el Partit (PCC)

Plantejar-nos unes jornades que anomenen barris i immigració no ha estat cosa fàcil. No tant per la seva organització sinó per que són les primeres jornades en que els i les comunistes ens aturem a fer un respir necessari per tal d’ordenar idees, conceptes i establir mitjançant l’intercanvi de la pràctica quotidiana una major comprensió d’una situació que molts voldrien desbordés els límits de la convivència ciutadana.

El cert és, que la crisi estructural del sistema, no es una crisi qualsevol, la crisi del sistema afecta quotidianament la vida de les persones amb greus conseqüències pel treball, la salut i les relacions interpersonals de la nostra gent, del nostre poble, que crea borses de marginació i exclusió social i que genera multiplicitat de contradiccions en la nostra própia classe i que aquestes fan “aflorar” conflictes que divideixen en alguns casos a la ciutadania i a les seves pròpies organitzacions socials. La sortida a la crisi es situa en els paràmetres del neoliberalisme més pervers, que provoca conflictes i els soluciona amb guerres, auspiciats per l’oligarquia financera internacional, el seus governs són corruptes per naturalesa espoliant els recursos materials, humans i naturals i fa que la nostra societat no sigui capaç per si mateixa de cobrir les necessitats bàsiques de tota la població, es mantenen i s’amaguen els problemes sense solució immediata.

La crisis i la manca de recursos econòmics, la misèria i sobreexplotació i també els conflictes regionals, han obligat i obliguen als desplaçament de treballadors/es des dels seus països d’origen a la recerca d’unes millors condicions de vida per a ells i les seves famílies, les fins ara dites,societats del benestar,, suggereixen una vida millor. L’arribada a una país distint, amb codis culturals diferents, necessita d’un esforç de doble sentit per a arribar a una convivència intercultural en un marc de cohesió social. Tampoc ho és de fàcil entendre l’arribada de gent nova, gent forana, de persones que com nosaltres, en altres èpoques, s’han vist obligades a sortir del seu entorn.

Lluny d’assumir el paper en positiu de l’arribada de nous treballadors amb la seva aportació, pel que fa a l’economia productiva en un determinat període, la dreta aprofita en aquests moments, les pròpies contradiccions, per situar al bell mig de la crisi, el fenomen migratori, com a malfactor i provocador de les insuficiències del sistema. Les propostes xenòfobes i racistes que postulen grups de caràcter minoritari, com ara Plataforma per Catalunya i que reben el suport en molts casos de CiU i del PP fan aflorar reaccions que haurien de ser alienes a la nostra classe i al conjunt de la ciutadania progressista.

A les portes d’unes eleccions municipals on existeix un perill real de retrocés de les forces d’esquerres en localitats molt significatives i un avenç de les posicions de caràcter feixista hem de tenir arguments i elements d’anàlisi suficients que ens permetin tenir capacitat de resposta i contribuir a que la ciutadania es refermi en els valors democràtics de llibertat, progrés, pluralitat, igualtat de gènere, respecte i justícia social.

Els i les comunistes del PCC entenem que la nostra nació és una comunitat de ciutadans lliures i iguals, vertebrats com a formació socioeconòmica específica, les característiques de la qual, van canviant segons el desenvolupament històric i que rebutgem aquelles opinions sobre la nació basades en l’ètnia, la raça o la sang que corresponen a concepcions xenòfobes i racistes.

Els i les comunistes del PCC mantenim el posicionament que ha caracteritzat la unitat de les forces d’esquerres i progressistes durant llargs anys, de que és català qui viu i qui treballa Catalunya i hauria d’obtenir la plena ciutadania. Ens manifestem radicalment en contra la Llei d’Estrangeria. I reafirmem que la lluita del conjunt dels treballadors i treballadores catalans, es correspon a la lluita de classes per a la construcció de la nació, es a dir, aconseguir la democràcia política, econòmica, social i cultural que correspon al nostre poble.

Els i les comunistes del PCC afirmem que la lluita contra la xenofòbia i el racisme , és la lluita contra qualsevol expressió de nous i vells tipus del feixisme.

Entenem que en qualsevol, barri, ciutat o poble els drets a l’ensenyament, la salut i els serveis socials són universals i que l’educació és un instrument d’igualtat d’oportunitats en la nostra societat.

Per tot això es necessària la mobilització social com a resposta a les agressions de les conquestes socials però també com a proposta alternativa a noves aspiracions que com a ciutadans legítimament aspirem. I en aquest sentit és important reconèixer el paper de les diferents organitzacions i federacions de persones immigrades i creiem que és necessari del tot socialitzar i col·lectivitzar les diferents experiències de les lluites. Cal doncs també trobar i experimentar noves formes d’organització del moviment associatiu i popular, el paper que li correspon jugar en aquesta etapa, el paper que hem de jugar nosaltres els i les comunistes i el paper organitzador dels individus. Com intervenir i posar sobre la taula els problemes de la ciutadania.
En el marc d’aquesta jornada confirmem la necessitat d’actualització del Front d’esquerres, com a projecte estratègic, el més ampli possible i dintre de la caracterització del nou període de lluita de classes, en la superació del capitalisme i el camí del socialisme i per això és necessari també un esforç important en la construcció d’una nova majoria política d’esquerres capaç de transformar la societat.

Confirmem la necessitat d’aprofundir la lluita ideològica, l’actualització constant del nostre coneixement teòric en la nostra aportació al món canviant i al que no canvia, fent de la nostra reflexió constant un instrument poderós de la pràctica quotidiana, del contrast de idees i de la mobilització dels sectors transformadors.

Prenem una actitud internacionalista, relacionant l’escenari internacional amb la lluita social sostinguda, la solidaritat i la comprensió de l’anàlisi de la globalització com a fenomen i procés no exempt de la nostra quotidianitat.
Aquestes jornades, pretenen ser un punt de partida, per aprendre i millorar les nostres formes de fer i un compromís permanent d’adequar l’estructura del Partit a una realitat canviant de la societat, per tal també, de millorar la nostra comprensió del paper revolucionari, en els moments actuals i en el moment històric determinat
Cornellà de Llobregat, 2 d’abril de 2011

Etiquetes de comentaris: comitè central, documents

COMITÈ EXECUTIU DEL PCC, 8 D’OCTUBRE DEL 2010 VALORACIÓ VAGA GENERAL 29-S, PERSPECTIVES ELECCIONS CATALANES DEL 28-N

El Comitè Executiu ha discutit i aprovat un informe conjunt. En aquest s’hi ha presentat un calendari per al debat del partit:

a) màxim esforç les properes set setmanes per realitzar una gran precampanya i campanya electoral,
b) un Comitè Executiu i un Comitè Central el mes de desembre on valorarem la vaga i el resultat electoral,
c) març o abril un Comitè Central per llençar amb força el partit a les municipals,
d) al maig municipals a tot Espanya i en algunes comunitats també autonòmiques,
e) juny o juliol Comitè Central on valorarem els resultats,
f) juliol la Festa d’Avant 2011.


El Comitè Executiu fa una crida a totes les cèl·lules del partit a debatre de la Vaga a les Eleccions i ha aprovat el següent esquema pel debat:

1. El Comitè Executiu saluda el treball de tots i totes els i les militants del PCC a la Vaga General, especialment als piquets informatius.

2. La Vaga General ha estat un èxit, hi han participat més de 10 milions de treballadors i treballadores i les “raons” de la vaga han superat aquesta xifra de suport.

3. La crisi, però, segueix i colpeja amb duresa la classe treballadora i sectors populars, cal més encara la solidaritat per frenar les dures condicions de vida (atur, pobresa, desnonaments...) i frenar el populisme i el feixisme que creixen en la desesperació.

4. Cal convertir la vaga en èxits concrets, cal que el Govern de l’Estat rectifiqui la Reforma Laboral anul·lant les parts negatives per als treballadors, faci un acord de pensions favorable, digui no als copagaments, faciliti un acord sobre negociació col·lectiva, reforci l’acció pública d’ocupació. S’obre una agenda de negociació que haurem d’empènyer amb més mobilitzacions. Els pressupostos generals són restrictius per a l’economia i antisocials per als sectors populars.

5. L’aparició amb la vaga del sindicalisme de classe aixeca un discurs sociopolític d’alternativa social i política a la política econòmica del Govern, conjuntament amb l’esquerra transformadora i part del món de la cultura. Les dretes del PP, CiU, PNB i CC i la patronal encara volien i volen empitjorar els retalls i les polítiques antisocials i representen una involució per als treballadors i treballadores. La patronal i la dreta han realitzat una campanya de criminalització del sindicalisme, ja que consideren necessari anul·lar els sindicats per desenvolupar sense límits les seves polítiques neoliberals.

6. La Vaga General pot representar una millora de les condicions subjectives. El discurs sociopolític del sindicalisme de classe pot ajudar a polititzar milers de nous quadres sindicals que s’han incorporat a la lluita i a la llum de la mobilització i de l’acció dels piquets cridem a reforçar l’afiliació a CCOO, a EUiA i al PCC.

7. Amb la vaga surt reforçat el sindicalisme de classe on la Unitat Sindical és necessària, ja que contra les polítiques neoliberals cal enfortir la Unitat dels Treballadors. Cal estar a prop de les organitzacions sindicals, que són bastió clau en defensa dels drets dels treballadors contra les polítiques d’ajust que seguiran. També en les negociacions i en les futures mobilitzacions cal reforçar la unitat sindical i el treball conjunt entre el sindicalisme de classe i l’esquerra.

8. La crisi segueix i també segueix la crisi de l’esquerra, però amb la mobilització l’esquerra resoldrà alguns dels seus interrogants. La Vaga General reforça elements per a la recomposició de la classe treballadora, amb un paper més actiu en la política de l’experiència del sindicalisme de classe. El partit després de la vaga i del cicle electoral ha de liderar el debat sobre la recomposició de la classe i de l’esquerra.

9. Aquesta nova politització ha d’ajudar a convertir mobilització social en electoral, sense mecanicismes, però assenyalant pedagògicament que sense acció política l’acció social no es realitza. Cal doncs el 28-N un bon resultat per a l’esquerra transformadora que representa ICV-EUiA i volem també una nova majoria d’esquerres a Catalunya perquè el PP i CiU no ens prenguin la victòria aconseguida a la vaga. Contra la crisi cal també Unitat de l’Esquerra per fer polítiques d’esquerres.

10. El Comitè Executiu del PCC fa una crida a totes les cèl·lules del partit a seguir en la mobilització contra la crisi amb el sindicalisme de classe i a preparar la precampanya i campanya electoral amb EUiA per la Coalició ICV-EUiA.

Etiquetes de comentaris: comitè central, Comité Central 18 de desembre 2010, documents, Informes al Comitè Central

Aquest informe s’ha elaborat a partir de les aportacions realitzades en les reunions del Comitè Unitari del dia 29-11-2010 i del Comitè Executiu del 2-12-2010.

Per abordar el treball del Partit a les Eleccions Autonòmiques, el Comitè unitari va aprovar un programa de treball que també va ser aprovat pel Comitè Executiu sobre la base de 3 punts:
1.- Aconseguir una majoria d’esquerres a Catalunya amb més pes de la nostra coalició.
2.- La primera tasca de tot el Partit són les eleccions autonòmiques.
3.- La campanya electoral es fa a partir d’EUiA i la Coalició.

En primer lloc cal reconèixer el bon treball dels companys i companyes del PCC que han treballat com a EUiA per aconseguir els millors resultats per a ICV-EUiA. Però cal reconèixer també que el treball fet ha estat desigual i es mostren les dificultats dels comunistes en la campanya.

Les eleccions són una de les expressions polítiques de la lluita de classes. Així doncs, els resultats de les eleccions al Parlament han estat l’expressió institucional de l’hegemonia de la dreta. Una hegemonia econòmica, social, política i ideològica, convertida en escons i en govern. La dreta tenia el poder, ara també té el Govern.

A la reunió del Ctè. Unitari del 18-05-2010 dèiem:

Aconseguir una nova majoria d’esquerres a Catalunya

A Catalunya, el projecte del PCC és el Front d’Esquerres. El seu desenvolupament requereix l’enfortiment de les esquerres plurals –a tots els nivells- i el seu protagonisme en la construcció nacional de Catalunya.


A Catalunya, el Govern d’Entesa ha treballat en les polítiques socials i ha frenat el que podia haver estat una destrucció massiva de l’ocupació. Però les conseqüències de la crisi i les mesures decretades pel Govern també tindran les seves conseqüències a Catalunya.

Els poderosos i el nacionalisme burgès han augmentat la seva ofensiva i pressió per a què la dreta recuperi el govern i la direcció del país amb el seu projecte catalanista-burgès, i retornar a les polítiques neoliberals.

Els treballadors i treballadores a causa de la por, l’individualisme i el racisme que fomenta la dreta en situacions de crisi s’inclinen per posicions més conservadores per una banda i, per altra, la impotència sobre la situació actual pot portar a sectors de la classe treballadora a posicionaments més radicals sense suport social.


Per fer front a aquesta ofensiva és necessària la unitat política i social de les esquerres i hem d’avançar en fer d’EUiA un moviment polític i social tal com vam acordar a la 5a. Assemblea.

Els comunistes hem d’ajudar a posar en pràctica els acords de l’Assemblea d’EUiA, abans d’anar-nos-en de vacances hauríem de fer una revisió de com estem desenvolupant els acords de l’Assemblea i la seva actualització.

El partit ha d’ajudar a una major acció política a EUiA, a la seva sectorialització amb els fronts que hem acordat, sobretot en el món del treball.

També són moments de més coalició ICV-EUiA, política i social, hem de desenvolupar a la pràctica la coalició política.

Les èpoques de crisi porten a una recomposició de les classes socials que fa necessari un salt qualitatiu al Partit i a EUiA.

Hem de donar més cos polític a EUiA, a vegades per la multiplicitat de tasques que portem a terme podem centrar-nos únicament en la gestió i no ser conscients del moment polític en què vivim.

Hem de millorar alguns aspectes de funcionament d’EUiA per a què jugui el paper que li correspon en aquests moments i si és necessari introduir alguns canvis per a què sigui més útil.

Els resultats de les eleccions al Parlament són una expressió més de l’hegemonia de l’oligarquia i del sector financer als governs d’Europa. En el mateix cap de setmana de les eleccions autonòmiques, Zapatero es reunia amb 37 empresaris,els representants dels mercats que li deien i li marcaven la política econòmica i social.

I a Catalunya, la representació política del bloc dominant aconseguia 62 diputats, més 18 de la dreta del PP i 3 més 4 de partits populistes de dreta front al bloc d’esquerres que baixa la seva representació, 28 el PSC, 10 la Coalició ICV-EUiA i 10 ERC.

Just després de les eleccions Catalanes el Govern del Zapatero se sent reforçat per aplicar noves mesures de retallades dels drets socials i laborals dels treballadors i treballadores i de retallada del sector públic, com és la privatització dels aeroports, la supressió dels 426 € als aturats, la reforma de les pensions, etc.

Els resultats de les eleccions al Parlament són un pas enrere en l’estratègia del Front d’Esquerres: el bloc dominant surt reforçat, la classe obrera molt debilitada i les esquerres afeblides. El catalanisme burgès puja en detriment del catalanisme popular.

Catalunya deixa de ser una illa dins d’Europa i s’homologa a la resta dels països europeus, amb governs de dretes i amb expressions feixistes en el seu Parlament.
S’ha obert un nou escenari en la lluita de classes a Catalunya, amb repercussions al conjunt d’Espanya, que ens obliga als i les comunistes a posar-nos al dia.

Els resultats de les eleccions al Parlament mostren no només la fi d’una etapa de govern d’esquerres i que s’obre una etapa d’involució en temes socials i mediambientals, sinó que són els primers resultats institucionals del cicle electoral de la crisi econòmica i de les conseqüències de la sentència del Tribunal Constitucional.

Aquestes eleccions es fan després de dos grans mobilitzacions: la del 10 de juliol contra la sentència del Tribunal Constitucional retallant l’Estatut, i la Vaga General del 29-S contra la reforma del mercat laboral.

