Descarrega el PDF
Descarga el PDF en castellano
INFORME DEL C. EXECUTIU DEL PCC AL CC DEL 12 DE GENER DE 2013
Aquest informe al CC recull els debats desenvolupats pel Comitè Executiu del partit els dies 25 d’octubre, 29 de novembre del 2012 i 10 de gener del 2013
Vull recordar que aquest és el CC número 13 des del 12 Congrés del PCC i que us hem fet arribar amb aquest informe el recull dels altres 10 presentats i aprovats per escrit, amb els seus corresponents annexos. Aquest material, al costat dels documents del 12 Congrés, constitueixen una bona base material de la posició dels comunistes i les comunistes a Catalunya i una referència a Espanya i Europa.
Hem viscut una tardor i primer hivern ple d’aconteixements de gran importància que vam abordar a les sessions del CC del 22 de setembre i el 9 d’octubre, però resumidament podríem parlar de la profundització de la crisi en la seva fase de crisi del deute sobirà i a Europa crisi de l’Euro, amb les respostes en forma d’austeritat de les institucions de la UE i els governs dels diferents països, que han reforçat les retallades i privatitzacions que al mateix temps han aprofundit la recessió, sent un dels seus efectes més letals a Espanya i Catalunya la destrucció de llocs de treball, la desocupació gegantina, la precarització, i l’augment de la pobresa.
També han deixat petjada a la tardor aconteixements com la mobilització de l’11 de setembre, la Vaga General del 14 de novembre i les eleccions al Parlament de Catalunya del 25 de novembre, tots aquests aconteixements marquen l’agenda política de començaments del 2013.
En el seu darrer llibre, El Minotaure Global, l’economista Yanis Varoufaquis, ens dibuixa, a finals del 2012, amb la seva prosa plena d’ironia la situació de la crisi mundial que va començar el 2008:
Des de llavors (després de l’esclat de la crisi al 2008), els polítics dominats, els directius de l’FMI i del Banc Mundial, banquers privats i centrals, i en general tots els custodis del capitalisme mundial, sembla haver decidit desaprendre ràpidament les lliçons de 2008. Semblen conductors que, després de ser multats per excés de velocitat, condueixen per sota del límit uns kilòmetres abans de tornar gradualment a la velocitat inicial, esperant que aquesta vegada –sigui diferent-.
Les polítiques que van conduir a la crisi y les oligarquies que les van sustentar s’han apoderat de la poca democràcia que quedava dels sistemes de representació política, que són els mateixos que van salvar el sistema financer mundial del col·lapse amb una injecció directa de fons públics que van sobre endeutar, encara més, les seves economies. Ara aquets centres de poder sotmeten al seu criteri de mercat especulatiu les decisions dels governs, però això no fa res més que deprimir i estancar més l’economia. Els ciutadans i les ciutadanes pateixen en primer pla aquestes decisions en forma de més precarietat, atur i pèrdua generalitzada de drets socials. Per poder fer tot això amb menys resistències s’atempta també contra els drets democràtics.
La crisi del capitalisme expressa una crisi del model de construcció europeu
El Fons Monetari Internacional (FMI) reconeix en un informe recent que alguns dels seus pronòstics van subestimar els efectes de les mesures d’austeritat (el concepte d’austericidi s’està emprant cada vegada més per definir les conseqüències d’aquestes polítiques) en la desocupació i el creixement del producte interior brut (PIB).
El document, signat per l’economista cap del Fons, Olivier Blanchard, i Daniel Leigh, conclou en un dels seus punts: "Hem trobat que els realitzadors de pronòstics van subestimar significativament l’increment de l’atur i la caiguda del consum privat i la inversió associats a la consolidació fiscal".
La taxa de desocupació de la zona euro va augmentar aquest passat novembre una dècima respecte al mes anterior i es va situar en el 11,8%, en el conjunt de la Unió Europea es va mantenir estable en el 10,7%, segons Eurostat, l’oficina d’estadística comunitària.
L’atur va arribar a un nou màxim històric entre els socis de l’euro, i en els vint-i-set es va mantenir en la major taxa registrada des de que aquest indicador es comptabilitza a nivell europeu.
A la UE hi havia al novembre uns 26,061 milions de persones desocupades, de les quals 18,8 milions pertanyen a la zona euro, segons les estimacions d’Eurostat. En comparació amb octubre, l’atur va augmentar en 154.000 persones a la UE i en 113.000 en els països de la moneda única.
Les pujades mes marcades van ser les de Grècia (del 18,9% al 26%, segons dades de setembre de 2011 i el mateix mes de 2012), Xipre (del 9,5% al 14%), Espanya (del 23% al 26,6%) i Portugal (del 14,1% al 16,3%).
Evidentment no confiàvem en els pronòstics neoliberals de cap dels components de la troica, FMI, BCE i CE, dominats per servidors de la ideologia neoliberal que lluny de modificar els preceptes que ens van dur a l’esclat de la crisi, ara en aquesta nova fase de la mateixa segueixen utilitzant els mecanismes especuladors per gestionar-la i sotmetre a traves d’ells, de forma definitiva, al diferents governs que actuen com mers gestors indirectes.
Queda clar que en un moment de caiguda dels beneficis financers obtinguts per la gestió del deute privat, el sector financer mundial s’ha llançat al control del diner públic a nivell global. Les conseqüències d’aquesta nova tutela dels comptes públics, i per extensió del conjunt de les Administracions Públiques per part dels agents financers és una agudització del conflicte distributiu que, de per sí, implica el model econòmic del capitalisme financer.
