Descarrega el PDF (en català) -
Descarga el PDF (en castellano)Informe Moviment Unitari
En primer lloc cal reconèixer el bon treball dels companys i companyes de la Federació del Moviment Unitari en la campanya electoral municipal, i felicitar a tots els i les militants i als nous regidors i regidores i possibles alcaldes. També celebrem que tornem a tenir una regidora comunista a Barcelona i un alcalde comunista a Catalunya.
Tal i com vam dir a les eleccions al Parlament de Catalunya, les eleccions són una expressió de la lluita de classes, per tant hem de fer una valoració negativa dels resultats electorals.
A Catalunya la dreta de CiU té implantació entre els treballadors i treballadores i consolida la seva hegemonia econòmica, social, política i ideològica, copant ja no tan sols el Govern de la Generalitat sinó també grans ajuntaments de capitals de província, com Barcelona i Girona, i a d’altres de capitals de comarca.
Hem de caracteritzar CiU com la dreta democràtica però neoliberal de Catalunya. La CiU de Mas no és la de Pujol.
També hem de valorar amb preocupació el creixement de la dreta franquista i xenòfoba a Catalunya, que pot arribar a tenir l’alcaldia a Badalona. Aquesta dreta està representada per Plataforma x Catalunya, que ha increment la seva implantació social; la seva penetració ha estat sobretot en els barris obrers, a la classe treballadora i en una part de la gent jove. I també esta representada pel PP, que ha crescut arreu de Catalunya.
La dreta es consolida a Catalunya i el feixisme sociològic té més pes institucional a Espanya i a Catalunya, amb el que pot suposar de retrocés de drets no només socials, sinó també democràtics.
Els i les comunistes necessitem analitzar el que suposa el Govern de dretes de Catalunya més enllà de les retallades, el que suposa en lo social, econòmic, cultural, ideològic i democràtic
En aquest context ens hem de fer les següents preguntes:
Per què la gent treballadora que ha votat a la dreta ara ha passat a votar l’extrema dreta?
Per què els 1.200 vots del PSC a Salt van a Plataforma x Catalunya?
Per què a Badalona el PP creix en 4 regidors i ICV-EUiA en perd 2?
Per què els treballadors i treballadores també voten a CiU?
Per què a Les Illes Balears i al País Valencià, on s’han donat els casos més grans de corrupció, el PP ha crescut?
Per què l’esquerra transformadora té més implantació metropolitana i menys a la Catalunya interior?
Per què allà on l’esquerra transformadora ha governat ha pujat o s’ha mantingut?
Quines són les bases socials del PP, de CiU, de la socialdemocràcia i de l’esquerra transformadora?
Per què no hi hagut un trasllat de vots de la socialdemocràcia a l’esquerra transformadora?
Per què Bildu ha obtingut tan bons resultats a Euskadi?
Per què hi ha respostes i moviments diversos que passen sense nosaltres?
Per que es tant alta l’abstenció ?
Totes aquestes respostes són als documents del Congrés del Partit.
Ja analitzàvem a partir de les darreres eleccions generals un nou cicle polític, amb una hegemonia de la dreta i l’extrema dreta a Catalunya, Espanya i Europa, que s’ha anat confirmat en els diversos cicles electorals. Un tsunami està arrasant a l’esquerra. En aquest context podem dir que la nostra coalició a Catalunya, ICV-EUiA, ha aguantat i que al conjunt de l’Estat espanyol IU, tenint en compte d’on partia, ha fet un modest ascens.
La caiguda del PSC i ERC a Catalunya suposa un retrocés de les postures de progrés i ens preocupa molt el retrocés de l’esquerra i el procés de recuperació de l’esquerra socialista a Catalunya i Espanya.