Un cicle de major hegemonia social de la dreta (i l’extrema dreta) i de resultats electorals –previsiblement- més a la dreta.

Què fer?

Hem entrat en una fase d’acumulació de forces i recomposició obrera, popular i de les esquerres. Un nou escenari que, per als comunistes, necessita contribuir a la mobilització de la classe obrera i sectors populars, contribuir a la unitat de les forces d’esquerres i contribuir a l’enfortiment unitari de l’esquerra transformadora (EUiA i ICV-EUiA). Hem de continuar treballant amb la mentalitat de Front d’Esquerres i Front Popular.
Ajudar políticament i socialment a la defensa dels avenços de les polítiques dels governs d’esquerres.

És estratègic contribuir a avançar en la Unitat dels treballadors i la Unitat de les Esquerres i l’actualització del catalanisme popular, la Unitat de les esquerres plurals, més enllà de la forma electoral.

Es prioritari l’enfortiment d’EUiA i contribuir a materialitzar l’acceleració dels acords de la 5a Assemblea Nacional d’EUiA: organitzar societat, més coalició política, EUiA més moviment. Adequar l’organització d’EUiA a les noves realitats tan territorials com sectorials per obrir-se cap al conjunt de la gent treballadora de Catalunya.

També es estratègic l’enfortiment de l’espai unitari de l’esquerra nacional transformadora (ICV-EUiA), la unitat de l’esquerra transformadora és necessària per guanyar elements d’hegemonia. La Coalició hauria d’aspirar a arribar als 320.000 votants i convertir-se en l’esquerra d’acollida de totes les persones que se senten d’esquerres.

És necessària l’actualització sobre la Qüestió Nacional, la llengua, el catalanisme popular i la immigració.

Convocar la Conferència de la Federació (finals de gener) i contribuir a l’actualització d’EUiA en la seva Conferència Política.

Etiquetes de comentaris: comitè central, Comité Central 18 de desembre 2010, documents, Informes al Comitè Central, Moviment Unitari

Descarrega el PDF



Informe al Comité Central del PCC - 18 de desembre de 2010
Presentat per Joan Josep Nuet Secretari General del PCC

Del darrer CC de juliol fins avui han passat moltes coses, la Vaga General, la crisi i les propostes de retallades dels governs i les Eleccions al Parlament de Catalunya.

1. VAGA GENERAL I MOBILITZACIÓ A EUROPA. El Comitè Executiu va fer una valoració de la Vaga General que adjunto en aquest informe (annex 1). Hem de connectar la Vaga a les mobilitzacions que s’han realitzat a Grècia, França, Portugal, Gran Bretanya, Itàlia i Irlanda. Segueix sent un eix essencial la repolitització en forma sociopolítica del sindicalisme de classe.

Volem valorar positivament el tercer Congrés del Partit de l’Esquerra Europea i el seu nou president, el camarada Secretari General del PCF, Pierre Laurent; saludar també i de forma especial l’aportació de la delegació d’EUiA basada en una moció que recollia la proposta “Serveis Públics: Combat per una Europa Social” que planteja com crear un Grup de Treball estable i pan-europeu que abordi els drets socials en perill i particularment els Serveis Públics, entenent com els tres pilars fonamentals l’educació, salut i serveis socials… sense oblidar l’aigua, l’energia, el transport, les comunicacions, els serveis postals, etc. Recordem que el 15-D es una Jornada de mobilització d’àmbit europeu.

El cas d’Irlanda deixa clar que l’aplicació de les polítiques liberals condemna la majoria dels pobles i en diverses generacions. Del dumping fiscal a la retallada dels sous, les pensions i l’estat del benestar en general, que en una societat tan conservadora com l’irlandesa amb un ampli paper de la jerarquia católica, es prescindeix de les polítiques socials amigues de les dones, obligant-les a suplir i suportar els retalls.

És important analitzar les conseqüències de la Cimera del Clima de Cancún. Malgrat l’avenç en l’acord final que millora la total manca d’objectius contra el canvi climàtic de la Cimera de Copenhaguen, cal analitzar les aportacions a les dues cimeres de països com Venezuela o Bolivia. Avui la lluita contra el canvi climàtic és indispensable reforçar-la en el seu vessant social, l’impacte sobre l’agricultura i l’alimentació, compatibilització de creixement econòmic sostenible i ocupació de qualitat, etc. El capitalisme és incapaç com a sistema de permetre el manteniment del planeta per a les futures generacions i les actuals, i el socialisme és impossible amb el canvi climàtic i les seves conseqüències. Cal que el partit segueixi aportant al debat sobre ecologisme i transformació social i que la Fundació i l’escola de formació s’ocupin del tema; volem seguir treballant sobre la visió pionera de Manuel Sacristán sobre el tema i les actuals aportacions de persones com en Jorge Riechman.

A Catalunya i Espanya cal un profund debat sobre el Canvi de Model Productiu. És en aquest debat on els comunistes estem molt interessats a lligar la sostenibilitat social i ecològica, no simplement els conceptes d’estalvi i eficiència energètica per exemple, que són indispensables a causa del col·lapse que provoca la limitació dels combustibles fòssils i la contribució que realitzen a l’escalfament global del planeta, també les relacions laborals, les polítiques de mobilitat o d’habitatge o les propostes de cohesió social per a ciutats i barris massificats.

Catalunya ha fer-se un lloc en aquest canvi de model productiu, definir les polítiques industrials de futur en què la investigació, el desenvolupament i la innovació juguin un paper clau al costat del reforçament de l’escola i la universitat públiques, on des de sectors de l’economia que juguen un paper estratègic (i aquí els comunistes hi tenim molt a dir ja que tenim camarades que juguen papers clau en aquets sectors i ens han de donar orientacions que superin la simple visió sindical) a l’energia, el metall, la química, la transformació de la construcció, etc. Catalunya ha de decidir si vol seguir sent un pol de creixement sostenible com a “regió puntera a Europa”, de referència econòmica, social i mediambiental. També s’ha de constituir com a eix clau a la Mediterrània, d’acostament entre l’orient i l’occident i entre Europa i l’Àfrica.

Volem definir aquest futur des del punt de vista de l’eixamplament de la classe treballadora, del seu paper estratègic, on els treballadors professionals o tècnics són fonamentals per a aquesta tasca, i on volem preservar una economia de la producció (contrària a l’especulació que impera en aquest moment) per poder imprimir-hi un caràcter sostenible. Volem seguir aprofundint amb els conceptes de democràcia als centres de treball, front la deriva dels retalls de drets laborals que empenyen les mesures neoliberals. Volem propostes de millors condicions laborals i repartiment del treball amb retall de l’edat de jubilació i reducció de la jornada de treball (60 anys i 35 hores). Per a nosaltres aquesta democràcia està en la gènesi del poder dels treballadors i és un dels factors que aprofundint-lo creiem que ens transita al socialisme, amb més democràcia que acabi qüestionant la propietat dels mitjans de producció, acabant gestionant-los per la majoria de forma eficaç i democràtica. Ens hi juguem en definitiva en aquesta definició la pròpia qualitat de la classe i la seva capacitat o no d’esdevenir revolucionària.

Saludar novament la lluita del poble sahraui, condemnar la repressió del regne del Marroc i la connivència dels EUA i Espanya per reprimir i escapçar l’acompliment de les resolucions de NNUU per l’autodeterminació lliure d’aquest poble.

Les expressions públiques de la diplomàcia nord-americana que s’han conegut a través del portal Wikileaks evidencien les dificultats i la crisi de la visió unipolar del món que volen seguir mantenint els EUA. Avui és una realitat que el continent asiàtic, amb la Xina al capdavant, la nova Amèrica Llatina, amb el Brasil al capdavant, i els papers de països com Sudàfrica, l’India o d’altres disputen l’hegemonia econòmica mundial als Estats Units.

Europa en aquesta competència intercapitalista vol jugar en el mercat mundial rebaixant costos per ser més competitiva, retallant el seu Estat del Benestar, a costa de la majoria de la població europea i en especial dels sectors populars, pot fer això gràcies a la crisi de l’esquerra, l’assimilació al capitalisme més neoliberal dels països de l’antic bloc de l’est i les dificultats de coordinació del sindicalisme de classe. Aquesta correlació de forces negativa té molt a veure amb la força i la profunditat de les mesures impulsades des de les institucions de la UE amb la col·laboració de l’FMI o d’altres organismes com la OCDE.

2. OFENSIVA DELS MERCATS AMB FONS IDEOLÒGIC I AMB UNA ESQUERRA EN CRISI I UNA CLASSE FRAGMENTADA. L’ofensiva dels “mercats” ha doblegat els governs i les retallades i ajustaments són el menú que s’imposa per sortir de la crisi per la dreta. Observem com des dels EUA amb el moviment conservador del Tea Party, passant per les institucions de la UE i el paper conservador del Govern de l’Angela Merkel a Alemanya van imposant-se el discurs i les mesures conservadores per fer pagar els treballadors, treballadores i sectors populars la crisi.

A Espanya, les retallades del Govern de Zapatero (426 €) més les privatitzacions aprovades recentment d’AENA, Loteries i Correus, donen noves raons a la mobilització.

El calendari del Govern del PSOE és aprofundir les retallades amb les pensions, l’allargament de l’edat de jubilació i el còmput i posteriorment entrar en la revisió del sistema de negociació col·lectiva. Fem una crida al PCC a participar a les mobilitzacions del gener contra aquestes noves agressions amb una nova vaga general si cal, segons el calendari previst pels sindicats de classe.

La mobilització social i el nou paper sociopolític del sindicalisme de classe amb una nova Vaga general són una base fonamental per a la recuperació de les polítiques d’esquerres i la mobilització electoral, per a noves aliances socials i polítiques que defineixen el moment del Front d’Esquerres, on la lluita contra les polítiques neoliberals en conforma ara el seu contorn i el delimita en aquest moment concret.

Al costat d’això i de forma compatible, ja que la mobilització contra les polítiques neoliberals és central, hem de seguir fent actuar el Front Democràtic davant les actuacions no democràtiques de la dreta i l’extrema dreta.

El conflicte dels controladors ha ofert l’oportunitat al Govern d’entrar en un conflicte laboral amb la militarització del servei i la declaració d’Estat d’Alarma. Pensem que aquest és un molt mal precedent pel que pot significar d’exemple per al futur i per a d’altres conflictes laborals que puguin qualificar-se de no possibles en sectors estratègics. Estem en moments de lluita i poden rebaixar-se les condicions democràtiques per confrontar des del poder i aturar o rebaixar les mobilitzacions. Les mesures d’excepció són una forma d’exercir la violència contra els treballadors organitzats.

El discurs populista i conservador actua d’ariet de les mesures impopulars per obrir-se pas, creant un entorn ideològic ben propiciat des del control dels mitjans de comunicació i el domini cultural, on la democràcia i la sobirania són retallades i quan es confronten a processos electorals aquests defineixen parlaments més i més a la dreta.

La política de la por i de la diferència és utilitzada a fons en els barris de treballadors per paralitzar les resistències i per enfrontar els treballadors entre ells en funció del seu origen, de la seva cultura o de la seva llengua.

3. L’AVENÇ DE LES DRETES A CATALUNYA ÉS MOLT MÉS QUE UN SIMPLE RESULTAT ELECTORAL. L’avenç de les dretes a Catalunya és molt més que un resultat electoral. CiU havia perdut el govern però no el poder. Saludem el treball del PCC, EUiA i ICV-EUiA a la Campanya Electoral i els nous diputats/es Mercè Civit i Jordi Miralles. Incorporem les reflexions fetes pel Comitè del PCC de la Federació Unitària sobre els resultats electorals

Ja fa temps que estem dient que la dreta ha consolidat i fet hegemònic el discurs conservador i que bona part de la societat, les condicions materials de la qual farien que objectivament se sentís d’esquerres, no ho fa així. Bona part dels esforços de l’esquerra haurien de concentrar-se en aquest vessant ideolològic de reconstrucció d’un discurs polític d’esquerres fort.

La dreta no gestiona millor els problemes del nostre poble, les seves propostes privatitzadores i moralitzants conservadores, les seves sortides profundament insolidàries i individualitzades de la crisi no produeixen més felicitat, però ha aconseguit convèncer milers, milions de persones que això és així, i és possible gràcies a una llarga crisi de més de 30 anys de l’esquerra que nosaltres representem i també del conjunt de l’esquerra.

És per això que cal la reconstrucció d’una esquerra que rellanci els seus propis valors i principis, no simplement repetint-los, sinó reconnectant-los i adequant-los als canvis produïts a la classe treballadora i a la societat en general, també als canvis al propi planeta terra. Aquesta reconstrucció, rellançament, regeneració, refundació... és necessària, a la llum d’una sortida de la crisi actual, diguem-ho clar, per la dreta i no per l’esquerra.

4. CAL ACUMULAR FORCES I MOBILITZAR SOCIALMENT LA SOCIETAT CIVIL CATALANA, ÀMBIT DE CONTRAPODER. Acumulació de forces i mobilització social. El partit ha de treballar de ple per a l’èxit de les jornades de mobilització del 15-D i 18-D. Els sindicats estan preparant també accions al gener davant l’anunci del Govern del PSOE d’aprovar per decret el 28 de Gener la Reforma de les pensions, i s’anuncia per a la primavera una reforma de la negociació col·lectiva que podria aprovar-se sense acord sindical. Cal doncs acompanyar les propostes de mobilització sindical del gener i febrer que podrien conduir a una nova vaga general.

Cal la unitat dels treballadors i recomposició de la classe treballadora. Cal reforçar el treball de suport al sindicalisme de classe. Cal treballar a fons per la ILP dels sindicats contra la Reforma Laboral, fer-la nostra portant-la als centres de treball i als barris, en aquest aspecte la Federació de Moviment Obrer desenvoluparà una proposta concreta que articularem amb la coordinació de Secretariat del partit per fer-ne particep a totes les Federacions del PCC.

Cal abocar-se de forma decidida i amb noves formes i propostes a reforçar la societat civil catalana, rellançar-la com a àmbit democràtic, progressista, alternatiu, organitzat, popular i lliurepensador. Moltes campanyes populars per frenar les mesures de dretes en àmbits econòmics, polítics, socials i culturals seran necessàries i això si pot transformar des de baix conciències i ajudar a polititzar la societat civil. Hem de participar políticament d’aquests moviments posant-nos a la seva alçada en el seu treball de base i fent que aquests siguin una acció natural de les nostres cèl·lules.

Entrem en una nova fase d’acumulació de forces. Preparem-nos per afrontar el fet que la majoria conservadora legislarà a fons (fent servir l’excusa dels retalls necessaris a causa de la crisi i a la despesa social del Govern d’Entesa) a favor dels seus interessos de classe. Trobarem a faltar molt aviat moltes de les propostes socials del Govern d’Entesa i haurem de defensar i fer valdre políticament i parlamentàriament el seu llegat.

Realitzem una reflexió i rellançament de la política d’esquerres en aquestes noves circumstàncies.

Reforcem doncs la Conferència Política d’EUiA.

Presentació en un acte públic entre gener i febrer del nou número de la revista Realitat que conté la publicació dels materials de la Conferència del PCC sobre el Fet Nacional. Debat a totes les cèl·lules de les seves principals conclusions, i debat al Comitè Executiu i Comitè Central de la seva actualització i concreció en funció d’esdeveniments com són: nous acords de la burgesia catalana amb l’oligarquia espanyola (vessant polític CiU-PP i relleu a la CEOE amb el cap de la patronal fins ara a Catalunya), sentència TC sobre Estatut, Manifestació 10-J, resultats electorals catalans, etc. Hem de seguir actualitzant la proposta nacional dels comunistes catalans per seguir construint i impulsant el catalanisme popular front el nacionalisme conservador.

Seguir desenvolupant un Projecte Federal, Republicà, Plurinacional, Pluricultural i Plurilingüe.