El cas de l’Eurozona és simptomàtic, al maig del 2010 la UE crea una Entitat Jurídica Especial (EJE), que posteriorment seria denominat Fons Europeu d’Estabilitat Financera (FEEF) i posteriorment Mecanisme Europeu d’Estabilitat Financera (MEEF), i finalment Mecanisme Europeu d’Estabilitat (MEDE), la idea era sol·licitar crèdits en nom dels països solvents de l’Eurozona i prestar-los als països amb dificultats per accedir als mercats monetaris. La realitat, com ja coneixem en el cas del rescat de part del sistema financer de l’Estat Espanyol, és que els diners no van a rescatar els països, ni ofereixen una injecció de capitals a inversions productives sinó que es destinen als bancs europeus amb dificultats i en segon lloc que la garantia d’aquests préstecs eren eurobons tòxics distribuïts en un percentatge per cada país de l’eurozona que pagava interessos diferents en funció de la seva solvència.
Quan un país és rescatat la resta augmenta el seu percentatge en el següent rescat i la pressió especulativa passa del rescatat al següent ja que “s’aposta” al rescat en els mercats financers de derivats basats en la fallida i d’impagament.
Avui dins la zona Euro el MEDE és pràcticament l’únic mecanisme existent que frena el col·lapse de l’euro i l’euro és la clau de volta de tota l’arquitectura institucional i econòmica que sustenta l’actual projecte de la UE. La inestabilitat està servida ja que de nou com diria Varoufaquis estem conduint a alta velocitat.
Isidro Lopez en un article recent fa un excel·lent anàlisi del paper de lideratge d’Alemanya en les polítiques d’austeritat dins la UE:
Buena parte de la tipología de la crisis del euro tiene que ver con cambios políticos de muchísimo calado en la Alemania postunificación de principios del siglo XXI. Las tradicionales estructuras del capitalismo corporativista renano que consistían en grandes entramados financiero-industriales controlados por las élites industriales alemanas pero participadas en gran medida por los poderosísimos sindicatos fordistas alemanes han saltado por los aires.
Los capitalistas industriales alemanes llevaban desde los años ‘60 intentando “puentear” las redes financiero-industriales de crédito buscando financiarse en los mercados de eurodólares de Londres. A estas élites industriales, el pacto social fordista les servía para que socialdemocracia y sindicatos mantuvieran los niveles de conflictividad obrera en niveles controlables pero era percibido como una carga a la hora de maximizar sus tasas de beneficio.
La pieza política clave de esta operación es la Agenda 2010 promovida por la socialdemocracia de Schröder y, atención, los verdes, que mediante reformas fiscales y desregulaciones de los movimientos cruzados de capital deshacen estos holdings “fordistas”. Este proceso consiste en que las finanzas transnacionales presionan para producir estructuras financieras “abiertas” en las que pueden entrar, recoger beneficios y salir. Este tipo de estructuras se oponen diametralmente a aquellas que vinculan de manera estable a redes de agentes y élites con territorios productivos y sectores económicos.
En la destrucción de este segundo tipo de estructuras financieras (de “voz” que diría Hirschmann, frente a las de “salida”) suceden dos tipos de cosas interrelacionadas. Por un lado, se libera una enorme masa de capitales de su vinculación con los ciclos manufactureros locales, se calcula que entorno al billón de euros (el PIB de España), para invertir en los mercados financieros. Con ello nace toda una élite de yuppies financieros globalizados de una tipología social muy diferente a la del capitalista “renano” capitán de la industria que toma posiciones en el sistema político. Por otro lado, y menos conocido, en este mismo movimiento Alemania pierde el control de sus centros productivos más estratégicos y el capital financiero transnacional, especialmente hedge fundsamericanos, se hace con el control del 50% de las empresas más importantes del DAX (el equivalente al IBEX) imponiendo la severísima disciplina de beneficios llamada shareholder value. Resumiendo, ésta consiste en que si hay que echar a 40.000 trabajadores para salvar el dividendo, se les echa. Es decir, en este proceso Alemania pierde el control de sus activos de mayor calidad y capacidad de gobierno de sus relaciones capital-trabajo.
La masa de capitales liberados en este proceso va a tener dos destinos. Por un lado, se va a invertir masivamente en las burbujas patrimoniales de España y EE UU, especialmente activos subprime, generando el germen de la abismal crisis bancaria en stand by que vive Alemania hoy. Y, por otro, se va a acelerar el proceso de deslocalizaciones a los países del Este aprovechando las vías de inversión y explotación de trabajo barato que las brutales políticas de terapía de shock de la Unión Europea y el FMI habían abierto en los ‘90. A partir de aquí, se va a lanzar un feroz ataque a la fuerza de trabajo alemana apoyándose en la tradicional concertación de los sindicatos mayoritarios con las políticas de Estado. Alemania es el único país de la OCDE donde los salarios reales han caído durante siete años seguidos (2000-2007), a la vez que su tradicional productividad se desplomaba, entre otras cosas, por la adopción de jornadas más largas sin aumentos de la intensidad tecnológica con el mismo salario introducidas con el beneplácito de los sindicatos. Como cabía esperar, la respuesta ha sido la pérdida de tres millones de afiliados a los sindicatos en un decenio.
