L’1 de novembre de 2014, el Partit dels i les Comunistes de Catalunya va acordar la seva dissolució com a partit polític i la cessió de tot el seu capital humà, polític i material a una nova organització unitària: Comunistes de Catalunya.
Com a conseqüència d'aquest fet, aquesta pàgina web ja no s'actualitza. Podeu seguir l'activitat dels i les comunistes a la pàgina web de Comunistes.cat.
INFORME DEL C. EXECUTIU DEL PCC AL CC DEL 12 DE GENER DE 2013
Aquest informe al CC recull els debats desenvolupats pel Comitè Executiu del partit els dies 25 d’octubre, 29 de novembre del 2012 i 10 de gener del 2013
Vull recordar que aquest és el CC número 13 des del 12 Congrés del PCC i que us hem fet arribar amb aquest informe el recull dels altres 10 presentats i aprovats per escrit, amb els seus corresponents annexos. Aquest material, al costat dels documents del 12 Congrés, constitueixen una bona base material de la posició dels comunistes i les comunistes a Catalunya i una referència a Espanya i Europa.
Hem viscut una tardor i primer hivern ple d’aconteixements de gran importància que vam abordar a les sessions del CC del 22 de setembre i el 9 d’octubre, però resumidament podríem parlar de la profundització de la crisi en la seva fase de crisi del deute sobirà i a Europa crisi de l’Euro, amb les respostes en forma d’austeritat de les institucions de la UE i els governs dels diferents països, que han reforçat les retallades i privatitzacions que al mateix temps han aprofundit la recessió, sent un dels seus efectes més letals a Espanya i Catalunya la destrucció de llocs de treball, la desocupació gegantina, la precarització, i l’augment de la pobresa.
També han deixat petjada a la tardor aconteixements com la mobilització de l’11 de setembre, la Vaga General del 14 de novembre i les eleccions al Parlament de Catalunya del 25 de novembre, tots aquests aconteixements marquen l’agenda política de començaments del 2013.
En el seu darrer llibre, El Minotaure Global, l’economista Yanis Varoufaquis, ens dibuixa, a finals del 2012, amb la seva prosa plena d’ironia la situació de la crisi mundial que va començar el 2008:
Des de llavors (després de l’esclat de la crisi al 2008), els polítics dominats, els directius de l’FMI i del Banc Mundial, banquers privats i centrals, i en general tots els custodis del capitalisme mundial, sembla haver decidit desaprendre ràpidament les lliçons de 2008. Semblen conductors que, després de ser multats per excés de velocitat, condueixen per sota del límit uns kilòmetres abans de tornar gradualment a la velocitat inicial, esperant que aquesta vegada –sigui diferent-.
Les polítiques que van conduir a la crisi y les oligarquies que les van sustentar s’han apoderat de la poca democràcia que quedava dels sistemes de representació política, que són els mateixos que van salvar el sistema financer mundial del col·lapse amb una injecció directa de fons públics que van sobre endeutar, encara més, les seves economies. Ara aquets centres de poder sotmeten al seu criteri de mercat especulatiu les decisions dels governs, però això no fa res més que deprimir i estancar més l’economia. Els ciutadans i les ciutadanes pateixen en primer pla aquestes decisions en forma de més precarietat, atur i pèrdua generalitzada de drets socials. Per poder fer tot això amb menys resistències s’atempta també contra els drets democràtics.
La crisi del capitalisme expressa una crisi del model de construcció europeu
El Fons Monetari Internacional (FMI) reconeix en un informe recent que alguns dels seus pronòstics van subestimar els efectes de les mesures d’austeritat (el concepte d’austericidi s’està emprant cada vegada més per definir les conseqüències d’aquestes polítiques) en la desocupació i el creixement del producte interior brut (PIB).
El document, signat per l’economista cap del Fons, Olivier Blanchard, i Daniel Leigh, conclou en un dels seus punts: "Hem trobat que els realitzadors de pronòstics van subestimar significativament l’increment de l’atur i la caiguda del consum privat i la inversió associats a la consolidació fiscal".
La taxa de desocupació de la zona euro va augmentar aquest passat novembre una dècima respecte al mes anterior i es va situar en el 11,8%, en el conjunt de la Unió Europea es va mantenir estable en el 10,7%, segons Eurostat, l’oficina d’estadística comunitària.
L’atur va arribar a un nou màxim històric entre els socis de l’euro, i en els vint-i-set es va mantenir en la major taxa registrada des de que aquest indicador es comptabilitza a nivell europeu.
A la UE hi havia al novembre uns 26,061 milions de persones desocupades, de les quals 18,8 milions pertanyen a la zona euro, segons les estimacions d’Eurostat. En comparació amb octubre, l’atur va augmentar en 154.000 persones a la UE i en 113.000 en els països de la moneda única.
Les pujades mes marcades van ser les de Grècia (del 18,9% al 26%, segons dades de setembre de 2011 i el mateix mes de 2012), Xipre (del 9,5% al 14%), Espanya (del 23% al 26,6%) i Portugal (del 14,1% al 16,3%).
Evidentment no confiàvem en els pronòstics neoliberals de cap dels components de la troica, FMI, BCE i CE, dominats per servidors de la ideologia neoliberal que lluny de modificar els preceptes que ens van dur a l’esclat de la crisi, ara en aquesta nova fase de la mateixa segueixen utilitzant els mecanismes especuladors per gestionar-la i sotmetre a traves d’ells, de forma definitiva, al diferents governs que actuen com mers gestors indirectes.
Queda clar que en un moment de caiguda dels beneficis financers obtinguts per la gestió del deute privat, el sector financer mundial s’ha llançat al control del diner públic a nivell global. Les conseqüències d’aquesta nova tutela dels comptes públics, i per extensió del conjunt de les Administracions Públiques per part dels agents financers és una agudització del conflicte distributiu que, de per sí, implica el model econòmic del capitalisme financer.
El cas de l’Eurozona és simptomàtic, al maig del 2010 la UE crea una Entitat Jurídica Especial (EJE), que posteriorment seria denominat Fons Europeu d’Estabilitat Financera (FEEF) i posteriorment Mecanisme Europeu d’Estabilitat Financera (MEEF), i finalment Mecanisme Europeu d’Estabilitat (MEDE), la idea era sol·licitar crèdits en nom dels països solvents de l’Eurozona i prestar-los als països amb dificultats per accedir als mercats monetaris. La realitat, com ja coneixem en el cas del rescat de part del sistema financer de l’Estat Espanyol, és que els diners no van a rescatar els països, ni ofereixen una injecció de capitals a inversions productives sinó que es destinen als bancs europeus amb dificultats i en segon lloc que la garantia d’aquests préstecs eren eurobons tòxics distribuïts en un percentatge per cada país de l’eurozona que pagava interessos diferents en funció de la seva solvència.
Quan un país és rescatat la resta augmenta el seu percentatge en el següent rescat i la pressió especulativa passa del rescatat al següent ja que “s’aposta” al rescat en els mercats financers de derivats basats en la fallida i d’impagament.
Avui dins la zona Euro el MEDE és pràcticament l’únic mecanisme existent que frena el col·lapse de l’euro i l’euro és la clau de volta de tota l’arquitectura institucional i econòmica que sustenta l’actual projecte de la UE. La inestabilitat està servida ja que de nou com diria Varoufaquis estem conduint a alta velocitat.
Isidro Lopez en un article recent fa un excel·lent anàlisi del paper de lideratge d’Alemanya en les polítiques d’austeritat dins la UE:
Buena parte de la tipología de la crisis del euro tiene que ver con cambios políticos de muchísimo calado en la Alemania postunificación de principios del siglo XXI. Las tradicionales estructuras del capitalismo corporativista renano que consistían en grandes entramados financiero-industriales controlados por las élites industriales alemanas pero participadas en gran medida por los poderosísimos sindicatos fordistas alemanes han saltado por los aires.
Los capitalistas industriales alemanes llevaban desde los años ‘60 intentando “puentear” las redes financiero-industriales de crédito buscando financiarse en los mercados de eurodólares de Londres. A estas élites industriales, el pacto social fordista les servía para que socialdemocracia y sindicatos mantuvieran los niveles de conflictividad obrera en niveles controlables pero era percibido como una carga a la hora de maximizar sus tasas de beneficio.
La pieza política clave de esta operación es la Agenda 2010 promovida por la socialdemocracia de Schröder y, atención, los verdes, que mediante reformas fiscales y desregulaciones de los movimientos cruzados de capital deshacen estos holdings “fordistas”. Este proceso consiste en que las finanzas transnacionales presionan para producir estructuras financieras “abiertas” en las que pueden entrar, recoger beneficios y salir. Este tipo de estructuras se oponen diametralmente a aquellas que vinculan de manera estable a redes de agentes y élites con territorios productivos y sectores económicos.
En la destrucción de este segundo tipo de estructuras financieras (de “voz” que diría Hirschmann, frente a las de “salida”) suceden dos tipos de cosas interrelacionadas. Por un lado, se libera una enorme masa de capitales de su vinculación con los ciclos manufactureros locales, se calcula que entorno al billón de euros (el PIB de España), para invertir en los mercados financieros. Con ello nace toda una élite de yuppies financieros globalizados de una tipología social muy diferente a la del capitalista “renano” capitán de la industria que toma posiciones en el sistema político. Por otro lado, y menos conocido, en este mismo movimiento Alemania pierde el control de sus centros productivos más estratégicos y el capital financiero transnacional, especialmente hedge fundsamericanos, se hace con el control del 50% de las empresas más importantes del DAX (el equivalente al IBEX) imponiendo la severísima disciplina de beneficios llamada shareholder value. Resumiendo, ésta consiste en que si hay que echar a 40.000 trabajadores para salvar el dividendo, se les echa. Es decir, en este proceso Alemania pierde el control de sus activos de mayor calidad y capacidad de gobierno de sus relaciones capital-trabajo.
La masa de capitales liberados en este proceso va a tener dos destinos. Por un lado, se va a invertir masivamente en las burbujas patrimoniales de España y EE UU, especialmente activos subprime, generando el germen de la abismal crisis bancaria en stand by que vive Alemania hoy. Y, por otro, se va a acelerar el proceso de deslocalizaciones a los países del Este aprovechando las vías de inversión y explotación de trabajo barato que las brutales políticas de terapía de shock de la Unión Europea y el FMI habían abierto en los ‘90. A partir de aquí, se va a lanzar un feroz ataque a la fuerza de trabajo alemana apoyándose en la tradicional concertación de los sindicatos mayoritarios con las políticas de Estado. Alemania es el único país de la OCDE donde los salarios reales han caído durante siete años seguidos (2000-2007), a la vez que su tradicional productividad se desplomaba, entre otras cosas, por la adopción de jornadas más largas sin aumentos de la intensidad tecnológica con el mismo salario introducidas con el beneplácito de los sindicatos. Como cabía esperar, la respuesta ha sido la pérdida de tres millones de afiliados a los sindicatos en un decenio.
La crisis bancaria y la crisis social en ciernes, son dos buenas razones que explican que Alemania haya querido aliarse con las finanzas para gestionar políticamente la crisis del euro a cambio de la obtención de la posibilidad de financiarse barato en los mercados de capital. Las consecuencias son evidentes, se desplaza a futuro el ajuste bancario y se contiene, mediante el gasto público, el derrumbe de la mastodóntica clase media fordista alemana.
Estem a uns nou mesos de les eleccions a Alemanya (entre l’1 de setembre i el 27 d’octubre de 2013) i el mapa electoral no es mou: els cristianodemòcrates (CDU) es presenten amb el mateix discurs amb Angela Merkel como el seu principal actiu, i no apareix una oposició suficient al discurs dominant de la dreta, al contrari, la CDU es rifa a possibles pretendents de socis.