En aquestes eleccions hem vist com desgraciadament s’han materialitzat les nostres previsions de que l’evolució de la crisi comportaria l’avenç del feixisme i la xenofòbia, que s’han posat de manifest tant en el discurs durant la campanya electoral com en els resultats obtinguts per l’anomenada Plataforma x Catalunya i també en els del Partit Popular. El fet que aquest hagi estat el guanyador d’aquestes eleccions i hagin augmentat les seves expectatives de guanyar les properes generals fa que siguin més preocupants els trets de dreta extrema que la crisi econòmica ha remarcat en el seu discurs i en seu capteniment. El feixisme es desenvolupa progressivament no només en els procediments i el discurs polític, sinó també en els àmbits social, cultural i mediàtic. La tendència de la crisi a aprofundir-se i fer-se crònica ens fa pensar que augmentaran les condicions favorables al creixement del feixisme.
Aquests fets i tendències exigeixen posar en el primer pla de les nostres preocupacions i de la nostra política el desenvolupament de la unitat de les forces polítiques i socials democràtiques, per aturar i fer retrocedir el feixisme i fer créixer la pràctica i la cultura de la democràcia en tots els àmbits institucionals i socials, tan a Catalunya com a Espanya. Cal treballar de manera immediata en la configuració d’un Front Democràtic i Social capaç d’aturar i fer retrocedir el feixisme i de desenvolupar i aprofundir la democràcia.
A l’Estat espanyol, on el PP es majoritari i possiblement creixerà més a les properes eleccions generals, el comunistes hauríem de contribuir a la formació d’un Front Ampli d’IU, amb sindicalistes, socialistes d’esquerres, professionals, ecologistes... i també amb altres organitzacions polítiques a l’esquerra de la socialdemocràcia per fer front l’avenç de l’extrema dreta que representa el PP. La democràcia en el nostre país està en joc.
Ha de ser un objectiu dels i les comunistes catalans preservar, ampliar i arrelar més socialment la coalició ICV-EUiA a Catalunya. La coalició es una contribució, experimentada com a practica i no només com a plantejament teòric, a l’impuls d’un front ampli de les esquerres al conjunt d’Espanya, on IU ha de jugar un paper central que ha de saber gestionar amb generositat per sumar tot allò que esta a l’esquerra del PSOE.
Els comunistes no podem compartir practiques polítiques que donin Governs al PP com son els casos de Extremadura i Alava-
En aquesta línia i com dèiem en el document del 12è Congrés: “Hem d’aprendre a treballar amb pluralitat entre comunistes, verds, feministes, sindicalistes, quadres del moviment popular, units sobre la base d’un programa comú, sense convertir les diferències en antagonismes, el que no nega la discussió apassionada, ordenada i amb voluntat d’acció unitària, en un ambient de fraternitat i solidaritat.”
A l’Informe del Comitè Central Annex 2 del 18 de desembre del 2010 dèiem: “Els resultats de les eleccions al Parlament són un pas enrere en l’estratègia del Front d’Esquerres: El bloc dominant surt reforçat, la classe obrera molt debilitada i les esquerres afeblides. S’ha obert un nou escenari en la lluita de classes a Catalunya, amb repercussions al conjunt d’Espanya, que ens obliga als i les comunistes a posar-nos al dia.”
Així, hem d’impulsar el desenvolupament d’iniciatives unitàries de contingut democràtic –pràctiques i valors- que impliquin al conjunt de la societat arribant capil·larment a tots els sectors i àmbits socials i a tot el territori.
Cal promoure específicament plataformes amples que programin i desenvolupin pràctiques i cultura de la diversitat, la interculturalitat i els drets de ciutadania. Això exigeix, entre d’altres coses, que la societat disposi de més informació sobre la realitat de la immigració i de les polítiques socials i desmuntar la desinformació xenòfoba. Un instrument útil per aquest objectiu són els Plans de ciutadania i interculturalitat municipals amb Consells i d’altres òrgans de participació àmplia i capil·lar.
El Partit ha d’actuar com a impulsor d’aquestes polítiques en el sí de les organitzacions socials i polítiques unitàries a tots els nivells i àmbits.