La crisis bancaria y la crisis social en ciernes, son dos buenas razones que explican que Alemania haya querido aliarse con las finanzas para gestionar políticamente la crisis del euro a cambio de la obtención de la posibilidad de financiarse barato en los mercados de capital. Las consecuencias son evidentes, se desplaza a futuro el ajuste bancario y se contiene, mediante el gasto público, el derrumbe de la mastodóntica clase media fordista alemana.
Estem a uns nou mesos de les eleccions a Alemanya (entre l’1 de setembre i el 27 d’octubre de 2013) i el mapa electoral no es mou: els cristianodemòcrates (CDU) es presenten amb el mateix discurs amb Angela Merkel como el seu principal actiu, i no apareix una oposició suficient al discurs dominant de la dreta, al contrari, la CDU es rifa a possibles pretendents de socis.
Per Michael R Krätle els símptomes d’esgotament del model alemany són evidents i els països emergents i els EEUU no poden absorbir els excedents ja que també estan afectats per la crisi i el seu creixement s’ha alentit o disminuït de forma notable
“Los programas de austeridad impuestos por Alemania a los países de la Eurozona han conducido a ésta y más allá a una depresión económica. La economía de la mayoría de los países PIIGS (Portugal, Italia, Irlanda, Grecia y España) está en dramático declive y el resto de la Unión Europea no sale del atolladero de la crisis. La consecuencia es que los países más endeudados de la Unión Europea pueden hacer cada vez menos lo que, según la lógica del modelo exportador alemán, de hecho deberían hacer: reducir la importación a crédito de las mercancías de calidad de la industria alemana y preocuparse por obtener crecientes ganancias y plusvalías en la exportación.
Ya el año pasado el ritmo de las exportaciones alemanas aflojó, aunque una fuerte caída de las exportaciones como la de Grecia (en torno al 13%) y Portugal (9'5%) sigue siendo una excepción y ambos casos apenas desequilibran la estrategia exportadora alemana. El 2012 está siendo mucho peor. Las exportaciones alemanas hacia los países europeos en crisis caen en picado, especialmente hacia España e Italia. Desde el mes de abril las exportaciones alemanas a todos los estados europeos retroceden sin excepción, de media del 3'6 al 4% con respecto a los meses anteriores. El mes de junio ha causado alarma porque la producción industrial alemana destinada a la exportación bajó hasta los niveles del estallido de la crisis en el 2009. El índice de gestores de compras manufacturero de Alemania se hundió en torno al 0'5% y el de toda la economía privada –incluyendo el sector servicios- en torno al 0'8%, alcanzando así sus niveles más bajos desde 2009. El motivo fue que los pedidos para la exportación retrocedieron tanto como en el mes de abril de 2009: un indicio de cómo la recesión y el estancamiento de los países del sur de Europa puede saltar las fronteras y llegar también a Alemania. En el 2009 todavía el 62'3% de las exportaciones alemanas se destinaban a países de la Unión Europea, en el 2010 esta cifra cayó hasta el 59'97%, y el año anterior lo hizo hasta el 59'1%.
Pero se nos repite: ¡no temáis! Aunque seguimos siendo, hoy como ayer, el estado industrial de todo el mundo más dependiente de sus exportaciones, nuestras oportunidades de futuro se encuentran en los países emergentes con sus imponentes índices de crecimiento. En China, en India, en Brasil, en Rusia o también en Turquía seguiremos teniendo a partir de ahora las ventas que necesitamos para mantener a pleno rendimiento la máquina exportadora alemana. La historia está a nuestro favor, sobre todo si lo vemos desde el punto de vista de la estrategia exportadora. Pero esto no es más que una vana ilusión si tenemos en cuenta el estado de la economía mundial actual.
La industria alemana no sólo se abre paso en los mercados europeos, sino en todo el mundo. Mientras en algunos puntos del planeta la actividad comercial aún registra ganancias, se reduce el superávit de la balanza comercial en términos generales. Hasta un tercio de este superávit en sus exportaciones lo consigue Alemania con sus socios de la Unión Europea –de los cuales sólo el 12'3% con estados de la zona euro-, los dos tercios restantes con países de fuera de la UE, pero muy especialmente con el grupo de los BRICS (Brasil, Rusia, India, China y Sudáfrica), que hace tiempo que no parece estar dispuesto a quedar relegado a un segundo plano.
Sólo unos cuantos ejemplos para mostrar cómo se extiende la depresión: Brasil vive de las exportaciones, especialmente de las exportaciones de materias primas, para las cuales China constituye su principal mercado. Al ralentizarse el crecimiento y bajar los precios de las materias primas, el crecimiento de Brasil se encogió también del 7'5% en 2010 al 2'7% en 2011. Aunque Brasil es para Alemania un socio comercial pequeño (el 1'1% de las exportaciones del año pasado se destinaron a allí), se trata del más importante de Sudamérica. La proporción del subcontinente en las exportaciones alemanas es del 2%, con tendencia a la baja.
India, como socio comercial para la República Federal mucho más relevante que Brasil, crece desde comienzos de 2012 a un ritmo tan lento como el de hace nueve años. Su tasa de crecimiento ha caído al 5% este año en comparación con el mismo semestre del año anterior debido a que su industria de procesamiento de componentes se debilita con la crisis.