Per Michael R Krätle els símptomes d’esgotament del model alemany són evidents i els països emergents i els EEUU no poden absorbir els excedents ja que també estan afectats per la crisi i el seu creixement s’ha alentit o disminuït de forma notable
“Los programas de austeridad impuestos por Alemania a los países de la Eurozona han conducido a ésta y más allá a una depresión económica. La economía de la mayoría de los países PIIGS (Portugal, Italia, Irlanda, Grecia y España) está en dramático declive y el resto de la Unión Europea no sale del atolladero de la crisis. La consecuencia es que los países más endeudados de la Unión Europea pueden hacer cada vez menos lo que, según la lógica del modelo exportador alemán, de hecho deberían hacer: reducir la importación a crédito de las mercancías de calidad de la industria alemana y preocuparse por obtener crecientes ganancias y plusvalías en la exportación.
Ya el año pasado el ritmo de las exportaciones alemanas aflojó, aunque una fuerte caída de las exportaciones como la de Grecia (en torno al 13%) y Portugal (9'5%) sigue siendo una excepción y ambos casos apenas desequilibran la estrategia exportadora alemana. El 2012 está siendo mucho peor. Las exportaciones alemanas hacia los países europeos en crisis caen en picado, especialmente hacia España e Italia. Desde el mes de abril las exportaciones alemanas a todos los estados europeos retroceden sin excepción, de media del 3'6 al 4% con respecto a los meses anteriores. El mes de junio ha causado alarma porque la producción industrial alemana destinada a la exportación bajó hasta los niveles del estallido de la crisis en el 2009. El índice de gestores de compras manufacturero de Alemania se hundió en torno al 0'5% y el de toda la economía privada –incluyendo el sector servicios- en torno al 0'8%, alcanzando así sus niveles más bajos desde 2009. El motivo fue que los pedidos para la exportación retrocedieron tanto como en el mes de abril de 2009: un indicio de cómo la recesión y el estancamiento de los países del sur de Europa puede saltar las fronteras y llegar también a Alemania. En el 2009 todavía el 62'3% de las exportaciones alemanas se destinaban a países de la Unión Europea, en el 2010 esta cifra cayó hasta el 59'97%, y el año anterior lo hizo hasta el 59'1%.
Pero se nos repite: ¡no temáis! Aunque seguimos siendo, hoy como ayer, el estado industrial de todo el mundo más dependiente de sus exportaciones, nuestras oportunidades de futuro se encuentran en los países emergentes con sus imponentes índices de crecimiento. En China, en India, en Brasil, en Rusia o también en Turquía seguiremos teniendo a partir de ahora las ventas que necesitamos para mantener a pleno rendimiento la máquina exportadora alemana. La historia está a nuestro favor, sobre todo si lo vemos desde el punto de vista de la estrategia exportadora. Pero esto no es más que una vana ilusión si tenemos en cuenta el estado de la economía mundial actual.
La industria alemana no sólo se abre paso en los mercados europeos, sino en todo el mundo. Mientras en algunos puntos del planeta la actividad comercial aún registra ganancias, se reduce el superávit de la balanza comercial en términos generales. Hasta un tercio de este superávit en sus exportaciones lo consigue Alemania con sus socios de la Unión Europea –de los cuales sólo el 12'3% con estados de la zona euro-, los dos tercios restantes con países de fuera de la UE, pero muy especialmente con el grupo de los BRICS (Brasil, Rusia, India, China y Sudáfrica), que hace tiempo que no parece estar dispuesto a quedar relegado a un segundo plano.
Sólo unos cuantos ejemplos para mostrar cómo se extiende la depresión: Brasil vive de las exportaciones, especialmente de las exportaciones de materias primas, para las cuales China constituye su principal mercado. Al ralentizarse el crecimiento y bajar los precios de las materias primas, el crecimiento de Brasil se encogió también del 7'5% en 2010 al 2'7% en 2011. Aunque Brasil es para Alemania un socio comercial pequeño (el 1'1% de las exportaciones del año pasado se destinaron a allí), se trata del más importante de Sudamérica. La proporción del subcontinente en las exportaciones alemanas es del 2%, con tendencia a la baja.
India, como socio comercial para la República Federal mucho más relevante que Brasil, crece desde comienzos de 2012 a un ritmo tan lento como el de hace nueve años. Su tasa de crecimiento ha caído al 5% este año en comparación con el mismo semestre del año anterior debido a que su industria de procesamiento de componentes se debilita con la crisis.
El enfriamiento de China puede observarse ya desde el 2010. Al país asiático se le pronostica este año un crecimiento del 7'6%, el valor más bajo desde 1999. El índice de gestores de compras para la industria china cayó en picado en mayo y alcanzó su valor más bajo en lo que va de año, a lo que el Banco Central chino respondió con una rebaja de la tasa de interés preferencial. Que bajo estas circunstancias también desciendan las importaciones chinas apenas sorprende a nadie. De ello se concluye que no hay buenas noticias para Alemania, pues la República Popular China, con un porcentaje de exportaciones del 6'1%, es el quinto mayor socio comercial de Alemania. Además, desde comienzos de año se estancan las importaciones de China en Alemania, causando irritación en el lado chino. En el comercio con China Alemania registra hasta la fecha un fuerte déficit. Al principio se trató de una ventaja para los chinos. Pero de irse al traste el intercambio de mercancías con Alemania, a China no le faltan alternativas: lo que ofrece la industria alemana también lo pueden ofrecer con muy pocas excepciones los proveedores japoneses o surcoreanos.
En abril y mayo una delegación del Fondo Monetario Internacional visitó Alemania y recomendó al gobierno alemán un paquete de “reformas estructurales”, del que, dicen, debería ayudar a los mercados internos alemán y europeo.
Refundació ciutadana del projecte europeu
Aquesta ha estat una expressió emprada pel periodista Rafael Ponch per descriure el necessari empoderament de la ciutadania europea que ha de reprendre el protagonisme en el disseny d’aquest espai de convivència comuna que anomenem Europa.
Al CC del PCC de 20 de Maig de 2012 vam acordar:
El que Europa necessita no són plans de creixement del PIB sinó una estratègia global per a la igualtat, el benestar i la responsabilitat ambiental basada en la promoció de nous tipus d’activitat, de propietat i de gestió empresarial, en la generalització de l’ocupació decent, en l’ús sostenible de les fonts d’energia i dels recursos naturals que modifiqui radicalment l’actual model de creixement, i en la promoció d’una ciutadania democràtica, plural i protagonista, on la forma d’entendre l’austeritat sigui com a respecte a l’equilibri natural i personal i al bon ús dels recursos, i de rebuig al malbaratament, però no de renúncia als drets socials i a la igualtat, com l’entenen els neoliberals.
I a més d’això, són imprescindibles canvis polítics i institucionals que frenin el poder dels grans grups oligàrquics i que permetin que s’adoptin decisions polítiques en funció dels mandats de la majoria social en un marc d’una autèntica democràcia.
La qüestió que cal posar sobre la taula a Europa no és si retallem una mica menys les despeses i injectem una mica més de recursos a les mateixes activitats i infraestructures de sempre degradant el territori, sinó si trenquem o no amb el poder de les finances privades i de les grans corporacions empresarials i oligàrquiques que ens dominen i que són les que ens han portat a la situació en què estem.
I al CC del PCC de 22 de Setembre de 2012 vam acordar també:
Cal crear a Europa un autèntic poder públic que sotmeti l’actuació del Banc Central Europeu a les exigències dels interessos socials acabant amb la seva complicitat amb els interessos bancaris privats, cal sanejar el sistema financer europeu declarant el finançament de la vida econòmica com un servei d’interès públic essencial i que comporti la nacionalització o el control públic dels bancs que no se sotmetin a ell, cal fomentar nous tipus de finances descentralitzades i de proximitat, cal disposar d’una autèntica hisenda europea, amb una reforma financera radical i una harmonització fiscal progressiva i cal replantejar-se el disseny de la unió monetària.
Cal seguir molt d’aprop els debats i treballs del PEE i de les trobades de Partits Comunistes (Atenes 2011 i Líban 2012) on participem de forma regular. Cal també seguir produint jornades i trobades de reflexió marxista sobre la caracterització de la crisi i la seva evolució, especialment amb els contactes de la Fundació i la col·laboració amb d’altres fundacions afins i revistes de pensament marxista.
Vull posar en valor algunes de les conclusions d’un dels seminaris coorganitzats per la Fundació Pere Ardiaca i Sin Permiso, on el professor de política econòmica Michael R. Krätke proposava una política econòmica alternativa a Europa:
“El Banc Central Europeu i la Comissió Europea han estat nefastos, sempre a remolc del model del capitalisme financer nord-americà. La integració dels mercats financers a la UE era considerada únicament com a mitjà per a reduir despeses transaccionals. Un canvi radical, un veritable canvi de règim, és possible i necessari, i hauria d’assumir la forma d’una transformació democràtica, una transformació que sotmesa a control democràtic, aplanés el camí a la democràcia econòmica”.
La proposta contempla tres aspectes respecte als mercats financers:
Control dels Governs d’una part del sistema financer de llurs països per assegurar l’estabilitat i la garantia del sistema creditici. Això comportaria un sector fort de bancs públics o semipúblics. A l’estat espanyol s’ha fet tot el contrari, privatitzant les caixes d’estalvi i l’aposta europea del PP és que la supervisió europea impulsi aquesta privatització, fomenti la concentració bancària a tot Europa i asseguri el poder dels bancs per sobre dels governs i parlaments. Cal també el control públic dels mecanismes de compensació per assegurar així el sistema de pagaments de la UE.
Crear un nou marc regulatiu, amb la prohibició de les practiques especulatives i les diferents figures de productes financers tòxics. Acabar amb els paradisos fiscal de la UE i prohibir a les institucions financeres de la UE mantenir relacions comercials directes o indirectes amb ells.
Reformar el sistema bancari europeu i els mercats de capital europeus. Establiment d’un tipus impositiu uniforme sobre les transaccions financeres que engreixin un pressupost de la UE. Control i supervisió pública de les agencies de risc
Aquets aspectes només representen unes mesures de xoc vers una veritable transformació de tot el règim macroeconòmic on la majoria de la ciutadania pugui disputar el poder polític i econòmic dels propietaris privats. Governar els mercats és factible com demostren algunes economies de mercat amb una forta presència pública. La transformació democràtica dels mercats financers porta a la transformació democràtica de l’economia sencera.
En la línia de les propostes alternatives i per una altra Europa és important conèixer els materials de les Jornades coorganitzades per la Fundació l’Alternativa i el Partit de l’Esquerra Europea L'Europa de les desigualtats, que a l’octubre del 2011 es van organitzar, amb destacats ponents del PCC. Al llarg d'aquestes jornades vam analitzar cinc eixos de desigualtat: de gènere, de classe (desigualat socioeconòmica), de procedència/origen (migració), d’autonomia personal / respecte la discapacitat i la desigualtat territorial a Europa.
Precisament per frenar aquest empoderament el sistema polític intenta blindar-se davant dels canvis. Apareix amb força la idea dels governs de concentració per gestionar les retallades sense oposició, a Alemanya la CDU, els liberals, l’SPD i els Verds, a Espanya (on la monarquia juga un paper de facilitador d’aquesta entesa) del PP i el PSOE i es compta amb CiU, PNV i UPyD i a Catalunya CiU, ERC amb cants de sirena tant al PP com al PSC. Poders mediàtics, financers i de grans empreses s’hi esforcen de valent per reforçar un sistema polític deslegitimat i qüestionat. Nosaltres treballem precisament en la direcció contraria, bastir una nova majoria social i política d’esquerres que trenqui l’hegemonia del discurs conservador i plantegi un radical canvi de les normes neoliberals, on tota l’esquerra pugui agrupar-se sota un paraigua antineoliberal i alternatiu que afavoreixi a la majoria social i aïlli a la minoria oligàrquica.
Una línia de treball rupturista amb el marc d’estabilitat política que es pretén reforçar a nivell d’Europa, d’estats i per nosaltres també a Catalunya és la dels processos constituents, sobretot perquè ja estem immersos en processos descontituents des de dalt com els qualifica el constitucionalista Gerardo Pisarello en el seu treball El régimen constitucional español, 34 años después: ¿reforma o ruptura democrática? (Annex 1)
En definitiva els processos de domini de l’economia neoliberal sobre la política s’han intentat constitucionalitzar i cal utilitzar la força dels processos constituents seguint exemples com el del Front de Gauche amb la 4a República a França. La força combinada de la democratització de l’economia, la participació democràtica real, el republicanisme i el model d’estat plurinacional i autodeterminista pot definir una proposta forta. A Europa cal passar de l’Europa de les desigualtats a l’Europa dels treballadors i les treballadores, la ciutadania i els pobles.
