dels valors republicans i del paper de les dones a la societat, bel·ligerant cap a la injustícia i desigualtats socioeconòmiques o per qüestions ètniques, culturals o de gènere. Que també promocioni el valor del treball, la creativitat, la innovació, el coneixement i les experiències d’articulació i experimentació social, cultural i econòmica no basades en l’explotació de les persones.
ALBERTO RECIO Los cambios en las políticas laborales de las empresas han estado acompañados de importantes modificaciones en las políticas de regulación del mercado laboral. Sin duda, las más sustanciales han sido las reformas laborales en materia de contratación, protección al empleo, flexibilidad (…). La clase obrera española ha vivido en la «montaña rusa» de la reforma laboral permanente. La situación recurrente de crisis y cierres empresariales, así como la internacionalización de las actividades productivas, han hecho creíble la idea de competitividad económica que constituye el sustrato legitimador de muchas políticas laborales.
INTRODUCCIÓN
CORRESPONDIENDO a la invitación de Gaceta Sindical presento aquí una versión revisada de un artículo que publiqué hace cuatro años en la revista Mientras Tanto con el título «¿Qué fue de la clase obrera?», formando parte de un número dedicado a analizar las transformaciones sociales y laborales que habían experimentado las clases trabajadoras en España (2005). El paso del tiempo obliga a matizar alguna de las afirmaciones que allí se sustentaban, aunque creo que en lo sustancial las cuestiones planteadas siguen vigentes. Y, en el actual contexto de crisis sistémica deben ser repensadas si queremos construir alternativas que nos alejen de la catástrofe (o de la «barbarie» como habrían expresado alguno de mis pensadores de referencia).
Hace cuatro décadas la clase obrera estaba «de moda» en los anales académicos y en la vida social. En algún momento parecía que la salida del modelo social levantado tras la Segunda Guerra Mundial (lo que unos apodan keynesianismo y otros fordismo) iba a dar lugar a una sociedad con más justicia social y más derechos y protagonismo social del mundo del trabajo. La historia se torció, no es el espacio para discutirlo. Lo cierto es que a principios de la década de los 80 la moda intelectual era la de referirse a la desaparición de la clase obrera, tal como apuntaba el polémico ensayo del izquierdista André Gorz «Adiós al proletariado». En poco menos de una década la clase obrera había pasado de ser un grupo social, al que se le atribuía un potencial de creación de una nueva hegemonía social, a prácticamente esfumarse de la escena socio-política.
La idea de una clase con proyecto alternativo tenía su origen en la tradición marxista. Entre las muchas formulaciones de Marx había dos previsiones que, en cierta medida, sustentaron buena parte de la tradición marxista posterior por lo que respecta a la evolución social de las clases. La primera es que la evolución del capitalismo tiende a polarizar la sociedad y a concentrar la propiedad de los medios de producción en un sector social reducido. Esto es, se disuelven las formas de propiedad mixta y la mayoría de la sociedad pasará a depender de sus ingresos salariales para subsistir. Con algunos matices, creo que esta primera previsión se ha cumplido con bastante precisión y se refuerza allí donde el capitalismo se desarrolla. La segunda hipótesis era que esta polarización generaría, de por sí, una nueva mayoría social homogénea, que al percibir la naturaleza de la explotación capitalista apostaría por un cambio social. El mismo Engels llegó a suponer que esta clase obrera homogénea podría imponer el socialismo por vía pacífica, en la medida en que su mayoría social se tradujera en una mayoría parlamentaria de los partidos socialistas. Hoy resulta evidente que esta segunda previsión no se cumplió, que la construcción de las estructurales sociales era mucho más compleja de lo que habían pensado los primeros marxistas y que para entender las dinámicas sociales se requería contemplar más elementos.
No deja de ser paradójico que en el mismo período en que se producía la crisis de la visión clasista de la sociedad se estaba desarrollando un importante debate intelectual, el de la segmentación del mercado laboral; que a mi entender abría una importante vía de análisis para comprender la complejidad de las estructuras sociales de las clases asalariadas y las contradicciones de las políticas de izquierda. Libros como el de Gordon et al. (1982) constituyen un primer y valioso intento de entender las dinámicas de diferenciación social que podían explicar por qué un grupo tan mayoritario como el de los asalariados, puede no tener ni una identidad común, ni sustentar un mismo proyecto social. Siempre he considerado que entender esta complejidad constituye uno de los elementos básicos para desarrollar políticas que nos acerquen a un modelo social más justo y eficiente (entendida la eficiencia como la capacidad de satisfacer las necesidades básicas y el desarrollo de proyectos de vida autónomos).
En esta nota no voy a entrar en el fondo del debate teórico. Simplemente trataré de mostrar en qué medida los cambios en la estructura social y productiva española influyen en la generación de diferencias —objetivas y de aspiraciones— de las clases trabajadoras; y, por tanto, detectar elementos de fractura social que solo pueden soldarse con proyectos sociales diferentes. Unas diferencias en las que no sólo influyen las condiciones laborales objetivas, sino también los elementos e instituciones que contribuyen a generar imaginarios sociales.
TRANSFORMACIONES DE LARGO RECORRIDO
La estructura laboral española ha experimentado una enorme transformación en las últimas décadas. Conviene subrayar algunos rasgos que indican líneas de cambio profundas, aunque en algunos casos estas tendencias experimentan giros más o menos coyunturales, como veremos a continuación.
La primera cuestión es la relación de las personas con el trabajo mercantil (hay otro trabajo, socialmente relevante que la economía convencional y las estadísticas laborales no consideran: el trabajo doméstico-familiar, el trabajo social no mercantil). La tasa de actividad global ha crecido, aunque lo más significativo lo constituyen los cambios en los comportamientos sociales cuando se consideran los aspectos de género y edad. En conjunto, ha decrecido la participación laboral de los hombres y ha aumentado la de las mujeres.
Al mismo tiempo, se ha producido una reducción de las tasas de participación en las edades extremas de vida laboral. Aunque, como se comprueba en la Tabla 1, esta «retirada» de jóvenes y trabajadores mayores se ha reducido en el período 2004-2008 coincidiendo con la última fase de crecimiento del empleo.
Lo que obliga a pensar que parte de esta evolución se explica por el efecto «trabajador desanimado», y que no es otro que el hecho de que un porcentaje de la población se retire del mercado laboral cuando las perspectivas de encontrar un empleo son escasas y vuelva a él cuando la coyuntura mejora. En el caso de los trabajadores de avanzada edad es posible que su comportamiento tenga bastante que ver con políticas de «expulsión» del mercado organizadas por las propias empresas (prejubilaciones, no contratación de gente mayor); políticas que se frenan cuando la demanda tira y hace falta mano de obra. Una cuestión crucial a tener en cuenta a la hora de discutir sobre el alargamiento de la edad de jubilación es si esta retirada es involuntaria; pues las recesiones generan retiradas involuntarias que acaban
TABLA 1. Tasas de actividad Año Total Hombres Mujeres Menores Mayores de 25 años de 55 años 1976 52,1 78,0 28,8 57,4 29,8 2004 55,9 67,9 44,6 50,2 17,8 2008 59,7 69,6 50,2 52,4 22,4
Tasa actividad = activos/población en edad trabajar x 100. FUENTE: INE Base.
generando pensiones de miseria para el resto de la vida. En conjunto, los aspectos esenciales son dos: por un lado, una reducción sensible de las diferencias de comportamiento entre hombres y mujeres; y un acortamiento de la vida laboral, por otro. Esta última transformación puede apuntar a una menor centralidad del trabajo en la vida de mucha gente y a una mayor importancia de otros elementos de relación social.
