Avís important

L’1 de novembre de 2014, el Partit dels i les Comunistes de Catalunya va acordar la seva dissolució com a partit polític i la cessió de tot el seu capital humà, polític i material a una nova organització unitària: Comunistes de Catalunya.

Com a conseqüència d'aquest fet, aquesta pàgina web ja no s'actualitza. Podeu seguir l'activitat dels i les comunistes a la pàgina web de Comunistes.cat.


Versió PDF en català - Versió PDF en castellà
Punts de l'informe:

1.- Situació internacional.
2.- Anàlisi de l'acord social i econòmic entre els sindicats, la patronal i el Govern
3.- Pacte de l’euro, una volta més de clau de les polítiques neoliberals
4.- La il·legalització de Sortu, un nou atac antidemocràtic a les idees polítiques
5.- Fukushima, l’energia nuclear és un perill per al planeta
6.- Els 100 dies del Govern de CiU confirmen les pitjors perspectives d’un Govern profundament conservador i neoliberal
7.- Mobilització i articulació de les respostes populars: Insurgència i confluència
8.- El 22 de maig tenim una important mobilització electoral municipal per aturar la dreta
9.- En els 80è aniversari de la proclamació de la II República reivindiquem els seus valors per projectar-los

1.- Situació internacional

El quadre internacional està marcat per la crisi. Tot i que té diversos components (ambiental, alimentari, energètic,...), el més rellevant i que marca els altres és l'econòmic. Observada en conjunt, es tracta d'una crisi clàssica d'acumulació, tot i que amb característiques pròpies, semblant a la viscuda en els anys 1930 i 1970.

Considerada globalment i en perspectiva històrica, una crisi d'aquesta naturalesa pot ser superada:

a. A través d'un aprofundiment del model vigent, amb els costos socials i humans que tingui, el que provocarà, amb tota seguretat, una crisi encara més profunda més endavant,
b. A través d’un canvi de model, encara que es mantingui el mode de producció capitalista (tant el neoliberalisme com la fase anterior, van ser igualment capitalistes).
c. A través d'un canvi més profund, de mode de producció.

Les necessitats de l’oligarquia financera, que és la fracció dominant en parts molt extenses del planeta, marquen l’agenda, per recomposar i trobar solucions a la crisi que li permetin mantenir la taxa de guanys i l’hegemonia en l’àmbit polític, cultural i social, aprofundint en l’ofensiva contra aquelles barreres que dificulten la seva recomposició (legislatives, polítiques) i en la tendència d’imposar per mitjà de la coacció, la força i la guerra els seus objectius.

A la vegada la crisi ha accelerat 2 processos interelacionats. D’una banda, la tendència, cada cop més irreversible cap a la multipolaritat. Es consoliden espais de coordinació regional a diferents regions del món: a Amèrica del Sud (Unasur / Mercosur) al voltant del Brasil i altres països com la Xina, l’India i Sudàfrica, que va configurant també un bloc regional tot i que amb avenços més lents. D’altra, situa les forces d’esquerra i sectors populars al capdavant de la mobilització, arreu del món, per enfrontar les conseqüències de les polítiques imposades generant un context d’agudització de la lluita de classes a nivell internacional.

Als Estats Units, el govern Obama, condicionat per una correlació de forces desfavorable, ha adoptat mesures que no han afectat els interessos del capital financer i especulatiu. Com a conseqüència, les taxes de creixement segueixen baixes, augmenta la desocupació i es retreu el consum.
Les dificultats econòmiques i les polítiques d'ajust per part del govern Obama i de governs de diferents estats, produeixen una creixent resistència social, combinades amb una accelerada desil·lusió política amb Obama i en conseqüència l’enfortiment de la dreta en general i en especial la més conservadora agrupada entorn al Tea Party.

El govern dels Estats Units busca enfrontar la crisi internacional i el deteriorament de la seva hegemonia ideològica i política, utilitzant la seva hegemonia monetària i militar.

D'una banda, promou una forta desvalorització del dòlar enfront de les altres monedes, amb l'objectiu explícit de recuperar mercats per als seus productes i enfrontar la competència xinesa. De l'altra, reprèn la pràctica de proposar solucions militars per a diversos problemes mundials, tot i que amb una façana de respecte a les resolucions de Nacions Unides.