5. UNITAT DE LES ESQUERRES. Unitat de les esquerres més que mai. Seguir la reflexió del PSC i ERC ja que ara més que mai és necessària la recuperació d’aquests partits per seguir construint una relació positiva i estable de l’esquerra plural, d’articulació de les expressions polítiques plurals d’una classe treballadora plural. Conferència Federació Unitària PCC i Conferència nacional d’EUiA. Seguir enfortint la Coalició ICV-EUiA en els termes d’ambició de creixement i desenvolupament polític definits a la 5a. Assemblea d’EUiA.

La Coalició ICV-EUiA ha de ser útil al debat sobre la recomposició de l’esquerra catalana i espanyola, sense hegemonismes ideològics d’algun dels seus components.
La coalició ha de superar el simple àmbit electoral i instrumental i no ha de limitar-se. EUiA ha de projectar definitivament el seu pes real en aquest projecte per a què la coalició tingui un futur real de creixement i transformació.

Seguir apostant per la refundació d’IU, una refundació oberta i de suma.

6. UN PARTIT CONSEQÜENT EN AQUESTA NOVA FASE.

El partit ha de ser conseqüent en aquesta nova fase. Reforçar el treball sobre: formació política ideològica del conjunt del partit, recomposició de la classe i la unitat dels treballadors a les empreses i als barris, recomposició i nous reptes per a l’esquerra, el fet nacional, reforçar les relacions internacionals i la solidaritat i treballar més estretament amb els CJC.

Etiquetes de comentaris: comitè central, Comité Central 18 de desembre 2010, documents, Informes al Comitè Central

Versió PDF (en català) - Versió PDF (en castellà)

El 3 de març d’enguany el CC del PCC realitzava la seva segona reunió; han passat quatre mesos i l’acumulació d’esdeveniments és important.

En aquell informe vam dedicar una part important a la descripció i definició de la fase de mundialització capitalista, al procés d’acceleració de les contradiccions que el capitalisme financer provoca i no només entre la classe treballadora i el capital especulatiu dominant, sinó també les contradiccions d’aquest segment, que hem anomenat oligarquia financera, amb d’altres segments de la pròpia burgesia que vol ser productiva.

Vam descriure breument com en els darrers 40 anys va esdevenir dominant aquesta oligarquia financera i com sota el paraigua del neoliberalisme va imposar mundialment les seves tesis no només des d’un punt de vista econòmic, sinó també cultural i social.
Vam apuntar com l’anfany desmesurat de lucre a qualsevol preu i amb qualsevol mètode posa en qüestió l’equilibri ecològic del planeta, i ara volem desenvolupar amb més força les seves repercussions per a la democràcia i les llibertats que esdevenen obstacles objectius, per un procés d’acumulació que no vol resistències de cap mena.

1. La segona fase de la crisi accelera les polítiques d’ajust

Com molt bé assenyala en un dels seus articles recents, el professor Juan Torres, les primeres tendències a l’esclatar la crisi el 2008 han anat mutant cap a la situació actual. D’un primer moment en què els Estats van haver de rescatar de la fallida el sistema financer, els bancs, les asseguradores, etc, prestant o avalant ingents quantitats de diners públics a interessos preferents, de com les reunions del G-20 parlaven del concepte equivocat de “refundar el capitalisme” i es posava teòricament en l’agenda la regulació dels mercats financers i el control o desaparició dels paradisos fiscals, de com es mobilitzaven ajudes públiques cap a multinacionals (sector de l’automòbil i d’altres), s’ha passat a la imposició dels anomenats “mercats” de les polítiques d’ajust.

Ja en l’anterior informe apareixia clarament aquesta tendència que ara ha esdevingut descaradament hegemònica. Els Estats han suportat un enfonsament dels seus ingressos fruit de la caiguda d’aquests per l’estancament de l’activitat econòmica i la recessió i sobretot per l’acumulació de dècades de polítiques fiscals regressives que han anat desfiscalitzant i buidant el calaix dels recursos públics imposant les retallades i les privatitzacions.

Aquesta manca de recursos lligada a la necessitat d’invertir diners públics en el rescat del sitema financer i/o productiu i mantenir algunes polítiques socials (protecció de l’atur en el cas d’España per exemple) han disparat el dèficit públic acumulat.

L’oligarquia financera, superat un primer moment d’incertesa i davant la realitat de manca de resistència organitzada suficient (esquerra política, sindicalisme de classe, societat civil crítica i alternativa, món de la cultura i dels professionals, mitjans de comunicació alternatius, etc.) que pugui presentar una correlació de forces favorable a una sortida progressista a la crisi que no penalitzi la classe treballadora i d’altres sectors populars i productius, ha reaccionat accelerant la seva pressió per aprofitar la crisi, per imposar unes polítiques d’ajust que tenen diversos vessants econòmics, socials i democràtics.

En no tenir, a Europa a la zona Euro, capacitat de polítiques econòmiques basades en la devaluació monetària i en haver renunciat ideològicament a les polítiques fiscals progressives, s’ha centrat tot en l’emissió de deute públic. Deute públic que sota els preceptes neoliberals de la UE no pot adquirir-se pels Bancs Centrals de cada país i que acudeix als mercats per ser finançat pels bancs privats que van ser rescatats fa pocs mesos pels mateixos estats que ara els demanen crèdit.

El bancs privats, i en conjunt el sistema financer (controlat per l’elit oligàrquica financera), ha reforçat amb aquest pervers mecanisme el seu poder i domini sobre les decisions que en teoria han de prendre els Estats (en teoria sotmesos a la sobirania popular dels seus parlaments elegits en eleccions democràtiques). En les decisions han fet prevaldre de nou no l’interès general pensant en les situacions de patiment de la majoria de les poblacions dels estats afectats per la crisi, sinó un nou gir basat en l’afany de guany, exigint nous sacrificis que amplifiquin i obrin nous camins al creixement de la seva taxa de beneficis.

D’una part l’exigència de plans d’ajust té motivacions ideològiques, volen seguir en la línia de desmantellament de l’Estat del Benestar i de l’Estat en General per no deixar àmbit exclòs a la privatització, repeteixen la idea que en temps de crisi més que mai l’àmbit públic i en general la despesa pública, a més de la seva ineficàcia secular, esdevé un fre objectiu a la recuperació econòmica. El PCC considerem que el sector públic pot ser i ha de ser eficient i eficaç, al mateix temps que democràtic i social. Per una altra banda, la privatització en el món de les pensions, la salut, els serveis públics en general, el transport, les infraestructures, les xarxes i mitjans de comunicació etc, convida a nous beneficis que reduiran l’accès lliure i democràtic dels ciutadans i ciutadanes a béns i serveis públics.

Així doncs, aquests “mercats” són mecanismes controlats per l’oligarquia financera (la borsa, les empreses de qualificació de riscos, els bancs i asseguradores, etc.) obliguen els estats, si volen disposar de crèdit i confiança, a aplicar plans d’ajust de reducció del dèficit que significa reduir la despesa social, ser punta de llança del dumping salarial i la precarització generalitzada de l’ocupació, allargar l’edat de jubilació, privatitzar i desmantellar tant el sistema de benestar com el sector públic d’empreses i serveis encara existent.

Les institucions de la UE han abraçat amb força i s’han convertit en punta de llança d’aquesta nova fase de polítiques neoliberals, suportades ampliament en les polítiques dels tractats (emparades al mateix temps en la globalització de les polítiques del Consens de Washington i del Consens de Brussel·les com cares d’una mateixa moneda) i la seva fins ara concreció, les directives de liberalització.

La UE, de forma coordinada amb l’FMI i d’altres instàncies del “govern mundial” de l’oligarquia financera, imposa de facto als Estats, per sobre de les correlacions de forces parlamentàries de cada parlament estatal, les mateixes polítiques d’ajust, i si cal amb més força a aquells governs socialdemòcrates que podrien dubtar entre les polítiques d’ajust o la sortida social a la crisi. Aquí apareix amb molta força un nou impuls de govern antidemocràtic que passa per sobre del Parlament europeu i dels parlaments dels estats, no diguem ja dels seus pobles.

Això només pot combatre’s amb una major articulació de les esquerres i dels sindicalisme de classe a nivell europeu, vol dir que el PIE, la CES, el GUE i d’altres mecanismes progressistes de coordinació europea són avui més imprescindibles que mai, ja que la deriva vol acabar amb qualsevol contestació o coordinació de resistència per imposar les polítiques neoliberals.

Es un encert el caràcter europeu de la mobilització del 29 de setembre, no només farem Vaga General a Catalunya i Espanya. Al conjunt d’Europa ens mobilitzarem contra les mateixes polítiques, amb les mateixes alternatives contra un enemic comú del conjunt de treballadors i pobles d’Europa

El fet que alguns governs hagin especulat d’acord amb l’entramat financer (per exemple l’anterior govern conservador grec amb Goldman Sachs per ocultar deute públic i obtenir importants beneficis privats) és aprofitat per redoblar els ajustos i abusar d’una població que no és en absolut responsable. A major especulació per part de governants i especuladors d’un país majors ajustos es planifiquen per a la població.

En el cas d’Espanya és paradigmàtic ja que gran part de l’endeutament adquirit a nivell internacional per la banca (i caixes que van comportar-se especulativament com bancs amb importants responsabilitats polítiques) va servir no per modernitzar el sistema productiu, no per invertir en investigació i formació, sinó per especular en la bombolla immobiliària i guanyar, mitjançant la compra d’immobles, grans quantitats que habiten a l’economia submergida i en els paradisos fiscals (que no tributen a hisenda i per tant ens roben a tots i totes) i que són portats allí pels propis bancs que van tramitar el seu finançament.

Igual que els directius de Goldman Sanchs que desafiants davant la comissió parlamentària dels EUA afirmaven que qualsevol tipus de moviment especulatiu és legal (apostar a la ruïna dels clients als quals han venut actius tòxics però que presenten certificacions positives d’Agències de Riscs a les quals els mateixos creadors del fons han comprat els informes), el Banc d’Espanya ha fet públic fa pocs dies que a la Borsa Espanyola són precisament el BBVA i el Santander els dos principals bancs espanyols que inverteixen milers de milions d’euros en valors a la baixa (venen valors a un preu i recompren a preu inferior guanyant importants plusvàlues una i una altra vegada però generant una tendència a la desconfiança i així aconseguint un major interès pel deute públic que l’Estat Espanyol ven basat precisament en aqueta confiança).

El professor Vicenç Navarro, en un article recent titulat “Las causes del debilitament de l’Europa social”, assenyala com a una de les causes més importants del nou paper neoliberal assumit per la majoria de governs i institucions de la Unió Europea l’enorme regressivitat del sistema fiscal, el fet que els ingressos als estats per via impositiva han anat disminuint.
Però observem com, a més de baixar els ingressos als estats (malgrat l’augment del nivell de riquesa), veiem que la gravació de les rendes de capital (molt més baixes que les rendes del treball) va disminuir encara més.

Cal doncs a nivell europeu la coordinació de les polítiques fiscals entre els països de la UE, per recuperar progressivitat fiscal i gravar més fortament les rendes de capital.
Calen estàndards de normativa social com a condició de pertinença a la Unió Europea.
Cal un codi obligatori de conducta de les empreses, expandint el seu criteri de benefici i productivitat que no quedi limitat a la rendibilitat vers els accionistes, sinó que s’estengui a la seva aportació a la comunitat.

Calen regles i drets establerts a nivell de la UE, establint les condicions per un pacte social a nivell comunitari, la qual cosa requereix legislació a nivell europeu que pugui permetre convenis col·lectius en aquest nivell (avui no existeix). I haurien d’incloure propostes fiscals també a nivell europeu que tinguessin com a finalitat finalitats socials amplament populars.
.
En aquesta línia cal derrotar políticament les forces conservadores i liberals dels estats membres de la UE, així com la seva presència al Consell Europeu, a la Comissió Europea i al Banc Central Europeu, les decisions del qual s’han de supeditar i han d’estar governades políticament per institucions europees democràtiques i representatives dels pobles d’Europa.

La darrera reunió del G-20 a Toronto exemplifica l’estat de la qüestió i aquesta evolució de la crisi entre 2008 i 2010, el fet d’afirmar que cada país s’espavilarà per aplicar les polítiques per sortir de la crisi vol dir que de nou els mercats (les decisions de l’oligarquia financera) són els que lliurement es podran imposar, ja que no existirà un “govern mundial de tipus polític”. A més es renuncia definitivament a la regulació dels mercats financers, a la taxa que grava les transaccions de capital, a la regulació dels paradisos fiscals, no es limiten les stock options i bons dels executius que tan beneficiats han sortit del desori de la crisi, etc, és l’acta de la victòria, fins al moment, del capital financer que imposa el “govern” de l’economia sobre la política, el “govern de l’oligarquia financera” sobre la política.

La destrucció de forces productives és una realitat objectiva del capitalisme en la seva fase imperialista, és una característica del capitalisme financer, frena objectivament el desenvolupament creant i destruint de forma cíclica, per això el seu objectiu no és la recuperació econòmica (entesa com a garantia de drets econòmics i socials) sinó el guany, i en la seva evolució per aconseguir aquest objectiu cada vegada reforça més les seves expressions més antidemocràtiques i violentes. La dreta extrema i el feixisme són expressions de classe que s’han utilitzat i s’utilitzen per trencar les resistències i obrir pas lliure a les seves polítiques.

Recordem que el franquisme no va ser derrotat ni minoritzat, en canvi el feixisme a Europa va ser derrotat a la segona Guerra Mundial i minoritzat després del 45.

2. Crisi política

La principal dificultat per superar la crisi econòmica és que patim una situació de crisi política que impedeix de facto trobar fórmules i mecanismes en aquest àmbit per edificar propostes democràtiques i participatives que plantin cara a l’oligarquia financera y la seva especulació que utilitza els mercats contra la democràcia i contra les persones.

La democràcia representativa no té capacitat suficient per governar l’economia i quan s’intenta la dreta o extrema dreta política imposa a les institucions, als mitjans de comunicació o al carrer, amb mobilització, els seus arguments.

A l’Estat Espanyol l’acumulació de tots aquest ajustos esmentats, d’aquestes contra reformes, està liderada per aquesta oligarquia conservadora (franquista, especulativa i corrupta) representada pel PP i els socialistes estan sent empesos per la seva força sense ni pla ni capacitat de reacció. L’esquerra transformadora és també molt dèbil i està molt fragmentada.

El PP vol arribar al poder a qualsevol preu i està utilitzant àmpliament el seu sostrat franquista per la desestabilització, l’ofensiva del PP es per desprestigiar la política i colpejar la democràcia. La dreta política, econòmica, social i mediàtica, vol identificar política amb corrupció.

Si hi ha corruptes en la política (quasi tots de la dreta), és per què hi ha corruptors en l’economia.

La dreta ol tapar amb vots la seva corrupció, allà on governa el PP els cassos de corrupció es disparen ja que per ells política-negoci-corrupció són la mateixa cosa.
El PP crispa el debat polític per desprestigiar la política i fomentar la desafecció i abstenció.
El PP utilitza la seva presencia al Poder Judicial, al Suprem i al Tribunal Constitucional (amb components franquistes) per intentar derrotar moral i políticament a l’esquerra, apartant al Jutge Baltasar Garzón de l’Audiència Nacional, impedint la investigació de la seva corrupció, agredint la memòria de les víctimes del franquisme, atacant amb la sentencia de l’estatut el dret d’autogovern de Catalunya i aturant qualsevol desenvolupament de l’Estat Federal Plurinacional.

Un dels argumentaris més utilitzat pel PP (també per CiU) per crispar la vida política i dividir la classe treballadora és el tema de la immigració.

La globalització capitalista incrementa tot tipus de diferències i desigualtats, també entre països i les migracions només podran seguir una tendència a créixer més i més en la mesura que les perspectives econòmiques, socials i polítiques de determinats països empitjorin sense que s’obri una esperança de millora en les condicions de vida. La immigració ha estat des dels inicis dels temps un recurs dolorós però necessari per a la supervivència dels col·lectius.
Per a nosaltres la necessària unitat de la classe treballadora és fonamental i per això donem una perspectiva de classe a la immigració. Així, cal acompanyar amb fortes polítiques socials els fenòmens migratoris, l’escolarització, els serveis d’atenció sanitària, el fet de compartir espais i serveis públics, facilita l’arrelament i combat el fraccionament entre treballadors i treballadores nouvinguts i d’origen.