Tenim l’experiència reconstituent de molts països llatinoamericans que al voltant de processos participatius amb protagonisme de les classes populars i pobles indígenes tradicionalment exclosos del poder polític i econòmic, han aconseguit avenços substancials en drets socials, democràtics i econòmics. Els cicle a Amèrica Llatina és el contrari que a Europa, en un lloc s’amplien drets i llibertats i en el vell continent es retallen, hem de recordar que això és fruit del canvi polític, protagonitzat per pobles empoderats, després del fracassos de les polítiques neoliberals, militaristes i oligàrquiques dels anys 80 i 90 tutelades pel FMI i els EEUU.
Espanya
L’any de Rajoy a la Moncloa no ha fet més que empitjorar les polítiques equivocades que va desenvolupar el Govern de Zapatero des de Maig del 2010 i el Pacte Constitucional entre PSOE i PP. Les “reformes estructurals” segons el neollenguatge conservador han significat la total adaptació i submissió a les directrius de la Troica (FMI,BCE,CE) i han provocat una veritable onada de despossessió, gestionada com un procés de segona transició inversa, inserint-se en els àmbits social i laboral, democràtic i de model d’estat.
Per l’Observatori d’Economia Crítica de Madrid la tendència indica que a l’Estat Espanyol la crisi es manifesta com un coll d’ampolla de difícil solució.
Al temps que s’estén el deteriorament social, agreujat per les pròpies conseqüències de la creixent capil·laritat social de la financiarització, les polítiques públiques es mostren incapaces de recomposar un nou cicle de creixement, sent sotmeses, a la vegada, a una creixent pressió per part dels grans agents corporatius i financers.
La qüestió central que ara s’obre és eminentment política, no econòmica. I arranca d’una premissa senzilla; no hi ha manera, almenys per ara, de tornar a reiniciar la màquina del creixement per via d’una nova escalada patrimonial, degut tant als límits del nou cicle financer a nivell global, com als topalls a noves rondes d’endeutament privat i l’esgotament de les línies d’intervenció política que van actuar sobre els mercats immobiliaris.
Davant d’aquesta absència d’oportunitats de re composar el benefici, els agents corporatius i financers han llegit la conjuntura en clau de subordinació de la despesa pública i de l’extensió de la despossessió.
Correspon pensar i promoure una oposició simètrica i contraria a aquesta pressió, sempre dins d’una fase de crisi que, serà més llarga i perllongada i més aguda i cruel en termes socials, del que pot ser encara avui dia som capaços d’imaginar.
L’última dada coneguda de l’atur a Espanya no és bona, per molt que el Govern del PP intenti maquillar-la per la dèbil baixada de desembre, que obeeix a raons de caràcter estacional o destacant la “significativa desacceleració” del ritme de creixement de la desocupació a l’Estat.
És evident que l’atur segueix creixent, i de forma més accelerada, amb el PP governant. En l’any de mandat de Mariano Rajoy la desocupació s’ha incrementat en mig milió de persones, i les paraules del President al gener del 2010 “Quan governi baixarà l’atur” són tant enganyoses com la seva fotografia preelectoral davant de les oficines de l’INEM.
L’atur va pujar a Espanya al 2012 en 426.364 persones, arribant a la xifra de 4.848.723 persones desocupades, és dir un augment percentual del 9,6% respecte al 2011.
La pujada per tant el 2012 ha estat superior a les experimentades en 2011 i 2010. Durant l’any que s’ha acabat fa poc 1.100 persones al dia van perdre la seva feina i, encara pitjor, el nombre de cotitzants va baixar un 4,6%, amb 787.240 afiliats menys respecte a l’any anterior.
La xifra de 4,8 milions de persones aturades (les registrades a les oficines dels serveis públics d’ocupació, antic INEM) contrasta amb l’altra dada aportada per l’Enquesta de Població Activa (EPA), sondeig trimestral realitzat per l’Institut Nacional d’Estadística, que podria oferir números encara pitjors quan es presenti a finals d’aquest mes de gener.
Fins a finals de setembre de 2012, l’EPA va reflectir 5.778.100 desocupats a Espanya, una dada superior a la registrat per l’antic INEM, però no per això equivocada. És una medició diferent que s’utilitza de manera harmonitzada a la resta de països de la UE i que inclou a persones que no estan inscrites a l’INEM.
L’oficina d’estadística europea, Eurostat, rebel·la fa pocs dies que Espanya ha superat els 6,1 milions d’aturats. La taxa d’atur al novembre va ser del 26,6% (sobre els gairebé 23 milions de persones possibles treballadores, en suposa 6,1 milions sense feina), quatre dècimes més que l’octubre, i va constituir la xifra més alta dels vint-i-set.
Els ERO van augmentar un 70,5% en els deu primers mesos de 2012. Les persones afectades foren 374.773, amb un creixement del 53,4% respecte al nombre registrat al mateix període de 2011. Durant els primers deu mesos de 2012, es van autoritzar/comunicar a l’Administració un total de HYPERLINK "http://www.nuevatribuna.es/articulo/economia/la-reforma-laboral-dispara-un-51-las-altas-en-el-cobro-del-paro-por-despidos-objetivos/20120522180210075688.html" \t "_blank" 27.055 expedients, que han afectat a 374.773 persones.
Vivim una situació d’exclusió social sense precedent, una veritable situació d’emergència social. A finals de 2012 un informe de la Diputació de Barcelona mostrava aquestes dades:
-3 de cada 10 catalans o catalanes viuen amb risc de pobresa o d’exclusió social.
-Catalunya està 2 punts per sobre del conjunt d’Espanya i 8 per sobre de la mitjana europea en nivell de pobresa.
-El 40% dels catalans o catalanes no pot fer front a una despesa imprevista de 750 euros.
Aquestes dades reflexen l’ampliació en el període de crisi del llindar de la pobresa, i un dels seus rostres més recurrents és el d’una dona gran que viu sola, com a part d’aquesta meitat de la població, les dones, sobre les quals les retallades i la reducció en general de l’Estat del Benestar carrega amb més força.
La pujada de preus acumulada des de setembre de 2011 i les noves previstes a començaments d’any (transport públic, electricitat) dificulten encara mes la situació, i cal assenyalar i denunciar el trencament de la promesa del PP de revaloritzar les pensions amb l’IPC, amb la conseqüent pèrdua de poder adquisitiu dels pensionistes.
Hem viscut un calendari de mobilitzacions i cal visualitzar l’alternativa política i social
El període de setembre a desembre de 2012 ha presentat una fase sostinguda de mobilitzacions importants on s’han ajuntat les de caràcter nacional, democràtic i social, les tres expressions a Espanya i Catalunya de la crisi.
L’11 de Setembre i les conseqüències de la Diada, que veuen de la sentencia del TC sobre l’estatut i que es projecten en la voluntat molt majoritària del poble de Catalunya d’exercir el dret a decidir de forma lliure.
Les diferents mobilitzacions al voltant del 15-M com el “Rodea el Congreso” i el qüestionament dels Pressupostos 2013 i de la qualitat de la democràcia representativa.
La importància de les mobilitzacions dels treballadors i treballadores, amb el 15-S i 14-N com a fites cabdals. Importància de la exitosa Vaga General Ciutadana com a confluència de diversos sectors mobilitzats que poden col·laborar en l’acció i en l’alternativa conjunta. També destacar les mobilitzacions de salut, ensenyament, stop desnonaments, etc.
La Vaga General Ciutadana del 14N ha mantingut el pols de la mobilització dels treballadors i treballadores i la demostració, de nou, de la força sindical com una derivada clau de l’alternativa social, i al mateix temps el concepte de vaga ciutadana que escapa a l’organització sindical clàssica es consolida com un factor nou que tendeix a tenir un nou i creixent protagonisme en aquesta alternativa.
Que sis països europeus hagin convocat vagues generals o parcials i que fins a 22 hagin celebrat protestes de diversos tipus posant tots la força en la crítica a les polítiques suïcides d’austeritat i retallades i proposant una alternativa per la majoria de la població per aïllar les polítiques oligàrquiques que ens governen, representades per la Troica, és un avenç insuficient però considerable.
La vaga representa un nou salt qualitatiu en l’empoderament democràtic de molta gent per construir una alternativa a les polítiques d’austeritat i una confluència de diverses experiències, organitzacions i moviments socials i polítics que objectivament es van sumant en la pràctica de la mobilització.
El PCC seguim apostant de forma clara per la mobilització social com la primera eina per enfocar l’alternativa a la crisi i a les polítiques que l’han generada, ja en diverses reunions del CC hem destacat que el calendari polític s’ha de posar al servei de la mobilització i conjuntament amb ella de forma inseparable construir l’alternativa política i social a les polítiques neoliberals.
Volem denunciar de nou els episodis de repressió vinculats a les Vagues Generals i a la protesta ciutadana. Casos com el company Alfon de Madrid (50 dies de presó preventiva) intenta com en d’altres activistes compromesos restringir les llibertats (la campanya contra el dret de Vaga és ferotge) i acovardir els i les activistes. Hem de redoblar les denúncies i estendre les xarxes de solidaritat i protecció de la nostra gent.
Cal afegir aquí el fet de que les Eleccions a Euskadi, Galicia i Catalunya han expressat les limitacions i les potencialitats de la politització de la mobilització:
Importants resultats dels llocs i les opcions que han aconseguit certs graus d’unitat i de missatge alternatiu a les polítiques neoliberals i de proposta democràtica de dret a decidir com a forma d’encaixar el model territorial de convivència. Destacar especialment AGE, la Coalició ICV-EUiA, les CUP i EH-Bildu.
Expressar la pèrdua de vots dels bipartidisme del PP i el PSOE, però encara la seva fortalesa per ser opció conjunta d’estabilitat.
CiU no ha aconseguit els seus objectiu polítics, però encara és primera força i conserva una important capacitat de centralitat política i social a la societat catalana.
Clau la mobilització social i la denúncia i alternativa a les retallades.
El dret a decidir afecta a més sectors socials i de forma més transversal, és un patrimoni col·lectiu de la societat catalana que no pot ser privatitzar i patrimonialitzat per la dreta, l’esquerra l’ha d’assumir de forma clara i democràtica.
El 25 CiU no va aconseguir ni una majoria absoluta ni una majoria excepcional, però no va ser desplaçada del taulell polític. Els resultats de 128.000 vots més per ICV-EUiA, els 3 diputats més per la Coalició, els 3 diputats de la CUP i la pèrdua de 12 diputats de CiU són fruit de la mobilització social i de la feina d’oposició política realitzada. Cal destacar el diputat per Lleida d’ICV-EUiA i l’increment de vot en les zones metropolitanes.
Ara passades les festes cal accelerar els treballs per la concreció del Nou Espai de l’Esquerra Catalana.
Camarades dèiem al 12 Congrés del PCC que el discurs estratègic del Front d’Esquerres segueix sent necessari però no és suficient: el nou escenari d’aquest inici de segle requereix ampliar les respostes estratègiques i caracteritzar millor les respostes tàctiques de cada moment
És per això que el CC del PCC del 17 de Març del 2012 vam aprovar un informe de concreció estratègica i tàctica de l’aposta dels comunistes pel moviment polític i social que és Esquerra Unida i Alternativa i la seva participació en un procés constituent d’un nou espai polític d’esquerres a Catalunya. Dèiem que aquest nou espai ha de superar les limitacions i contradiccions de l’actual Coalició entre ICV i EUiA, ha de sumar noves forces polítiques i socials i persones d’esquerres
També vam apostar en el mateix CC perquè EUiA segueixi contribuint a la Refundació d’IU en la línia d’allò expressat al nostre 12è Congrés, la necessitat d’un Front Democràtic i Social, i valorem que aquestes idees tant a Catalunya a la 6a Assemblea d’EUiA com a Espanya a la 10a Assemblea d’IU s’hagin obert pas.