Un objectiu immediat ha de ser aconseguir el màxim de governs municipals sense presència del PP ni de PxC. A la configuració dels Ajuntaments, els i les comunistes hem de treballar per no permetre cap alcaldia ni govern del PP i hem de treballar amb les altres forces d’esquerres per a constituir governs d’esquerres. L’experiència ens diu que invents ‘contra natura’ contribueixen a l’ascens de la dreta.
Aquestes eleccions s’han celebrat després d’un període de mobilitzacions -la vaga general de 29-S, les mobilitzacions del personal de la Salut i l’Ensenyament, dels afectats per les hipoteques, del 14 de Maig i del 15 de Maig, d’Universitat, el 5 de juny contra les nuclears...-.
Al valorar les mobilitzacions ho hem de fer a partir de la anàlisis de quines són les seves característiques i la seva naturalesa. I saber distingir quines constitueixen una corrent d’opinió sorgida a partir de problemes reals i quines estan en el marc de la lluita de classes.
El comunistes hem recolzat les diverses mobilitzacions, però encara no hem estat capaços d’organitzar més societat.
En aquest moments és més necessària que mai la nostra aposta d’unitat de l’esquerra política i social i hem d’avançar en fer d’EUiA un moviment polític i social. La nostra aposta es fer més societat, organitzar a la gent allà on és.
És urgent posar a la pràctica el que vam aprovar en el darrer Congrés del Partit i a la Conferència de la Federació del MUT sobre el Front Democràtic i Social a L’Estat espanyol, el Front d’Esquerres a Catalunya, la unitat dels treballadors i treballadores, i la unitat de les esquerres .
També vam dir “EUiA com a moviment polític i social”. Aquest és el primer repte que hem de posar a la pràctica, els acords de la nostra 5a Assemblea. EUiA més moviment, com incorporem els diversos sectors de la societat que en aquests moments estan patint les conseqüències de la crisi i de les polítiques de dretes i com els organitzem. Món del Treball, Universitat, Salut, Ensenyament, Immigració, Dones...
Dèiem: “Els comunistes hem de practicar una nova forma de fer política, hem d’intervenir, compartir i influenciar, transformar i mobilitzar per objectiu, buscant amb la praxis i unitàriament els protagonistes de la transformació: la gent i fer-ho allà on esta la nostra gent amb organització i acció, no només pensant en que hi ha eleccions.”
També la coalició ICV-EUiA ha de donar un salt, deixant el sectarisme de banda per passar de ser una coalició electoral a una coalició amb intervenció social, que articuli la societat civil transformadora i que aglutini tot l’ampli ventall de l’esquerra transformadora.
El Comitè Unitari discutirà un pla de treball per posar en pràctica aquests objectius i per fer créixer quantitativament i qualitativament les cèl·lules.
Insurgència i confluència
- Novetats i oportunitats en el Moviment 15-M –
MOBILITZACIÓ I ARTICULACIÓ DE LES RESPOSTES POPULARS
L’oligarquia financera internacional i els seus aliats nacionals s’imposen a la majoria de la societat i trenquen definitivament el paradigma de pacte de classes a Europa (fruit de la victòria antifeixista i la concessió davant l’amenaça del socialisme) i ens aboquen a una derrota històrica que pot comportar la pèrdua de les conquestes de diverses generacions del moviment obrer i les classes populars.
El govern de Zapatero, amb el gir polític de maig de 2010 que ha portat a la reforma laboral, de pensions, d’austeritat, etc i l’entusiasta aplicació de les receptes d’austeritat pel govern neoliberal de СiU, que està aprofitant per atacar i privatitzar els serveis públics a Catalunya, ha generat un moviment reactiu de resposta. El moviment de resposta davant les mesures antipopulars del(s) govern(s) derivades d’assumir l’austeritat exigida per l’oligarquia financera internacional amb l’instrument del xantatge amb l’especulació del deute públic (en bona mesura generat per les transferències públiques per rescatar les institucions financeres), té quatre grans expressions a Catalunya a tenir en compte:
-La societat civil organitzada. Plataforma Prou Retallades, Xarxa d’Entitats, Plataforma per una fiscalitat justa, Ni un pas enrere. Al darrere hi ha els sindicats majoritaris CCOO i UGT. L’aliança és contra les mesures concretes de gestió de la crisi per part del govern de la Generalitat. L’expressió més important va ser la massiva manifestació del 14 de Maig que va aplegar desenes de milers de persones sota el lema Prou retallades!