Les dretes del PP i CiU fomenten la culpabilització de les persones més febles. La manca de polítiques socials convenientment pressupostades faciliten aquest fet. En el món del treball s’assimila els col·lectius més explotats: dones, joves… En els serveis públics, els col·lectius més febles, més fàcils de culpabilitzar i convertir en els responsables d’una mala gestió i d’una avarícia privatitzadora.

A Espanya és necessària la creació d’un Front Democràtic i Social, que lluiti contra les propostes de retallades i ajustaments neoliberals, que lluiti contra les retallades nacionals que barren el pas al desenvolupament de l’Estat federal, que lluiti per la democratització de la justícia al Constitucional, al Suprem i a totes les instàncies judicials, que lluiti contra l’intent d’enterrar la memòria de les víctimes del franquisme i la memòria republicana, que lluiti per la laïcitat amb la separació de les religions de l’Estat, que lluiti contra la corrupció d’una política lligada al franquisme i l’especulació, que lluiti conta la xenofòbia, el racisme i el feixisme.

Nosaltres volem:

Un Nou Model Productiu, entès com a nou model econòmic i social, amb ocupació estable i de qualitat, un nou Model amb inversió pública en Investigació-Desenvolupament-Innovació y Formació, que tingui cura del teixit productiu, sostenible, que estalvïi energia, no agressiu amb el territori, de producció neta i minimitzador de residus.
Un Estat Federal Plurinacional, laic i republicà. Per a nosaltres l’Estat Federal és també l’Estat Social i Democràtic.

Una Política Fiscal progressiva en què pagui més qui més té i especialment les rendes de capital, una banca pública i el control públic d’empreses i sectors estratègics de l’economia. Que acabi amb les SICAV (que permeten tributar el capital a l’1%), que combati el Frau Fiscal i acabi amb l’economia submergida, que inverteixi en Salut i Ensenyament Públics, en ajudes a la dependència i en pensions dignes.

Un sistema de participació institucional veritablement democràtic i proporcional en què tots els vots valguin el mateix i finalment amb polítiques de solidaritat i pau amb els pobles del món.

3. A l’Estat Espanyol l’ajust social i democràtic.

Ja vam analitzar en l’anterior informe com el Govern de Zapatero va passar del pla contra la crisi (on es presentava un compromís de mantenir la despesa social i realitzar polítiques contra l’atur i per crear ocupació) al primer ajust, on van jugar un paper important la pressió dels mercats (decisions de l’oligarquia financera) amb l’aval de la Comissió Europea. Va ser l’ajust dels 50.000 milios d’euros que a més va situar propostes d’allargament de l’Edat de jubilació a la mesa del Pacte de Toledo y d’abaratiment de l’acomiadament a la mesa del diàleg social entre patronal i sindicats.

Ja en plena segona fase de la crisi, el Govern de Zapatero planteja l’ajust dels 15.000 milions d’euros, en què apareix la congelació de les pensions i la retallada del 5% del sou dels treballadors de l’administració pública, s’accelera també la pressió sobre el Pacte de Toledo per allargar l’edat de jubilació (informe experts i campanya mediàtica) i sobre el diàleg social, sobre la mesa queda una proposta (ja molt detallada en el Ministeri d’Economia i Hisenda) sobre copagament sanitari.

Finalment apareix primer el decret i després la llei de Reforma Laboral que vol legislar tot un seguit de mesures per abaratir l’acomiadament, flexibilitzar la negociació col·lectiva i permetre a la patronal el control efectiu de l’entrada, l’estada i la sortida del treballador i treballadora en el lloc de treball. Això es produeix enmig d’un clima de deslegitimització del sindicalisme de classe i del seu paper democràtic dins la societat i l’empresa i sectors productius.

Encara seguint en aquest apartat descriptiu, dir que fa pocs dies la Comissió Constitucional del Congrés dels Diputats ha deixat llest per ser tramitat per llei al Congrés i Senat (amb el vot particular contrari d’IU-ICV-EUiA) la Reforma de la Llei Electoral en què PSOE, PP, CiU, PNV i CC han avortat qualsevol possibilitat de reforma que li faci guanyar proporcionalitat i també modificacions per preparar-la davant de les eleccions municipals a Euskadi per impedir qualsevol participació de l’esquerra abertzale a llistes d’EA o d’altres. Això es conseqüència de la Llei de Partits pactada entre PSOE i PP que dibuixa un escenari policial, repressiu i de retallada de llibertats polítiques, utilitzant l’intent d’acabar amb la violència a Euskadi.

No oblidem la resolució del ple del Consell General del Poder Judicial pel que fa al jutge Garzón, tant pel que es refereix a la seva instrucció dels casos de corrupció del PP a la trama Gürtel com per les seves actuacions per la Memòria Històrica i en defensa i protecció de les víctimes del franquisme. No oblidem que la seva composició obeeix al Pacte per la Justícia entre PP i PSOE.

Finalment el TC, no renovat i responent al recurs d’inconstitucionalitat del PP, ha pactat i dictat sentència anul·lant 15 articles, interpretant el preàmbul i 27 articles més dels quals no se’n coneixen encara els termes exactes de la nova interpretació.

El conjunt de les mesures d’ajust com hem vist es desenvolupen en un vessat económic i social, polític-institucional, federal-nacional i cultural-judicial, estan coordinades segons els interessos de l’oligarquia financera internacional i espanyola i els grups tardo i neo franquistes (que en molts àmbits comparteixen el protagonisme i es confonen) i es caracteritzen per mesures antisocials, antidemocràtiques, conservadores i centralistes.

Les xifres demostren abastament que els treballadors de la funció pública a Espanya ni són excessius en nombre (del total de treballadors a Europa a l’Administració Pública, el 16%, a Espanya el 9’5%) ni cobren salaris excessius (molts mileuristes i alta precarietat). L’acord entre Govern i sindicats en l’àmbit de la Funció Pública ja preveia un petitíssim increment salarial (0’3%) per a part del que significa el trencament unilateral dels acords hi ha el que representa de missatge a la patronal que pot fer el mateix amb els convenis i augments pactats, representa un cop dur a la negociació col·lectiva. Per altra banda, fruïm d’unes de les pensions més baixes d’Europa i la seva congelació és una doble discriminació (crisi i congelació) a un dels sectors més vulnerables de la societat. Aquesta mesura segueix pressionant a la baixa en el debat de la privatització de les pensions.

El copagament sanitari i un possible allargament per decret de l’edat de jubilació estan sobre la taula. El copagament sanitari és “repagament” en la pràctica ja que la sanitat pública, igual que l’ensenyament o les pensions, no són de franc. En els primers dos casos es financien amb els pressupostos engreixats amb els nostres impostos i en el cas de les pensions les que es congelen ara amb un fons de reserva de la Seguretat Social engreixat amb les aportacions de treballadors i treballadores en actiu.

En el cas del copagament (repagament), allò greu no és el cèntim o euro que especulen fer pagar pels medicaments o pel menjar als hospitals públics (per a alguns pensionistes o aturats sí que és un problema), el greu és el fet que permet una progressiva mercantilització del sistema, que facilita la seva privatització de facto i la progressiva conversió dels usuaris ciutadans i ciutadanes en clients del sistema que esdevé mercaderia i no dret, com nosaltres defensem.

I a sobre la pujada de l’IVA. Una vegada més es fa caixa amb impostos indirectes que paga tothom independentment de la seva renda i que encara dificulta més la situació per a les classes populars en coincidir les retallades (retallades de sous i congelació de pensions i salaris) amb la pujada de preus que se’n deriva.

3.1 La crisi comporta un augment de les desigualtats socials i de gènere

La crisi està trencant l’equilibri entre gèneres, generacions, els immigrats i la societat d’acollida i en definitiva afavorint l’aprofundiment de les assimetries socials.
L’Ángels Martinez Castells i l’Annalí Casanueva Artís en un treball publicat (Revista d’Economia Crítica 2009) desenvolupen àmpliament com tots els condicionants de gènere empitjoren les seves condicions sota la crisi, i com tots els factors en que la crisi s’expressa, repercuteixen molt més negativament sobre les dones.

Siguin les condicions salarials de diferenciació de sou per la mateixa feina entre homes i dones, sigui la decantació cap a les dones dels treballs no remunerats, sigui el creixent nodriment de dones a l’economia submergida en temps de crisi, sigui l’impacte que sobre les dones produeix la disminució de les polítiques “amigues de les dones” de l’estat de benestar o sigui com a conseqüència d’aquests elements i d’altres, tot això repercuteix sobre la salut de les dones.

En una recent publicació de la Lina Gálvez i en Juan Torres, Desigualdades: Mujeres y hombres en la crisis financiera (Icaria 2010) ens diuen: "La crisi financera actual, en revelar les estratègies d'entitats financeres, mostra als EUA, per exemple, que els grups més exclosos i discriminats (dones, afroamericans, immigrants) van rebre els préstecs hipotecaris amb pitjors condicions. Les dades demostren que les dones aconseguien només els tipus de préstec amb majors costos i tipus d'interès més elevats que els homes, que disposaven d'aquests ingressos i situació de solvència ".

Les dones, els joves, els immigrants són els que pateixen més la crisi, això vol dir que el procés de precarització d’aquestes capes condueix inevitablement al seu empobriment.
“Ara que el sistema financer especulatiu està esclatant, els crèdits per les cases pobres i les dones solteres són molt més difícils d’aconseguir. La raó essencial no té només a veure amb l’escassetat d’ingressos sinó també amb els prejudicis de gènere, ja que la confiança en la solvència dels subjectes socials està profundament entrellaçada amb el sistema global dels prejudicis dominants, més que mai, la crisi és a la vegada un potent factor d’increment de les desigualtats socials i de gènere”.

Com a efecte de la crisi, a la pobresa i exclusió social troncificada (aquella que ve de lluny i ja s’ha fet crònica) se li ha afegit una nova pobresa, de persones que mai no haurien imaginat trobar-se en situació d’exclusió laboral, d’exclusió social i de pobresa.

Fa poc es denunciava per part de Càrites (Fundación Foessa i Càrites: El primer impacto de la crisis en la cohesión social en España 2007-2009) que ja són 8 milions de persones les que pateixen pobresa a tot l’Estat, en tant que hi ha 600.000 famílies que no disposen d’una mínima renda necessària per cobrir les necessitats més bàsiques, els milions de persones que a tota Europa es troben per sota del nivell de pobresa es calculen en 80 milions... i no paren de créixer. Són dades que guarden similituds amb altres informes d’altres organitzacions d’acció social, entre elles de laiques i progressistes, que estudien la pobresa i l’exclusió social i intervenen en ella amb programes d’acció social.

3.2 La contrarreforma del sistema financer

El Govern de l’Estat i el Banc d’Espanya planifiquen una reestructuració de les caixes liderada pels bancs i amb criteris privatitzadors. Si precisament algunes caixes han entrat en fallida o pateixen greus problemes és per haver-se comportat de forma especulativa en el sector immobiliari i no per la presència de polítics en els seus consells d’administració. Perillen els drets públics d’institucions, la funció social de les caixes i la seva funció de referència econòmica territorial. Aquesta reestructuració beneficia els especuladors privats que s’aprofitaran dels 13.500 milions d’euros de diner públic que ha costat el sanejament a través del FROB.

Aquesta reestructuració de les caixes constitueix una contrarreforma del sistema financer, que també beu de les fonts de les pressions europees per acabar amb la singularitat catalana i espanyola de les caixes d’estalvi, que tindrà un abast estratègic en:

a) incrementar el poder de l’oligarquia financera
b) impacte territorial
c) impacte en el mapa empresarial (major dificultat de finançament de les pimes pot traduir-se en la seva reducció i en l’augment de la concentració d’empreses)
d) impacte en el mapa associatiu (tenint en compte futures disminucions del número de Fundacions de caixes d’estalvi, la pressió dels nous “accionistes” a la baixada dels pressupostos d’obres socials que financien projectes i programes socials, ambientals, culturals,...)

El PCC donem suport a la proposta d’organitzacions socials de creació d’una Banca Pública.

3.3 La Reforma Laboral

La reforma laboral vol esdevenir molt més que una nova visió de les relacions laborals entre la patronal i els treballadors i treballadores, vol acabar amb un concepte de negociació col·lectiva en què la unió i l’organització sindical fa forts els treballadors per defensar els seus drets, per passar a una negociació parcialitzada, sector a sector, fàbrica a fàbrica i treballador a treballador. Fomenta la tendència a la fragmentació de la classe treballadora i debilita una de les últimes barreres a la seva disgregació, la negociació col·lectiva.

Els sindicats a més s’han convertit per la dèbil presència institucional de l’esquerra transformadora en un component sociopolític fonamental per la classe treballadora i per l’esquerra política, si cauen els sindicats de classe les condicions objectives per les polítiques neoliberals d’ajust es trobaran davant d’una veritable autopista i la resistència quedarà qualitativament i quantitativament debilitada.

És per això que el PCC fa una crida al reforçament del sindicalisme de classe i especialment de CCOO, pel reforçament de la unitat sindical, per trencar el discurs antisindical de la dreta i els seus mitjans de comunicació. L’organització dels treballadors i treballadores, la seva consciència de classe és una eina de lluita i de resistència davant de la crisi i contribueix objectivament a la millora de les condicions de treball i de vida del nostre poble.

És un fet que en les darreres dècades els canvis en el sistema productiu han provocat que una part de la classe treballadora quedi aïllada de la negociació col·lectiva i de la regulació del mercat del treball, i la Reforma Laboral vol reforçar aquesta tendència. És per això que ara més que mai els comunistes hem d’entrar decididament als centres de treball i ens hi hem d’organitzar, polititzant el debat a les empreses amb l’organització del partit i amb el creixement allà de CCOO i d’EUiA.

La Reforma Laboral, en tant que el seu objectiu és generar un nou marc de relacions laborals a l’escenari post-crisi, no aborda el problema de l’atur i no crea més ocupació, ja que això pot fer-ho la reactivació econòmica amb caràcter social que hauria de liderar el sector públic. Abarateix l’acomiadament, el facilita en desvincular-lo del control administratiu i judicial. Descompensa a favor de la patronal el conflicte capital treball permetent a la primera imposar amb més facilitat pitjors condicions d’explotació. La Reforma Laboral reforça el paper de les Empreses de Treball Temporal com a substitutòries d’un servei d’Ocupació Públic.

La Reforma Laboral que proposa el govern va en el sentit contrari al nou model productiu (llei empantanada en les comissions del Congrés una vegada apagat el seu efecte disuassiu en el primer debat de la crisi) que no ha de basar-se en reforçar la competitivitat econòmica en treball precari i de baixa qualificació i baixos salaris. La Reforma laboral encara pot empitjorar en el seu tràmit parlamentari.

Les respostes de mobilització sindical “in crescendo” són un encert ja que la correlació de forces per la sortida a la crisi no està ni molt meys guanyada, i la Vaga General convocada és una prova de foc que també s’ha de guanyar. El govern de l’Estat, la patronal, la majoria de mitjans de comunicació, la dreta política de PP+CiU i el PSOE treballen contra la vaga i el seu poder d’influència sobre els treballadors i d’altres sectors del país és molt important.

La Vaga General és un moment determinant de la lluita de classes, l’èxit de la vaga determinarà molt més que les relacions laborals el nostre país. Per als comunistes és un moment clau en què hem de fer el nostre màxim esforç. La vaga significarà un salt qualitatiu des del punt de vista de la recomposició de la classe treballadora, ajudarà a la repolitització de la classe i a la unitat de l’esquerra.

Hem de reforçar la unitat sindical del sindicalisme de classe i a CCOO en particular, la màxima suma, sense exclusions de cap tipus, de tota l’esquerra que objectivament es posiciona contra la Reforma Laboral i contra les polítiques d’ajust que s’han produït i les que vindran. Hem de fer pedagogia i guanyar en raons barri a barri, centre de treball a centre de treball, connectant amb treballadors i sectors populars en primer lloc per oferir la vaga com una plataforma de defensa contra les polítiques neoliberals que volen aplicar-se en un futur immediat i per aturar les que s’apliquen actualment. El PCC fa una crida als seus i a les seves militants a treballar de forma ferma i decidida per l’èxit de la Vaga General del 29-S.