La 10 assemblea d’IU ha estat exitosa, amb un clima unitari concretat en una sola candidatura a la direcció i les propostes de respectar el Dret a Decidir dels pobles de l’Estat i de cercar la conformació d’un ampli bloc social i polític amb la participació d’IU. Cal seguir aprofundint en la concreció de les propostes de Federalisme de Lliure Determinació.
Ara cal concretar l’articulació del nou espai, amb la participació de comunistes, socialistes, ecosocialistes, verds, independentistes i altres expressions polítiques. Amb la participació d’activistes dels moviments i organitzacions socials provinents del sindicalisme i de l’activisme social
Algunes claus del moment polític i social que comença el 2013 a Catalunya:
L’Acord per a la Transició Nacional i per garantir l’Estabilitat parlamentaria del Govern de Catalunya, també anomenat Pacte per la Llibertat, entre CiU i ERC no qüestiona cap de les polítiques d’austeritat desenvolupades i projectades per CiU, amb el suport fins ara del PP, i ofereix a la dreta catalana una plataforma de continuïtat per seguir insistint en les seves polítiques equivocades. Els seus rocambolescos mecanismes de control i contrapesos faran jugar un major paper a les forces polítiques i al Parlament però de cap de les maneres és un mecanisme suficient d’estabilitat, ans al contrari les contradiccions seran creixents amb les organitzacions socials i la ciutadania en general. L’assumpció per part d’aquest acord de les polítiques de retallades reforçarà la fractura social i requerirà un major esforç per accelerar les opcions polítiques i socials de ruptura. Cal dir que no compartim ni el mètode excloent ni part del contingut (unidireccional cap a la independència com a única opció), ni la manca de perfil social, de la declaració pactada per CiU i ERC.
El Dret a Decidir no pot ser patrimonialitzat per una part minoritària de les forces polítiques i socials catalanes. Només una gestió compartida dels processos pot conferir-los la legitimitat democràtica que necessitem per reforçar els conceptes d’un sol poble que evitin una fractura social i cultural al país. El tacticisme electoralista de CiU en aquest tema és letal. El lerrouxisme i demagògia de la dreta centralista del PP i d’ UPyD i C’s (a pesar del seu discurs de regeneració democràtica) cerca la fractura de la classe treballadora i obre camí a la ideologia conservadora.
El conjunt de l’esquerra plural necessita convertir en indestriables els conceptes de construcció social i nacional de Catalunya, no permetent la seva dissociació. Aquí els comunistes tenim un paper cabdal, reforçant les relacions fraternals dins l’esquerra plural, apostar de forma decidida per un nou espai sociopolític d’alternativa i establir ponts i diàlegs amb d’altres expressions del conjunt de l’Estat començant per IU.
Congressos de CCOO i perspectives de la Federació de Moviment Obrer del PCC
Els dies 20,21 i 22 de febrer participarem al Congrés Confederal de CCOO de l’estat. Amb els dos camarades responsables i coordinadors de la Federació de MO del PCC, Alfredo Cabezas i Elias Ruano, hem cregut convenient no presentar un informe sobre MO al CC d’avui, ja que la seva elaboració no hagués estat suficientment col·lectiva. Per això proposem el següent calendari:
1. Treballar per la participació del PCC al Congres Confederal de CCOO amb esperit unitari.
2. Realitzar una reunió del Comitè de la Federació de MO ampliat a la Comissió Sindical. (Març)
3. Realitzar una reunió monogràfica del Comitè Executiu del PCC sobre aquest tema. (Març)
4. Realitzar una reunió al mes de Març, monogràfica del CC del PCC sobre MO, i convocar en aquest CC una Conferencia de MO que estudiarà l’estratègia del comunistes dins les CCOO i la situació de la classe treballadora, a l’inici de la primavera d’aquest any.
Cal donar un impuls al tema de la unitat comunista
En el CC del PCC del 10 de juliol del 2010 va acordar abordar la unitat dels i les comunistes a Catalunya com a “concepte multiplicador”, posant especial èmfasi en la possibilitat d’incorporar als comunistes no organitzats en partits polítics.
Abordàvem el debat al costat de la constatació de la necessitat del creixement i consolidació del PCC com una aportació organitzativa i política clau en aquest procés.
Els compromisos de diàleg i de “perspectives de col·laboració” amb d’altres comunistes a que ens vam comprometre necessiten en aquest moment donar un salt qualitatiu ja que és difícil entendre que puguem avançar en l’ambiciós compromís d’unitat dels treballadors i d’unitat de les esquerres, a que estem compromesos, sense reforçar la unitat dels i les comunistes en un nou i gran Partit Comunista a Catalunya
Per això proposem recuperar les propostes de comissions de treball conjunt per construir anàlisi de la realitat i proposta política, que el PCC va proposar al PSUC Viu entre el 11 i 12 Congressos del PCC i encarreguem al Comitè Executiu que concreti calendari i composició, així com temàtiques a discutir, sempre tenint en compte el caràcter obert i multiplicador a que estem compromesos.
Incorporacions al Comitè Executiu
Proposem que els camarades Raül Valls i David López Bordoy s’incorporin al CE com a Responsables de Formació del PCC i d’Escola del Partit
Proposar també que quatre camarades del CE i CC reforcin els treballs del Secretariat del partit en aquesta etapa, per ajudar al funcionament orgànic de les cèl·lules del PCC, el Celestino Sánchez, l’Àngel Crespo, el Ceferino Alonso i el Paco Muñoz
En breu realitzarem un debat monogràfic al C Executiu sobre organització i finances del partit. Pressupost 2013, afiliació i funcionament de les cèl·lules i comitès de Federacions, esperem portar les seves conclusions al CC pel seu coneixement i acord de les iniciatives que se’n desprenguin.
Camarades el partit pot funcionar encara molt millor de com ho està fent, tenim moltes coses a millorar, esperem un bon debat a les cèl·lules d’aquest informe i la plena implicació en aquesta tasca de tots els 122 membres del CC.
Fem una crida a la participació a l’acte central d’entrega de carnets del PCC el dissabte 19 de gener al Casinet d’Hostafrancs de Barcelona.
S’acorda incorporar resolucions específiques en contra de la intervenció francesa a Mali i per la recuperació del company Hugo Chavez i defensa de les conquestes bolivarianes.
Informe al Comitè Central del PCC 17 de desembre de 2011
Presentat per Mercè Civit Aquest informe és una continuació de l’Informe aprovat el darrer 17 de setembre del 2011.
Al Partit ens correspon fer una anàlisi de la situació actual en el marc de la lluita de classes i analitzar què representa i per què es produeix la victòria del PP a l’Estat espanyol, de CiU a Catalunya i l’increment del PP a Catalunya.
El PP és l' expressió política de l’oligarquia financera, amb una base de franquistes que en el nostre país no ha desaparegut i ha guanyat una part del proletariat. Progressivament, aquesta dreta ha anat pujant i en aquests moments governa a l’Estat, a les autonomies i a la majoria de grans Ajuntaments, podem dir que l’oligarquia financera governa la majoria de les institucions. Des de la transició fins ara, l'oligarquia financera no havia tingut tanta capacitat de domini.
Quan parlem d'hegemonia de la dreta volem dir que actualment la dreta marca la direcció intel·lectual, conceptual i política de la majoria dels debats, propostes i receptes en les esferes política, econòmica, social i cultural, i està present en la vida quotidiana de les persones. Ha portat a les persones a viure en l’individualisme, en l’aïllament contraposant a allò col·lectiu i solidari i això es tradueix en actituds socials i polítiques allunyades dels propis interessos de classe.
El poder democràtic i la seva expressió polític-institucional s’ha de fonamentar en l’hegemonia polític-social. Avui, més que mai, es redueix l’espai del poder institucional en la mesura que augmenta el poder del capital financer. Creix, per tant, la necessitat de generar poder democràtic social. És al si de la societat on es genera l’hegemonia.
Si no se'n fa una anàlisi fina es generarà molta frustració, ja que pot dur a la desesperança molta gent que veu la discrepància profunda entre les necessitats objectives per a la majoria del nostre poble i les percepcions subjectives de la majoria del poble.
Hem d’analitzar quines són les concepcions, valors, opinions, actituds i relats de fons de la majoria del nostre poble, què pensa el nostre poble i com s’organitza.
Els marcs conceptuals (formes d'estructurar el pensament, els "terrenys de joc") que fa servir la immensa majoria de la societat en la majoria d'aspectes són els proposats i utilitzats per la dreta. Això mateix podem constatar-ho amb els valors de fons que expressa la ciutadania. També en les opinions més conjunturals sobre les qüestions que apareixen a l'agenda pública i les actituds expressades vers elles. Això mateix podem veure-ho en el relat de la crisi i les sortides proposades pel bloc dominant (polítiques d'austeritat i laminament de drets). Una explicació molt dominant (fora de tota evidència objectiva) de les causes de la crisi que tendeix a l'auto-culpabilització del conjunt de la societat i, per tant, les receptes per sortir-ne hauran de venir dels sacrificis com a societat. Sense aquesta conceptualització i relat no s'entendria que malgrat la impopularitat de les retallades, s'acceptin i es justifiquin majoritàriament.
Els comunistes hauríem de conèixer quines són les expressions dels feixisme avui, i per això proposem la realització d’una jornada que ens ajudi a comprendre el nou feixisme. Aquesta situació comportarà retrocessos en les conquestes democràtiques, socials, laborals, de drets nacionals i de drets individuals que veurem pròximament, amb el desmantellament del sistema nacional de salut, amb l’ensenyament, la reforma laboral, les lleis d’avortament i matrimonis homosexuals, anul·lar la memòria històrica, formes autoritàries de govern i la concentració del poder a l’Estat Central.
El PSOE s’ha enfonsat, ha tret els pitjors resultats de la seva història a causa de les polítiques econòmiques liberals, i tant el PSOE com el PSC estan en uns moments de recomposició, tenint en compte que la seva composició és de sòcioliberals, socialdemòcrates i socialistes d’esquerres.
Els comunistes del PCC celebrem el bons resultats que ha tret la nostra coalició ICV-EUiA a Catalunya i que un comunista del PCC sigui diputat, i també celebrem el resultat de la coalició d'IU a nivell estatal, que ha tingut l’encert de sumar 13 forces polítiques en una coalició; ascens produït, en part, per la baixada de la socialdemocràcia i ara és necessari treballar per organitzar i consolidar aquest vot.
Cal tenir en compte els resultats d'Amaiur amb grup propi al Congrés i la consolidació del BNG, resultats que són conseqüència de l’arrelament social, des de fa anys treballant i organitzant teixit social en els diversos sectors de la societat.
No podem menystenir el vots d'UPyD, que a Madrid passa per davant d'IU, una altra expressió de la dreta nacionalista espanyola, amb expressions lerrouxistes encara que en la seva composició hi hagi persones provinents de l’esquerra i que donarà suport a les polítiques del PP.
Continuem amb una important crisi econòmica, amb un Estat endeutat i amb constants amenaces d'intervenció de la Unió Europea.
Amb la victòria del PP la intervenció europea es pot produir igualment sense ser una intervenció formal, però exigint al Govern espanyol polítiques d’ajust molt més dures per a la majoria de la població que les que va fer el Govern de Zapatero. Hem de tenir en compte que Europa està en un procés de contrareforma i que l’hegemonia està en mans del capital financer i l’especulació.
Algunes d’aquestes polítiques denominades “d’ajust” ja les coneixem: la reforma laboral, de la negociació col·lectiva, reduir a la mínima expressió els serveis públics, etc.
Aquestes polítiques d’ajust el PP les portarà a terme tenint a les seves mans els aparells de l’Estat: el Poder Judicial, el Tribunal Constitucional, l’Exèrcit, els grups de comunicació, l’Administració Pública i la majoria de les institucions, central autonòmica i local. I també l'hegemonia dels valors i el suport del sector econòmic i financer.