En segundo lugar (Tabla 2), el desarrollo capitalista en España sigue generando una continua ola de asalarización, pareciendo cumplir la profecía marciana de la creciente polarización social entre propietarios de los medios de producción y proletarios. Ciertamente, la mayoría de la gente necesita un empleo asalariado para obtener ingresos con los que subsistir y generar derechos sociales para los períodos de inactividad (paro, jubilación, enfermedad). Una buena parte de esta fuerte reducción de la «pequeña burguesía propietaria» se explica por la evolución de dos sectores: la agricultura y el comercio. La primera es una actividad que, al calor del cambio tecnológico, ha experimentado una verdadera destrucción masiva de empleo (y la concentración subsiguiente de tierras ha generado también aquí un mayor peso del empleo asalariado). En cambio, en el comercio lo que ha ocurrido es el paso de una actividad dominada por pequeñas empresas familiares al predominio de cadenas comerciales que emplean a miles de personas, en lo que constituye un caso ejemplar de expansión del gran capital. Estas cifras pueden chocar a menudo con la imagen del crecimiento de los falsos autónomos. Ciertamente estos existen (en el cuadro 3 puede verse cómo esto incide en actividades como la construcción) y en determinados sectores es posible advertir su presencia, pero globalmente este efecto de «externalización» de determinados empleos no llega a contrarrestar el hundimiento de las actividades habituales de empleo autónomo.
Una cuestión interesante es la evolución del empleo público. De acuerdo con los datos de la EPA parece haber tenido una evolución parabólica; una larga oleada de crecimiento, incluso bajo los Gobiernos pretendidamente «ultraliberales» del Partido Popular, donde la contención del empleo estatal fue contrarrestada por el crecimiento en las autonomías y entes locales. Y una fase final donde el empleo público vuelve a ceder protagonismo. Algo que se explica tanto por el papel que han tenido la construcción y los servicios privados (hostelería, servicios empresariales) en la última fase de crecimiento, como por el creciente recurso de las Administraciones Públicas a la externalización de los servicios públicos, lo que genera un nuevo ámbito «parapúblico» donde existe una clara dicotomía entre la responsabilidad última de la gestión y la financiación, por un lado, y la gestión laboral, por otro. Como es conocido, esto explica, por ejemplo, el fuerte crecimiento del empleo temporal en el empleo público y parte del crecimiento del empleo privado en algunos servicios, especialmente en el sector sociosanitario.
Los cambios en el empleo público no se limitan sólo a su impacto cuantitativo; se advierte asimismo un importante proceso de feminización del empleo público, asociado tanto a la práctica eliminación de la empresa pública industrial en la década de los 80, como al crecimiento de servicios públicos que emplean a un gran número de mujeres. Un estudio más detallado del empleo público mostraría, además, que esta evolución ha sido crucial en la generación de empleo para mujeres con altos niveles educativos, lo que sugiere que la evolución del sector público ha tenido, además, una función de apuntalamiento de las clases medias asalariadas al favorecer la consolidación de unidades familiares con dos ingresos y al ofrecer posibilidades de una cierta carrera profesional a estas mujeres educadas.
El freno al crecimiento de los servicios públicos, su mayor precarización vía contratos temporales y externalización pueden tener, por tanto, consecuencias sobre la composición y comportamientos de la población asalariada.
Un tercer cambio fundamental que afecta al debate sobre las clases sociales lo constituye el de la evolución sectorial del empleo. Durante muchos años se ha identificado clase obrera con empleos manuales, fundamentalmente en la construcción y la industria. En la década de los setenta estos dos sectores agrupaban a casi la mitad de la población trabajadora, y a la vista de la inevitable crisis del empleo agrario, el gran fondo de reserva de la pequeña propiedad, alguien podía pensar que efectivamente estos sectores llegarían a representar una mayoría social (o al menos un grupo con suficiente peso e identidad como para articular a su alrededor al resto de asalariados). Hoy resulta patente que el empleo industrial ha pasado a representar una proporción relativamente reducida del empleo total (y de los asalariados) y la inmensa mayoría de personas dependen de empleos en el magmático sector servicios. ¿Puede hablarse de desindustrialización? Sí, pero de forma no rotunda. Es cierto que el empleo industrial ha reducido tanto su peso relativo como su nivel de empleo absoluto (unos 250.000 empleos netos en el periodo analizado, un 7,2% del total), pero es posible que una parte importante sea sólo un efecto estadístico provocado por la creciente subcontratación de actividades, lo que lleva a contabilizar como empleados de servicios a gente que trabaja realmente en empresas industriales.
Por ejemplo, los empleados que mueven los coches al final de la cadena de montaje de Seat antes eran empleados de la empresa y constaban como trabajadores del metal, ahora lo hacen para una subcontrata de aparcamientos y figuran como empleados del transporte o de servicios a empresas, sin que su actividad material y su lugar de trabajo haya variado; lo mismo que ocurre con los empleados por las ETT. Sin embargo, hay datos preocupantes, como es el práctico estancamiento del empleo industrial en la última fase de crecimiento y las amenazas que se ciernen sobre la continuidad de alguna de las empresas (por ejemplo automovilísticas) que constituyen el núcleo de la actividad industria.
Decrezca o no, lo cierto es que la actividad industrial ha pasado a representar una proporción menor de los asalariados y no parece adecuado seguir pensando en la centralidad de la clase obrera industrial. Curiosamente, el sector de la construcción, que ha visto acrecentado su peso social a niveles insospechados en el resto del mundo, es el que experimenta una mayor resistencia a las diversas formas de empleo autónomo, lo que posiblemente influye en las culturas sociales que predominan en parte de los trabajadores del sector (casi totalmente masculinos) y explica parte de las dificultades de la acción sindical en el mismo.
A lo que apuntan estos datos sucintos es a la existencia de dinámicas contradictorias respecto a las previsiones de los análisis tradicionales de la izquierda (crecimiento de la asalarización y pérdida de importancia del empleo industrial, reducción de la centralidad del trabajo en la vida de los hombres y fuerte feminización, cambios en la estructura del empleo público…), que obligan a pensar en unas clases trabajadoras poco homogéneas, con aspiraciones y expectativas diferentes a los modelos de políticas tradicionales.
EL PESO DE LA EXPERIENCIA Y LAS TRANSFORMACIONES DE LA ORGANIZACIÓN LABORAL
La comparación de datos de dos períodos alejados en el tiempo nos da pistas de algunas variaciones relevantes, pero no nos informa del proceso que ha tenido lugar entre estas fechas. Y este proceso puede explicar bastantes cosas por cuanto genera trayectorias, construye experiencias, produce imaginarios...
Y cuando se toma perspectiva se advierte que han pasado muchas cosas que han conformado la estructura social. Son procesos diversos, a veces contradictorios y que, dada la enorme segmentación de condiciones laborales, son vividos de forma muy diversa por sectores diferentes de la clase trabajadora.
En primer lugar, la experiencia de paro masivo, asociado a fases de intensa destrucción de empleo en el período 1976-1985 y 1992-94. Esta ha sido sin duda una experiencia brutal, que ha afectado a la mayor parte de familias trabajadoras, que ha jugado un papel importante como disciplinador de las nuevas cohortes de jóvenes que llegan a la vida laboral y que explica la elevada tolerancia de nuestra sociedad con el empleo precario y las condiciones laborales degradas. Ya lo había pronosticado Michael Kalecki en 1943): o el capitalismo daba paso a un nuevo modelo social o los capitalistas favorecerían políticas de desempleo masivo para, entre otras cosas, disciplinar a la clase obrera. Que el deterioro del empleo fuera mayor en España que en otros países se explica por la peculiar estructura económica del país, con su modelo histórico de desarrollo y con la naturaleza de sus clases dirigentes.