Per la seva banda, el Japó, que ja vivia una difícil situació econòmica, pateix ara els efectes del terratrèmol, el tsunami i una catàstrofe nuclear que reforça la necessitat d'un debat més ampli sobre els temes energètics i sobre els controls públics en àrees estratègiques.

La Xina "va salvar" l'Euro de la seva crisi a finals del 2010, i ho fa des de fa anys de manera permanent amb els EUA mitjançant la compra massiva de bons. Això ha anat transformant el paper d’aquest país, passant a ser el creditor de bona part del món desenvolupat, amb inevitables conseqüències geopolítiques. La creixent participació xinesa en les economies europea, africana, llatinoamericana i nord-americana, no constitueix només un fenomen econòmic, té també projeccions polítiques, que haurem de veure amb més atenció.

Seria un error no percebre els riscos de la possibilitat de substitució d’una potència per una altra en els casos d’Amèrica Llatina i Àfrica, regions riques en recursos naturals i que històricament han convocat la voracitat de països de tradició colonial o neocolonial, com Anglaterra, França o els Estats Units.

A Amèrica Llatina, vista en conjunt, es dóna un cert equilibri de forces entre els diversos sectors populars i capes socials que durant els darrers anys han apuntalat els canvis al Brasil, Venezuela, Bolivia, Argentina i d’altres països i una oligarquia que no renuncia a la recuperació del poder i combina diferents formes de pressió: expansió de la presència militar nord-americana (bases, IV Flota); pressió econòmica, especialment a través d'acords bilaterals; colpisme (com a Hondures i altres llocs); mediàtica i polític-electoral, amb el suport a un nou centre-dreta regional.

Amb tot, s’han aprofundit els darrers anys els processos de canvi i transformació en diferents països, tot i que amb ritmes i característiques diferents. És especialment important la victòria electoral la passada tardor de la presidenta Dilma Rousseff al Brasil, que dóna continuïtat a les reformes engegades fa 8 anys amb Lula i garanteix la continuïtat dels processos de regionalització en marxa, (Mercosur, Unasur) pel paper de pedra angular que juga aquest país a la regió.

En aquesta propera etapa caldrà estar especialment atents al procés de discussió que segueix el PC cubà i les transformacions que s’estan duent al país, als processos electorals en diferents països com Perú, Argentina i a l’escenari que es dibuixa a Colòmbia, especialment respecte a les possibilitats de sortida negociada al conflicte que durà més de 40 anys.

No s'han de menystenir tampoc els efectes de la situació econòmica mundial, sobre la regió, tot i que la majoria dels països llatinoamericans han quedat fora de l’epicentre de la crisi. Amèrica del Sud va aconseguir protegir la seva economia de la crisi dels països centrals, confirmant que té capacitat per construir nou tipus de creixement, que aconsegueix fer canvis estructurals, superar les dependències que segueixen existint i evitar els riscos de la tornada al model neoliberal de les dècades 80 i 90.

La situació al món àrab en particular

En tots els països del món àrab s’estaven generant les condicions per a que es produís un procés d’aquestes característiques.
A nivell polític, els règims sorgits de la descolonització, van fracassar els intents de construcció nacional i han anat basculant, en la seva majoria, cap a la subordinació als interessos dels EUA i Europa.

Això s’ha expressat en la incapacitat tant de la Lliga Àrab com dels seus membres a nivell individual, d’incidir en cap dels conflictes que han resultat en els darrers anys (Palestina, guerra d’Iraq, Líban).

També en la incapacitat de mantenir units els seus territoris, Líban, Sudan, Egipte complementàriament a l’estratègia de “caos creatiu” que fou impulsada pels EUA a partir del 2001 i que busca la desmembració dels estats en petits països de base confessional o tribal.

La conseqüència és que altres països no àrabs (Turquia i l’Iran) han anat guanyant espais en l’esfera internacional i situant-se en algunes qüestions (Palestina) com a referència de la població àrab.
A nivell econòmic, la sortida a la crisi dels anys 70 comportà la paralització dels incipients processos d’industrialització que s’havien donat després de la independència, com a conseqüència de les polítiques que s’imposaren des de l’FMI i el Banc Mundial. Com a conseqüència, el desenvolupament econòmic s’estancà, l’atur ha crescut fins a nivells molt elevats i les condicions de vida de la majoria de la població han retrocedit intensament.