-Les organitzacions sindicals (CCOO i UGT) sí que impugnen la política macroeconòmica d’austeritat. La mobilització contra la reforma laboral amb la Vaga General del 29-S va ser important.
-L’esquerra política: la coalició ICV-EUiA, marcadament, però també altres expressions i tradicions de l’esquerra rebutgen les receptes neoliberals. S’ha obert un moment d’actualització davant el nou cicle polític marcat per la majoria i hegemonia de les dretes, l’avenç del feixisme i la xenofòbia, i la mobilització social. Hi ha processos com las Mesas de Convergència, el Col·lectiu Inflexió i altres espais on hi ha debats transversals i que posen en primer pla l’organització i mobilització social.
Cal donar un nou impuls a una coalició política, que incorpori nova gent i nous sectors i que doni prioritat a la mobilització i l’articulació social.
-El moviment 15-M, un moviment democràtic interclassista (de les classes socials antagonistes a l’oligarquia financera) que va sorgir arran la iniciativa de Democràcia Real Ja! de convocar una manifestació simultània a 60 ciutats de l’Estat. El resultat va ser de desenes de milers de persones a Madrid i milers a Barcelona. A Madrid, unes poques persones decideixen acampar i són desallotjades. Tot això és seguit en directe per desenes de milers de persones a través de les xarxes socials, que decideixen anar i acampar a la Plaza del Sol i a moltes altres ciutats, produint un fenomen de masses que és amplificat i seguit atentament pels mitjans de comunicació (amb diferents interessos segons cada grup empresarial).
Cal destacar el protagonisme d’una joventut amb taxes d’atur per sobre del 40% i en què un 38% dels joves contractats tenen un contracte temporal. La precarietat fa que la joventut sigui el col·lectiu laboral més vulnerable en temps de crisi. Aquesta realitat, sumada a la dificultat per accedir a un habitatge, o l’augment de l’edat de jubilació fins als 67 anys, dibuixa un futur amb moltes ombres per a tota una generació.
En el seu punt més àlgid va haver-hi més de 600 acampades a tot el món només la primera setmana. Per fer-nos una idea, a Barcelona es van recollir unes 80.000 signatures de suport a la Plaça durant la primera setmana. A Catalunya hi hagut al voltant de 74 acampades i 24 assemblees de barri a Barcelona i segueix estenent-se.
És interessant veure la referència espanyola del moviment, el fet que malgrat el protagonisme de la joventut aquest moviment sigui intergeneracional, que hi ha una gran presència de joves treballadors/es molt qualificats sense perspectives, fills i filles de la classe treballadora de la perifèria i amb valors progressistes. També s’ha produït un excés d’organitzativisme i ideologització, amb debats estèrils i pràctiques organitzatives que dificultaven avançar. També la gran rotació i renovació de persones ha fet que moltes vegades es produeixin debats cíclics. Malgrat tot això, s’ha avançat en organització, acció i descentralització arrel de les més de 120 assemblees de barri/poble/ciutat.
Cal diferenciar les acampades del moviment 15-M. Les acampades són una part del moviment. El moviment 15-M és tota aquella gent que connecta amb el missatge i els objectius del 15-M i que no són exactament el mateix que les dinàmiques de les places. En aquest sentit, Democràcia Real Ja! té un projecte estratègic de configurar un moviment social organitzat i estable de nou tipus. A nivell de l’Estat espanyol, ¡Democracia Real Ya! considera adherides les Mesas de Convergencia, ATTAC Espanya i Hipotecados. A nivell de Catalunya s’està configurant una aliança amb Indignad@s Sanitat, Hipotecad@s, EXGAE i Inflexió.