Una economía basada en bajos salarios, miniempresas, bajo desarrollo tecnológico, dependencia de grandes empresas foráneas... que tiene difíciles respuestas cuando se impone la apertura exterior; al tiempo que los grandes grupos locales se embarcan en actividades basadas en el empleo precario (construcción, turismo…) o se concentran en la intermediación especulativa, finanzas y gestión de servicios colectivos privatizados que no es capaz de generar empleo suficiente y de calidad. En el plano de las conciencias, tan importante para mí ha sido —como la generación de paro masivo— el tipo de explicaciones que se han desarrollado para explicar, y a menudo legitimar, la situación. Los discursos más insistentes para explicar el desempleo se han concentrado, en primer lugar, en el paro tecnológico, en la existencia de innovaciones técnicas que acabarían haciendo redundante el propio trabajo humano. Y en una segunda versión más sofisticada, según la cual sólo eran realmente imprescindibles las personas con alta formación técnica, mientras que el resto de actividades eran sustituibles no sólo por cambios técnicos sino también por competidores de países pobres. En resumen se venía a decir que gran parte de la gente trabajadora era residual, era excluible, que sus saberes eran redundantes (si es que alguna vez habían valido algo) y que «el capital de las manos» —que una vez utilizó el PSUC como reclamo electoral— había quedado obsoleto (Recio, 2002). Creo que pueden detectarse gran número de trabajos y formulaciones teóricas que abundan en esta dirección (desde el «Adiós al proletariado» de Gorz (1982), hasta la sociedad de los dos tercios, pasando por las formulaciones de Reich (1993) y Castells (1999), y la popularizada «fin del trabajo» Rifkin (1997)), autores que, si bien no leen la mayoría de asalariados, han contribuido a generar el discurso de políticos, trabajadores sociales, líderes sindicales y emisores de opinión en los medios de comunicación de masas. A menudo sectores de la izquierda, empeñados en demostrar la inviabilidad del capitalismo, se han apuntado a estos discursos (por ejemplo, todo el debate sobre la jornada de 35 horas ha estado marcado por la idea de «reparto del trabajo» en lugar de plantearse en el plano de la alternativa de vida social); y, en mi opinión, han contribuido a reforzar la idea de marginalidad de la clase obrera. Y en un mundo de triunfadores mediáticos no hay nada que genere tan poco atractivo como la figura del perdedor.
Es evidente que en este proceso ha sido la situación objetiva, el paro de larga duración experimentado por millones de personas, lo que ha tenido un papel preponderante, pero este efecto se ha reforzado por el tipo de discurso empleado a la hora de explicar lo que estaba pasando.
El desempleo mismo ha adquirido formas diversas. En muchos casos ha estado asociado a la entrada o reingreso al mercado laboral de jóvenes de ambos sexos y mujeres adultas; un largo proceso en el que han proliferado los empleos de corta duración, los cursillos de formación y preparación al empleo (a menudo una fuente importante de adoctrinamiento e individualización), los tiempos muertos... En otros, se ha relacionado con cierres y reconversiones industriales, en los que realmente se ha hecho creíble que uno vale muy poco frente a directivos y máquinas. Una situación que, en sí misma, ha generado experiencias desiguales en función de la edad y el tipo de empresa en el que se trabajaba.
Para la mayoría de personas de edades medianas se tradujo en un trágico peregrinar en busca de una nueva vida, en una sensación de inutilidad, en muchos casos en una reconversión profesional exitosa pero que en otros ha acabado en empleos de peor calidad. Para la gente mayor de 50 años las reconversiones han sido mayoritariamente un camino hacia la expulsión del mundo laboral. Relativamente buena y hasta gozosa para los empleados de grandes empresas (banca, eléctricas, Telefónica, empresas públicas en reconversión) debido a las condiciones de prejubilación, pero claramente empobrecedora para el resto que sólo ha tenido acceso a una prestación contributiva que le condena a una pensión mínima para el resto de los días.
El desempleo ha estado asociado a una profunda transformación de las formas de organización de la empresa capitalista. Una transformación que sigue líneas diferentes en cada empresa o sector, pero que suele concentrarse en líneas como la externalización de actividades (y la consiguiente fragmentación de unidades de trabajo), el recurso al empleo temporal y a los circuitos de empleo informal, y a nuevas pautas de gestión de personal orientadas a individualizar y generar presión sobre el comportamiento de cada empleado. Básicamente ha sido un proceso de transferencia de riesgo desde las empresas a los asalariados y de aumento del control sobre los mismos. (Recio, 2001). No voy a extenderme en este campo, porque está bien explicado en numerosos trabajos, en la propia Gaceta Sindical, sobre precariedad, individualización, cambio en los sistemas de relaciones laborales, etc,. Simplemente subrayar que también aquí hay excepciones. Destaca en este caso el sector público como un campo donde esta situación se ha dado en menor proporción. En la medida que el empleo público ha crecido se ha convertido en un espacio de asilo al alcance de las personas con una titulación adecuada para acceder a sus puertos de entrada.
Y en todo caso, en un asilo precario por cuanto la cultura de la externalización también cuaja entre los gestores políticos y en los últimos años hemos podido presenciar que mientras el empleo temporal se reducía moderadamente en el sector privado, éste aumentaba espectacularmente en el público (por ejemplo, ver el número especial de Sociedad y Utopia (2007), dedicado al tema de la precariedad).
Los cambios en las políticas laborales de las empresas han ido acompañadas de importantes modificaciones en las políticas de regulación del mercado laboral. Sin duda, las más sustanciales han sido las reformas laborales en materia de contratación, protección al empleo, flexibilidad. (Standing, 2002). No sólo por su impacto real, al favorecer el empleo temporal y reducir la protección individual del empleo, sino también por la intensa campaña propagandística realizada para promover, imponer y justificar estos cambios, que sin duda han tenido efectos culturales importantes. La clase obrera española ha vivido en la «montaña rusa» de la reforma laboral permanente. La situación recurrente de crisis y cierres empresariales, la internacionalización de las actividades productivas han hecho creíble la idea de competitividad económica que constituye el sustrato legitimador de muchas políticas laborales. Pero la regulación del mercado laboral español no se limita a las políticas de reducción de derechos. Al mismo tiempo que se producía ésta, tenía lugar un proceso contradictorio de institucionalización de la intervención sindical en planos diversos. Algunos francamente positivos, como el carácter cuasi público de los convenios colectivos sectoriales que dan una cierta protección a trabajadores y trabajadoras de pequeñas empresas (por esto la patronal y los economistas neoliberales insisten en pedir la reducción de la negociación colectiva al nivel de empresa, como ocurre en partes del mundo anglosajón). Otros más discutibles, de participación sindical en múltiples organismos, como contrapartida a concesiones en el plano real y cultural. Ciertamente esta institucionalización ha permitido mantener algunos derechos, pero a cambio ha tenido dos costes importantes: a) el de institucionalizar el propio discurso sindical, eliminando su contenido más crítico y anticapitalista, b) y más importante, contribuyendo a configurar un sindicalismo de representantes profesionalizados por encima de una implicación activa en la lucha sindical, una participación que requiere no sólo propuestas reivindicativas, sino también valores culturales alternativos. Y a pesar de todo ello se han dado numerosas movilizaciones y varias huelgas generales, lo que por sí sólo indica la subsistencia de un sustrato de conciencia de clase y de acción sindical alternativa que, a menudo, pasan por alto tanto algunos análisis académicos como, especialmente, los críticos radicales del sindicalismo.
Cambios sociales
Las transformaciones del mundo laboral constituyen un elemento importante de la conformación de las clases sociales, pero no permiten entender completamente los procesos de transformación. La vida de la gente no se acaba en el empleo mercantil. Y las mismas transformaciones pueden valorarse de formas diferentes en función de los parámetros políticos, culturales, morales con los que se juzgan. Creo que aquí ha estado una de las mayores limitaciones de muchos análisis pretendidamente marxistas (para entendernos, los que practicábamos en la mayoría de grupos políticos de nuestra juventud): la de limitar el análisis de los procesos al campo de la economía y el trabajo mercantiles, sin ponerlo en conexión con el resto de estructuras que actúan sobre los grupos sociales.