Durant anys, una possible sortida per a desenes de milers de persones ha estat l’emigració. La bunkerització d’Europa i dels EUA després de l’11-S fa més difícil aquesta opció.

Estats d’excepció permanent. Les respostes dels règims a les necessitats socials o polítiques de la societat ha estat, amb varietat de matisos, la mateixa. Un major nivell de repressió, de violacions als drets fonamentals (polítics, sindicals, civils, etc.). I una fortalesa impressionant dels aparells de seguretat de l’Estat.

Aquests processos són el resultat de l’acumulació de diferents lluites

Ni en el cas d’Egipte ni a Tunisia, països on s’inicien els processos, són explosions aïllades de rebuig o de desesperació. Ni tampoc són el resultat de les xarxes socials per si. Son països que en molts casos han acumulat diverses lluites en els darrers anys i han servit per crear les condicions del que està succeint avui.

A Tunisia la lluita per les llibertats democràtiques i en defensa dels drets humans, a Egipte, lluites sindicals, el 2006, a Mahala, en el sector del tèxtil que donaren peu a l’existència del Moviment 6 d’abril, a Bahrain, presència del Front d’Alliberament Nacional de Bahrain com a força armada, a l’Iraq, un PC històricament amb molta presència, que amb contradiccions, està trobant el seu lloc després de la invasió anglo-americana; o al Líban, amb un PC amb capacitat d’organització en diferents sectors productius, i que és l’única força multiconfessional i laica, que van contribuir a fer fora la invasió israeliana en 2 ocasions.

Amb tot, existeixen debilitats de l’esquerra àrab, en el seu vessant polític. No hi ha (encara) un espai com el Fòrum de Sâo Paulo, ni l’acumulat de l’esquerra llatinoamèricana dels anys 90.

Revolucions democràtiques i nacionals

L’accent fonamental d’aquests processos és la recuperació de les llibertats democràtiques, de la sobirania nacional i el control dels recursos naturals dels països, de la capacitat de reconduir l’economia cap a models menys depenents i un nou paper en l’esfera internacional. La importància d’Egipte en aquest context és molt gran per ser el país més poblat de la regió, tot i que és depenent en aquest moment de l’ajuda militar i alimentària dels EUA i dels fons europeus donada la fragilitat de la seva economia.

El paper de l’islamisme polític. Ha estat una força secundària en tots els processos. Especialment a Tunisia i a Egipte. Tot i que es mostraran contradiccions, perquè la seva presència a la societat en el cas d’Egipte és molt important i no hi havia presència política formalitzada. En un marc de revolució nacional i democràtica, possiblement jugaran un paper en el futur, depenent de quina sigui la seva orientació, formaran part de la revolució o de la contrarevolució, com ho ha estat en el passat.

Estem davant d’un procés revolucionari i de llarga durada, perquè la situació no està tancada. Podem estar davant de l’inici d’un procés similar al que s’ha donat els darrers anys a l’Amèrica Llatina, però amb la diferència que mentre els processos en aquell continent són anteriors a l’inici de la crisi, en el cas del món àrab és la mateixa crisi la que els ha accelerat. Amb ritmes i agendes característics de cadascun dels països però amb denominadors comuns de resituació del paper que ha de jugar el món àrab en la sortida de la crisi mundial.

No són processos irreversibles. Qualsevol revolució comporta contrarevolució. I la contrarevolució i la ingerència tenen diferents cares. És una regió d’alt valor per als EUA i les altres potències centrals pels seus recursos energètics. Per tant, s’activaran tots els intruments. La persuasió i la coaptació de les elits, per a què el canvi sigui lampedusià, la deslegitimació i els intents d’associar-ho a l’islamisme polític i la força, expressada de diferents maneres d’intervenció militar. Des de la guerra oberts fins a les “intervencions humanitàries”. En aquesta clau cal entendre les intervencions sobre Bahrain i Líbia.