En aquest moviment hi trobem com a mínim dues novetats:
a) un nou llenguatge que expressa les intuïcions populars. Un llenguatge antistablishment “No som mercaderia en mans de polítics i banquers”, que expressa com el sistema polític-institucional no fa altra cosa que seguir els dictats de l’oligarquia financera que és qui veritablement mana “No és una crisi, és una estafa”, “Manos arriba, esto es un atraco”... i que a més genera una nova il·lusió: lluitar per canviar, no plantejar només les lluites a la defensiva i sabent-les perdudes. Saber que les lluites d’avui construeixen cap al canvi.
b) una nova eina comunicativa i organitzativa massivament utilitzada: les xarxes socials capaces de mobilitzar, emprades amb encert polític, en temps reduïdíssims i en espais enormes grans quantitats de persones. L’experiència als països àrabs i el moviment contra la Llei Sinde mostren la potència polític-organitzativa que poden arribar a tenir i anima un grup de gent a seguir aquesta via.
La violenta, innecesària i absolutament desproporcionada càrrega policial del 27 de maig va demostrar que els poders polítics d’una societat capitalista no suporten l’apropiació del carrer per a la crítica frontal, ni tan sols quan s’expressa pacíficament, i que el poble és capaç de reaccions d’una extraordinària energia i creativitat quan és col·locat cara a cara davant la brutalitat inherent al sistema capitalista i els seus instruments repressius.
El moviment 15-M, que té en el pacifisme un principi fonamental, va convocar el passat 15 de juny una acció de protesta al Parlament. L’acció era de caire simbòlic i pacífic, i pretenia deslegitimar els pressupostos, no pas el Parlament.
No obstant això, petits grups, alguns dels quals eren infiltrats, van enterbolir el recorregut de l’acció amb increpacions, empentes i pintades a alguns diputats/es, així com llançant ampolles d’aigua i altres objectes, actes violents que el propi moviment, així com també aquest partit, rebutgen obertament. Aquests fets aïllats no poden servir, de cap manera, per criminalitzar aquest moviment.
El govern de la Generalitat, en una estratègia perfectament orquestrada, va aprofitar aquests fets per magnificar-los i provocar un debat entorn a la deslegitimació del Parlament, titllant el moviment de violent, d’utilitzar técniques de kale borroka, d’antidemocràtic i de posar en qüestió la legitimitat del Parlament, evitant el veritable debat: el dels pressupostos de la vergonya i la fractura social que està provocant el seu govern. Sense oblidar, parlant de legitimitat, que ni les retallades ni la Llei Òmnibus estaven al seu programa electoral quan el poble va anar a les urnes.
L’intent de criminalització que van fer els mitjans de comunicació majoritaris, i que va durar fins diumenge 19 de juny, va ser dels més intensos i agressius que s’han vist últimament contra un moviment amb molts pocs dies de vida i poca experiència, però que va reaccionar immediatament contrainformant a través de les xarxes socials, desmarcant-se de la violència i reforçant la convocatòria del 19-J.
Amb tots aquests elements, la manifestació del diumenge 19 de juny va ser de les més populars, festiva i reivindicativa que s’han pogut veure els últims anys al nostre país. Amb el lema :”El carrer és nostre, no pagarem la seva crisi” i “Prou retallades i Felip Puig dimissió” més d’un centenar de milers de persones (75.000 segons interior, 100.000 segons la premsa, 275.000 segons els organitzadors) vam sortir al carrer convocats per les més d’un centenar d’assemblees a Catalunya. Van haver-hi manifestacions a altres ciutats, com per exemple Tarragona, així com a moltes ciutats de l’Estat i d’Europa també van sortir sota el lema global “Contra el Pacte de l’Euro”. Cal destacar, molt especialment, la participació dels sindicats de classe i la plataforma Prou retallades!, un pas important a la necessària confluència.
EL PAPER DEL PARTIT EN LA MOBILITZACIÓ
Dèiem al CC de març del 2010: “El partit en el proper període ha d’esdevenir un catalitzador de les lluites contra les polítiques del neoliberalisme. Hem d’ajudar a desenvolupar una xarxa de resistències que van molt més enllà de l’acció partidària orgànica.”