Y cuando ampliamos el campo de visión vemos que también allí han ocurrido cambios relevantes.
Sin duda, uno de los procesos más importantes de cambio ha sido el de la masiva escolarización. La clase obrera de la década de los sesenta era fundamentalmente un grupo social iletrado, con una experiencia escolar reducida y donde no faltaban los analfabetos. Los centros de enseñanza secundaria eran prácticamente inexistentes en los barrios obreros de las grandes ciudades y en el mundo rural. Treinta años después las cosas han cambiado bastante. La red escolar en primaria y secundaria cubre prácticamente todo el país y la universidad se ha masificado. Si nos limitamos a la población activa, el grupo de analfabetos y sin estudios ha pasado a ser un grupo marginal y ha crecido el porcentaje de los titulados superiores y las personas con enseñanza media completa. Los iletrados se reducen mayoritariamente a la población jubilada, y aún en estos sectores las escuelas de adultos han realizado una valiosa función de alfabetización. ¿Cómo ha afectado esta experiencia? Seguramente de forma variada. Sin duda, aunque el sistema educativo tiene muchas deficiencias y estas tienen un evidente sesgo clasista, el nivel cultural de las nuevas generaciones de trabajadores es mayor que nunca y una buena proporción de jóvenes de clase obrera ha accedido a empleos que en otro tiempo eran impensables.
Es posible que exista algo de lo que algunos analistas consideran «sobreeducación»: la existencia de sectores de la clase trabajadora con niveles educativos superiores a lo que requieren sus empleos (debajo del concepto subyace el temor a que una clase trabajadora culta exija cambios radicales) (Oliver, 2005).
Pero al mismo tiempo que han tenido lugar estos efectos positivos, la extensión del sistema educativo ha tendido a laminar los contornos de clase y a legitimar nuevas formas de desigualdad. El hecho que todo el mundo pase por el sistema educativo y que en él se produzca una selección individual facilita que la posición que alcanza cada persona se valore en términos de sus propios méritos. Es evidente que en todos los sistemas educativos la selección no es socialmente neutral por razones diversas: desigual distribución de recursos materiales y culturales en el entorno familiar y vecinal, inadecuada dotación de los centros públicos destinados a clase obrera (reforzada por los mecanismos de marginalización que genera la escuela privada al enviar a la pública a niños y niñas que se supone problemáticos), implicación del profesorado con el entorno, sesgos sociales en la evaluación, etc. Pero estos son raramente considerados por la sociedad o por los propios individuos, con lo que al final la selección se entiende como una mera recompensa al mérito y cada cual se identifica con sus propios resultados: fracasados por su pereza o incapacidad unos, exitosos por su talento o esfuerzo otros. Con ello se legitiman las desigualdades sociales que en muchos casos se arrastrarán el resto de la vida. Lejos de fortalecer la capacidad de análisis colectivo de la clase trabajadora, el sistema escolar tiende más bien a favorecer el desclasamiento de los jóvenes más talentosos o más hábiles a la hora de superar los filtros, generando nuevas fracturas sociales entre grupos de asalariados. No es casualidad que hoy el mayor debate que existe sobre la desigualdad es el planteado en términos de género, puesto que a la evidencia de una desigualdad flagrante en la situación laboral de hombres y mujeres se suma el hecho de que estas, que en general obtienen un buen rendimiento escolar, se ven sistemáticamente relegadas a puestos secundarios, o simplemente aparcadas en las colas del paro.
La ideología del «capital humano» es quizás una de las que mayor éxito social ha cosechado, dotando de legitimación a muchas desigualdades sociales y limitando una gran parte del debate sobre estrategias de desarrollo social a la extensión y mejora de la educación. Ello es, por ejemplo, evidente en gran parte de las estrategias de empleo, reducidas a meras políticas de formación ocupacional (e ignorando el papel crucial de la demanda; es decir, de la inversión pública o privada, de la regulación de la jornada laboral). Es una ideología que genera buena conciencia entre la gente situada en los estratos asalariados más altos y que impide una discusión seria sobre la importancia de la aportación social de los distintos empleos. Para los sectores de trabajadores que ocupan los segmentos de empleos peor retribuidos, en los que la formación en el puesto de trabajo es a menudo esencial, la cuestión del capital humano deviene en un verdadero «estigma» que convierte a la víctima en responsable de su propia situación.
La otra gran transformación se está produciendo en las estructuras familiares y de género. Cambios que tienen una profunda interrelación con las transformaciones de las pautas demográficas, aunque no sean idénticas. No voy a tratar de explicar las razones que han provocado estos cambios, aunque pueden detectarse diversos factores que los han provocado, desde la pérdida de poder de la iglesia católica sobre las conciencias de la gente hasta la extensión de la escolarización, pasando por la acción cultural del feminismo, o por el impacto de las técnicas de control de la natalidad. También por factores económicos como la creciente incorporación de la mujer al mercado laboral, en parte como una exigencia igualitaria de carrera y también porque el modelo tradicional de división social por género entre «ganadores de pan» y «amas de casa» es insostenible, debido a lo reducido de muchos salarios masculinos y a la inestabilidad generada por el empleo flexible. Sea cual sea la razón, los resultados de estos cambios son evidentes en muchos campos: en el mercado laboral, donde las mujeres quieren participar en plano de igualdad, sin retirarse para cuidar de la familia y accediendo a una carrera laboral parecida a la de los hombres; en las actividades domésticas, donde son crecientes las demandas de reparto igualitario de las cargas laborales (o se sustituyen por una apelación al «mercado» de servicios domésticos); en el de las propias estructuras familiares, como se constata en el crecimiento de las unidades unifamiliares y las recomposiciones familiares a que dan lugar las sucesivas crisis matrimoniales, etc. Y todo ello, en un contexto en el que los propios cambios demográficos, particularmente la prolongación de la vida humana, generan nuevas demandas de cuidados y se utilizan desde el poder como justificación para erosionar los sistemas de prestaciones sociales.
Sin duda, la transformación del sistema de género constituye uno de los cambios que con mayor radicalidad afectan a la propia identidad de clase y a los proyectos reivindicativos. No sólo porque la construcción social de la clase trabajadora se basaba en una concepción muy masculina del trabajo productivo y de los actores sociales del cambio, sino especialmente porque el entero funcionamiento de las sociedades capitalistas reales se sustentaba en este sistema de género que incluía una fuerte división sexual del trabajo (especialización de hombres y mujeres en actividades diferentes, con diferente poder social) y en el papel de la familia como proveedora de servicios «complementarios» y como factor clave de cohesión social. Algo que, sin duda, ha seguido haciendo, como lo muestra la enorme capacidad de la familia mediterránea para evitar que el desempleo masivo de los jóvenes se convirtiera en un completo desastre social. Las demandas igualitarias de las mujeres, aunque sea en su forma más tímida de pedir un empleo digno, provocan una serie de contradicciones que sólo son resolubles con un replanteamiento bastante radical del papel de los diferentes espacios sociales (mercado laboral, sector público, espacio doméstico); un replanteamiento que no tiene una voz clara por cuanto las inercias del sistema patriarcal son poderosas y se refuerzan en la actual fase de hegemonía neoliberal. Esta incapacidad de cambiar se refleja en muchos espacios, como especialmente recuerdan el debate sobre la «conciliación laboral», la nueva pobreza femenina, las persistentes discriminaciones salariales, el doble trabajo... Una situación que en muchos casos está dando lugar a que amplias masas identifiquen las evidentes desigualdades de género y, en cambio, sean incapaces de reconocer las también patentes desigualdades de clase social (algo que habitualmente se suma en el caso de los millones de mujeres empleadas en los servicios, la industria manufacturera o simplemente desempleadas). La discriminación femenina en el mercado laboral no se limita al «techo de cristal» que afecta a las mujeres profesionales cuya carrera esta casi siempre acotada, sino especialmente por el «suelo pegajoso» que constituyen los empleos de bajos salarios y reducido prestigios social en el que están atrapadas la mayoría de mujeres de clase obrera (por ejemplo, Carrasco et al.2003). La reconstrucción de una sociedad alternativa exige pensar los problemas de forma diferente. En los últimos años la inmigración extracomunitaria constituye una nueva línea de fractura. Aunque los fenómenos migratorios han sido persistentes en la formación de la clase obrera urbana, por primera vez en la historia se ha producido una inmigración masiva de gente de diferentes países. Se trata de una población que llega al mundo laboral condicionada por su estatus legal: sin papeles, con permiso de temporada, con residencia condicionada, ciudadanos de pleno derecho…Situaciones diversas que influyen en la forma de actuar en el mundo laboral, con gran proliferación de situaciones de precariedad forzadas por la combinación del estatus legal y el modelo de contratación laboral.