Les accions dels mesos de juliol i setembre seran importants com a elements preparatoris i de pedagogia perquè la vaga sigui un èxit.

3.4 La sentència del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut

La sentència no per esperada ha deixat de significar un cop molt fort per a la societat catalana que confiava en el reforçament de l’autogovern per millorar les condicions de vida i treball dels treballadors, treballadores i sectors populars.
La sentència del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut de Catalunya és eminentment política, ja que la Constitució del 78 té marge per admetre el text sense retallar-lo gens ni mica.

Aquesta posició ideològica que presenta l’ha cercat el PP per saltar-se la majoria al Congrés, al Senat, al Parlament de Catalunya i al poble de Catalunya en Referèndum, és una posició centralista, conservadora i profundament antidemocràtica.

El Tribunal no té legitimitat democràtica ja que s’han saltat tots els requisits per a la seva renovació, però sobretot perquè la seva composició obeeix a una tendència viciada pel bipartidisme que es reparteix entre PP i PSOE el nomenament dels magistrats i per una realitat en què només els poders centrals de l’Estat hi estan representats, ni els poders locals ni els autonòmics. Com molt bé assenyala la resolució d’EUiA, el PCC rebutja i no accepta la sentència del TC.

La sentència s’inscriu en una onada conservadora i antidemocràtica enmig de la lluita per la sortida a la crisi del capitalisme financer, en què es vol ajustar l’Estat del Benestar, el Model d’Estat i la representativitat de l’esquerra alternativa i el sindicalisme de classe.
A Espanya el pacte entre la facció d’estat de l’oligarquia financera (causant i gestora de la sortida a la crisi per la dreta) i els grups del tardo o post franquisme s’articulen i coordinen (en alguns moments són el mateix) per desenvolupar la seva ofensiva antidemocràtica, imposant les polítiques antisocials neoliberals i les visions centralistes i autoritàries.

Cal reforçar i fer créixer l’espai federalista al conjunt de l’Estat, ja que és un punt de trobada dels sectors progressistes que necessitem sumar per aturar la dreta i reforçar una sortida social, federal i democràtica per l’esquerra. Saludem la resolució d’IU en aquest sentit i també les de CCOO

La mobilització per les llibertats nacionals i socials, les manifestacions i la Vaga General són una oportunitat per oposar-se i lluitar contra les retallades socials i contra les retallades nacionals.

Al llarg de la història de Catalunya, a causa de l’existència de classes, s’han desenvolupat diversos catalanismes, de conservadors i de progressistes, de dretes i d’esquerres, una important tradició del moviment obrer català pertany al catalanisme d’esquerres i popular.
Ens sentim part del catalanisme popular, que  expressa una dinàmica i una voluntat de construcció nacional basada en una caracterització que passa per desenvolupar la democràcia política, econòmica, social i cultural articulant la societat civil alternativa.
Per a nosaltres els drets nacionals no tan sols són els drets que tenen a veure amb les relacions entre les nacions sinó aquells que es desprenen dels drets socials i cívics, siguin individuals o col·lectius.

Els comunistes hem d’entroncar el projecte estratègic del Front d’Esquerres amb el catalanisme popular i no deixar de cap manera la burgesia que hegemonitzi aquest fet amb la seva perspectiva conservadora de nacionalisme identitari, etnicista o territorialista.

Si plantegem i defensem l’hegemonia de la classe treballadora, aquesta no es podrà aconseguir sense la incorporació plena del catalanisme popular per desenvolupar un projecte atractiu per al conjunt del poble de Catalunya, projecte que de forma medul·lar per a nosaltres és ocupat per les preocupacions socials i econòmiques.

La classe treballadora s’unifica i enforteix com a classe al mateix temps que desenvolupa la construcció nacional sota un paraigua popular, democràtic i participatiu. Aquesta construcció pot donar a la nació una caracterització antiimperialista, no centralista, solidària i internacionalista i amb plena capacitat de relació entre iguals amb d’altres pobles d’Espanya, d’Europa i del Món.

Si nosaltres volem desenvolupar l’autogovern de la nació catalana és per dos motius: el primer, perquè en tenim el dret democràtic de fer-ho, encara que podríem decidir no fer-ho i, el segon, perquè objectivament la classe treballadora i amb ella el poble de Catalunya han caracteritzat l’opressió històrica que ha desenvolupat l’oligarquia terratinent i centralista espanyola, que ha anat esdevenint avui una oligarquia financera aliada amb expressions del tardo i neo franquisme, que tenen un projecte conservador i centralista que ha fet i fa encara molts pactes històrics amb part de la burgesia catalana.

El desenvolupament de marcs d’autogovern és una forma d’afrontar la lluita de classes a l’Estat Espanyol, ja que nosaltres defensem aquest autogovern sota uns paràmetres d’aprofundiment de la democràcia política i social i objectivament la lluita dels pobles d’Espanya que aspiren a més autogovern és aliada de les lluites socials i econòmiques de la classe treballadora espanyola i del conjunt dels pobles d’Espanya.

La sentència sobre l’Estatut ens obliga a aprofundir sobre les noves circumstàncies que envolten el Fet Nacional, recuperant les reflexions del PCC fetes a la Conferència Nacional del PCC sobre el Fet Nacional. Els comunistes catalans tenim un llarg recorregut lligant el catalanisme a l’emancipació social de la nostra classe i ara això pren noves formes entrat el segle XXI.
Cal fondre la defensa de les llibertats nacionals amb la reivindicació d’una sortida social a la crisi, cal posar en valor les aportacions de la Coalició ICV-EUiA a l’Estatut i l’autogovern com una eina per lluitar contra la crisi a favor d’una majoria social. A Catalunya i a Espanya cal cercar aliances socials i polítiques democràtiques per oposar-se a la retallada de drets i llibertats i refer un nou pacte federal social i democràtic.

3.5 Per una refundació d’IU i de l’esquerra

Izquierda Unida ha realitzat fa poques setmanes la seva 1era. Asamblea de Refundación de la Izquierda amb més de 800 delegats i delegades de tot España, i també una mobilització de diversos milers de persones reivindicant a la Plaza Mayor de Madrid una sortida social a la crisi. Ja en el passat Comitè Central de març dèiem que apostem amb força perquè el procés de refundació d’IU sigui un èxit i es desenvolupi en clau unitària i d’obertura social i política del moviment polític i social que és IU. El PCC valora positivament les aportacions d’EUiA a l’Assemblea de Refundació d’IU.

Aquest procés no està desvinculat de les reflexions sobre la crisi de l’esquerra que travessa totes les reflexions de l’esquerra europea en aquest moment, des de la socialdemocràcia, passat pel Partit de l’Esquerra Europea, els Partits Comunistes a Europa i d’altres esquerres revolucionàries.

Per a nosaltres són evidents tres aspectes del debat:

La pluralitat ideològica, territorial i cultural no ha d’impedir (de fet és imprescindible) avançar en més coordinació i unitat tant a nivell dels estats com a nivell europeu, també dins dels estats, especialment per afrontar programes i mobilització contra les polítiques neoliberals.

La pluralitat ideològica, en el marc de l’esquerra, no és un impediment, és una riquesa i pretendre la uniformitat sota un sol dels preceptes ideològics debilita la coordinació i la resistència ja que les contradiccions que genera el neoliberalisme són diverses i poden generar amples mobilitzacions que van del socialisme a la democràcia.
El PCC vol reforçar els comunistes a Europa i arreu, les seves organitzacions i la seva perspectiva socialista, però des d’un profund esperit unitari vers els treballadors i l’esquerra.

Així doncs, hem participat en el procés dins d’Esquerra Unida i Alternativa apostant pel reforçament del Món del Treball dins d’IU i la Refundació, fent que el sindicalisme de classe participi de forma plena i qualitativa dins del projecte per aportar-hi una visió de classe. El document d’aportació d’EUiA a IU diu així:

“facilitar les premisses polítiques, programàtiques, organitzatives i culturals per a una massiva incorporació de sindicalistes dels sindicats de classe del nostre país. És no només el moment de reforçar les relacions sociopolítiques amb CCOO, UGT, CGT i altres sindicats, sinó d'incorporar la seva experiència i militància a IU amb noves fórmules que superin la rigidesa dels marcs territorials. Però anem més enllà encara, hem de parlar de treballs, en plural, incorporant la rica experiència de cures i reproducció de les dones, i les seves lluites concretes per més drets, més democràcia i una societat més igualitària.”

També s’afirma sobre l’Estat Federal que:

“Com molt encertadament constata la declaració base de l'Assemblea de Refundació Crida a l'Esquerra, avui a Espanya és un eix polític fonamental -la relació estreta que manté la Reforma del Model d'Estat i la sortida social a la crisi-. El capitalisme a Espanya té una contradicció: el model d'Estat, i l'esgotament del model de la transició dóna més raons a la necessitat d'aprofundir en el federalisme per donar resposta a la diversitat, a les legítimes aspiracions d'autogovern i drets nacionals dels diferents pobles d'Espanya... La Refundació d'IU ha de superar definitivament els models centralistes que han consumit el millor dels pobles que composen l'Estat Espanyol, i al mateix temps la nova construcció política i social ha d'obeir a mecanismes de funcionament plenament respectuosos amb els marcs territorials federals pluriculturals, plurilingües i plurinacionals. Els marcs polítics federats aporten experiències i realitats polítiques i socials indispensables en la Refundació, que de forma assimètrica poden vincular-se a processos federals, regionals o nacionals que s'han de respectar ja que no existeix a l'Espanya plurinacional un sol ritme polític i social, ni el mateix marc institucional i competencial, per a l'acció política i l'exercici de l'autogovern.”

En tercer lloc volem aportar la nostra experiència de relació entre Moviment Polític i Social (MPS) i partit, un debat que nosaltres hem anat desenvolupant desde el 9è i 10è congressos del PCC. Els comunistes participem de forma organitzada en l’MPS però no traslladem de forma mecànica els nostres acords (acords d’estratègia a llarg i mig abast) sinó que proposem idees i persones que seran o no acceptades segons els mecanismes democràtics de funcionament de l’MPS que s’han de respectar i promocionar.

En un ample MPS democràtic i mobilitzador no hi caben ni les quotes de partit ni l’intent de convertir la ideologia del partit en la ideologia del moviment. L’MPS és ideològicament plural (en el marc de l’esquerra) i el programa el cohesiona. L’MPS no només és referent electoral, és moviment social i per tant té relació directa amb la societat.

4. Cal a Catalunya mobilització social i una nova majoria política d’esquerres

Els mesos de juliol a novembre són mesos de mobilització social i política. Al juliol mantindrem accions contra l’ajust i la Manifestació del 10-J. Al setembre el 9-S i la Vaga General del 29-S. En aquests mesos tindrem ja el debat dels pressupostos Generals de l’Estat (amb retalls de tot tipus) i les possibles propostes de copagament i allargament de l’edat de jubilació.
Cal reforçar al costat d’aquesta mobilització social la mobilització electoral en què EUiA i la Coalició ICV-EUiA són protagonistes.

A Catalunya, el projecte del PCC té com a element central el Front d’Esquerres. El seu desenvolupament requereix l’enfortiment de les esquerres plurals –a tots els nivells_ i el seu protagonisme en la construcció nacional de Catalunya. El Front d’Esquerres no té simplement un vessant polític i institucional, també són claus el vessant social, el cultural i d’altres.

A Catalunya, el Govern d’Entesa ha treballat en les polítiques socials i ha frenat el que podia haver estat una destrucció massiva de l’ocupació. Però les conseqüències de la crisi i les mesures decretades pel Govern també tindran les seves conseqüències a Catalunya.

Els poderosos i el nacionalisme burgès han augmentat la seva ofensiva i pressió per a què la dreta recuperi el govern i la direcció del país amb el seu projecte catalanista-burgès, i retornar a les polítiques neoliberals.

El “Cas Palau” es una nova i creixent corrupció de la dreta catalana, que s’acumula a casos anteriors (treball, casinos,...) projecció exterior la corrupció de la dreta catalana. Cas Palau i Gürtel no poden governar Catalunya, cal que amb la mobilització social i electoral escombrem aquesta podridor del nostre país.

La corrupció:

a) desprestigia la política i despolititza la societat (fonamentalment les classes populars)
b) genera una ingerència de l’economia (dels poders econòmics) en la política
c) vulnera la Llei de Finançament dels Partits Polítics, que defineix límits a la capacitat lobbystica dels poders econòmics i a la major capacitat dels grans partits i dels partits de dretes de captar finançament privat
d) interfereix potencialment en la representació institucional, via finançament il·legal de campanyes electorals

Els treballadors i treballadores a causa de la por, l’individualisme i el racisme que fomenta la dreta en situacions de crisi pot ser que es declinin per posicions més conservadores per una banda, i per l’altra la impotència sobre la situació actual de crisi pot portar a sectors de la classe treballadora a posicionaments més radicals sense suport social.

Per fer front a aquesta ofensiva és necessària la unitat política i social de les esquerres, i hem d’avançar en fer d’EUiA un moviment polític i social tal com vam acordar a la 5a Assemblea.
Els comunistes hem d’ajudar a posar en pràctica els acords de la 5a Assemblea d’EUiA abans d’anar-nos-en de vacances, hauríem de fer una revisió de com estem desenvolupant els acords de l’Assemblea i la seva actualització.

El partit ha d’ajudar EUiA a una acció política més gran, a la seva sectorialització amb els fronts que hem acordat, sobretot en el món del treball.

També són moments de més coalició ICV-EUiA, política i social, hem de desenvolupar a la pràctica la coalició política.

Les èpoques de crisi porten a una recomposició de les classes socials que fan necessari un salt qualitatiu al Partit i a EUiA.

Hem de donar més cos polític a EUiA, a vegades per la multiplicitat de tasques que portem a terme podem centrar-nos únicament en la gestió de la gestió i no ser conscients del moment polític en què vivim.

Hem de millorar alguns aspectes de funcionament d’EUiA per a què jugui el paper que li correspon en aquests moments i si és necessari introduir alguns canvis per a què sigui més útil.

5. El partit

En aquests quatre mesos hem reforçat el funcionament del Comitè Executiu i el Secretariat

Organització i Finances: Campanya fent partit

5.1 Fent Partit, molt més que una campanya d’organització

Pot ser que algunes paraules com cèl·lula, comitè, responsabilitat, quota, rendiment de comptes o d’altres sonin a “clàssiques” i algú pensi que no estan en consonància amb els temps actuals, que es pot fer política organitzada d’una altra manera. És cert, es pot fer política de moltes maneres, però sense organització difícilment hi ha eficàcia en la transformació de les coses.

Sense teoria revolucionària no hi ha pràctica revolucionària i és l’organització allà on la teoria i la pràctica es barregen; sense organització la teoria revolucionària esdevé paper mullat, i és per això que organitzar-se adequadament i amb força és una de les campanyes polítiques del partit més importants.

És per això que el Comitè Executiu del PCC ha engegat la campanya “Fent Partit”, amb la qual vol lligar les declaracions i campanyes del partit al reforçament de la seva organització i de les seves finances, partint de les cèl·lules i arribant fins al Comitè Central.

En el darrer Comitè Central de març vam situar el debat polític a les cèl·lules i comitès com una tasca primordial. Ara volem afegir amb força l’empenta organitzativa. Volíem enfortir el funcionament del partit, el seu debat polític, la seva convocatòria regular a reunions i finalment la seva estructuració, amb responsabilitats, on les finances i l’afiliació són primordials. Volem també donar a conèixer la nova estructura organitzativa basada en Federacions, més conseqüent amb els espais de la societat en què es reprodueix el capitalisme i on volem arrelar l’organització alternativa al sistema.

Volem apel·lar novament també al compromís d’entendre la militància en el partit com l’aplicació de la seva política i al mateix temps la reproducció dels espais i dels instruments que assegurin que el partit continua pensant i continua actuant per a què molts més puguin fer el mateix que nosaltres.