Analitzàvem, també al CC de març del 2010, que “globalitzar i enllaçar les lluites parcials contra les polítiques neoliberals és un objectiu de l’activitat partidària allà on es desenvolupi. Enfortir la transversalitat social amb l’objectiu de construir i reforçar la societat civil alternativa ja que objectivament les agressives polítiques neoliberals afecten majories socials molt amples.”
I vam repetir-ho al CC del juliol del 2010, “la societat civil pot prendre un protagonisme que hem d’acompanyar des de la política, per cercar una altra manera de politització.”
A l’Informe del CC del 16 d’abril del 2011 parlàvem de la ”Mobilització i articulació de les respostes populars: Insurgència i confluència” apuntant que “Una forma de dotar la classe i els sectors populars d’eines d’interpretació i mobilització és la creació, al marge de les estructures dels partits i fora dels calendaris estrictament electorals, d’iniciatives de resistència popular per frenar agressions concretes de les polítiques neoliberals.”
OPORTUNITATS I TASQUES AL MOVIMENT 15-M
Els perills que té el fenomen de les acampades són que el moviment s’esgoti i cremi una generació de lluita si no és capaç d’avançar en objectius i organització. També hi ha el perill que els mass media destaquin el missatge antipolític i antisindical per imposar la seva agenda i atacar els partits i sindicats que estem lluitant contra el neoliberalisme. Els i les comunistes hem de participar per col·laborar en l’organització i estructuració sòlida de les lluites i dels lluitadors/es, escoltant, aprenent i aportant.
Les oportunitats del Moviment 15-M són:
a)injecció d’il·lusió i regeneració al si de les organitzacions de les esquerres, de la classe treballadora i de la societat civil. Possibilitat d’incorporar noves persones, noves generacions i noves formes. Més permeabilitat i arrelament. Impugnació de l’estratègia del mal menor i avenç cap a una estratègia de combativitat.
b)procés de politització accelerat de diverses generacions. Símbol a l’imaginari col·lectiu que reemergirà periòdicament si s’és capaç de connectar-hi. Diferències amb altres moviments com No a la Guerra o Moviment antiglobalització: d’intensitat i profunditat de la seva significació, d’una banda, i de l’altra que aquest és un moviment que es dóna no només per qüestions ideològiques ni vitals, si no per l’afectació de les vides i el futur dels i les participants.
Les agressions neoliberals continuaran, l’atur augmentarà, el moviment pot reemergir amb una periodicitat molt més curta. En aquest sentit, el 15-M pot ser l’inici d’un procés que s’estén i ha de trobar expressió política.
Les tasques dels i les comunistes de cara al Moviment 15-M són:
a)Contribuir a aclarir un programa mínim, o objectius concrets, que connecti amb la majoria del moviment i trobar les formes de lluita per fer-lo avançar.
b)Cal buscar la confluència amb la xarxa d’entitats i en especial amb els sindicats, perquè només si la classe treballadora organitzada està al capdavant, i confluint amb un moviment com aquest, pot esdevenir capaç de transformar. Anem en la bona direcció facilitant aquests ponts i teixint llaços, prioritzant la unitat i/o complementarietat d’acció en les lluites.
c) Contribuir a l’organització estable del moviment (Democracia Real Ya, Indignad@s, Col·lectiu Inflexió, Hipotecad@s, EXGAE, etc..), contribució a crear estructures territorials i permanents que donin densitat organitzativa i durada al moviment (Assemblees de Barri i municipi, connexió amb Associacions de Veïns/es on sigui possible).
d) Treballar conjuntament des de l’Escola de Formació i l’Àrea de Comunicació del Partit per aprendre a utilitzar i optimitzar l’ús de les noves tecnologies, amb una especial atenció a les xarxes socials. Sobre aquests temes, l’Escola del Partit n’elaborarà un pla de treball.
Etiquetes de comentaris: comitè central, Comitè Central 9 de juliol de 2011, documents, Informes al Comitè Central