En aquest proper període, la jerarquia de l'Església jugarà amb més intensitat el seu paper influint amb els seus valors i fent retrocedir conquestes democràtiques socials dels darrers Governs del PSOE, com poden ser la Llei de l’avortament, la Llei dels matrimonis homosexuals, esborrar la Memòria Democràtica, més recursos per a l’església catòlica, posar en primer pla els drets de les famílies als de les persones.
Entrem en un nou període de canvi social dirigit per l’oligarquia financera amb greus conseqüències per a la majoria de la població, on les forces progressistes estan debilitades i l’esquerra alternativa és molt petita i amb poca implantació i organització social.
A Catalunya CiU representa la burgesia catalana amb una base social de dretes, i alguns components progressistes sobre els quals, malgrat les polítiques antisocials que ha dut a terme al Govern de la Generalitat, CiU encara té l'hegemonia cultural, ideològica i social, el que ha fet que per primera vegada fos la força més votada a Catalunya en unes eleccions generals.
Històricament, la burgesia catalana ha establert aliances amb les forces conservadores a nivell estatal i, en aquests moments, la burgesia catalana es posa d’acord amb l’oligarquia financera en la política europea, en la política econòmica i en la política social.
El PSC, igual que el PSOE, està en un procés de recomposició que haurà de definir en el seu proper Congrés.
ERC manté el seu electorat com a expressió d’algunes classes mitjanes i sectors de la Catalunya no metropolitana.
La nostra Coalició obté uns bons resultats, fa uns passos endavant arribant a alguns sectors més d’esquerres de la societat i ara ho hem de consolidar no únicament electoralment sinó també socialment.
Des del Govern de Catalunya es donarà suport a les polítiques del PP amb la política europea, econòmica i social i utilitzant el victimisme contra Catalunya per amagar la seva aliança amb el PP i els retrocessos socials.
Davant aquesta nova situació de poder absolut de la dreta i extrema dreta, els comunistes hem de tenir clar què representa i com treballem per aconseguir una major implantació a la societat dels comunistes i de l’esquerra transformadora i com fer-hi front de la forma més àmplia possible.
En aquesta nova etapa de majoria social, política i institucional de les dretes, els i les comunistes hem de contribuir a formar una nova majoria de progrés capaç de presentar-se al poble com a alternativa a l’actual bloc dominant.
Aquesta estratègia, que els i les comunistes del PCC històricament hem denominat Front d’Esquerres, té com a un dels seus pilars bàsics la Unitat de les Esquerres, que cal actualitzar a les característiques polítiques de les expressions actuals de cadascun dels espais polítics de progrés.
A Catalunya, a més d’una nova etapa social i política de la coalició ICV-EUiA, caldrà estar amatents als canvis en l’espai del nacionalisme d’esquerres (ERC i CUP, principalment), i a la recomposició del PSC, després de la seva davallada política i institucional. A Espanya, el rellançament d’Izquierda Unida haurà de tenir en compte la recomposició del PSOE i l’evolució de les esquerres plurals nacionals al conjunt de l’Estat, amb visió de conjunt i una pràctica unitària que no ha estat possible mentre el PSOE ha estat al govern estatal.
En aquest sentit, els i les comunistes considerem l’espai socialista com a una part rellevant de les tradicions de les esquerres, més enllà de les polítiques regressives impulsades pel govern Zapatero, ja castigades a les urnes per la seva pròpia base social treballadora i popular. No s’hauria de confondre la coincidència en algunes decisions polítiques de PP i PSOE, amb que aquestes dues forces representen el mateix, o són expressió de les mateixes classes socials. Estem davant d’un període de domini conservador que pot ser llarg, i en el que serà fonamental la unitat de les forces de progrés per defensar els drets socials i nacionals, i en el que cap força per si sola tindrà capacitat per ser alternativa al bloc dominant si no és amb aliances polítiques i socials àmplies.
En el mateix sentit, i amb una visió de la complexitat del moment, els i les comunistes hem de seguir diferenciant la dreta que representen CiU o el PNB, de la dreta que representa el PP. Segurament, les diferents classes dominants de l’Espanya plural tenen acords per desmantellar l’Estat del Benestar i imposar la lògica del món privat, però en els aspectes de desenvolupament nacional i democràtic, caldrà cercar acords per aturar l’ofensiva centralitzadora i antidemocràtica del PP, que segur comptarà amb l’ajuda d’una UPyD reforçada a les urnes en base al vot de càstig als socialistes.
Són temps d’anàlisi curosa, estratègia de llarg recorregut, lluita de posicions, adequació dels instruments socials i polítics a la nova realitat, i d’àmplies aliances, encara que de vegades podem viure debats contradictoris, com ho és qualsevol moment de canvis profunds.
Fa un any, quan valoràvem el resultat de les eleccions al Parlament de Catalunya, dèiem: “És estratègic contribuir a avançar en la Unitat dels treballadors i la Unitat de les Esquerres i l’actualització del catalanisme popular, la Unitat de les esquerres plurals, més enllà de la forma electoral.”
I també dèiem: “També és estratègic l’enfortiment de l’espai unitari de l’esquerra nacional transformadora (ICV-EUiA), la unitat de l’esquerra transformadora és necessària per guanyar elements d’hegemonia”.
Ara és necessari concretar i desenvolupar aquestes afirmacions, avui dia podem dir que hem d’ampliar el que suposa la Coalició, sobretot si volem organitzar totes aquelles persones que se senten d’esquerres que no estan ni estaran a ICV ni a EUiA i que ara ens han votat, i també organitzar aquells que encara no ens han votat però que són d’esquerres i davant del nou escenari necessitaran una esquerra més àmplia.
Hauríem de treballar per un nou referent català que superi ICV i EUiA amb la construcció d’un nou espai que fos el punt de trobada de l'esquerra plural i la societat civil que suposés un pas més enllà de la Coalició d’avui.
És necessària una força política que sumi, plural, i pro positiva, organitzada sobre la base de la societat civil que plantegi la lluita, el desenvolupament i la construcció d’un projecte de Democràcia Social (en un informe del Ctè. dèiem que la lluita avui passava per democràcia i drets socials).
Aquesta nova força catalana hauria de ser plural amb voluntat d’unitat i de suma, que respongui a les necessitats del nostre poble, i que sigui expressió de les classes populars i amb forta presència de les classes treballadores on hi participin també professionals, comerciants, autònoms, etc, o sigui, amb classes diferents, amb el que era la cultura del PSUC i que recuperi el catalanisme popular com a cultura d’amistat amb els altres pobles.
És necessària una nova força catalana amb noves formes de fer política, que entengui que avui el protagonisme de la política està en la societat civil i l’activitat humana i que així s’expressi a la societat política per tal d’anar a un nou consens entre societat política i societat civil. Que superi les estructures existents amb voluntat organitzadora, vertebradora, dinamitzadora i amb transversalitat, no com a lobby.
És necessària una nova força catalana que contribueixi a una necessària majoria progressista plural a les properes eleccions catalanes.
Això vol dir fer un esforç amb la formació, llegir, desenvolupar el coneixement i la practica amb actitud de compartir i de proposar. Ser coneixedors de les noves realitats socials, culturals i econòmiques.
També és necessari que els comunistes ajudem a construir un Front Ampli amb els pobles i ciutadans i ciutadanes de la resta de l’Estat espanyol.
Una força política que doni cabuda als nostres votants i que a part de donar el vot participin amb nosaltres.
El debat sobre la construcció del catalanisme popular i la necessitat d’un espai comú més ampli de l’esquerra transformadora és un debat que s’està començant a produir entre gent d’esquerres. I els comunistes hauríem de situar aquest debat a EUiA i a les organitzacions i moviments on estem treballant. També els comunistes hem de situar el debat d’una nova majoria progressista a les properes eleccions a Catalunya.
Un bon moment per situar aquest debat a EUiA seria a la propera Assemblea Nacional.
Aquest debat l’hem de fer tenint en compte que en èpoques de crisi i d’avenç de la dreta i extrema dreta es produeixen dos factors. D'una banda, la por i el conservadorisme i, per l'altra, davant la impotència, el radicalisme. Nosaltres hem de fugir d’aquests dos posicionaments.
Per a nosaltres EUiA hauria de treballar per ampliar la seva base social i ser un moviment polític i social, tal com hem acordat en més d’una ocasió, i millorar el seu funcionament diari.
La crisi del sistema que hem anat analitzant al darrer Congrés i al CC del partit no presenta símptomes de millora en cap dels seus fronts i no és preveu tampoc una millora significativa de la situació econòmica a curt i mig termini.
Per als comunistes, una de les manifestacions de la crisi més significativa és l’atur i la precarització del treball, i per a nosaltres sortir de la crisi ha de significar la recuperació de l’ocupació en quantitat i qualitat.
Estudis de la Fundació de les Caixes d’Estalvi han rebaixat les perspectives escassament optimistes existents i consideren que el proper any l’atur seguirà augmentant. Les anàlisis a mig termini van més enllà del 2014 per una recuperació significativa de l’ocupació. Segons l’OCDE (maig 2011), l’Estat Espanyol no tornarà a taxes d’atur del 9% fins al 2026 i en l’últim trimestre del 2015 encara estaríem en el 14%.
També hem d’assenyalar que les prestacions per desocupació continuen disminuint i la cobertura ha minvat en 10 punts ja fa un any. L’escassa rotació en l’ocupació i el descens de la cobertura estan agreujant els problemes de cohesió social.
La Reforma Laboral ha fracassat en els seus objectius i està contribuint a una major precarització de l’ocupació existent. L’Agost del 2011 els contractes indefinits van ser només el 6,2% de tots els contractes realitzats i un 1,09 menys que l’Agost del 2010, quan la reforma porta més d’un any aplicant-se.
Aquesta precarització no afecta tots per igual, les dones en són especialment perjudicades. Col·lectius com els joves i els immigrants en surten doblement explotats.
La perllongació de la crisi comporta conseqüències ideològiques i socials per a la gent treballadora i la majoria de la societat que ens dificulten les condicions de lluita.
És una realitat que el detonant de la crisi ha estat el sistema financer, peça clau del capitalisme financiaritzat i de l’ampli domini de l’oligarquia financera que pren decisions no democràtiques utilitzant l’especulació als mercats en benefici propi. Per això seguim defensant una regulació del sistema financer i la creació d’una banca pública com a peces per reprendre el control democràtic de l’economia. Fins i tot observem com s’ha obert el debat de la possible creació d’Agències públiques de qualificació de riscos financers, a causa del groller paper de les agències actuals, veritables cavalls de Troia de la mentida i la falsedat en què es basa el sistema.
A la Unió Europea, malgrat el Pacte de l’Euro signat pels 17 membres de la zona euro i que vam analitzar al CC d’Abril d’aquest any, que imposava mesures restrictives al salaris (responsabilitzant-los novament d’haver de frenar la inflació), perllongava l’edat de jubilació i proposava limitar l’endeutament i el dèficit per llei (després ens referirem a la iniciativa constitucional del PSOE i PP en aquest sentit), doncs malgrat això l’especulació amb el deute sobirà d’alguns estats ha seguit removent i inestabilitzant la situació econòmica demandant més retallades que augmentin la confiança i estabilitzin els mercats.
Fa pocs dies l’economista i premi Nobel Paul Krugman desmuntava en un article periodístic titulat “Un desastre impecable” que analitzava la crisi del deute i les decisions del BCE, desmuntava la fal·làcia que havíem gastat i ens havíem endeutat massa i ara en pagàvem les conseqüències amb necessaris ajustaments severs. Segons Krugman, les situacions d’Espanya i Itàlia (un deute baix la primera i la segona amb un dèficit menor) no justificaven l’especulació que fomentava les seves emissions de deute y els costos financers d’aquest. Per això denunciava la política del BCE per la seva rigidesa “moralitzant” en el sentit d’ortodòxia neoliberal que impedia desenvolupar polítiques comunes que frenessin aquesta especulació. La crisi de l’euro en definitiva no és altra cosa que la crisi del model neoliberal de la construcció europea.
Del que no hi ha cap dubte i avui sabem és que el futur del poble Grec és el nostre, que la seva resistència és la nostra i que el que s’està dirimint no és el rescat de Grècia sinó de la Banca Francesa i Alemanya que va voler fer negocis altament especulatius amb els interessos de tot un poble.