El enfriamiento de China puede observarse ya desde el 2010. Al país asiático se le pronostica este año un crecimiento del 7'6%, el valor más bajo desde 1999. El índice de gestores de compras para la industria china cayó en picado en mayo y alcanzó su valor más bajo en lo que va de año, a lo que el Banco Central chino respondió con una rebaja de la tasa de interés preferencial. Que bajo estas circunstancias también desciendan las importaciones chinas apenas sorprende a nadie. De ello se concluye que no hay buenas noticias para Alemania, pues la República Popular China, con un porcentaje de exportaciones del 6'1%, es el quinto mayor socio comercial de Alemania. Además, desde comienzos de año se estancan las importaciones de China en Alemania, causando irritación en el lado chino. En el comercio con China Alemania registra hasta la fecha un fuerte déficit. Al principio se trató de una ventaja para los chinos. Pero de irse al traste el intercambio de mercancías con Alemania, a China no le faltan alternativas: lo que ofrece la industria alemana también lo pueden ofrecer con muy pocas excepciones los proveedores japoneses o surcoreanos.
En abril y mayo una delegación del Fondo Monetario Internacional visitó Alemania y recomendó al gobierno alemán un paquete de “reformas estructurales”, del que, dicen, debería ayudar a los mercados internos alemán y europeo.
Refundació ciutadana del projecte europeu
Aquesta ha estat una expressió emprada pel periodista Rafael Ponch per descriure el necessari empoderament de la ciutadania europea que ha de reprendre el protagonisme en el disseny d’aquest espai de convivència comuna que anomenem Europa.
Al CC del PCC de 20 de Maig de 2012 vam acordar:
El que Europa necessita no són plans de creixement del PIB sinó una estratègia global per a la igualtat, el benestar i la responsabilitat ambiental basada en la promoció de nous tipus d’activitat, de propietat i de gestió empresarial, en la generalització de l’ocupació decent, en l’ús sostenible de les fonts d’energia i dels recursos naturals que modifiqui radicalment l’actual model de creixement, i en la promoció d’una ciutadania democràtica, plural i protagonista, on la forma d’entendre l’austeritat sigui com a respecte a l’equilibri natural i personal i al bon ús dels recursos, i de rebuig al malbaratament, però no de renúncia als drets socials i a la igualtat, com l’entenen els neoliberals.
I a més d’això, són imprescindibles canvis polítics i institucionals que frenin el poder dels grans grups oligàrquics i que permetin que s’adoptin decisions polítiques en funció dels mandats de la majoria social en un marc d’una autèntica democràcia.
La qüestió que cal posar sobre la taula a Europa no és si retallem una mica menys les despeses i injectem una mica més de recursos a les mateixes activitats i infraestructures de sempre degradant el territori, sinó si trenquem o no amb el poder de les finances privades i de les grans corporacions empresarials i oligàrquiques que ens dominen i que són les que ens han portat a la situació en què estem.
I al CC del PCC de 22 de Setembre de 2012 vam acordar també:
Cal crear a Europa un autèntic poder públic que sotmeti l’actuació del Banc Central Europeu a les exigències dels interessos socials acabant amb la seva complicitat amb els interessos bancaris privats, cal sanejar el sistema financer europeu declarant el finançament de la vida econòmica com un servei d’interès públic essencial i que comporti la nacionalització o el control públic dels bancs que no se sotmetin a ell, cal fomentar nous tipus de finances descentralitzades i de proximitat, cal disposar d’una autèntica hisenda europea, amb una reforma financera radical i una harmonització fiscal progressiva i cal replantejar-se el disseny de la unió monetària.
Cal seguir molt d’aprop els debats i treballs del PEE i de les trobades de Partits Comunistes (Atenes 2011 i Líban 2012) on participem de forma regular. Cal també seguir produint jornades i trobades de reflexió marxista sobre la caracterització de la crisi i la seva evolució, especialment amb els contactes de la Fundació i la col·laboració amb d’altres fundacions afins i revistes de pensament marxista.
Vull posar en valor algunes de les conclusions d’un dels seminaris coorganitzats per la Fundació Pere Ardiaca i Sin Permiso, on el professor de política econòmica Michael R. Krätke proposava una política econòmica alternativa a Europa:
“El Banc Central Europeu i la Comissió Europea han estat nefastos, sempre a remolc del model del capitalisme financer nord-americà. La integració dels mercats financers a la UE era considerada únicament com a mitjà per a reduir despeses transaccionals. Un canvi radical, un veritable canvi de règim, és possible i necessari, i hauria d’assumir la forma d’una transformació democràtica, una transformació que sotmesa a control democràtic, aplanés el camí a la democràcia econòmica”.
La proposta contempla tres aspectes respecte als mercats financers:
Control dels Governs d’una part del sistema financer de llurs països per assegurar l’estabilitat i la garantia del sistema creditici. Això comportaria un sector fort de bancs públics o semipúblics. A l’estat espanyol s’ha fet tot el contrari, privatitzant les caixes d’estalvi i l’aposta europea del PP és que la supervisió europea impulsi aquesta privatització, fomenti la concentració bancària a tot Europa i asseguri el poder dels bancs per sobre dels governs i parlaments. Cal també el control públic dels mecanismes de compensació per assegurar així el sistema de pagaments de la UE.
Crear un nou marc regulatiu, amb la prohibició de les practiques especulatives i les diferents figures de productes financers tòxics. Acabar amb els paradisos fiscal de la UE i prohibir a les institucions financeres de la UE mantenir relacions comercials directes o indirectes amb ells.