El contexto en el que ha tenido lugar esta inmigración —una fase de crecimiento del empleo y de absorción de este nuevo colectivo en áreas del mercado laboral no deseadas por la población local (trabajos agrícolas, construcción, hostelería, servicio doméstico y atención a personas mayores...)- ha permitido un proceso relativamente tranquilo, desde el punto de vista de las tensiones sociales. En el caso de los empleos de asistencia personal, la inmigración (básicamente femenina) ha cubierto una buena parte de las necesidades de cuidados de las clases adineradas y de los segmentos más aposentados de los grupos asalariados, restando además presión para el desarrollo de un servicio público adecuado (Pajares, 2002; Parella, 2005).
Si bien la inmigración masiva no se ha traducido en una nueva vía de fragmentación aguda de las clases trabajadoras, no puede menospreciarse que ha generado algunas situaciones de tensión en algunos barrios de clase obrera, casi siempre sobre un trasfondo de racismo larvado. (Aunque el conflicto más fuerte, el del Ejido, tiene más de lucha de clases que de otra cosa). Las cosas pueden ir a peor, si una nueva recesión aumenta el desempleo de estas personas y con ello la presión sobre los recursos públicos en forma de subsidios de paro. De hecho, la mayor fuente actual de problemas tiene que ver con la «concurrencia» de nativos pobres y recién llegados por el acceso a los recursos públicos (plazas de guarderías, becas, ayudas para pobres...) y a la percepción de inseguridad por parte de los nativos. Sin duda no todo es negativo y hay bastantes buenas experiencias de convivencia y acogida, pero para que estas se profundicen también aquí es necesario generar acciones tendentes a reforzar la solidaridad cosmopolita y a desarrollar formas de actuación realmente unificadoras.
Una actividad que tampoco puede hacerse si sólo se piensa en la clase obrera desde la perspectiva del empleo y no se actúa en sus lugares de residencia.
Hay que considerar otros muchos aspectos de la vida cotidiana en los que pueden detectarse cambios importantes; empezando por el hecho de que la clase obrera actual es un grupo social propietario de viviendas y vehículos, lo que en cierta forma ha generado, especialmente en el caso de la vivienda, una cierta cultura del propietario que en las burbujas inmobiliarias se convierte fácilmente en una cultura de la especulación (que conduce a que en muchas luchas sociales tenga más importancia la idea de cómo afecta una cuestión al valor de venta del piso que a una consideración racional de derechos sociales). Un grupo social que está en gran parte «encadenado» al sistema financiero para acceder a esta propiedad. Los cambios no se reducen a los aspectos financieros. Uno de las cuestiones más evidentes ha sido la transformación en las formas urbanas. Aunque los viejos barrios y ciudades proletarias aún subsisten, se produce una permanente transformación que tiene como uno de sus ejes la creciente desvertebración de los espacios en los que vive la gente.
La zonificación es una cuestión antigua, pero a principios de los años setenta ésta se reducía a zonas residenciales (lo que en la época se llamaban «ciudades dormitorio», ignorando la compleja vida social desarrollada especialmente por las mujeres que pasaban allí su vida entera) y áreas de trabajo (los polígonos industriales, las «citys» de oficinas y comercios). Para las nuevas generaciones la situación es más compleja, muchos han ido a vivir en pueblos y urbanizaciones, los centros de trabajo son distantes y, dada la volatilidad del empleo, a veces cambiantes, las actividades comerciales o de ocio se desarrollan también en otras partes (centros comerciales, áreas de recreo, residencias de fin de semana, etc.), y a menudo los niños se envían a colegios próximos a la vivienda de los padres o abuelos jubilados que se encargan de cerrar el círculo de cuidados... Una parte de la población trabajadora vive una vida espacialmente fragmentada lo que refuerza su aislamiento social y su individualismo, y la dificultad de generar vínculos colectivos. Asimismo, crece el peso de la información recibida a través de los manipulados medios de comunicación de masas. Se han debilitado las formas tradicionales de socialización y ello tiene efectos innegables para la construcción de respuestas colectivas.
La crisis ambiental constituye, al menos en potencia, otro factor de división.
La percepción social del fenómeno es diversa y a menudo contradictoria. Pero la gravedad de los problemas está generando una creciente percepción de muchos de los problemas que englobo en esta categoría: contaminación, calentamiento global, desertización, agotamiento de recursos… Las percepciones sobre la importancia de cada fenómeno difieren, pero también la incidencia de los mismos sobre las condiciones de vida y empleo. Las mismas respuestas a estos problemas afectan a las estructuras del empleo y a la forma como la gente organiza su vida. La diferenciación de situaciones de empleo juega también una influencia básica en las respuestas: mientras que, por ejemplo, para un trabajador de la educación la respuesta puede percibirse como un ajuste en el estilo de vida, para un empleado en una fábrica química puede considerarse una amenaza para sus condiciones de empleo. Este es, por tanto, otro elemento potencial de fraccionamiento social.
Más que una clase social compacta, la población asalariada forma hoy un conjunto heterogéneo de personas, que si bien tienen en común cosas muy fundamentales (la dependencia del empleo asalariado, la imposibilidad de gestionar la incertidumbre, la ausencia de poder real para configurar las cosas de otro modo, una presión creciente sobre su vida cotidiana), difiere en otros aspectos sustanciales de índole objetiva (nivel de ingresos, estabilidad en el empleo, jornada laboral…) y subjetiva en función de su situación de género, nacionalidad, nivel educativo alcanzado, entorno local, etc. Todo ello, en un contexto donde la experiencia del paro masivo y un discurso persistente desde los especialistas académicos y los medios de comunicación sobre la competitividad, la globalización y la redundancia del trabajo común devalúa aún más la conciencia de pertenencia a un grupo social con perfiles propios y capacidad de proyecto social. Por esto, la apelación a la clase obrera tiene cada vez menos capacidad de movilización social y a menudo la denuncia de situaciones concretas, como la precariedad, sólo son entendibles por sectores específicos de este grupo social.
En treinta años no sólo han cambiado las ocupaciones, sino que muchas cosas se han transformado, sin contar la más obvia, la pérdida de un antagonismo al capitalismo que ejerciera de referente utópico. Aunque me inclino a pensar que para la inmensa mayoría de la población trabajadora ya en los años setenta la utopía estaba más en Alemania y Suecia que en la URSS (de aquí el primer éxito electoral del PSOE) y que la crisis social del proyecto emancipatorio tiene más que ver con las dinámicas de acá que con el hundimiento de algo que sólo parecía apetecible para alguna gente de buena fe poco informada.