A l’Estat Espanyol la despesa social pública per habitant és només del 74% de la mitjana de la UE-15, i la regressiva política fiscal aplicada pels governs d’Aznar i Zapatero ens ha portat a què els ingressos de l’Estat són els més baixos de l’euro zona, només un 34%, mentre que la mitjana és del 44%. Així doncs, el problema no és de despesa i menys de despesa social, però en el marc d’una conjuntura de por i excepcionalitat s’aprofita per retallar els serveis públics i forçar la seva privatització. Volem assenyalar també que per a nosaltres la despesa social és una veritable “inversió social” que necessita qualsevol societat per mantenir uns requisits bàsics de cohesió en el seu funcionament.
En la l’inia de les demandes que ha fet CCOO en el seu darrer Consell Confederal cal una Reforma Fiscal i una lluita més decidida contra el frau fiscal, aquests aspectes serien determinants per aconseguir els ingressos necessaris.
Cal ingressar el que necessitem per no gastar allò que no tenim, defensant en tot moment una gestió de la despesa pública responsable. La inversió pública amb creació d’ocupació, la despesa en educació, universitat, investigació, innovació i desenvolupament són imprescindibles per sortir de la crisi amb d’altres paràmetres de creixement.
Des del passat 9 de juliol, data del darrer Comitè Central, hem assistit a dos mesos on s’han pres a Catalunya, a l’Estat i a Europa importants decisions malgrat transcórrer en període estival i en teoria de vacances. Agressions socials, nacionals i democràtiques s’han expressat en aquest període.
La Reforma Constitucional o la constitucionalització de les retallades
En ple estiu el Govern Central del PSOE, conjuntament amb la dreta extrema del PP, han proposat modificar la Constitució Espanyola per cosificar les polítiques econòmiques neoliberals. Aquesta constitucionalització de les retallades és una veritable declaració de guerra a les polítiques socials, l’estat del benestar i els serveis públics, a més de traspuar una remor de fons centralista en el model d’Estat i autoritària des del punt de vista democràtic. Per això la proposta d’involució constitucional ha de ser confrontada amb l’alternativa política i la mobilització social amb l’exigència democràtica d’una consulta en referèndum.
Aquesta mesura proposada pel Govern Central del PSOE i pactada amb el PP la rebutgem per al fons i per la forma, per sacralitzar constitucionalment les polítiques neoliberals i per fer-ho sense debat ciutadà i sense participació democràtica.
Ja la fallida Constitució Europea i el primer Tractat de Lisboa van intentar sacralitzar constitucionalment aquestes polítiques a nivell d’Unió Europea, i van ser els pobles francès, holandès i irlandès els que van aturar aquests intents amb la victòria del NO, la qual cosa demostra que els pobles poden expressar la seva oposició a aquestes polítiques i aturar-les.
Tant el PSOE com el PP o CiU van coincidir en demanar el sí a aquestes polítiques de la UE, així com acceptar el Pacte de l’Euro. D’aquets vents en vénen aquestes tempestes i la persistència en aquestes polítiques neoliberals va buidant de contingut la sobirania dels estats, de les nacions i de la ciutadania en general, substituint-la per les decisions no democràtiques d’una oligarquia que controla els mercats.
CiU es mou en la contradicció que aplica de facto aquestes polítiques a Catalunya compartint el fons d’aquestes amb el fet que l’acord expressi a l’hora una aposta bipartidista i centralista a nivell d’Estat i a nivell europeu retallant sobirania a nivell local i a nivell nacional.
Avui és una demanda democràtica exigir una consulta a la ciutadania i podem establir noves aliances de fons i de forma front les mesures que ens volen imposar. De fet, el Moviment 15-M, els sindicats i l’esquerra política han coincidit en l’oposició a les mesures i en la demanda d’un referèndum.
Aquesta mobilització opera de forma positiva per aglutinar forces polítiques i socials i activistes, intel·lectuals i professionals amb consciència democràtica i pressiona en la direcció de reforçar o forçar la confluència política i social contra les polítiques neoliberals que vol imposar el bipartidisme del PSOE i PP, i fa entrar en contradiccions CiU.
La forma ràpida i matussera en què s’ha procedit a reformar la Constitució després de 33 anys de mantenir-se inalterada per no trencar el consens constitucional de la Transició, ha reforçat la idea de la necessària segona transició on la reforma constitucional esdevé una part necessària. Aquesta afirmació que ja fèiem en valorar la sentència del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut avui pren més força.
El ‘reformazo’, una altra clau de volta a les lleis laborals
Els nou contracte de formació fins als 30 anys i la permissiva concatenació de contractes temporals profunditza la precarietat de l’ocupació del nostre país, i aposta per un model productiu basat novament en baixos salaris i baixa formació.
El Govern Central una vegada més ha decretat noves mesures d’involució en la legislació laboral en contra dels treballadors i de les seves organitzacions sindicals. Amb l’aprofundiment de la precarització, especialment dels més joves i la flexibilització constant de les lleis laborals, no solucionarem els problemes d’atur que tenen a veure amb decisions de política econòmica incorrectes que afebleixen el teixit productiu del nostre país i reforcen els sectors especulatius.
Aquestes mesures de nou resten credibilitat al diàleg social i a la capacitat d’interlocució del govern central amb les organitzacions sindicals.
El PCC fa una crida a reforçar la unitat sindical per poder lluitar amb millors garanties contra les polítiques neoliberals de retallades i devaluació dels serveis públics.
El PCC crida a donar suport en les Eleccions Sindicals, que s’estan duent a terme, al sindicat de les Comissions Obreres (CCOO) i insta els comunistes a presentar-se en les candidatures per a aquest sindicat com a garantia del sindicalisme de classe amb caràcter sociopolític que nosaltres reivindiquem.
El Govern de CiU aquest estiu per desgràcia no ha fet vacances
Les retallades del govern de CiU aquest estiu s’han accelerat de forma preocupant. La nova gestió que s’ha volgut realitzar de l’RMI ha estat maldestre i profundament reaccionària. Maldestre pel caos creat arran de l’externalització de la gestió del servei i els nous criteris restrictius per concedir-la i reaccionària per la voluntat de criminalització que ha fet i està fent CiU dels col·lectius més febles de la nostra societat que són els que necessiten aquesta prestació social.
Els exemples puntuals de frau o d’utilització incorrecta de la prestació no poden de cap manera culpabilitzar globalment el col·lectiu d’usuaris, dels quals, hem de recordar, la majoria són dones en greu situació de risc d’exclusió social. Aquestes pràctiques plouen sobre mullat, després de les declaracions i accions realitzades pel Govern contra el col·lectiu d’aturats insinuant fa mesos que existeix frau i que hi ha persones que no volen treballar, de nou generalitzant aquest comportament.
No és d’estranyar en aquest context que els dos regidors de PxC de Salt s’hagin passat a CiU, ja que el racisme fort de PxC pot compaginar-se amb un aparent racisme més tou de CiU. Assimilar els col·lectius més vulnerables, els aturats, els immigrants a persones gandules, aprofitats o vividors és tractar amb frivolitat els greus problemes de cohesió social que provoca la crisi i llançar un missatge basat en la demagògia, el racisme i el conservadorisme. No és d’estranyar tampoc l’aquiescència de CiU amb el PP que s’ha comprovat a municipis com Badalona o Castelldefels.
Aquest curs escolar tindrem a Catalunya 21.000 alumnes més i 460 mestres interins menys que el curs passat. Aquesta retallada de facto comportarà pitjors condicions de treball per als mestres i pitjor qualitat per als alumnes, i tot això suportat per l’escola pública que veurà com minva la seva qualitat.
Les retallades al món de la salut es multipliquen, llits i plantes hospitalàries, Centres d’Atenció Primària, serveis d’Urgències, especialitats i d’altres serveis que s’han tancat al mes d’Agost ja no obriran al setembre o la seva retallada s’inicia aquest mes. Les retallades de plantilles i l’empitjorament generalitzat de les condicions de treball dels professionals de la salut les pagaran els ciutadans i ciutadanes.
CiU ha dissenyat un veritable canvi en el model de serveis públics que fins ara s’han desenvolupat al nostre país, i les retallades i privatitzacions a la sanitat pública i a l’escola pública en volen representar una aposta decidida per aquest nou model basat en la rebaixa de la seva equitat, universalitat i qualitat per poder potenciar la prestació directa o indirecta d’aquests seveis per l’àmbit privat.
El català, un pilar de la cohesió social de Catalunya
Una sentència del TSJC ha qüestionat el model lingüístic de Catalunya, que és un dels pilars de la seva cohesió social i un ric aspecte dels seus valors culturals. Aquesta sentència s’emmarca dins la reinterpretació constitucional restrictiva que es deriva de la sentència del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut.
Ja en la transició la política del PSUC en aquest aspecte va aconseguir transmetre un discurs basat en un sol poble independenment de l’origen dels homes i dones que vivien i treballaven a Catalunya. Aquest discurs va aconseguir ser hegemònic i traspuar altres formacions polítiques i abastar diversos sectors i classes socials.
Així doncs, a Catalunya no hi ha discriminació per als castellano-parlants, això és un invent de la caverna mediàtica de l’extrema dreta del PP i d’altres. Els drets lingüístics es basen en el dret de tots a utilitzar la llengua que es vol i ser obligatòriament atès per l’administració pública independenment de la llengua que es parli. Al mateix temps el catala és protegit i se’n fomenta el seu ús i coneixement com a un signe d’integració social.
És a l’escola amb l’ús del català com a llengua vehicular on aquests preceptes de normalització lingüística aconsegueixen la seva màxima expressió, i al final dels cicles formatius els estudiants han de tenir un ple domini del català, del castellà i d’altres llengües.
Així doncs, l’atac al model lingüístic és un atac a la cohesió social del país, i presenta al darrera una voluntat de segregació dels nens i nenes en funció de la llengua de les seves famílies, com s’ha aconseguit fer en algunes escoles pel que fa a la religió i fins i tot a l’origen ètnic amb el rebuig als immigrats. Tot això és intolerable per una societat justa, democràtica, laica i lliure.
Hem de denunciar la utilització per part de CiU del conflicte lingüístic per crear una cortina de fum, aquest estiu precisament, per tapar les retallades generalitzades i sobre tot aquelles que tenen a veure amb el món de l’ensenyament, ja que negar els recursos públics necessaris a l’escola pública perquè esdevingui una escola de qualitat és també una agressió a l’alçada de l’agressió lingüística que estem patint.
El PCC ha de participar de ple a les mobilitzacions
Tenim un annex que és el calendari de les mobilitzacions de setembre, octubre i novembre. Vull destacar les del 6 i 24 de setembre i 6 d’octubre de caràcter més sindical, encara que convocades per sindicats, 15-M, forces d’esquerra, CONFAVC, moviment Laic i Progressista, etc.
També destacar les del 18 de setembre i 15 d’octubre, convocades pel 15-M però també de confluència social i d’esquerres.
Les mobilitzacions dels col·lectius pel Dret a l’Habitatge i contra els desnonaments, el sector de l’ensenyament i el de la salut, tenen calendaris propis de mobilitzacions en aquests àmbits.
El partit crida a la mobilització, però el més important per als comunistes és contribuir a l’organització de la gent, a fer societat, tenint en compte l’avenç institucional de les dretes i el feixisme social creixent, i també reforçar els instruments socials i polítics mes útils i que ens situen en l’estratègia del front d’esquerres.
Totes les cèl·lules del partit han d’organitzar la seva participació a les mobilitzacions, discutint les causes i programant l’acció.
El 20-M mobilització electoral, Eleccions Generals
L’esquerra a Europa experimenta un debat important sobre el seu futur, i la crisi ha posat sobre la taula nous i forts arguments que l’alimenten. L’esquerra a Europa és plural i l’esquerra transformadora també. El PCC segueix defensant la màxima unitat de l’esquerra per frenar i derrotar les polítiques neoliberals allà on es desenvolupin.