Reformar el sistema bancari europeu i els mercats de capital europeus. Establiment d’un tipus impositiu uniforme sobre les transaccions financeres que engreixin un pressupost de la UE. Control i supervisió pública de les agencies de risc
Aquets aspectes només representen unes mesures de xoc vers una veritable transformació de tot el règim macroeconòmic on la majoria de la ciutadania pugui disputar el poder polític i econòmic dels propietaris privats. Governar els mercats és factible com demostren algunes economies de mercat amb una forta presència pública. La transformació democràtica dels mercats financers porta a la transformació democràtica de l’economia sencera.
En la línia de les propostes alternatives i per una altra Europa és important conèixer els materials de les Jornades coorganitzades per la Fundació l’Alternativa i el Partit de l’Esquerra Europea L'Europa de les desigualtats, que a l’octubre del 2011 es van organitzar, amb destacats ponents del PCC. Al llarg d'aquestes jornades vam analitzar cinc eixos de desigualtat: de gènere, de classe (desigualat socioeconòmica), de procedència/origen (migració), d’autonomia personal / respecte la discapacitat i la desigualtat territorial a Europa.
Precisament per frenar aquest empoderament el sistema polític intenta blindar-se davant dels canvis. Apareix amb força la idea dels governs de concentració per gestionar les retallades sense oposició, a Alemanya la CDU, els liberals, l’SPD i els Verds, a Espanya (on la monarquia juga un paper de facilitador d’aquesta entesa) del PP i el PSOE i es compta amb CiU, PNV i UPyD i a Catalunya CiU, ERC amb cants de sirena tant al PP com al PSC. Poders mediàtics, financers i de grans empreses s’hi esforcen de valent per reforçar un sistema polític deslegitimat i qüestionat. Nosaltres treballem precisament en la direcció contraria, bastir una nova majoria social i política d’esquerres que trenqui l’hegemonia del discurs conservador i plantegi un radical canvi de les normes neoliberals, on tota l’esquerra pugui agrupar-se sota un paraigua antineoliberal i alternatiu que afavoreixi a la majoria social i aïlli a la minoria oligàrquica.
Una línia de treball rupturista amb el marc d’estabilitat política que es pretén reforçar a nivell d’Europa, d’estats i per nosaltres també a Catalunya és la dels processos constituents, sobretot perquè ja estem immersos en processos descontituents des de dalt com els qualifica el constitucionalista Gerardo Pisarello en el seu treball El régimen constitucional español, 34 años después: ¿reforma o ruptura democrática? (Annex 1)
En definitiva els processos de domini de l’economia neoliberal sobre la política s’han intentat constitucionalitzar i cal utilitzar la força dels processos constituents seguint exemples com el del Front de Gauche amb la 4a República a França. La força combinada de la democratització de l’economia, la participació democràtica real, el republicanisme i el model d’estat plurinacional i autodeterminista pot definir una proposta forta. A Europa cal passar de l’Europa de les desigualtats a l’Europa dels treballadors i les treballadores, la ciutadania i els pobles.
Tenim l’experiència reconstituent de molts països llatinoamericans que al voltant de processos participatius amb protagonisme de les classes populars i pobles indígenes tradicionalment exclosos del poder polític i econòmic, han aconseguit avenços substancials en drets socials, democràtics i econòmics. Els cicle a Amèrica Llatina és el contrari que a Europa, en un lloc s’amplien drets i llibertats i en el vell continent es retallen, hem de recordar que això és fruit del canvi polític, protagonitzat per pobles empoderats, després del fracassos de les polítiques neoliberals, militaristes i oligàrquiques dels anys 80 i 90 tutelades pel FMI i els EEUU.
Espanya
L’any de Rajoy a la Moncloa no ha fet més que empitjorar les polítiques equivocades que va desenvolupar el Govern de Zapatero des de Maig del 2010 i el Pacte Constitucional entre PSOE i PP. Les “reformes estructurals” segons el neollenguatge conservador han significat la total adaptació i submissió a les directrius de la Troica (FMI,BCE,CE) i han provocat una veritable onada de despossessió, gestionada com un procés de segona transició inversa, inserint-se en els àmbits social i laboral, democràtic i de model d’estat.
Per l’Observatori d’Economia Crítica de Madrid la tendència indica que a l’Estat Espanyol la crisi es manifesta com un coll d’ampolla de difícil solució.
Al temps que s’estén el deteriorament social, agreujat per les pròpies conseqüències de la creixent capil·laritat social de la financiarització, les polítiques públiques es mostren incapaces de recomposar un nou cicle de creixement, sent sotmeses, a la vegada, a una creixent pressió per part dels grans agents corporatius i financers.
La qüestió central que ara s’obre és eminentment política, no econòmica. I arranca d’una premissa senzilla; no hi ha manera, almenys per ara, de tornar a reiniciar la màquina del creixement per via d’una nova escalada patrimonial, degut tant als límits del nou cicle financer a nivell global, com als topalls a noves rondes d’endeutament privat i l’esgotament de les línies d’intervenció política que van actuar sobre els mercats immobiliaris.
Davant d’aquesta absència d’oportunitats de re composar el benefici, els agents corporatius i financers han llegit la conjuntura en clau de subordinació de la despesa pública i de l’extensió de la despossessió.