Muchas de estas transformaciones han reforzado la fragmentación social de la clase asalariada, aunque también hay cuestiones, como la de la crisis de las estructuras patriarcales o la propia escolarización, que permiten pensar que hay espacios para empezar a desarrollar un nuevo proyecto.
Clases trabajadoras segmentadas
Hace ya bastantes años que los mejores análisis sobre el mercado laboral se han basado en el enfoque de la segmentación, de la existencia de diferentes submercados laborales que se organizan de formas diferentes y que generan a su vez condiciones laborales y de vida asimismo diferenciadas. Considero que se trata de un buen enfoque útil, tanto para analizar las desigualdades existentes en materia de salarios, estabilidad laboral, sindicación, etc., como para entender la ausencia de una cultura común clasista entre la inmensa mayoría de asalariados.
Los sucesivos análisis desarrollados por estos analistas han permitido mostrar cómo los diferentes segmentos laborales están delimitados tanto por las acciones de las empresas capitalistas como por la presencia de instituciones nacionales o locales que modelan, amplifican, reducen, modifican las políticas empresariales. También se ha podido mostrar la importante interrelación existente entre la estructura de los segmentos laborales y las estructuras de género y nacionalidad presentes en todos los países. Traducido en clave política, podría entenderse que la segmentación actúa como un poderoso mecanismo de diferenciación social; aunque en su generación intervienen tanto las políticas empresariales de control y dominio de la clase trabajadora, como las respuestas de la clase obrera en demanda de mejores condiciones de empleo, con lo que el proceso no puede entenderse en clave meramente conspirativa.
Cuando se formuló la teoría, a principios de la década de los setenta, la mayor línea divisoria se producía entre empleados de las grandes empresas, con empleo estable, una cierta posibilidad de carrera interna y condiciones laborales (salarios, prestaciones complementarias, servicios de empresa) superiores al del resto de empleados de las pequeñas empresas y de los sectores dominados por una enorme inestabilidad. El predominio de las grandes empresas hacía pensar en un mercado secundario de amplitud relativamente reducida, al mismo tiempo que la importante implantación sindical en las grandes empresa auguraba una enorme capacidad de estos sectores para hegemonizar procesos sociales que acabarían beneficiando a todo el mundo.
Hoy las cosas han cambiado bastante (aunque nunca cambian del todo). Los cambios organizativos, sectoriales, tecnológicos a los que nos hemos referido anteriormente han alterado las dimensiones y las formas de operar de los distintos segmentos y, sin lugar a dudas, han ampliado el peso de los considerados «secundarios»: inestables, mal retribuidos, poco valorados socialmente… Pero, como ya he sugerido anteriormente, ello no puede traducirse en el «todo precario» que a veces piensan los activistas de izquierda. Los cambios son más complejos como resultado de la interacción de los cambios en el sistema productivo, el sector público, el sistema educativo y el de género.
Si nos atenemos a los datos estadísticos, aproximadamente el 40% de las personas con empleo ocupan actualmente puestos de trabajo de cuello blanco: directivos, profesionales, técnicos medios y administrativos. El resto son trabajadores manuales: agrícolas, de la industria, la construcción y de servicios. Entre estos últimos no todos son asalariados, pues entre ellos también figuran los autónomos de la construcción y el transporte. Estas diferencias se multiplican si atenemos: a variables de género (las mujeres se dividen entre profesionales, mayoritariamente, en el sector público y trabajadoras de servicios y administrativas en el sector privado, más alguna actividad industrial como el textil o algunos segmentos de la industria alimentaria); al tipo de empleador (público-privado, gran empresa o pequeña empresa); a la situación contractual (un tercio de empleados tiene contratos temporales, pero estos tienen mucha mayor importancia en el caso de los jóvenes y las mujeres que entre los hombres adultos). Diferencias que, asimismo, se reflejan en otros muchos factores, como el nivel de salarios, la jornada laboral, las posibilidades de carrera profesional, la estabilidad en el empleo o, como ya se ha comentado, el proceso de expulsión del mercado laboral.
El hecho de que el nivel educativo influya en las posibilidades de empleo, en particular sea la puerta de entrada para el sector público y buena parte de las actividades de empleo estable (por ejemplo la banca), refuerza la percepción de la situación laboral en términos de mérito personal más que de clase. De la misma forma que en sectores con elevada precarización del empleo, como es el caso de la construcción, trabajadores con buena experiencia laboral son capaces de obtener ingresos relativamente elevados, diferenciándose del grupo de mano de obra no profesional, crecientemente formada por inmigrados extranjeros con pocos derechos sociales.
Recomponer un proyecto social
En el momento que reviso estas notas, la crisis económica vuelve a replantear la situación y cierne graves amenazas sobre las condiciones de vida de las clases trabajadoras españolas. Muchos de los analistas que han publicado análisis en Gaceta Sindical habían detectado la fragilidad del modelo económico del país; de su difícil continuidad en el tiempo. Muchas personas preveían el desastre pero tenían poca influencia social. Ahora son los voceros de siempre, los poseedores de los mejores micrófonos y cámaras de televisión quienes se aprestan a presentarse como los agentes que van a resolver la situación, a menudo los mismos que colaboraron a provocarla. Es por esto necesario contar con ideas y propuestas que puedan hacer frente al peligro real de un desastre social de largo alcance.
Un peligro que tiene aspectos multiformes. Algunos muy tradicionales: desempleo masivo, desindustrialización, recortes de derechos sociales. Otros que tienen que ver con los «nuevos» problemas (por el momento en que se han percibido, no porque sean de naturaleza radicalmente novedosa) y líneas de fractura social: la insatisfacción con el cuidado, las tensiones étnicas, la profundización de los problemas ecológicos, las nuevas formas de inseguridad económica y desigualdad…
Evitar que estos peligros se traduzcan en un completo desastre social exige, entre otras cuestiones, recomponer una alianza social que empuje hacia soluciones y propuestas social y ecológicamente necesarias. Que acaben con el desastre que, para el desarrollo humano, han supuesto treinta años de hegemonía neoliberal. Hay en la sociedad diversas demandas sociales, en el movimiento sindical, en otros movimientos sociales, que aspiran a otras formas de organización y gestión económica; pero que requieren de elaboración y mediaciones para que se traduzcan en demandas sociales de largo alcance, para que sean capaces de implantar una nueva deriva del desarrollo social.
Una recomposición social que no puede hacerse sobre la base de la clase obrera masculina industrial, sino que debe considerar el marco más amplio de la población asalariada en torno a un proceso social alternativo. Las bases de un tal proyecto han sido, en gran parte, planteadas por movimientos sociales y pensadores alternativos. A mi entender estos procesos deben basarse en líneas básicas como:
• Profundización democrática, en términos de participación y control social en la toma de decisiones. • Satisfacción universal de necesidades básicas, lo que no sólo supone garantizar la creación de condiciones adecuadas para que estas se garanticen, sino eliminar privilegios inaceptables. • Igualitarismo de género y reorganización social orientada a distribuir equitativamente la carga global de trabajo, a situar el cuidado de las personas en el centro de la actividad económica y a eliminar la discriminación que padecen las mujeres en múltiples ámbitos de la vida social. • Igualitarismo social, orientado a garantizar una situación social satisfactoria a todas las personas, con independencia de la actividad social que realicen. Sin duda, ello supone tanto una revalorización de actividades básicas (como las realizadas por muchos trabajadores y trabajadoras manuales), como un nuevo diseño de muchos campos de la vida social: educación, organización del trabajo, etc. • Cosmopolitismo orientado a desarrollar una convivencia realmente universal y, en el plano local, a favorecer un multiculturalismo progresista y a erradicar el clasismo étnico que asigna a determinados grupos nacionales trabajos inaceptables. • Sostenibilidad ecológica, que exige un replanteamiento de las necesidades técnico-productivas y la elaboración de propuestas que permitan una transición social aceptable, en términos de ofrecer alternativas a los millones de personas empleadas en actividades insostenibles.