El PCC al mateix temps aposta per l’enfortiment de l’esquerra transformadora, aquella que critica i vol transformar el capitalisme vers un sistema més just, sostenible i democràtic i en què els comunistes volem jugar un paper de referència.
Cal combinar dues propostes igual de necessàries, la unitat democràtica contra el feixisme i la reconstrucció del projecte transformador.
Així doncs, per a nosaltres el debat actual sobre la recomposició de l’esquerra transformadora és estratègic i les decisions conjunturals i tàctiques, sent flexibles en la seva naturalesa, han d’ajudar i no entorpir l’enfortiment d’aquest pol transformador. Cal saber diferenciar l’estratègia política dels comunistes dels elements tàctics de la negociació concreta que no correspon al partit la seva discussió i aprovació.
El capitalisme financer ha exacerbat noves contradiccions com les que comporten la destrucció del medi, però no oblidem que no hi ha sostenibilitat possible sota el model capitalista i que igual que no és possible un capitalisme social no és possible un capitalisme verd o un capitalisme democràtic.
L’esquerra transformadora alternativa al model capitalista ha de ser roja, verda i plurinacional, incorporant plenament els temes del feminisme i la democràcia de forma medul·lar i transversal.
Des de Catalunya el PCC pot aportar al debat la seva experiència concreta, la importància de la unitat dels treballadors per la recomposició de la classe treballadora, la importància de la unitat de l’esquerra per construir una alternativa hegemònica i la validesa del partit comunista actualitzat al segle XXI. Al mateix temps, l’experiència catalana de recomposició de l’esquerra transformadora dels darrers anys ha fet compatible el roig i el verd desenvolupant un projecte polític basat en la sobirania i complementarietat dels espais polítics en el marc de l’estat federal plurinacional.
A Catalunya és una realitat que el roig i el verd formen part d’un mateix espai social.
Conseqüentment, el PCC aposta per compatibilitzar electoralment l’espai verd i l’espai roig, i per compatibilitzar els espais polítics nacionals i territorials amb un projecte federal/plurinacional i europeu amb vocació internacionalista. El PCC, al mateix temps, segueix desenvolupant la seva política en el marc nacional de la lluita de classes a Catalunya mantenint, com de forma històrica va fer-ho el PSUC, una relació responsable amb els comunistes a nivell internacional, a Europa i a l’Estat espanyol.
L’experiència catalana ens ha portat a participar activament en la definició que ha realitzat EUiA de la voluntat de Refundació d’IU i la seva obertura i transformació i també en les propostes de la Coalició Política cap on ha de mutar l’actual Coalició d’ICV-EUiA. Aquí hem de sumar-hi la reflexió metodològica que ha destapat el moviment del 15-M sobre les limitacions de l’actual democràcia i el sistema polític i electoral.
La política del PCC aprovada al 12è Congrés i a les posteriors reunions del CC aposta per l’enfortiment d’EUiA i IU i a partir dels seus projectes transformadors la suma creativa amb d’altres expressions de l’esquerra. La reedició de la Coalició ICV-EUiA a Catalunya i el seu acord electoral amb el projecte federal d’IU i d’altres a nivell d’Estat són una base necessària per als i les comunistes del PCC.
El PCC se situa i estarà amb la unitat de les esquerres a Catalunya
El PCC aposta per afrontar el procés de les properes Eleccions Generals del proper 20 de novembre sumant als efectius que ja van concórrer al 2004 i 2008 en la Coalició IU-ICV-EUiA i que posteriorment el 2008 van conformar Grup Parlamentari conjunt al Congrés amb ERC. La fórmula concreta que fins ara s’ha donat ha estat l’aposta per una gran coalició liderada a Catalunya per ICV-EUiA i a l’Estat per IU que sumi l’espai polític i social de l’ecologisme, l’experiència dels sindicalistes de classe i a persones de la cultura popular i progressista i dels moviments i partits alternatius al neoliberalisme i les seves polítiques.
Aquesta combinació i el seu eixamplament coincideix amb l’estratègia de fons dels comunistes avui i es l’aposta decidida del PCC.
La crisis del sistema que hemos ido analizando en el último Congreso y en el CC del partido no presenta síntomas de mejora en ninguno de sus frentes y no se prevé tampoco una mejora significativa de la situación económica a corto y medio plazo.
Para los comunistas, una de las manifestaciones de la crisis más significativa es el paro y la precarización del trabajo, y para nosotros salir de la crisis debe significar la recuperación del empleo en cantidad y calidad.
Estudios de la Fundación de las Cajas de Ahorro han rebajado las perspectivas escasamente optimistas existentes y consideran que el próximo año el paro seguirá aumentando. Los análisis a medio plazo van más allá de 2014 para una recuperación significativa del empleo. Según la OCDE (mayo 2011), el Estado español no volverá a tasas de desempleo del 9% hasta 2026 y en el último trimestre de 2015 todavía estaríamos en el 14%.
También debemos señalar que las prestaciones por desempleo siguen disminuyendo y la cobertura ha disminuido en 10 puntos hace un año. La escasa rotación en el empleo y el descenso de la cobertura están agravando los problemas de cohesión social.
La Reforma Laboral ha fracasado en sus objetivos y está contribuyendo a una mayor precarización del empleo existente. En Agosto de 2011 los contratos indefinidos fueron sólo el 6,2% de todos los contratos realizados y un 1,09 menos que en Agosto de 2010, cuando la reforma lleva más de un año aplicándose.
Esta precarización no afecta a todos por igual, las mujeres están especialmente perjudicadas. Colectivos como los jóvenes y los inmigrantes salen especialmente explotados.
La prolongación de la crisis comporta consecuencias ideológicas y sociales para la gente trabajadora y la mayoría de la sociedad, lo cual dificulta las condiciones de lucha.
Esta precarización no afecta a todos los colectivos por igual y las mujeres, los jóvenes y los inmigrantes salen doblemente explotados.
Es una realidad que el detonante de la crisis ha sido el sistema financiero, pieza clave del capitalismo financiarizado y del amplio dominio de la oligarquía financiera que toma decisiones no democráticas utilizando la especulación en los mercados en beneficio propio. Por eso seguimos defendiendo una regulación del sistema financiero y la creación de una banca pública como piezas para retomar el control democrático de la economía. Incluso observamos cómo se ha abierto el debate de la posible creación de Agencias Públicas de calificación de riesgos financieros, debido al grosero papel de las agencias actuales, verdaderos caballos de Troya de la mentira y la falsedad en que se basa el sistema.
En la Unión Europea, a pesar del Pacto del Euro firmado por los 17 miembros de la zona euro y que analizamos en el CC de Abril de este año, que imponía medidas restrictivas en salarios (responsabilizán-doles nuevamente de tener que frenar la inflación), prolongaba la edad de jubilación y proponía limitar el endeudamiento y el déficit por ley (después nos referiremos a la iniciativa constitucional del PSOE y PP en este sentido), pues a pesar de ello la especulación con la deuda soberana de algunos estados ha seguido removiendo e inestabilizando la situación económica demandando más recortes que aumenten la confianza y estabilicen los mercados.
Hace pocos días el economista y premio Nobel Paul Krugman desmontaba en un artículo periodístico titulado "Un desastre impecable" que analizaba la crisis de la deuda y las decisiones del BCE, desmontaba la falacia de que habíamos gastado y nos habíamos endeudado demasiado y ahora pagábamos las consecuencias con necesarios ajustes severos. Según Krugman, las situaciones de España e Italia (una deuda baja la primera y la segunda con un déficit menor) no justificaban la especulación que fomentaba sus emisiones de deuda y los costes financieros de ésta. Por ello denunciaba la política del BCE por su rigidez "moralizante" en el sentido de ortodoxia neoliberal que impedía desarrollar políticas comunes que frenaran esta especulación. La crisis del euro en definitiva no es otra cosa que la crisis del modelo neoliberal de la construcción europea.
De lo que no hay ninguna duda y hoy sabemos es de que el futuro del pueblo Griego es el nuestro, que su resistencia es la nuestra y que lo que se está dirimiendo no es el rescate de Grecia sino el de la Banca Francesa y Alemana que quiso hacer negocios altamente especulativos con los intereses de todo un pueblo.
En España el gasto social público por habitante es sólo del 74% de la media de la UE-15, y la regresiva política fiscal aplicada por los gobiernos de Aznar y Zapatero nos ha llevado a que los ingresos del Estado son los más bajos de la euro zona, sólo un 34%, mientras que la media es del 44%. Así pues, el problema no es de gasto y menos de gasto social, pero en el marco de una coyuntura de miedo y excepcionalidad se aprovecha para recortar los servicios públicos y forzar su privatización. También queremos señalar que para nosotros el gasto social es una verdadera “inversión social” que necesita cualquier sociedad para mantener unos requisitos básicos de cohesión en su funcionamiento.
En la línea de las demandas que ha hecho CCOO en su último Consejo Confederal es necesaria una Reforma Fiscal y una lucha más decidida contra el fraude fiscal, estos aspectos serían determinantes para conseguir los ingresos necesarios.
Es necesario ingresar lo que necesitamos para no gastar lo que no tenemos, defendiendo en todo momento una gestión del gasto público responsable. La inversión pública con creación de empleo, el gasto en educación, universidad, investigación, innovación y desarrollo son imprescindibles para salir de la crisis con otros parámetros de crecimiento.
Desde el pasado 9 de julio, fecha del último Comité Central, hemos asistido a dos meses en los que se han tomado en Catalunya, en el Estado y en Europa importantes decisiones a pesar de transcurrir en periodo estival y en teoría de vacaciones. Agresiones sociales, nacionales y democráticas se han expresado en este periodo.
La Reforma Constitucional o la constitucionalización de los recortes
En pleno verano el Gobierno Central del PSOE, conjuntamente con la derecha extrema del PP, han propuesto modificar la Constitución Española para cosificar las políticas económicas neoliberales. Esta constitucionalización de los recortes es una verdadera declaración de guerra a las políticas sociales, el estado del bienestar y los servicios públicos, además de rezumar un rumor de fondo centralista en el modelo de Estado y autoritaria desde el punto de vista democrático. Por eso la propuesta de involución constitucional debe ser confrontada con la alternativa política y la movilización social con la exigencia democrática de una consulta en referéndum.
Esta medida propuesta por el Gobierno Central del PSOE y pactada con el PP la rechazamos por el fondo y por la forma, por sacralizar constitucionalmente las políticas neoliberales y para hacerlo sin debate ciudadano y sin participación democrática.
Ya la fallida Constitución Europea y el primer Tratado de Lisboa intentaron sacralizar constitucionalmente estas políticas a nivel de Unión Europea, y fueron los pueblos francés, holandés e irlandés los que detuvieron estos intentos con la victoria del NO, lo que demuestra que los pueblos pueden expresar su oposición a estas políticas y detenerlas.
Tanto el PSOE como el PP o CiU coincidieron en pedir el sí a estas políticas de la UE, así como aceptar el Pacto del Euro. De estos vientos vienen estas tempestades y la persistencia en estas políticas neoliberales va vaciando de contenido la soberanía de los estados, de las naciones y de la ciudadanía en general, sustituyéndola por las decisiones no democráticas de una oligarquía que controla los mercados .
CiU se mueve en la contradicción que aplica de facto estas políticas en Catalunya compartiendo el fondo de éstas con el hecho de que el acuerdo exprese al mismo tiempo una apuesta bipartidista y centralista a nivel de Estado y a nivel europeo recortando soberanía a nivel local y a nivel nacional.
Hoy es una demanda democrática exigir una consulta a la ciudadanía y podemos establecer nuevas alianzas de fondo y de forma frente a las medidas que nos quieren imponer. De hecho, el Movimiento 15-M, los sindicatos y la izquierda política han coincidido en la oposición a las medidas y en la demanda de un referéndum.
Esta movilización opera de forma positiva para aglutinar a fuerzas políticas y sociales y a activistas, intelectuales y profesionales con conciencia democrática, y presiona en la dirección de reforzar o forzar la confluencia política y social contra las políticas neoliberales que quiere imponer el bipartidismo del PSOE y PP, y hace entrar en contradicciones a CiU.