Els comunistes davant del que està passant al món àrab

Intervenim en diferents instruments i tenim una relació privilegiada amb el conjunt del món àrab. Hem mantingut en els darrers anys una relació estreta amb partits i personalitats de l’esquerra libanesa, palestina, jordana, iraquiana, marroquina, etc.

1) Ajudant a entendre el que està passant. Importància de dur alguns dels actors del que està passant i de conèixer i fer conèixer la realitat d’aquests processos.
2) A través dels diferents intruments, activar i estendre la solidaritat política material i humana.
3) La mobilització en defensa de la Pau.


Europa

És un capítol que mereix cada cop més un tractament propi. Ja no és un “afer exterior”, sinó un determinant imprescindible en les nostres anàlisis de la realitat complexa, social, econòmica, cultural i política. Aquest és ara l’escenari de les grans decisions de la nostra vida quotidiana i del nostre futur.

Les dificultats a Europa de les forces socials i polítiques de les esquerres han facilitat que la sortida a la crisi s’expressi en clau de contrareforma del procés de la Unió Europea amb l’adopció de mesures que protegeixen el capital financer i especulatiu i generen una situació de major estancament econòmic i crisi política i social.

L’adopció d’aquests paquets de mesures, similars en moltes coses a les que es van implementar a Llatinoamèrica a la dècada dels 90, impedeixen que Europa pugui jugar un paper rellevant, ni positiu en la sortida de la crisi, debiliten el seu paper polític al món multipolar que s’està configurant i aprofundeixen el rol militarista i agressiu que alguns estats membres de la UE han mantingut històricament, tant a l’Orient mitjà com a l’Àfrica.

En aquest sentit, les sortides a la crisi i els paquets d’ajust estructural aguditzen les diferències entre el centre (eix Alemanya-França-Holanda) i la perifèria (països mediterranis, Irlanda, Portugal). Cal posar atenció també a l’agudització dels problemes entorn a les nacionalitats (Bèlgica, Itàlia), que en el marc d’aquesta crisi s’acceleren i situen alguns països davant de la perspectiva de ruptura o de bloqueig institucional.

Cada cop que ens arriba una notícia des d’Europa i la UE comencem a tremolar. El model que ens imposa la UE, en sintonia amb les FMI, OMC, o BM, suposa consolidar la màquina de demolició del que coneixíem com a estat del benestar i l’esfondrament ràpid del que es predicava com a un model social europeu, a mans de polítiques ultra neoliberals. Fa tan sols uns dies arriba la nova d’un increment del preu del diner amb una pujada del tipus per part del BCE de l’1 al 1’25%, amb les conseqüències derivades pel que fa a encariment de preus de consum, de cost d’hipoteques, de nova dificultat afegida.

La situació té dimensions pan-europees. A cada país la crisi s’expressa d’una manera concreta i tòpica però la sensibilització ciutadana és global.

S’incrementa la distància entre països deutors, o deficitaris respecte dels rics i els que tenen superàvit gràcies a la mateixa situació. Encara cal considerar entre els pobres si aquest deute ha estat generat des del sector públic (els menys casos) o és d’origen privat i a més ha d’eixugar-se amb recursos públics (com és el cas d’Espanya).
La crisi ha arrossegat països “febles” com Grècia o Irlanda, i ara també Portugal a cedir demanant rescats que signifiquen una nova renúncia, més gran i més explícita, dels respectius governs a desenvolupar polítiques nacionals pròpies i lliurar als mercats i a les oligarquies bancàries i financeres el comandament de les seves decisions. Espanya és ara l’Estat assegut al següent torn d’aquesta llista negra de fallides.

Tot i les notables diferències entre els diversos països de la UE -27, una dinàmica és comú: atac als serveis públics, privatitzacions a dojo, desregulació i precarització del treball, agressió al sindicalisme de classe, prevalença i impunitat dels mercats, i formulació i aplicacions de legislacions i imposicions draconianes de caràcter ultra neoliberal. Hem parlat de Portugal i cal parlar de la interessant experiència d‘Islàndia on la decisió popular ha aconseguit negar-se a retornar deutes bancaris impossibles i ruïnoses i està desenvolupant una revolta econòmica d’objecció i nacionalització a seguir, tot i que si es manté la idea de petició d’entrada a la Unió Europea, el poble islandès es trobarà amb noves pressions que el sotmetran a noves cessions de sobirania. D’això, és clar, no se’n parla.