Construir una identidad social en torno a estas cuestiones no va a ser fácil.
Y por ello conviene conocer cuáles son las líneas de separación, las contradicciones más importantes, y elaborar propuestas que ayuden a superarlas y a generar un nuevo cimiento social. A pesar de las diferencias, hay muchas circunstancias comunes entre hombres y mujeres de diferentes grupos laborales, y con ello campo para desarrollar proyectos colectivos. Pero para llegar a buen puerto se requiere insistencia y no despreciar ninguna posibilidad de mediación.
Por esto, sigo pensando que el sectarismo entre «nuevos movimientos» y organizaciones más asentadas (sindicatos, asociaciones de vecinos, etc.) es inútil, y que por mucho que los avances sean escasos, cada vez que se consigue una concreción, en términos programáticos, de movilización, etc., se da un paso importante en el camino de esta reconstrucción. Y también que la fuerza de los movimientos alternativos debe radicar en su capacidad de penetración y autoorganización de las franjas de la clase obrera que padecen en mayor medida los efectos de un inicuo modelo social. Sectores que el discurso del fin del proletariado, el carácter post-moderno de muchos movimientos sociales, el conservadurismo de los restos de la vieja izquierda y el impacto de los cambios sociales ha dejado casi desorganizados y con confusas referencias sociales. Que el poder del gran capital nos derrote quizás es inevitable, que el populismo derechista y el economicismo ramplón no sean los únicos discursos culturales que recibe el grueso de las clases trabajadoras son un deber moral y una necesidad de aquellas personas que decimos que este mundo no nos gusta. Y para ello es necesario que nos planteemos una eficaz acción capilar y un planteamiento de acción realista.
REFERENCIAS BIBLIOGRÁFICAS
CARRASCO, Cristina et al. (2003): Tiempos, trabajos y flexibilidad: una cuestión de género. Instituto de la Mujer, Madrid. CASTELLS, Manuel (1992): La era de la información: economía, sociedad y cultura. 2ª edición, Alianza, Madrid. GORDON, D. M.; EDWARDS, R.; REICH, M. (1982): Trabajo segmentado, trabajadores divididos. Ministerio Trabajo y Seguridad Social (1986). GORZ, André (1982): Adiós al proletariado. El Viejo Topo, Barcelona. INE: Base www.ine.es KALECKI, Michael (1943): «Aspectos políticos del pleno empleo», en M. KALECKI: Sobre el capitalismo contemporáneo, Crítica, Barcelona, 1979. OLIVER, J. (2005): «Capital humano y cambio ocupacional en España», en GENESCÀ, E. et al.: La industria en España. Barcelona: Ariel. PAJARES, M. (2002): La inserción laboral de las personas inmigradas, Barcelona: CERES. PARELLA, S. (2005): «La interacción entre clase social, género y etnia», Mientras Tanto, 93 invierno, 93-99. RECIO, Albert (2001): «Empresa red y relaciones laborales», en DUBOIS, Alfonso; MILLAN, Juan Luis y ROCA, Jordi (coords.): Capitalismo, desigualdades y degradación ambiental, Icaria, Barcelona. RECIO, Albert (2002): «Paro, precarización laboral e ideologías económicas», en Sistema 168-169, pp 53-69. MARGLIN, Stephen; SHOR, Jane B. (1991): The Golden Age of Capitalism, Clarendon, Oxford. REICH, Robert (1993): El trabajo de las naciones. José Vergara, Madrid. RIFKIN, Jeremy (1997): El fin del trabajo global y el naciomiento del posmercado, Círculo de Lectores, Barcelona. SOCIEDAD Y UTOPÍA (2007): «Especial precariedad», Sociedad y Utopia, núm. 29. Madrid. STANDING, Guy (2002): Beyond the new paternalism, Basic security as equality Verso, London.
L'Escola del Partit es proposa tres línies de treball (part teòrica i part pràctica):
- Facilitar instruments del marxisme per a l’anàlisi - Introducció a la política del partit - Metodologia
Per aconseguir això es treballaran tres nivells de formació:
- Nova militància - Política del partit - Monogràfics per quadres segons necessitats i demandes de les Federacions (moviment sòcio-polític, tpq, moviment obrer, moviment popular, solidaritat, universitat) i la CJC-Joventut Comunista
Perquè això sigui possible el Partit ha de disposar de recursos i mitjans, així com, sobretot, aconseguir que el conjunt del partit, Federacions, CE, CC i principalment les cèl·lules i els i les militants s’impliquin. És fonamental que les federacions assumeixin la seva responsabilitat en els temes formatius.
- A més, en la mesura del possible, es realitzaran cursos instrumentals, com poden ser: noves tecnologies, anglès, organització, finances...en funció de les demandes de les Federacions, les Comissions Centrals, els instruments del partit i les cèl·lules.
L'Escola del Partit ha d'aprofitar i coordinar les diferents activitats que tinguin interès formatiu que realitzin els diferents instruments del partit, (AVANT, Realitat, Fundació, etc) així com les federacions, cèl·lules, comissions, àrees i la CJC-Joventut Comunista. Cal una menció apart per al Seminari d'Iniciació al Pensament de Marx i Engels, que ja compleix la seva XIII edició, i el Curs de Postgrau que organitzarà la Fundació Pere Ardiaca amb SinPermiso amb el títol: "Anàlisi econòmica i filosòfic-política del capitalisme contemporani".
L'objectiu principal per a aquesta nova etapa és que els i les camarades del partit tinguin els instruments per interpretar la realitat i formar-se ideològicament i políticament. A més, es treballarà per consolidar una regularitat de l'activitat de l'Escola de Formació del Partit, començant per cursos amb caràcter trimensual per la nova militància i, per altra banda, adaptar-se a les demandes de les Federacions i les cèl·lules.
Es crearà un Comitè de l’Escola del Partit, recollint la feina desenvolupada fins ara pel Partit en temes de formació, amb representants de les diferents federacions del partit i altres companys i companyes de suport per coordinar i fer seguiment de l’Escola i la seva execució. El Comitè de l’Escola del Partit, seguint els acords del 12è Congrés, ha de treballar en estreta col·laboració amb les Federacions, les cèl·lules, el C.Central, C.Executiu, el Secretariat, el Secretari General i la CJC-Joventut Comunista. La idea, en aquesta primera fase, és anar consolidant una formació periòdica i regular. Es treballarà que les dinàmiques siguin participatives i amenes.
L'Escola del Partit ha de tenir una secció pròpia dins la web del partit: articles formació, informació cursos, materials. Es treballarà per a què a mig termini tinguem materials didàctics de formació, així com l'elaboració d'un arxiu amb materials de formació en format paper i digital, per facilitar que es pugui consultar i accedir des de la web.
Materials de formació: AVANT, Realitat, documents Partit (Congrés, Informes CC, materials que facin els i les ponents, articles de referència, audiovisuals...)
Eixos de treball:
A.1.- Realitzar els cursos d’introducció al coneixement del projecte i política del Partit a partir del febrer del 2011. Realitzar-los sobre la base de quatre ponències:
1.- projecte de futur del partit 2.- Filosofia de la praxi, 3.- Lluita de classes a Catalunya, Estat espanyol i internacional, 4.- Metodologia de treball i organització del partit
A.2.- Realitzar els cursos de profundització al coneixement del projecte i política del Partit. Això serà possible amb l’experiència dels cursos d’introducció.
B.- Planificar i oferir a l’organització del Partit: a.- conferències formatives itinerants a les cèl·lules del Partit i, b.- conferències formatives complementàries a les mobilitzacions.
En les properes reunions del Comitè de l’Escola es realizarà el llistat i les orientacions de les conferències formatives i la preparació dels materials.