Ho fem no per caprici sinó per donar nous elements de lluita ideològica a la militància, per planificar a llarg termini i reforçar així els projectes estratègics del PCC com són les CCOO, EUiA, el moviment veïnal, la solidaritat, els joves o la universitat, espais on en temps de crisi i d’ofensiva neoliberal s’hi lliura una cruenta batalla de les idees i de les persones. El partit vol oferir amb debat i proposta marcs globals per entendre la lluita contra el capitalisme en la seva fase actual, i no esgotar-se només en lluites d’escenaris concrets.

Per produir noves idees i per esdevenir una escola de nous activistes cal un partit més gran, un partit excessivament petit pot no estar a l’alçada del que la classe treballadora catalana i espanyola necessiten en aquests temps de crisi i de lluita. Per això cal pensar que sense quantitat no trobarem la qualitat que necessitem.
Així doncs, més afiliació, més quotes, més funcionament amb debat, planificació i concreció de tasques. És temps de crisi del capitalisme, és temps d’ofensiva neoliberal que vol retallar drets socials, és doncs temps de lluita, o sigui, temps de PCC.

S’ha discutit i aprovat a l’Executiu els plans de treball i s’han posat en marxa:

l’Avant digital quinzenal i l’Avant paper bimensual

El reforçament de la Festa d’Avant

L’aparició de la revista Realitat

Debat i planificació del partit per valorar i reforçar el treball a la CONFAVC.

Un pla de Comunicació, incidència en xarxes socials, nova imatge, formació comunicativa

Jornades ciberactivisme, primeres jornades en el marc de la Festa d’Avant 2010

Fundació Pere Ardiaca, programa de treball, pressupost, estructura

Conferència solidaritat, queda per al mes d’octubre 2010. Articulació i ampliació de la Comissió de Política Internacional i preparació d’un document per setembre

Funcionament Federacions, totes constituïdes i funcionant menys Universitat

Executiu 6 reunions
Secretariat 4 reunions

5.2 Unitat dels i les Comunistes

El Comitè Executiu del 8 de març va acordar sobre aquest tema el següent pla de treball:

-El Partit treballa amb tres conceptes força: unitat treballadors, unitat de l’esquerra i unitat dels i les comunistes.
-Defugim els conceptes trampa. Nosaltres parlarem d’Unitat dels i les comunistes (concepte multiplicador), ens interessen molt els comunistes no organitzats als partits
-Tenir cura de la consolidació i creixement del Partit
-Reunió PCE: explicació 12è Congrés i obrir nova etapa
-Reunió PSUCviu: explicació 12è Congrés, anàlisi política situació actual, perspectives de col·laboració.
-Consolidar i augmentar la relació política amb el POR.

El PCC crida a participar a la Manifestació del 10 de Juliol “Som una Nació, Nosaltres Decidim”
El PCC crida a preparar la Vaga General del 29 de Setembre pel seu èxit rotund
Per a què aquestes mobilitzacions serveixin a la unitat dels treballadors i a la unitat de les esquerres.

Etiquetes de comentaris: comitè central, Comitè Central 10 de juliol de 2010, documents, Informes al Comitè Central

Descarrega el PDF (en català) - Descarrega el PDF (en castellà)

Aquesta és la segona reunió del CC sorgit del 12è Congrés del Partit dels i les Comunistes de Catalunya.

1. Una valoració positiva del 12è Congrés del PCC

Crec que podem fer una valoració molt positiva del Congrés, el conjunt de
delegats i delegades, els invitats i invitades, les organitzacions socials i
polítiques assistents i les delegacions internacionals presents han valorat
també de forma positiva el clima de debat i els acords adoptats.
El Partit necessitava un Congrés, un moment d’aturar-se, en procés, a meditar
sobre la feina feta, sobre el moment concret del capitalisme i les seves velles i
noves formes d’explotació i agressió i les resistències necessàries que hem de
crear, organitzar i desenvolupar, amb perpectiva socialista, de superació
d’aquest.

Ara toca a aquest CC desenvolupar els acords del Congrés i posar en marxa
tota l’estructura partidària per debatre políticament les conclusions, els
documents polítics i la resolució política de forma especial i aquest document
del CC del 6 de març que ja comença a posar el fil a l’agulla.
No oblidem que malgrat l’èxit del Congrés tenim una estructura organitzativa
excessivament feble i una manca d’hàbit de debat polític d’aquesta, avui
començarem a posar cura a aquesta situació, i la mateixa celebració del
Congrés ja ha significat un revulsiu que hem d’aprofitar i no aturar-nos.
Preparem amb el nou Secretariat i els Comitès de les Federacions una
reunió immediata de totes les cèl·lules del Partit per valorar el Congrés,
debatre el moment polític i establir plans de treball de concreció de les
tasques.

2. El moment del capitalisme actual

El Congrés, si alguna cosa ha fet de forma especial, és analitzar com es
desenvolupa i quines són les conseqüències per a treballadors, treballadores i
capes populars del capitalisme financer, però cal un major esforç encara de
coneixement d’aquest, en el pla teòric i de reflexió científica de la seva
caracterització, de la seva història en els darres quaranta anys, de la seva crisi
actual i de les formes que apunta per sortir (els capitalistes) d’aquesta crisi i
d’evolució futura.

Aquesta és una tasca central del Partit, conèixer, combatre i proposar
alternatives al capitalisme en la seva fase de globalització neoliberal a
nivell econòmic, social, cultural i institucional. Fer-ho des d’un punt de
vista global i desenvolupar-ho en marcs locals (siguin territorials,
d’empresa, de centres d’estudi, recerca i universitat o d’àmbits
especialment relacionats amb els drets socials com la salut, l’educació i
d’altres. Interconnectar les lluites en l’àmbit de Catalunya, Espanya i
Europa amb la dimensió internacionalista i solidària d’aquestes.

2.1 Una història que no deixa lloc a dubtes

Segons assenyala l’Alejandro Teitelbaum, l’hegemonia actual del capitalisme
financer és el resultat d’un canvi profund de l’economia mundial a partir del
decenni del 1970, moment que marca el començament de la fi de l’Estat del
benestar, acompanyat per una producció en massa i per un consum de
masses, impulsat aquest darrer per un augment tendencial del salari real, i per
una generalització de la seguretat social i d’altres beneficis socials.
Al paper de l’Estat en el sentit de la formulació de Lord Beveridge, (vetlla pel
ciutadà des del bressol fins a la tomba), s’hi ajunta l’Estat del Benestar
Keynesià (EBK) amb polítiques de plena ocupació per als treballadors homes, i
en especial a la indústria. Durant anys els governs “eren considerats de dretes
o d’esquerres” segons anteposaven la plena ocupació a la inflació, o al contrari.
Per altra banda, l’EB respon a una correlació de forces concretes, amb un
moviment popular i obrer i una organització comunista forta a tot Europa. On
primer es va formular, fins i tot abans d’Anglaterra, va ser a Suècia, amb el
veïnatge de la URSS. El 1917 i el 1945 són fites claus per al desenvolupament
de l’Estat del Benestar a l’Europa Occidental.

L’esgotament del model de l’estat del benestar obeeix a diversos factors, per un
cantó s’esgota el cicle de reconstrucció de la posguerra que va servir de motor
d’expansió econòmica, així el consum de masses va tendir a estancar-se o
disminuir, el mateix que els beneficis empresarials. També va incidir la crisi
petroliera de començaments dels anys 70. Per donar un nou impuls a
l’economia capitalista i revertir la tendència decreixent de la taxa de beneficis,
es va fer necessari incorporar la nova tecnologia (robòtica, electrònica,
informàtica) a la indústria i als serveis i això va necessitar grans quantitats de
capital.

Algú havia de pagar la factura. Comença llavors l’època de l’austeritat i dels
sacrificis (congelació dels salaris, deteriorament de les condicions de treball i
augment de l’atur) que van acompanyar la reconversió industrial. Al mateix
temps, la revolució tecnològica als països més desenvolupats va impulsar el
creixement del sector serveis i es va produir el desplaçament d’una part de la
indústria tradicional als països perifèrics, on els salaris eren, i són, molt més
baixos.

El model de l'Estat del Benestar es va convertir en el paradigma dels Estats
occidentals europeus desenvolupats. Molt poques veus van expressar el seu
desacord, encara que la més destacada va ser la del Premi Nobel d'Economia
(1974) Friedrich August von Hayek ja des de la dècada dels cinquanta. Les
seves advertències sobre el “risc” que la intromissió del paper econòmic de
l'Estat suposava per a la llibertat - i que tan brillantment com pintorescament
ens va desemmascarar l’Hirschmann (1995) -, van establir les bases del nou
pensament conservador. Les idees d’en Hayek van romandre latents i
aparentment estèrils fins a la crisi econòmica dels setanta quan van començar
a emergir les veus multiplicades - cada vegada més fortes i atrevides - a favor
de l'Estat mínim privatitzador que havia d'amputar les seves funcions
econòmiques de redistribució progressiva i abandonar les transferències que
asseguraven tant les rendes en els temps de crisi com la pervivència en el
mercat d'una mínima demanda solvent. Les honres fúnebres de les polítiques
keynesianes es van celebrar sobre un escenari d'increments constants de la
inestabilitat i de les taxes d'atur, amb un factor afegit important i nou en la
història: per primera vegada en la fase ascendent del cicle econòmic els salaris
no augmenten la seva participació en la distribució factorial de la renda. Aquest
fet nou significa ja l’embrió explicatiu de la gravetat de la crisi que travessem.
El naixement i desenvolupament de l’Estat del Benestar va arraconar, però, les
dones. Mentre s'anava consolidant el poder econòmic, monetari i militar dels
Estats Units, a Europa - amb l'ajut del Pla Marshall i el silenci sobre l'extensió
progressiva de les bases americanes - es procedia a la implantació de les
polítiques de benestar que no va tractar les dones en igualtat. El projecte
beveridgià que pretén acompanyar el ciutadà “des del bressol fins a la tomba”
va ser dissenyat sense la veu de les dones, i compta amb el paper subaltern de
la mare, dona, i filla al costat del nadó i del malalt encara que per a això disposi
de subsidis, ajudes per maternitat i compensacions per rescissions de
contractes. L'estat del benestar que intentarà millorar les condicions de vida de
tota la societat, però “sense” comptar amb les dones, tindrà efectes
contradictoris ja que apartarà definitivament moltes dones del mercat de treball
o n’abocarà moltes altres a una posició inestable d'entrades i sortides dels llocs
de treball remunerat amb pèrdua de drets econòmics, interrupció de la formació
i pèrdua d'experiència laboral. De fet, va contribuir a què fossin precursores
d'una precarietat que després es postularà per al conjunt d'assalariats i
assalariades. Quan finalment les dones s'organitzen i poden exigir de l'Estat del
Benestar “polítiques amigues de les dones” ja haurà esclatat la crisi econòmica
dels 70. Amb la complicitat romanent del codi napoleònic, la manera que
economia i política tractaran les dones incidirà de forma clau en el
desenvolupament de l'economia i la democràcia de les nacions, com ha
demostrat àmpliament amb els seus treballs l’Anne Marie Daun-Richard (1991),
comparant l'evolució de França i Suècia a partir dels anys 40 fins a aquest
mil·lenni, entre d'altres investigadores. La major presència de les dones en tots
els àmbits educatius, en especial el seu fort increment a les universitats, es
traduirà lògicament en una major proporció -i visibilitat- de les dones en la
població activa, amb la consolidació i extensió dels seus drets individuals,
socials i econòmics.

El desenvolupament de l’Estat del Benestar no s’expressa de forma igual a
Europa que als Estats Units. A la Jornada recentment celebrada a Barcelona
sobre Salut i determinants socials, organitzada per EUiA i el Partit de l’Esquerra
Europea, s’afirmava per part de l’Associació Dempeus per la Salut Pública:
Com sabem, els Estats Units i Europa no surten de la II GM en igualtat de
condicions. Els EUA juguen en solitari el paper de vencedors ignorant la
contribució a la victòria aliada de la Unió Soviètica i combatent una alternativa
de model econòmic que en acabar la II GM s'estén i guanya adeptes a Europa.
Els països europeus tenen el veïnatge immediat d'una possible alternativa, i el
capital europeu no pot optar -amb governs de coalició i en molts països amb
alts percentatges de vot als Partits Comunistes- per polítiques centrades
únicament en els seus interessos, com sí que es poden permetre els Estats
Units. Així, fins als anys 70, en la majoria de països d'Europa i fruit de la
correlació de forces (sindicats forts, moviment obrer organitzat) s'opta per
polítiques de plena ocupació i serveis públics universals, mentre que els Estats
Units no avancen més enllà de les conquestes de Seguretat Social de l’any 35 i
que formen part del New Deal de Roosvelt.

El 1989 no és només l'any de la caiguda del mur que separava l’RDA de l’RFA,
sinó la caiguda dels murs que frenaven les bandes d'expansió que el
capitalisme necessitava. El baptisme oficial de la nova situació se celebra amb
el Consens de Washington, amb l'acord tant del Partit Demòcrata com del
Republicà, i l'aplaudiment dels principals dirigents polítics i econòmics de tot el
món. El Consens de Washington marca les directrius per aprofitar les vies
obertes de la nova mundialització, i perquè prosperin les polítiques de
desregulació, privatitzadores, de reducció de la despesa pública ... És a dir, el
somni neoliberal de les polítiques necessàries per assegurar el creixement
sense traves del capitalisme ... la qual cosa implicarà al seu torn el retorn de les
seves inevitables crisis, quan en el període 45-73 semblaven haver
desaparegut, i marcarà també l’enfocament ultraliberal en la construcció de la
Unió Europea.

Podríem donar una data simbòlica al triomf del neoliberalisme amb l'abolició de
la Glass-Steagal Act (Llei de Regulació de la Banca de Roosvelt) feta per
Clinton el 1999. El resultat no pot ser pitjor: S'obre una distància cada vegada
més gran entre l'economia real (que, al marge de la revolució tecnològica i els
enormes increments de productivitat, no pot rendir els beneficis que el capital
espera pels baixos salaris i pèssimes condicions de vida de la majoria de la
població) i l'economia financera que, com més avança, més noves vies
d'expansió necessita. Les pràctiques parasitàries del capital financer
contaminen el capital industrial fins al punt que és difícil saber on comença un i
acaba l'altre.

En els anys 80, la globalització ja va començar a aproximar models amb els
governs de Ronald Reagan i Margaret Thatcher, la reconversió industrial, els
primers atacs importants a Europa contra els sindicats i les conquestes
obreres, i finalment, l'enfonsament de la URSS i la majoria de països que es
reclamaven "socialisme real".

És en aquets anys quan es reforça l'ofensiva mundial contra els serveis públics
de protecció social i la difonen les institucions supranacionals (OMC, FMI, BM),
que promouen la privatització o reducció dels sectors que representen
conquestes obreres o de ciutadania, posant com a condició per a ajudes
econòmiques o fins i tot la pròpia qualitat de membre, la reducció de la despesa
pública, l’"aprimament" de l'Estat (en especial, les polítiques de benestar i
"amigues de les dones") i obrir així noves vies de creixement al benefici privat a
partir de la privatització o "colonització" dels serveis més necessaris (i, per tant,
potencialment més rendibles) del sector públic. Així es construeix l'assalt
globalitzat al sistema de salut i al sistema públic de pensions (i on encara no
s'aconsegueix, es van renovant de manera periòdica les amenaces de fallida
del sistema públic, a partir d'estudis finançats pels més interessats (les
patronals sanitàries i els grans bancs i caixes).

El 1999, l'Acord General de Comerç i Serveis de l'OMC va imposar importants
limitacions als Estats en polítiques ecològiques, serveis municipals, sanejament
i gestió de residus, i va obligar els Estats membre a menors regulacions i
derogar normes que limiten la llicència d'obertura d'hospitals o serveis sanitaris
privats.