Tanmateix, fins i tot als països més rics i líders de la Unió, el deteriorament social és patent i ha començat a generar canvis socials i polítics així com mobilitzacions a França, al Regne Unit però també a Alemanya on les inequitats i els retalls sociolaborals són ja perceptibles. En aquestes economies més solvents creix també la preocupació social per la sostenibilitat ecològica i la inseguretat generada pel desastre nuclear al Japó, amb lectures alternatives i de progrés que posen en profunda qüestió la lògica del mateix sistema capitalista.

Les mobilitzacions s’estenen per tota Europa amb dues característiques que aporten un gran valor a l’anàlisi: Insurgència i confluència.

Moviments insurgents, amb denúncia i proposta alternativa inclosa, arreu, incorporant fins i tot nous països de l’Est europeu fins aquí inimaginables: a Budapest el cap de setmana més de 40.000 persones es manifestaven contra la cimera reivindicant l’Europa social. Accions amb coordinació a escala europea, confluint, allò social amb el vessant polític i a escala transnacional: mai fins aquí la CES havia protagonitzat crides a la mobilització a 22 països europeus a l’hora.

No podem obviar tampoc el nou paper de potència militar tardo colonial d’Europa a la guerra de Líbia i a altres revolucions àrabs. Ni la crisi humanitària i cultural, a més d’econòmica que genera la situació migratòria i les insuficiències creixents de mitjans d’acollida. No podem ignorar que Europa comença a escalfar-se i pot entrar en ebullició, i que un nou esperit (un fantasma?) recorre els seus barris i ciutats. Els i les comunistes, aquí i arreu, tenim molt a dir i més a fer en aquest escenari.

De fet estem treballant intensament, dins els espais escassos i difícils on podem arribar i estem fent en el sentit d’obrir noves accions i coordinacions, ja socials com institucionals, ja a la xarxa civil, com als sindicats, com a organitzacions sectorials, com col·laborant amb el GUE/EVN, com dins el PEE (Partit de l’Esquerra Europea). Cal informar més, i fer conèixer tot el Partit, com en aquest darrer instrument europeu estem jugant, com a EUiA, un paper rellevant, impulsant i co-dirigint de forma seriosa i sostinguda les orientacions més d’esquerres transformadores, més socials, més democràtiques i més antineoliberals. No de forma excloent ni dogmàtica però amb el nostre treball, modesta experiència i demostrada solidaritat, junt amb les altres forces germanes, que a nivell de l’Estat espanyol són IU. I el PCE.

I comença a fer-se present dins el nou imaginari col·lectiu, dins el que ara anomenen “marc mental”, un territori on la lluita ideològica per recuperar les paraules, els conceptes i els valors són a primer pla. Una dimensió del nostre treball avui d’importància estratègica ja que ens permet contraposar, front la negror i desesperança actuals, les nostres aspiracions justes i alternatives, amb entusiasme, solidaritat i complicitat, cap a una Europa dels serveis públics, de l’equitat, de la pau, del treball digne, del creixement sostenible, i que ha de ser la nostra.
I és que “Europa, o és social, o no serà”. I els/les comunistes no estalviarem esforços.

2.- Anàlisi de l'acord social i econòmic entre els sindicats, la patronal i el Govern

L'acord social i econòmic signat pels sindicats, la patronal i el Govern està sent, com no pot ser d'altra manera per la seva importància per a milions de treballadors i treballadores, objecte de nombrosos articles en tots els mitjans de comunicació, resolucions, debats en les organitzacions socials, polítiques i de tota índole i també aquests acords estan sent analitzats des de perspectives molt diverses moltes d'elles des de la individualitat de pensament i menys des del col·lectiu.

El Comitè Executiu del Partit dels i les Comunistes de Catalunya torna a realitzar un nou debat, sobretot per aprofundir en una estratègia del moment polític i per sortir amb grans traços de propostes amb l'objectiu de posar a la nostra classe en millors condicions d'abordar la complexitat del moment econòmic, social i polític.