C.- concretar grup de treball, amb la direcció del partit, per a la realització de materials explicatius (alguns materials audiovisuals) dels diferents components de la política del partit per a l’autoformació. Es valora l’autoformació permanent com a un element d’extraordinària importància.
D.- veure per més endavant la concepció i realització lligada a formació i especialment els debats de l’actualitat mundial així com les reflexions que sorgeixin en els debats dels cursos de formació.
PROPOSTA D’ESQUEMA DE TREBALL
L’Escola del Partit pren, en aquesta nova etapa, com a punt de partida els continguts aprovats per l’anterior etapa de l’Escola. Especial atenció, de manera transversal al feminisme i a l’ecologisme.
INICIACIÓ
Ponències de primer nivell
1.- Entorn al Marxisme 2.- Metodologia de treball i organització del partit 3.- Lluita de classes 4.- Projecte del PCC 5- Eixos específics per a les cèl·lules: Moviment obrer i els i les comunistes Moviment polític-social i els i les comunistes Moviment popular i els i les comunistes Moviment estudiantil i els i les comunistes Moviment de solidaritat i els i les comunistes
Tema 1 Entorn al Marxisme
1) Breu i simplificat repàs històric Situant acotacions fonamentals que van marcar diferències en la concepció del món (Copernico, Darwin i Freud...) per afavorir la comprensió de com es relacionen dialècticament la teoria i la pràctica (diferències entre materialisme i idealisme) amb la finalitat de: • Situar i entendre conceptes fonamentals com: praxi, lluita de classes, materialisme dialèctic. • Situar històricament l’eix fonamental de la lluita de classes i el seu paper en les transformacions socials. • Situar contextualment (històric concret) l’Europa de la revolució industrial. • Despertar interès, generar la necessitat d’estudi posterior.
2) Filosofia de la praxi. Què és? Per a què serveix?
3) Senzill i apunt biogràfic. • Desenvolupament intel·lectual de Marx • Viatge a París on coneix Hegel • L’apunt fet pel Che com a punt de lectura
4) El Manifest Comunista.Per què? On? Quan? • El Manifest Comunista avui, la vigència al segle XXI
Tema 2 Metodologia de treball i organització del partit
1) Què és el partit? Concepte de partit, concepte de cèl·lula Objectius, mètodes d’anàlisi, valors: organitzar i dinamitzar Compromís, disciplina, formació política i ideològica Tècniques de reunions. Centralisme democràtic. Què es? Com funciona? Què garanteix? Informació. La seva importància com a arma de lluita, globalització d’experiències.
2) Responsabilitat de les formes d’organitzar, les formes organitzatives Coneixement de l’estructura del partit. Secretari General, CE, Secretariat, CC, Congrés, Federacions, cèl·lules, Àrees i Instruments. L’organització com a mediació entre teoria i pràctica, relació i paper del militant amb la societat organitzada.
3) Contradiccions. Contradiccions fonamentals: - Principals - Primer pla - Secundàries - Classes. Forces socials - Aliances, com a metodologia explicar conceptes entre aliances i acords - Mediacions. (Ex. El sindicat, EUiA, IU...).
4). El treball en les organitzacions socials Relació Partit-moviments socials Estat-societat civil Estructura productora, condicions, processos Majoria transformadora o revolucionària Lluita ideològica, hegemonia
Tema 3 Lluita de classes
1) La lluita de classes durant la història
Repàs de la lluita de classes durant la història seguint l’esquema típic del materialisme històric. Insistir en què el que caracteritza cadascun dels períodes són les relacions de producció que determinen les super-estructures i que estan imposades per la classe social dominant en cada moment.
Comunisme primitiu- època paleolítica. Societats tribals cooperatives. Esclavisme- època clàssica. Contradicció principal entre homes lliures i esclaus, es desenvolupa l’aristocràcia. Feudalisme- Edat Mitjana. La contradicció principal es produeix entre aristòcrates i vassalls, es desenvolupa la burguesia. Capitalisme- món contemporani. Contradicció principal entre burgesos i proletaris. Comunisme-… Socialisme-…
2) La lluita de classes en el segle XXI 1) Lluita de classes i estructura social a la resta del món “desenvolupat”, (EUA, Europa, etc.). El capitalisme financer internacional, les oligarquies nacionals, les transnacionals, les burgesies industrials, els assalariats i els camperols. Instruments. 2) Lluita de classes en països en vies de “desenvolupament”. Petites burgesies nacionals, masses assalariades urbanes, camperols, indígenes. Explicació de la lluita de classes en l’actualitat partint de la nostra realitat concreta (Catalunya) i evolucionant cap al context més general (Estat espanyol, Europa en el món). Imperialisme fase superior del capitalisme
3) La lluita de classes i l’estructura social catalana i espanyola 1) Lluita de classes i estructura social catalana i espanyola Burgesia catalana i espanyola (caràcter productiu, especulatiu amb exemples concrets). Assalariats (èmfasi en la gran complexitat de la massa assalariada catalana, gran quantitat de capes mitjanes, autònoms…).
4) Introducció a la comprensió de la “crisi”
Tema 4 Projecte del PCC - Unitat de la classe treballadora - - Unitat de les esquerres - - Unitat dels i les comunistes -
1) Apunt biogràfic sobre la història del PCC. Història del PCC anys 30 PSUC, (dictadura i transició) V-VI congrés, neixement i desenvolupament del PCC.
2) Projecte del PCC: Front d'Esquerres. Partit nacional i de classe. La realitat nacional a Catalunya Qüestió nacional i republicanisme Articular les forces polítiques i socials d’esquerres, emmarcar i globalitzar la lluita del poble treballador, construir el poder popular. Front d’Esquerres estable a nivell local, sectorial i nacional, amb les forces d’esquerres, sindicats, AAVV, botiguers, moviments per la pau, solidaritat, culturals, ecologisme, etc. Amb expressió organitzativa en el terreny polític, econòmic, social i cultural. Un Front d’Esquerres basat en un programa de lluita comú, per la pau, el treball i el dret a l’autodeterminació.
3) Punts clau del PCC
1. actualitzar constantment el nostre projecte revolucionari/transformador 2. concreció col·lectiva de la tàctica i l’estrategia 3. pensar i actuar com a marxistes 4. compromís internacionalista amb el moviment comunista 5. activitat humana com a forma d’organització partidària 6. el socialisme com a objectiu
4) El nostre compromís en el rellançament d’EUiA i IU Tesis del XII Congrés, Documents i ressolucions Federació MU, altres (CC, CE...)
Tema 5 (específic) El sindicat de classe i els i les comunistes
1) Breu història del sindicalisme a l’Estat espanyol, el sindicalisme de nou tipus de CCOO 2) El sindicat, organització dels i les treballadores 3) El sindicat, organització com a mediació amb la patronal per les condicions dels i les treballadores 4) El sindicat, organització unitària de classe La unitat dels i les treballadores es produeix en base a unitat de programes Els i les comunistes no hem de dividir els treballadors en més d'un sindicat Els i les comunistes hem de plantejar un sindicat únic (unitari) Hem d’estar en el sindicat majoritari i allà treballar per la unitat sindical Els i les comunistes hem d’estar en el sindicat majoritari treballant per l'hegemonia La classe treballadora no és igualitària en la seva composició respecte al lloc que ocupa en els mitjans de producció i serveis El sindicat aborda l’avui anomenat salari indirecte, mitjançant intervenir en les administracions públiques 5) Reptes actuals per als i les comunistes als sindicats Noves tecnologies i modificacions substancials en els processos de producció Processos de deslocalització a nivell mundial Desenvolupament infinit en les comunicacions i transports Immigració Dones Joves
Descarrega el PDF (en català) - Descarga el PDF (en castellano)