La forma rápida y torpe en que se ha procedido a reformar la Constitución después de 33 años de mantenerse inalterada para no romper el consenso constitucional de la Transición, ha reforzado la idea de la necesaria segunda transición donde la reforma constitucional se convierte en una parte necesaria. Esta afirmación que ya hacíamos al valorar la sentencia del Tribunal Constitucional sobre el Estatut hoy toma más fuerza.
El 'reformazo', otra agresión más a las leyes laborales
El nuevo contrato de formación hasta los 30 años y la permisiva concatenación de contratos temporales profundiza la precariedad del empleo de nuestro país, y apuesta por un modelo productivo basado nuevamente en bajos salarios y baja formación.
El Gobierno Central una vez más ha decretado nuevas medidas de involución en la legislación laboral en contra de los trabajadores y de sus organizaciones sindicales. Con la profundización de la precarización, especialmente de los más jóvenes, y la flexibilización constante de las leyes laborales, no solucionaremos los problemas de desempleo que tienen que ver con decisiones de política económica incorrectas que debilitan el tejido productivo de nuestro país y refuerzan a los sectores especulativos.
Estas medidas de nuevo restan credibilidad al diálogo social y a la capacidad de interlocución del gobierno central con las organizaciones sindicales.
El PCC hace un llamamiento a reforzar la unidad sindical para poder luchar con mejores garantías contra las políticas neoliberales de recortes y devaluación de los servicios públicos.
El PCC hace un llamamiento a apoyar en las Elecciones Sindicales que se están llevando a cabo al sindicato de Comisiones Obreras (CCOO), e insta a los comunistas a presentarse en las candidaturas para este sindicato como garantía del sindicalismo de clase con carácter sociopolítico que nosotros reivindicamos.
El Gobierno de CiU este verano por desgracia no se ha ido de vacaciones
Los recortes del gobierno de CiU este verano se han acelerado de forma preocupante. La nueva gestión que se ha querido realizar de la RMI ha sido torpe y profundamente reaccionaria. Torpe por el caos creado a raíz de la externalización de la gestión del servicio y los nuevos criterios restrictivos para concederla y reaccionaria por la voluntad de criminalización que ha hecho y está haciendo CiU de los colectivos más débiles de nuestra sociedad que son los que necesitan esta prestación social.
Los ejemplos puntuales de fraude o de utilización incorrecta de la prestación no pueden de ninguna manera culpabilizar globalmente al colectivo de usuarios, de los cuales, debemos recordar, la mayoría son mujeres en grave situación de riesgo de exclusión social. Estas prácticas llueven sobre mojado, después de las declaraciones y acciones realizadas por el Gobierno contra el colectivo de parados insinuando hace meses que existe fraude y que hay personas que no quieren trabajar, de nuevo generalizando este comportamiento.
No es de extrañar en este contexto que los dos concejales de PxC de Salt se hayan pasado a CiU, ya que el fuerte racismo de PxC puede compaginarse con un aparente racismo más blando de CiU. Asimilar a los colectivos más vulnerables, los parados, los inmigrantes, a personas perezosas, aprovechados o vividores es tratar con frivolidad los graves problemas de cohesión social que provoca la crisis y lanzar un mensaje basado en la demagogia, el racismo y el conservadurismo. No es de extrañar tampoco la aquiescencia de CiU con el PP que se ha comprobado en municipios como Badalona o Castelldefels.
Este curso escolar tendremos en Catalunya 21.000 alumnos más y 460 maestros interinos menos que el curso pasado. Este recorte de facto comportará peores condiciones de trabajo para los maestros y peor calidad para los alumnos, y todo ello soportado por la escuela pública que verá como merma su calidad.
Los recortes en el mundo de la salud se multiplican, camas y plantas hospitalarias, centros de atención primaria, servicios de Urgencias, especialidades y otros servicios que han cerrado en el mes de agosto ya no abrirán en septiembre o su recorte se inicia este mes. Los recortes de plantillas y el empeoramiento generalizado de las condiciones de trabajo de los profesionales de la salud los pagarán los ciudadanos y ciudadanas.
CiU ha diseñado un verdadero cambio en el modelo de servicios públicos que hasta ahora se han desarrollado en nuestro país, y los recortes y privatizaciones en la sanidad pública y la enseñanza pública quieren representar una apuesta decidida por este nuevo modelo basado en la rebaja de su equidad, universalidad y calidad para poder potenciar la prestación directa o indirecta de estos servicios para el ámbito privado.
El catalán, un pilar de la cohesión social de Catalunya
Una sentencia del TSJC ha cuestionado el modelo lingüístico de Catalunya, que es uno de los pilares de su cohesión social y un rico aspecto de sus valores culturales. Esta sentencia se enmarca dentro de la reinterpretación constitucional restrictiva que se deriva de la sentencia del Tribunal Constitucional sobre el Estatut.
Ya en la transición la política del PSUC en este aspecto logró transmitir un discurso basado en un solo pueblo independientemente del origen de los hombres y mujeres que vivían y trabajaban en Catalunya. Este discurso logró ser hegemónico y trasladarse a otras formaciones políticas y abarcar a varios sectores y clases sociales.
Así pues, en Catalunya no hay discriminación para los castellano-hablantes, esto es un invento de la caverna mediática de la extrema derecha del PP y otros. Los derechos lingüísticos se basan en el derecho de todos a utilizar la lengua que se quiere y ser obligatoriamente atendido por la administración pública independientemente de la lengua que se hable. Al mismo tiempo el catalán es protegido y se fomenta su uso y conocimiento como un signo de integración social.
Es en la escuela con el uso del catalán como lengua vehicular donde estos preceptos de normalización lingüística alcanzan su máxima expresión, y al final de los ciclos formativos los estudiantes deben tener un pleno dominio del catalán, del castellano y de otros lenguas.
Así pues, el ataque al modelo lingüístico es un ataque a la cohesión social del país, y presenta detrás una voluntad de segregación de los niños y niñas en función de la lengua de sus familias, como se ha conseguido hacer en algunas escuelas en cuanto a la religión e incluso en el origen étnico con el rechazo a los inmigrantes. Todo esto es intolerable para una sociedad justa, democrática, laica y libre.
Debemos denunciar la utilización por parte de CiU del conflicto lingüístico para crear una cortina de humo, este verano precisamente, para tapar los recortes generalizados y sobre todo los que tienen que ver con el mundo de la enseñanza, ya que negar los recursos públicos necesarios en la escuela pública para que sea una escuela de calidad es también una agresión a la altura de la agresión lingüística que estamos sufriendo.
El PCC debe participar de lleno en las movilizaciones
Adjuntamos un anexo que es el calendario de las movilizaciones de septiembre, octubre y noviembre. Quiero destacar las del 6 y 24 de septiembre y 6 de octubre, de carácter más sindical, aunque convocadas por sindicatos, 15-M, fuerzas de izquierda, CONFAVC, movimiento Laico y Progresista, etc.
También destacar las del 18 de septiembre y 15 de octubre, convocadas por el 15-M pero también de confluencia social y de izquierdas.
Las movilizaciones de los colectivos por el Derecho a la Vivienda y contra los desahucios, el sector de la enseñanza y el de la salud, tienen calendarios propios de movilizaciones en estos ámbitos.
El partido hace un llamamiento a la movilización, pero lo más importante para los comunistas es contribuir a la organización de la gente, a formar sociedad, teniendo en cuenta el avance institucional de la derecha y el fascismo social creciente, y también reforzar los instrumentos sociales y políticos más útiles y que nos sitúan en la estrategia del frente de izquierdas.
Todas las células del partido deben organizar su participación en las movilizaciones, discutiendo las causas y programando la acción.
El 20-M movilización electoral, Elecciones Generales
La izquierda en Europa experimenta un debate importante sobre su futuro, y la crisis ha puesto sobre el tapete nuevos y fuertes argumentos que lo alimentan. La izquierda en Europa es plural y la izquierda transformadora también. El PCC sigue defendiendo la máxima unidad de la izquierda para frenar y derrotar a las políticas neoliberales donde se desarrollen.
El PCC al mismo tiempo apuesta por el fortalecimiento de la izquierda transformadora, la que critica y quiere transformar al capitalismo hacia un sistema más justo, sostenible y democrático y en la que los comunistas queremos jugar un papel de referencia.
Hay que combinar dos propuestas igual de necesarias, la unidad democrática contra el fascismo y la reconstrucción del proyecto tansformador.
Así pues, para nosotros el debate actual sobre la recomposición de la izquierda transformadora es estratégico y las decisiones coyunturales y tácticas, siendo flexibles en su naturaleza, deben ayudar y no entorpecer el fortalecimiento de este polo transformador. Hay que saber diferenciar la estrategia política de los comunistas de los elementos tácticos de la negociación concreta que no corresponde al partido su discusión y aprovación.
El capitalismo financiero ha exacerbado nuevas contradicciones como las que conllevan la destrucción del medio, pero no olvidemos que no hay sostenibilidad posible bajo el modelo capitalista y que al igual que no es posible un capitalismo social no es posible un capitalismo verde o un capitalismo democrático.
La izquierda transformadora alternativa al modelo capitalista debe ser roja, verde y plurinacional, incorporando plenamente los temas del feminismo y la democracia de forma medular y transversal.
Desde Catalunya el PCC puede aportar al debate su experiencia concreta, la importancia de la unidad de los trabajadores por la recomposición de la clase trabajadora, la importancia de la unidad de la izquierda para construir una alternativa hegemónica y la validez del partido comunista actualizado en el siglo XXI. Al mismo tiempo, la experiencia catalana de recomposición de la izquierda transformadora de los últimos años ha hecho compatibles al rojo y al verde desarrollando un proyecto político basado en la soberanía y complementariedad de los espacios políticos en el marco del estado federal plurinacional.
En Catalunya es una realidad que el rojo y el verde forman parte de un mismo espacio social.
Consecuentemente, el PCC apuesta por compatibilizar electoralmente el espacio verde y el espacio rojo, y para compatibilizar los espacios políticos nacionales y territoriales con un proyecto federal / plurinacional y europeo con vocación internacionalista. El PCC, al mismo tiempo, sigue desarrollando su política en el marco nacional de la lucha de clases en Catalunya manteniendo, como de forma histórica lo hizo el PSUC, una relación responsable con los comunistas a nivel internacional, en Europa y en el Estado español.
La experiencia catalana nos ha llevado a participar activamente en la definición que ha realizado EUiA de la voluntad de Refundación de IU y su apertura y transformación y también en las propuestas de la Coalición Política hacia donde debe mutar la actual Coalición de ICV-EUiA. Aquí hemos de sumar la reflexión metodológica que ha destapado el movimiento del 15-M sobre las limitaciones de la actual democracia y el sistema político y electoral.
La política del PCC aprobada en el 12º Congreso y en las posteriores reuniones del CC apuesta por el fortalecimiento de EUiA e IU y a partir de sus proyectos transformadores la suma creativa con otras expresiones de la izquierda. La reedición de la Coalición ICV-EUiA en Catalunya y su acuerdo electoral con el proyecto federal de IU y otros a nivel de Estado son una base necesaria para los y las comunistas del PCC.
El PCC se sitúa y estará con la unidad de la izquierda en Catalunya.
El PCC apuesta por afrontar el proceso de las próximas Elecciones Generales del próximo 20 de noviembre sumando los efectivos que ya concurrieron en 2004 y 2008 en la Coalición IU-ICV-EUiA y que posteriormente en 2008 conformaron Grupo Parlamentario conjunto en el Congreso con ERC. La fórmula concreta que hasta ahora se ha dado ha sido la apuesta por una gran coalición liderada en Catalunya por ICV-EUiA y en el Estado por IU que sume el espacio político y social del ecologismo, la experiencia de los sindicalistas de clase y personas de la cultura popular y progresista y de los movimientos y partidos alternativos al neoliberalismo y sus políticas.
Esta combinación y su ampliación coincide con la estrategia de fondo de los comunistas hoy y es la apuesta decidida del PCC.
Aportació del Partit dels i les Comunistes de Catalunya al XIX Congrés del Partido Comunista de España. Més informació »