Correspon pensar i promoure una oposició simètrica i contraria a aquesta pressió, sempre dins d’una fase de crisi que, serà més llarga i perllongada i més aguda i cruel en termes socials, del que pot ser encara avui dia som capaços d’imaginar.
L’última dada coneguda de l’atur a Espanya no és bona, per molt que el Govern del PP intenti maquillar-la per la dèbil baixada de desembre, que obeeix a raons de caràcter estacional o destacant la “significativa desacceleració” del ritme de creixement de la desocupació a l’Estat.
És evident que l’atur segueix creixent, i de forma més accelerada, amb el PP governant. En l’any de mandat de Mariano Rajoy la desocupació s’ha incrementat en mig milió de persones, i les paraules del President al gener del 2010 “Quan governi baixarà l’atur” són tant enganyoses com la seva fotografia preelectoral davant de les oficines de l’INEM.
L’atur va pujar a Espanya al 2012 en 426.364 persones, arribant a la xifra de 4.848.723 persones desocupades, és dir un augment percentual del 9,6% respecte al 2011.
La pujada per tant el 2012 ha estat superior a les experimentades en 2011 i 2010. Durant l’any que s’ha acabat fa poc 1.100 persones al dia van perdre la seva feina i, encara pitjor, el nombre de cotitzants va baixar un 4,6%, amb 787.240 afiliats menys respecte a l’any anterior.
La xifra de 4,8 milions de persones aturades (les registrades a les oficines dels serveis públics d’ocupació, antic INEM) contrasta amb l’altra dada aportada per l’Enquesta de Població Activa (EPA), sondeig trimestral realitzat per l’Institut Nacional d’Estadística, que podria oferir números encara pitjors quan es presenti a finals d’aquest mes de gener.
Fins a finals de setembre de 2012, l’EPA va reflectir 5.778.100 desocupats a Espanya, una dada superior a la registrat per l’antic INEM, però no per això equivocada. És una medició diferent que s’utilitza de manera harmonitzada a la resta de països de la UE i que inclou a persones que no estan inscrites a l’INEM.
L’oficina d’estadística europea, Eurostat, rebel·la fa pocs dies que Espanya ha superat els 6,1 milions d’aturats. La taxa d’atur al novembre va ser del 26,6% (sobre els gairebé 23 milions de persones possibles treballadores, en suposa 6,1 milions sense feina), quatre dècimes més que l’octubre, i va constituir la xifra més alta dels vint-i-set.
Els ERO van augmentar un 70,5% en els deu primers mesos de 2012. Les persones afectades foren 374.773, amb un creixement del 53,4% respecte al nombre registrat al mateix període de 2011. Durant els primers deu mesos de 2012, es van autoritzar/comunicar a l’Administració un total de HYPERLINK "http://www.nuevatribuna.es/articulo/economia/la-reforma-laboral-dispara-un-51-las-altas-en-el-cobro-del-paro-por-despidos-objetivos/20120522180210075688.html" \t "_blank" 27.055 expedients, que han afectat a 374.773 persones.
Vivim una situació d’exclusió social sense precedent, una veritable situació d’emergència social. A finals de 2012 un informe de la Diputació de Barcelona mostrava aquestes dades:
-3 de cada 10 catalans o catalanes viuen amb risc de pobresa o d’exclusió social.
-Catalunya està 2 punts per sobre del conjunt d’Espanya i 8 per sobre de la mitjana europea en nivell de pobresa.
-El 40% dels catalans o catalanes no pot fer front a una despesa imprevista de 750 euros.
Aquestes dades reflexen l’ampliació en el període de crisi del llindar de la pobresa, i un dels seus rostres més recurrents és el d’una dona gran que viu sola, com a part d’aquesta meitat de la població, les dones, sobre les quals les retallades i la reducció en general de l’Estat del Benestar carrega amb més força.
La pujada de preus acumulada des de setembre de 2011 i les noves previstes a començaments d’any (transport públic, electricitat) dificulten encara mes la situació, i cal assenyalar i denunciar el trencament de la promesa del PP de revaloritzar les pensions amb l’IPC, amb la conseqüent pèrdua de poder adquisitiu dels pensionistes.
Hem viscut un calendari de mobilitzacions i cal visualitzar l’alternativa política i social
El període de setembre a desembre de 2012 ha presentat una fase sostinguda de mobilitzacions importants on s’han ajuntat les de caràcter nacional, democràtic i social, les tres expressions a Espanya i Catalunya de la crisi.
L’11 de Setembre i les conseqüències de la Diada, que veuen de la sentencia del TC sobre l’estatut i que es projecten en la voluntat molt majoritària del poble de Catalunya d’exercir el dret a decidir de forma lliure.
Les diferents mobilitzacions al voltant del 15-M com el “Rodea el Congreso” i el qüestionament dels Pressupostos 2013 i de la qualitat de la democràcia representativa.
La importància de les mobilitzacions dels treballadors i treballadores, amb el 15-S i 14-N com a fites cabdals. Importància de la exitosa Vaga General Ciutadana com a confluència de diversos sectors mobilitzats que poden col·laborar en l’acció i en l’alternativa conjunta. També destacar les mobilitzacions de salut, ensenyament, stop desnonaments, etc.
La Vaga General Ciutadana del 14N ha mantingut el pols de la mobilització dels treballadors i treballadores i la demostració, de nou, de la força sindical com una derivada clau de l’alternativa social, i al mateix temps el concepte de vaga ciutadana que escapa a l’organització sindical clàssica es consolida com un factor nou que tendeix a tenir un nou i creixent protagonisme en aquesta alternativa.