L’estratègia d’expansió del neoliberalisme basada en el Consens de
Washington, representa un llistat de polítiques econòmiques
considerades durant els anys 90 pels organismes financers internacionals
i centres econòmics amb seu a Washington com el millor programa
econòmic que els països llatinoamericans havien d'aplicar per impulsar el
creixement. Al llarg de la dècada el llistat i els seus fonaments econòmics
i ideològics van adoptar la característica d'un programa general. Aquesta
breu llista va prendre autonomia i va servir de base a les polítiques que
després es denominarien «neoliberalisme».

En realitat el Consens de Washington va ser formulat originalment per en John
Williamson en un document de novembre del 1989 ( “What Washington Means
by Policy Reform” que es pot traduir com “El que Washington vol dir amb
política de reformes”). Va ser elaborat com a document de treball per a una
conferència organitzada per l'Institute for International Economics.
El mateix Williamson explica que en aquest històric esborrany va incloure "un
llistat de deu polítiques que jo pensava que eren més o menys acceptades per
tothom a Washington". Originalment aquest paquet de mesures econòmiques
estava pensat per als països de l'Amèrica Llatina, però amb els anys es va
convertir en un programa general.

1. Disciplina fiscal
2. Reordenació de les prioritats de la despesa pública
3. Reforma impositiva
4. Liberalització de les taxes d'interès
5. Una taxa de canvi competitiu
6. Liberalització del comerç internacional (trade liberalization)
7. Liberalització de l'entrada d'inversions estrangeres directes
8. Privatització
9. Desregulació
10. Drets de propietat

Cal puntualitzar que per “Washington” en Williamson entenia el complex polític-
econòmic-intel·lectual que té seu a Washington: els organismes financers
internacionals (FMI, BM), el Congrés dels EUA, la Reserva Federal, els alts
càrrecs de l'Administració i els instituts d'experts (think tanks) econòmics.

Amb posterioritat la “llista” inicial va ser completada, ampliada, explicada, i
corregida. S'ha parlat del Consens de Washington II, i del Consens de
Washington III.

La seva aplicació per exemple a l’Amèrica Llatina va comportar la privatització
de les grans companyies estatals de la regió i la liberalització dels mercats amb
la finalitat de facilitar l'entrada a les transnacionals estrangeres. A més, es
proposava la reducció de la intervenció governamental en l'activitat productiva.
Seguint aquest ideari, els governs de la regió van posar en marxa processos
dràstics de liberalització comercial i financera, de venda d'empreses que eren
propietat de l'Estat i de forta contracció de la inversió pública. La Inversió
Exterior Directa (IED) quedava doncs com una de les principals vies de
finançament per a aquests països. Així, les corporacions transnacionals van
arribar a la regió i es van apoderar dels serveis públics, les empreses estatals i
els recursos naturals. En aquests anys es va donar un boom privatitzador: entre
el 1986 i el 1999 hi va haver 396 vendes i transferències al sector privat a
l’Amèrica Llatina, el que suposa més de la meitat del valor de totes les
privatitzacions realitzades en els països del Sud en el món sencer. Per la seva
rellevància, convé destacar que el 57% de les privatitzacions a la regió van
tenir lloc en el sector dels serveis públics.

El Consens de Washington va passar a Europa i podem trobar la seva filosofia
des de Maastricht al Tractat de Lisboa passant per la fallida Constitució
Europea (ja abans en l’Acta Única del 1986 s’avançaven alguns aspectes que a
Maastricht s’acceleren). Per això les directives Wolkenstein i en general les de
liberalització de serveis, són naturals en un procés que pretén basar la
construcció europea en la construcció d’un espai econòmic no sotmès a la
regulació democràtica dels pobles i superador dels estats, que actua en un
marc de capitalisme global desregulat i altament competitiu i on les conquestes
existents de l’Estat del Benestar Europeu i del Sector Públic que ha resistit
l’embranzida privatitzadora dels darrers 20 o 30 anys, apareixen a ulls de
l’oligarquia financera europea com a un espai negat al benefici i, com veurem
ara, en moments de crisi i de sortida conservadora d’aquesta, com a
oportunitats inprescindibles per remuntar la taxa de beneficis.

Així dons, els criteris del Pacte d’Estabilitat, relaxats momentàniament per la
intervenció dels estats per salvar el sector financer i permetre una despesa
pública que pretén augmentar la inversió, frenar l’atur i rellançar el consum, són
de nou assenyalats com a referència una vegada s’ha superat el primer sotrac i
l’objectiu principal torna a ser la recuperació del benefici obrint noves vies de
privatització i de liberalització del sector públic.

Val la pena recordar que la tolerància al “relaxament” no és la mateixa per a
tots els països, i alguns han de pagar molt més severament que altres apartar-
se de les normes del Pacte d’Estabilitat, recordem que països com Espanya,
Portugal o Grècia havien de fer un major esforç pressupostari per aconseguir
els nivells de benestar social dels països del seu entorn, i els esforços en el cas
d’Espanya encara s’han mostrat insuficients i el creixement dels anys de
bonança no s’han traduït en una convergència social notable.

2.2 Una bombolla que havia d’esclatar

La crisi actual és consubstancial a la forma i al fons de com el capitalisme
financer s’ha desenvolupat en els darrers 40 anys i de forma molt especial en
els 90 i el primer decenni del segle XXI. L’oligarquia financera va optar en el
procés de globalització per baixos salaris, baixos nivells d’ocupació, liquidació
de la seguretat social, baixos preus de les matèries primeres, etc, per elevar la
taxa de beneficis. Això va poder-ho fer gràcies a la situació de feblesa del
sindicalisme i la crisi de l’esquerra que provoca la caiguda del mur el 89 i per
les polítiques d’afebliment de la resistència política i social que tan clarament
exemplifica la Thatcher a Anglaterra amb la seva mà dura amb els sindicats.
Aquesta opció segons l’Alejandro Teitelbaum va tenir com a conseqüència
l’accentuació de les desigualtats socials dins de cada país i a nivell
internacional, i el predomini de taxes de creixement econòmic baixes que van
provocar l’aparició de capitals ociosos que no podien ser invertits
productivament, així doncs de les finances al servei de l’economia passem al
nou paper del capital financer que vol i necessita produir beneficis sense
participar en el procés productiu.

Aquest aspecte d’obtenir beneficis sense produir bens de cap tipus, es concreta
de dues maneres.

Una consisteix en què els inversors institucionals gestors de fons de pensions,
les companyies d’assegurances, els organismes d’inversió col·lectiva i els fons
d’inversió compren accions de societats industrials, comercials i de serveis.

Aquests grups financers passen a intervenir així en les decisions de la política
de les empreses, amb l’objectiu que la seva inversió produeixi l’alta renda
esperada, imposant-los estratègies a curt termini. I l’altra manera en què creix
el paper del capital financer especulatiu és que els grups financers inverteixen
en l’especulació (per exemple, amb els anomenats productes financers
derivats) i el mateix fan les empreses industrials, comercials i de serveis amb
part dels seus beneficis, en lloc de fer-ho a la inversió productiva.
Així es va generalitzar la pràctica d’obtenir beneficis creant productes financers
o adquirint els ja existents i fent amb ells operacions especulatives.

A més dels productes financers tradicionals (accions i obligacions) se n’han
creat molts d’altres. Entre ells els productes financers derivats, que són papers
el valor dels quals depèn o “deriva” d’un actiu subjacent i que es col·loquen
amb finalitats especulatives als mercats financers. Els actius subjacents poden
ser un bé (matèries primeres i aliments: petroli, coure, blat de moro, soja, etc.),
un actiu financer (una moneda) o fins i tot una canastra d’actius financers.
D’aquesta manera els preus de matèries primeres i d’aliments essencials ja no
depenen només de l’oferta i la demanda sinó de la cotització d’aquests papers
especulatius, i així els aliments poden augmentar (i augmenten) de manera
considerada en perjudici de la població i en benefici dels especuladors.
Per exemple, quan s’anuncia que es fabricaran biocarburants els especuladors
“anticipen” que el preu dels productes agrícoles (tradicionalment destinats a
l’alimentació) augmentarà i aleshores el paper financer (producte derivat) que
els representa cotitza més alt, la qual cosa repercuteix en el preu real que paga
el consumidor pels aliments.

Les inversions en productes financers impliquen diversos nivells de risc. Amb
l’esperança de cobrir aquests riscos s’han inventat una complexa sèrie de
productes financers que inflen cada vegada més la bombolla i l’allunyen encara
més de l’economia real.

Aquesta dinàmica, també per a la Miren Etxezarreta, és causa i conseqüència
de la globalització i de financiarització de l’economia que tindrà greus
conseqüències, ja que marca la pauta del funcionament del conjunt del sistema
econòmic, i el seu enorme volum i les seves possibilitats d’obtenir en un curt
termini taxes de beneficis molt altes a través de grans innovacions financeres
(nova arquitectura financera que s’inicia amb la caiguda del sistema de Breton
Woods el 1971-73 i es desenvolupa fins al 2008) i l’especulació, exerceixen
una descomunal pressió sobre l’excedent real produït, exigint altes taxes
d’interès i benefici en tots els àmbits de la vida econòmica, el que porta a
l’exacerbació de la competència intercapitalista i del canvi tecnològic fins a
arribar als patrons actuals de la tecnologia flexible, i a l’intent d’imposar sobre
els treballadors unes condicions que augmenten la flexibilitat i la precarietat
perquè permetin els alts beneficis necessaris, element clau que està en la base
de la pressió per les privatitzacions.

S’estableix doncs una competència ferotge en allò que la Miren Etxezarreta
anomena globalització competitiva, competir tots contra tots, o sigui, no calen
beneficis qualsevol sinó els màxims en una diabòlica espiral que no té fi (o
semblava no tenir-lo abans de l’esclat de la crisi) i on els bens essencials per la
supervivència de les persones com l’alimentació, el sistema de salut,
l’habitatge, etc., estan sotmesos com tot a les lleis del mercat.
En Samir Amin ens descriu part de la magnitud de la bombolla financera
especulativa i la seva mancança de base productiva real:

No estem en presència d'una economia de mercat, com s’acostuma a dir, sinó
d'un capitalisme d’oligopolis financiaritzat. No obstant això, la fugida cap
endavant en les inversions financeres no podia durar eternament quan la base
productiva només creixia amb una taxa feble. Això no era sostenible. D'aquí
l'anomenada “bombolla financera” que tradueix la lògica del sistema
d'inversions financeres. El volum de les transaccions financeres és de l'ordre de
dos mil trilions de dòlars quan la base productiva, el PIB mundial, només és
d'uns 44 trilions de dòlars. Un múltiple enorme. Fa trenta anys, el volum relatiu
de les transaccions financeres no tenia aquesta mida. Aquestes transaccions
es destinaven llavors principalment a la cobertura de les operacions
directament exigides per la producció i pel comerç nacional i internacional.

2.3 Canviem el sistema, no el clima

“Canviem el sistema, no el clima” és el títol de la declaració de gairebé 500
organitzacions ecologistes i altermundistes reunides a Copenhague a la
trobada alternativa a la cimera anomenada Klimaforum09, i que deia al seu
inici: “Hi ha solucions a la crisi del clima. El que necessiten els pobles i el
planeta és una transició justa i sostenible de les nostres societats a un model
que garanteixi el dret a la vida i la dignitat de totes las persones, i lliuri un
planeta més fèrtil i vides més plenes a les generacions presents i futures...
Aquesta cruïlla de crisi climàtica, energètica, financera, alimentària i hídrica,
entre altres, ens empeny a unir-nos i a transformar el sistema social i econòmic
dominant i la governança mundial, que impedeix trobar les solucions que
exigeix la crisi del clima.”

Aquest model que es reclama, nosaltres afirmem que és incompatible amb el
capitalisme. El capitalisme: un sistema intrínsecament expansiu i que per això
atempta contra el propi concepte de sostenibilitat. Segons l'Informe Brundtland
(1987), la sosteniblitat és: "Satisfer les necessitats de la generació actual sense
comprometre la capacitat per satisfer les necessitats de les generacions
futures." I és per això que moviments ambientals, socials, sindicals, agrícoles i
de societat civil poden col·laborar i establir xarxes de lluita per desenvolupar no
només un altre model productiu alternatiu social i ecològicament sostenible,
sinó experiències concretes que ho desenvolupin.

El fracàs de la Cimera del Clima de Copenhague és la conseqüència d’intentar
acotar, per interessos mediambientals, alguns dels efectes d’un sistema
econòmic mundial no sostenible construït a partir d’un accés i un control
desiguals als limitats recursos del planeta i als beneficis que es deriven del seu
ús.

Aquest capitalisme expansiu atempta contra la sostenibilitat, compromet
les actuals i futures generacions, contaminant el medi i desenvolupant
models de producció, distribució i consum incompatibles amb la salut
mediambiental del planeta.

3. Una agenda per Catalunya i Espanya

A Catalunya tenim un calendari apretat. L’octubre o novembre Eleccions al
Parlament de Catalunya i el maig del 2011 Eleccions Municipals.
És una realitat que el Govern d’Entesa no es aliè ni a la crisi ni a les pressions
privatitzadores que comformen el capitalisme global, però no és menys cert
que la reacció contra la crisi (per exemple els 30 compromisos per a l’ocupació,
el teixit econòmic i el desenvolupament social de Catalunya o l’increment de les
beques menjador, per exemple) són una forma de desenvolupar mides
diferents, pensant en la protecció de la majoria, a algunes de les iniciatives del
govern de l’Estat o d’altres governs europeus. I això amb una correlació de
forces insuficient per a l’esquerra alternativa donada l’ofensiva política,
mediàtica i de pensament que la dreta desenvolupa.

És per això que la batalla política, electoral i mediàtica té i tindrà
profundes repercussions econòmiques i socials si guanya la dreta i
governa o si ho fa l’esquerra. Per això el partit ha de prioritzar al costat de
la reflexió, el creixement partidari i l’articulació social, el ple suport al
creixement organitzatiu i social d’Esquerra Unida i Alternativa per,
conjuntament amb ICV, desenvolupar les propostes programàtiques i les
accions polítiques que col·loquin la Coalició ICV-EUiA en una posició de
força per assegurar una majoria d’esquerres que possibiliti un Govern
que desenvolupi una nova fase de polítiques d’esquerres per i amb una
majoria social d’esquerres a Catalunya.

El partit en el seu conjunt ha de planificar aquesta tasca, incorporant a les
reunions de les cèl·lules l’objectiu de contribuir de forma activa a la derrota de
la dreta, ja que les pitjors propostes de privatització, precarització, corrupció i
contaminació arribaran de la mà del tàndem PP-CiU.

Aquí pot encaixar amb força l’ofensiva que el partit ha d’organitzar en l’àmbit de
la lluita ideològica on seguint l’estela de la unitat dels treballadors i de les
esquerres, hem de treballar per teixir l’Aliança Política i Social necessària per
derrotar les genuïnes expressions i les propostes del capitalisme financer en
l’àmbit polític i institucional i també en els espais de la producció (sindicalisme
de classe), consum (sostenibilitat i sobirania agro-alimentària) i lleure (cultura
popular i informació crítica i alternativa).

En el conjunt de l’Estat Espanyol, seguir treballant amb el mateix objectiu de fer
convergir l’alternativa política i social en un pla de propostes per sortir de la crisi
per l’esquerra. Prenen una importància cabdal les posicions del sindicalisme de
classe d’UGT i especialment de CCOO que fins ara han aconseguit frenar les
envestides de la patronal i que estan actuant de principal fortí de la resistència
contra l’ajust conservador.

Hem de seguir reforçant Izquierda Unida, apostant pel seu creixement i la seva
refundació amb criteris d’ampliació política a tots els espais de l’esquerra que
qüestionen les polítiques neoliberals i al mateix temps de plena
correspondència amb les organitzacions socials alternatives, i de forma
profunda, estratègica i regular amb el sindicalisme de classe i específicament
amb CCOO. Apostem per incorporar més quadres del partit a la direcció d’IU.
També volem potenciar al conjunt de l’Estat el debat del model d’Estat
federalista i republicà, amb el foment dels Clubs Federalistes.

La realitat de la situació, a l’Estat espanyol, indica que el Govern d’en
Rodríguez Zapatero rep fortes pressions per a què basculi de forma clara cap a
les sortides més conservadores de la crisi i legisli contra els interessos dels
treballadors i treballadores per afavorir el guanys de l’oligarquia i desfer via
decret les resistències sindicals i polítiques.