Moments que hem dit que són difícils i de retrocessos generalitzats per a la nostra gent, tant a Catalunya, a Espanya com a Europa.

El Comitè Central en dues ocasions en sengles informes del Secretari General del Partit ha desenvolupat les grans línies de la situació de la crisi al nostre país i a Europa, i el Comitè Executiu del Partit ha debatut almenys en dues ocasions també la marxa de les negociacions entre les organitzacions sindicals, la patronal i el Govern. En ells s'ha caracteritzat la situació política, econòmica i social i les conseqüències de les polítiques neoliberals per als ciutadans en general i per als treballadors i les treballadores en particular.

L'avanç del neoliberalisme

Hem coincidit en l'avanç de les polítiques neoliberals i hem coincidit en què aquests avenços del neoliberalisme són en el concret retrocessos importants en drets per als treballadors i les treballadores, i hem coincidit en què la por i el conservadorisme s'han apoderat de les ments de la immensa majoria dels ciutadans del nostre país.

També hem analitzat col·lectivament en els òrgans de direcció del partit que el punt d'inflexió en el canvi de les polítiques econòmiques i socials del Govern de Zapatero es produeix el maig de l'any passat. Es produeix un gir que té com a conseqüència l'abraçada per part del Govern de les polítiques més neoliberals, en funció de la pressió exercida pels instruments comuns de la Unió Europea i dels instruments que el capitalisme té al seu servei: ECOFIN, Agències de Qualificació, FMI, OCDE, etc.

Aquesta imposició dels anomenats mercats (Bancs, Fons d'inversió de paradisos fiscals, els capitalistes en definitiva) són els que s'agenollen als governs i posen a la democràcia, a aquesta democràcia també, als peus dels cavalls.

Estat del benestar i democràcia són incompatibles amb mercats i neoliberalisme.

Aquesta ofensiva del neoliberalisme, que s'ha donat i es continua donant en nombrosos països de la Unió Europea, s'ha realitzat en un context de mobilitzacions, les més importants desenvolupades en nombrosos països de la Unió Europea fetes en la història recent del nostre continent.

En tots aquests països no ha estat capaç d'aturar aquests retrocessos i, en tot cas en alguns d'ells, com a Espanya, només s'han pogut esmorteir algunes de les mesures més lesives per als treballadors i les treballadores.

Una primera reflexió: ni des de la Confederació Europea de Sindicats, com a instrument de les organitzacions sindicals de classe de la Unió Europea, ni des del Partit de l'Esquerra Europea (PEE), com a expressió política de l'esquerra alternativa a Europa, s'ha estat a l'altura de lluitar contra els mercats i el neoliberalisme. Era imprescindible una estratègia comuna, però no s'han sabut articular respostes generals eficaces, ni socialment ni políticament. Aquesta és la qüestió que ens hem de formular i a la qual hem de trobar resposta programàtica i de mobilització.

L'actuació dels sindicats

Feta aquesta introducció, intentaré desenvolupar què han fet les organitzacions sindicals i què hem fet nosaltres:

Les organitzacions sindicals del nostre país van fer el correcte, han fet el que han pogut o s'han equivocat en signar l'acord?

Difícil resposta, i qui no tingui dubtes millor per a ell o per a ella. Però el sindicat ha de prendre decisions i aquestes es prenen en funció de la proposta de la contrapart (govern), del contingut dels acords i de la correlació de forces que es tenen en el moment de prendre les decisions.

El que està molt clar és que sabem la força real de les organitzacions sindicals en els centres de treball i de com està l'organització dels treballadors en aquests; hem arribat a la conclusió que un dels grans flancs febles del moviment obrer és l'organització dels treballadors en el centre de treball i la baixa politització d'aquests, amb una joventut que no juga el rol de decennis passats.

Aquesta primera reflexió ha estat una de les idees força que sempre des del Partit hem mantingut en el debat sindical i en les propostes sindicals, propostes que sens dubte estan influint i que avui formen part del patrimoni del pensament de la immensa majoria del sindicat.

Però cal passar de la constatació a posar mesures per millorar l'organització dels treballadors en els centres de treball i per combatre-hi la despolitització de la nostra classe.