Que sis països europeus hagin convocat vagues generals o parcials i que fins a 22 hagin celebrat protestes de diversos tipus posant tots la força en la crítica a les polítiques suïcides d’austeritat i retallades i proposant una alternativa per la majoria de la població per aïllar les polítiques oligàrquiques que ens governen, representades per la Troica, és un avenç insuficient però considerable.
La vaga representa un nou salt qualitatiu en l’empoderament democràtic de molta gent per construir una alternativa a les polítiques d’austeritat i una confluència de diverses experiències, organitzacions i moviments socials i polítics que objectivament es van sumant en la pràctica de la mobilització.
El PCC seguim apostant de forma clara per la mobilització social com la primera eina per enfocar l’alternativa a la crisi i a les polítiques que l’han generada, ja en diverses reunions del CC hem destacat que el calendari polític s’ha de posar al servei de la mobilització i conjuntament amb ella de forma inseparable construir l’alternativa política i social a les polítiques neoliberals.
Volem denunciar de nou els episodis de repressió vinculats a les Vagues Generals i a la protesta ciutadana. Casos com el company Alfon de Madrid (50 dies de presó preventiva) intenta com en d’altres activistes compromesos restringir les llibertats (la campanya contra el dret de Vaga és ferotge) i acovardir els i les activistes. Hem de redoblar les denúncies i estendre les xarxes de solidaritat i protecció de la nostra gent.
Cal afegir aquí el fet de que les Eleccions a Euskadi, Galicia i Catalunya han expressat les limitacions i les potencialitats de la politització de la mobilització:
Importants resultats dels llocs i les opcions que han aconseguit certs graus d’unitat i de missatge alternatiu a les polítiques neoliberals i de proposta democràtica de dret a decidir com a forma d’encaixar el model territorial de convivència. Destacar especialment AGE, la Coalició ICV-EUiA, les CUP i EH-Bildu.
Expressar la pèrdua de vots dels bipartidisme del PP i el PSOE, però encara la seva fortalesa per ser opció conjunta d’estabilitat.
CiU no ha aconseguit els seus objectiu polítics, però encara és primera força i conserva una important capacitat de centralitat política i social a la societat catalana.
Clau la mobilització social i la denúncia i alternativa a les retallades.
El dret a decidir afecta a més sectors socials i de forma més transversal, és un patrimoni col·lectiu de la societat catalana que no pot ser privatitzar i patrimonialitzat per la dreta, l’esquerra l’ha d’assumir de forma clara i democràtica.
El 25 CiU no va aconseguir ni una majoria absoluta ni una majoria excepcional, però no va ser desplaçada del taulell polític. Els resultats de 128.000 vots més per ICV-EUiA, els 3 diputats més per la Coalició, els 3 diputats de la CUP i la pèrdua de 12 diputats de CiU són fruit de la mobilització social i de la feina d’oposició política realitzada. Cal destacar el diputat per Lleida d’ICV-EUiA i l’increment de vot en les zones metropolitanes.
Ara passades les festes cal accelerar els treballs per la concreció del Nou Espai de l’Esquerra Catalana.
Camarades dèiem al 12 Congrés del PCC que el discurs estratègic del Front d’Esquerres segueix sent necessari però no és suficient: el nou escenari d’aquest inici de segle requereix ampliar les respostes estratègiques i caracteritzar millor les respostes tàctiques de cada moment
És per això que el CC del PCC del 17 de Març del 2012 vam aprovar un informe de concreció estratègica i tàctica de l’aposta dels comunistes pel moviment polític i social que és Esquerra Unida i Alternativa i la seva participació en un procés constituent d’un nou espai polític d’esquerres a Catalunya. Dèiem que aquest nou espai ha de superar les limitacions i contradiccions de l’actual Coalició entre ICV i EUiA, ha de sumar noves forces polítiques i socials i persones d’esquerres
També vam apostar en el mateix CC perquè EUiA segueixi contribuint a la Refundació d’IU en la línia d’allò expressat al nostre 12è Congrés, la necessitat d’un Front Democràtic i Social, i valorem que aquestes idees tant a Catalunya a la 6a Assemblea d’EUiA com a Espanya a la 10a Assemblea d’IU s’hagin obert pas.
La 10 assemblea d’IU ha estat exitosa, amb un clima unitari concretat en una sola candidatura a la direcció i les propostes de respectar el Dret a Decidir dels pobles de l’Estat i de cercar la conformació d’un ampli bloc social i polític amb la participació d’IU. Cal seguir aprofundint en la concreció de les propostes de Federalisme de Lliure Determinació.