Un analista polític que participa al Govern de l’Estat assenyalava fa uns dies:
Els atacs especulatius han estat, efectivament, brutals. Dimecres 27 de gener,
els grans bancs espanyols van iniciar la venda de lletres del tresor, provocant el
pànic dels bancs francesos, que van vendre al seu torn. Aquella mateixa tarda,
els bancs espanyols recompren a preus descomptats, realitzant una de les
seves grans operacions especulatives.

Però el pes en els seus actius del deute públic comprat així va provocar el
moviment a les borses contra les accions dels grans bancs espanyols, sobretot
després que a Davos dijous 28 s’assenyalés a Espanya com a “una economia
al punt de la catàstrofe”. Els fons d'inversió nord-americans es van desprendre
dels seus actius espanyols i les cotitzacions del BBVA, el Banc de Santander i
La Caixa es van desplomar, arribant en alguns casos a caigudes del 9% en un
sol dia. La borsa espanyola, en conjunt, va perdre aquell dia 22.500 milions
d'euros.

Però els que havien comprat certificats d'impagament (credit defaults swaps-
CDS) sobre el deute públic espanyol van veure com aquests es disparaven fins
als 170,9 punts, un rècord històric, i el diferencial del deute espanyol davant
l'alemany pujava un 0, 99. En una borsa plena de taurons, els grans fons
internacionals van començar a demanar als bancs espanyols crèdits sobre els
seus paquets d'accions a altes comissions i tipus d'interès per fer operacions
especulatives a curt termini. I, gràcies a aquestes operacions, els bancs
espanyols van poder frenar les seves caigudes, en un circuit especulatiu que es
retroalimenta a molt curt termini...

La resultant dels atacs especulatius no ha estat la de convèncer els governs de
la necessària regulació dels mercats financers, ben al contrari, a més d’obtenir
importants beneficis, han imposat la idea que lluny de ser ells els responsables
de la crisi, són el dèficit públic que les mides contra la crisi genera i la manca
de beneficis en els sectors industrials els responsables. Així doncs, s’imposen
per calmar aquests mercats Plans d’Ajustament amb les seves mesures
neoliberals. Ja no es parla tan sols ni de “refundar el capitalisme”, una idea
equivocada però que com a mínim indicava una disconformitat amb la manera
de funcionar “de fons” del sistema. Ara s’ha girat la vista de les causes i es
procuren mesures que representin, objectivament, que la sortida a la crisi
representi més i més esforços per a la població treballadora, i en especial per a
les dones i els més joves.

El Pacte d’Estat contra la crisi que es preconitza per part del Govern de l’Estat
no representa d’entrada una proposta per lluitar contra l’atur, desenvolupar una
reforma fiscal progressiva, activar la inversió pública o reforçar les polítiques
socials, més aviat sembla que pot esdevenir un acord amb força participació de
la dreta del PP, CiU i PNB en la línia de reforçar les propostes d’ajustament que
el propi Govern ja està disposat a aplicar i que serien refrendades per una
majoria conservadora o en el millor dels casos mides menors que podrien
afectar positivament alguns col·lectius. Sembla que cedint a les pressions dels
mercats financers i els especuladors, el Govern ha substituït la lluita contra la
crisi econòmica per un Pla d'Austeritat per sostenir el seu deute públic, que
suposa una gravíssima contracció de la despesa pública de gairebé el 5% del
PIB i 50.000 milions d'euros de retalls. Aquest Pla d'Ajustament va acompanyat
de reformes estructurals que redueixen les pensions en elevar l'edat mitjana de
jubilació fins als 67 anys.

La proposta de reforma fiscal progressiva que plantegen EUiA, IU, CCOO i
d’altres col·lectius i organitzacions socials és imprescindible per disposar dels
recursos públics per a l’Estat i que aquest pugui desenvolupar polítiques socials
públiques i retallar els quasi sis punts diferencials amb la despesa mitjana en
polítiques socials dels països de la UE. També proposem recuperar la titularitat
i el control públic de sectors estratègics de l’economia, la producció i distribució
energètica i desenvolupar una Banca Pública. Aquestes propostes són claus
per poder desenvolupar un veritable canvi del model productiu.

La proposta d’allargar l’edat de jubilació no és nova, diversos dirigents de la
dreta i la patronal estan fent propostes d’aquest tipus fa temps, ja abans de la
crisi, figures com el Governador del Banc d’Espanya o el Comissari Europeu
abans d’Economia i ara de Competència Joaquín Almunia. També els gabinets
d’estudi de les grans asseguradores i entitats financeres treballen en la
recreació ideològica d’escenaris on la necessària complementarietat (diuen)
d’un sistema públic i d’un de privat esdevé imprescindible.

Per això es recrea una situació d’incertesa vinculada a la piràmide d’edat sense
explicar, com molt bé assenyala en Vicenç Navarro, que la capacitat
d’augmentar la productivitat ja ha permès en el període anterior passar d’un
percentatge del 3% del PIB de despesa en pensions fa 50 anys al 8’5% actual
ja que el país econòmicament s’ho pot permetre i si el creixement de la
productivitat anual segons dades conservadores és d’un 1’5% d’aquí a 20, 30 o
40 anys podrem gastar el doble de l’actual. El problema per als capitalistes és
que aquest increment de la riquesa que produïm entre tots el volen a les seves
butxaques i no a les polítiques socials.

Però la principal decisió és política i no tècnica i la pregunta és si volem
invertir en despesa social, sigui per les pensions o per d’altres aspectes
essencials per viure com la salut, l’ensenyament, la dependència o
l’habitatge.

A més, la privatització de les pensions no simplement esperona l’afany de lucre
de les asseguradores i bancs (que ja no és poc al posar al mercat 8 milions de
clients que es veurien obligats a contractar pensions privades a l’esdevenir
assistencials les públiques per manca d’actualitzar les aportacions del sistema),
sinó que els sistemes privats de pensions actuen com a una aspiradora que
concentra grans masses d’estalvi popular que posteriorment els bancs i
asseguradores posaran en mans del capitalisme de casino per especular i per
seguir nodrint la financiarització de l’economia i engreixant el capitalisme
financer. No cal dir que quan hi ha crisi són aquests petits estalviadors els
primers que perden els seus actius com ha passat en nombroses empreses per
exemple dels EUA que s’han quedat sense feina, sense assegurança de salut i
sense pla de pensions, un acte que no té cap més qualificatiu que criminal.

Així és com es disposa una part de la sortida a la crisi que s’està dil·lucidant, de
nou, igual que a la dècada dels 70 i 80 serà de gran importància la capacitat de
resistència del sindicalisme i de les forces d’esquerres per determinar amb
quina correlació de forces i per tant amb quines polítiques s’encara la sortida a
la crisi, i la taxa de beneficis decreixent fa que les mirades se centrin en aquells
espais de l’Estat del Benestar que encara queden dempeus a les nostres
societats ja que la seva privatització i liberalització poden esdevenir unes noves
oportunitats de negoci.

Aquests espais no són d’altres que les pensions públiques, el sistema nacional
de salut pública, l’escola i les universitats públiques, espais de transport no
privatitzats encara com el transport ferroviari (en alguns països), el sistema
postal, els mitjans de comunicació públics com la ràdio i la televisió i les
agències de premsa i fins i tot l’administració pública amb sistemes
externalitzats o vinculats a Empreses de Treball Temporal. Fins i tot la
seguretat i l’exèrcit poden presentar com s’ha demostrat a l’Iraq perfils privats.

No pensem amb això que l’oligarquia financera internacional i les seves patents
nacionals o regionals renuncien als governs, doncs al contrari, governar i
dominar els mecanismes del poder de les institucions són imprescindibles per
organitzar i planificar el desplegament dels seus negocis, de fet aquests
governants, gestors d’agències, banquers, consultors, multimilionaris actuen en
posicions intercanviables i passar de ser ministre a president del Fons Monetari
Internacional, a president d’un banc i d’allà a consultor d’una asseguradora o
grup d’inversió amb seu en un paradís fiscal és la cosa més normal per aquests
grups oligàrquics.

Cap espai de la vida pot quedar, doncs, sostret al mercat, i els drets de les
persones per viure dignament són simplement una variant de costos. Per
nosaltres, en canvi, l’èxit econòmic es mesura pel benestar de les persones.
És aquí on hem de situar les campanyes de la dreta, la patronal i els mitjans de
comunicació que domina l’oligarquia per tornar (ja que aquests postulats
ideològics no són nous i de fet s’han mantingut amb força en els darrers 30 o
40 anys i fins i tot abans, com ja hem assenyalat) a intentar demostrar la
ineficàcia d’allò públic basant-se en falses acusacions de burocratització i
ineficiència, intentant vincular-ho al defectes de l’experiència del socialisme real
en alguns casos.

Aquests cants de sirena, ja ho sabem, no són altra cosa que propostes per
aplanar el camí al negoci.

Es fa necessari un ample acord de l’esquerra política i social per proposar
un pla alternatiu que permeti una sortida social i progressista a la crisi en
benefici dels treballadors, treballadores, sectors populars, autònoms,
pagesia i petits i mitjans empresaris. Aquest acord requereix la
participació de l’esquerra parlamentària sense exclusions i el
sindicalisme de classe, al costat dels moviments socials que qüestionen
les polítiques neoliberals.

Hem de proposar un veritable nou model productiu que sigui sostenible
ecològicament i sobretot que sigui social, el partit ha de proposar i participar en
la definició concreta de les característiques d’aquest nou model productiu, fins
arribar a poder concretar algunes de les seves apostes guanyant-les al capital
financer en el debat científic i universitari, en els sectors de la producció i les
empreses i en els mitjans de comunicació, en definitiva, un model de produir i
viure alternatiu al capital globalitzat. L’area d’economia i la Fundació han de
crear un pol que interaccioni amb d’altres espais per definir-ho, ja hem
participat a les jornades recents (2 jornades a Rivas i Madrid) que ha realitzat la
Fundació Europa de los Ciudadanos i podria ser el debat central de la Festa
d’Avant 2010, Crisi, nou Model Productiu i Unitat dels Treballadors.
També té gran importància la reflexió sobre els canvis que ha patit la classe
treballadora, com segueix mantenint la capacitat revolucionària que va definir

Marx, les noves proletaritzacions que afecten professionals, el col·lectiu dels
autònoms, la seva relació amb el sindicalisme de classe i amb els partits de
treballadors i treballadores. Hem de conèixer les línies de fragmentació i
enfrontament que el capital planeja, la introducció de la ideologia conservadora
i d’altres formes de fer créixer els molts “opis del poble”.
És important retenir la jornada de debat que sota el nom de “Crisi i Immigració”
es realitzarà en el marc d’EUiA el proper 24 d’abril, ja que el tema d’immigració
podem treballar-lo en aquest període els comunistes des de l’associació
Som.Cat i des del CITE de CCOO.

El CC d’abans de marxar de vacances d’estiu hauria de fer una anàlisi rigorosa
de la situació de la classe treballadora i el Comitè de la Federació de Mov.
Obrer, l’Àrea d’economia i la Fundació PA haurien de preparar la proposta, fent
participar sindicalistes, economistes, sociòlegs i d’altres especialistes en el
tema.


4. El partit ha d’actuar com a organitzador intel·lectual de les resistències
en xarxa.

El partit en el proper període ha d’esdevenir un catalitzador de les lluites contra
les polítiques del neoliberalisme. Hem d’ajudar a desenvolupar una xarxa de
resistències que van molt més enllà de l’acció partidària orgànica. El propi
partit, el moviment polític i social d’EUiA, el sindicalisme de classe de CCOO i
d’altres, les organitzacions camperoles com Unió de Pagesos o veïnals i
populars com la CONFAVC, però també organitzacions amigues com Som lo
que Sembrem, Dempeus, Som.Cat, l’Associació Catalana per la Pau,
l’Associació Cultural Roig, l’Associació d’Estudiants Progressistes o
l’Associació de Dones de Catalunya, han d’esdevenir moviments en què els
comunistes treballem colze a colze amb d’altres revolucionaris i progressistes.
Globalitzar i enllaçar les lluites parcials contra les polítiques neoliberals
és un objectiu de l’activitat partidària allà on es desenvolupi. Enfortir la
transversalitat social amb l’objectiu de construir i reforçar la societat civil
alternativa ja que objectivament les agressives polítiques neoliberals
afecten a majories socials molt amples.

Hem de situar de forma estratègica l’activitat del partit en aquells espais socials
més avançats sense duplicar esforços. La Fundació Pere Ardiaca ha de
reforçar les seves activitats per analitzar i proposar alternatives al
neoliberalisme, és clau en aquest període el funcionament de l’Àrea
d’economia, la cèl·lula de cultura o el reforçament de l’Avant i de la Revista
Realitat. El nou funcionament de l’escola del partit ha d’enfortir ideològicament
tots els nostres quadres i hem de posicionar-nos de forma estratègica en les
xarxes socials de la nova comunicació de masses no subjecta al domini del
capital financer.

Hem d’aprofitar les conferències, jornades, actes, en els quals participa
directament o indirectament el Partit. L’escola no és un concepte tancat i
precisament ha d’articular una proposta pròpia i al mateix temps propositiva i
orientadora vinculada amb les propostes obertes a la societat. La intervenció
del company Joan Benach fa pocs dies a les Jornades sobre Salut i
determinants socials d’EUiA i el PEE amb la col·laboració de Dempeus és un
bon exemple del que no ens podem permetre que quedi en poques orelles de
militància partidària.

Estem mantenint trobades amb diferents persones vinculades al dret,
l’economia, la història, el sindicalisme... per proposar-los treballar a les Àrees
del partit, l’Escola de Formació i la Fundació Pere Ardiaca. La idea és
esdevenir una important fàbrica d’idees, cercar també col·laboracions amb
d’altres Fundacions, Revistes d’esquerres i Grups de pensament marxista, tant
a Catalunya com a Espanya. Esdevenir el partit dels serveis públics de qualitat
ja seria una marca important a assolir. Però caldrà fer un esforç important de
formació de cadascú i cadascuna per aconseguir formar l’intel·lectual col·lectiu
que necessitem. L’escola del partit ha de crear una Àrea de suport i tenir un ple
domini dels calendaris d’activitats que a Catalunya i Espanya conformen el
pensament alternatiu.

-Desenvoluparem tres activitats clau en el proper període que vull citar a títol
d’exemple ja que el conjunt de responsabilitats del Comitè Executiu presentarà
plans de treball per als propers 10 mesos.

-Desenvolupar una Primera Trobada de Xarxes Socials Alternatives. L’Àrea de
Comunicació i Xarxes Socials està desenvolupant la proposta per fer-la
coincidir amb la Festa d’Avant 2010. Volem incorporar un taller sobre
visualització a la xarxa de les formacions polítiques d’esquerres.

Realitzar en els propers mesos la 1a Conferència de Solidaritat del PCC,
organitzada per la Federació de Solidaritat del partit, on puguem globalitzar les
lluites solidàries dins del marc del capitalime global i al mateix temps organitzar
el creixement, l’estructura del partit i un nou Comitè de Direcció de la
Federació. Aquest document de la conferència de la Fed. de Solidaritat ha de
convertir-se en document del CC i en document de referència en la reflexió
internacionalista i internacional dels comunistes i de l’esquerra alternativa.

Fer créixer l’organització del partit i les seves finances, es presentarà un pla
que s’està elaborant amb objectius de creixement de la militància i de les
quotes bancàries. Una campanya de creixement del partit durant un any.

5. Una proposta de CE, Secretariat. Una direcció ampla de CC, Comitès de Federacions i Àrees.

Un Comitè Executiu ample per cobrir les necessitats de debat polític i concreció
dels acords del CC. Un Comitè Executiu fins al desembre. Acordar/Aplicar/
Avaluar. Un paper destacat de les tres Coordinacions, Secretariat/Executiu/Central

Etiquetes de comentaris: comitè central, Comité Central 6 de març de 2010, documents, Informes al Comitè Central