Ara cal concretar l’articulació del nou espai, amb la participació de comunistes, socialistes, ecosocialistes, verds, independentistes i altres expressions polítiques. Amb la participació d’activistes dels moviments i organitzacions socials provinents del sindicalisme i de l’activisme social
Algunes claus del moment polític i social que comença el 2013 a Catalunya:
L’Acord per a la Transició Nacional i per garantir l’Estabilitat parlamentaria del Govern de Catalunya, també anomenat Pacte per la Llibertat, entre CiU i ERC no qüestiona cap de les polítiques d’austeritat desenvolupades i projectades per CiU, amb el suport fins ara del PP, i ofereix a la dreta catalana una plataforma de continuïtat per seguir insistint en les seves polítiques equivocades. Els seus rocambolescos mecanismes de control i contrapesos faran jugar un major paper a les forces polítiques i al Parlament però de cap de les maneres és un mecanisme suficient d’estabilitat, ans al contrari les contradiccions seran creixents amb les organitzacions socials i la ciutadania en general. L’assumpció per part d’aquest acord de les polítiques de retallades reforçarà la fractura social i requerirà un major esforç per accelerar les opcions polítiques i socials de ruptura. Cal dir que no compartim ni el mètode excloent ni part del contingut (unidireccional cap a la independència com a única opció), ni la manca de perfil social, de la declaració pactada per CiU i ERC.
El Dret a Decidir no pot ser patrimonialitzat per una part minoritària de les forces polítiques i socials catalanes. Només una gestió compartida dels processos pot conferir-los la legitimitat democràtica que necessitem per reforçar els conceptes d’un sol poble que evitin una fractura social i cultural al país. El tacticisme electoralista de CiU en aquest tema és letal. El lerrouxisme i demagògia de la dreta centralista del PP i d’ UPyD i C’s (a pesar del seu discurs de regeneració democràtica) cerca la fractura de la classe treballadora i obre camí a la ideologia conservadora.
El conjunt de l’esquerra plural necessita convertir en indestriables els conceptes de construcció social i nacional de Catalunya, no permetent la seva dissociació. Aquí els comunistes tenim un paper cabdal, reforçant les relacions fraternals dins l’esquerra plural, apostar de forma decidida per un nou espai sociopolític d’alternativa i establir ponts i diàlegs amb d’altres expressions del conjunt de l’Estat començant per IU.
Congressos de CCOO i perspectives de la Federació de Moviment Obrer del PCC
Els dies 20,21 i 22 de febrer participarem al Congrés Confederal de CCOO de l’estat. Amb els dos camarades responsables i coordinadors de la Federació de MO del PCC, Alfredo Cabezas i Elias Ruano, hem cregut convenient no presentar un informe sobre MO al CC d’avui, ja que la seva elaboració no hagués estat suficientment col·lectiva. Per això proposem el següent calendari:
1. Treballar per la participació del PCC al Congres Confederal de CCOO amb esperit unitari.
2. Realitzar una reunió del Comitè de la Federació de MO ampliat a la Comissió Sindical. (Març)
3. Realitzar una reunió monogràfica del Comitè Executiu del PCC sobre aquest tema. (Març)
4. Realitzar una reunió al mes de Març, monogràfica del CC del PCC sobre MO, i convocar en aquest CC una Conferencia de MO que estudiarà l’estratègia del comunistes dins les CCOO i la situació de la classe treballadora, a l’inici de la primavera d’aquest any.
Cal donar un impuls al tema de la unitat comunista
En el CC del PCC del 10 de juliol del 2010 va acordar abordar la unitat dels i les comunistes a Catalunya com a “concepte multiplicador”, posant especial èmfasi en la possibilitat d’incorporar als comunistes no organitzats en partits polítics.
Abordàvem el debat al costat de la constatació de la necessitat del creixement i consolidació del PCC com una aportació organitzativa i política clau en aquest procés.
Els compromisos de diàleg i de “perspectives de col·laboració” amb d’altres comunistes a que ens vam comprometre necessiten en aquest moment donar un salt qualitatiu ja que és difícil entendre que puguem avançar en l’ambiciós compromís d’unitat dels treballadors i d’unitat de les esquerres, a que estem compromesos, sense reforçar la unitat dels i les comunistes en un nou i gran Partit Comunista a Catalunya
Per això proposem recuperar les propostes de comissions de treball conjunt per construir anàlisi de la realitat i proposta política, que el PCC va proposar al PSUC Viu entre el 11 i 12 Congressos del PCC i encarreguem al Comitè Executiu que concreti calendari i composició, així com temàtiques a discutir, sempre tenint en compte el caràcter obert i multiplicador a que estem compromesos.
Incorporacions al Comitè Executiu
Proposem que els camarades Raül Valls i David López Bordoy s’incorporin al CE com a Responsables de Formació del PCC i d’Escola del Partit
Proposar també que quatre camarades del CE i CC reforcin els treballs del Secretariat del partit en aquesta etapa, per ajudar al funcionament orgànic de les cèl·lules del PCC, el Celestino Sánchez, l’Àngel Crespo, el Ceferino Alonso i el Paco Muñoz
En breu realitzarem un debat monogràfic al C Executiu sobre organització i finances del partit. Pressupost 2013, afiliació i funcionament de les cèl·lules i comitès de Federacions, esperem portar les seves conclusions al CC pel seu coneixement i acord de les iniciatives que se’n desprenguin.
Camarades el partit pot funcionar encara molt millor de com ho està fent, tenim moltes coses a millorar, esperem un bon debat a les cèl·lules d’aquest informe i la plena implicació en aquesta tasca de tots els 122 membres del CC.
Fem una crida a la participació a l’acte central d’entrega de carnets del PCC el dissabte 19 de gener al Casinet d’Hostafrancs de Barcelona.
S’acorda incorporar resolucions específiques en contra de la intervenció francesa a Mali i per la recuperació del company Hugo Chavez i defensa de les conquestes bolivarianes.Etiquetes de comentaris: comitè central, documents, Informes al Comitè Central