El sindicalisme i l'esquerra alternativa

Una segona reflexió és que el sindicalisme ha de fer les seves propostes i nosaltres, des de l'esquerra alternativa, les nostres, per combatre aquesta desafecció dels treballadors cap a la política per construir en definitiva una organització sindical i una alternativa política des de les bases I SOBRETOT EN ELS CENTRES DE TREBALL.

Durant aquest llarg procés de crisi, que encara avui no hi veiem una sortida, s'han produït, com deia al principi, les mobilitzacions més llargues, dures i sostingudes del moviment sindical del nostre país. Possibles per la unitat d'acció duta a terme per les dues grans organitzacions sindicals del nostre país. Unitat dels treballadors que és fonamental no només mantenir, sinó que estem en l'obligació política d'aprofundir.

Encara estem en procés de mobilització, hem d'ajudar a què la iniciativa legislativa popular contra la reforma laboral sigui un èxit dels sindicats de classe del nostre país.

Ens trobem amb un país que té més de 4.200.000 aturats i aturades, d'ells 600.000 a Catalunya, en el qual la prioritat és l'ocupació de qualitat, amb drets, i millorar la cobertura dels que s'han quedat sense feina.

En aquest procés de mobilitzacions, amb assemblees en milers de centres de treball, manifestacions diverses, la vaga dels empleats públics del juny, la vaga general del 29 de Setembre, així com actes en la campanya electoral de les autonòmiques, on l'eix de les nostres propostes va ser com enfrontar la crisi i com combatre les propostes de la dreta política i econòmica i del Govern. Així es van realitzar les eleccions autonòmiques, que van donar el poder polític a la dreta, ja que el poder econòmic mai no l'han perdut.

L'estratègia fonamental contra les retallades socials

Però la lluita contra les retallades socials a Catalunya i a Espanya ha de seguir sent una estratègia fonamental i en clau de mobilització social i institucional. Parar la dreta i crear espais d'hegemonia social contra les retallades és clau per canviar les polítiques neoliberals. Una altra cosa és el rèdit electoral que hem aconseguit en aquest procés de mobilitzacions des de l'esquerra transformadora. Això em porta a una tercera reflexió.

No sempre els processos de mobilitzacions a la curta es tradueixen en rèdits electorals, la sociologia de les masses i els seus comportaments a l'hora del vot dóna per a una altra sèrie de propostes que estem obligats a aprofundir sobre per què no som capaços d'arribar a la gent que volem i diem representar.

Hem coincidit que aquestes mobilitzacions han estat desiguals pel que fa a la participació, sobretot les mobilitzacions prèvies a la vaga general, vaga del sector públic inclosa. La gran manifestació del dia de la vaga general ens va sorprendre a molts de nosaltres per la quantitat d'assistents, tenint en compte que ens trobem amb el procés de vaga general més difícil de la nostra història. Però les manifestacions del dia 18 de desembre no van ser el nombroses que es requeria. Val la pena fer una constatació: el fracàs de la convocatòria de la vaga general del 28 de gener a Euskadi i Galícia, realitzada pels sindicats nacionalistes, i la nul·la repercussió de la convocatòria de la CGT a Catalunya.

Treballar perquè CCOO segueixi sent la primera central

Això em porta a una quarta reflexió. Ara com ara, en aquest país no hi ha vaga general que no sigui convocada per CCOO, és per això que hem de seguir treballant perquè CCOO segueixi sent la primera central sindical, tant a Catalunya com a Espanya.

En aquest context, el Govern del PSOE, després de la vaga general, perd prop de deu punts en intenció de vot. Es produeix una crisi i el president Zapatero canvia el govern i obre una via de negociacions amb les organitzacions sindicals i amb la nova CEOE. El sindicalisme accepta, com no pot ser d'altra manera, la negociació.

Els sindicats són conscients que entren a negociar amb una correlació de forces, com ja hem analitzat, desfavorable, però aquesta negociació ha estat possible per la realització i la repercussió de la vaga general. Sense la vaga general no s'hagués obert la negociació i s'ha legislat per decret.

Per tant les centrals sindicals saben, i tots sabem, que la negociació té com a objectiu limitar els danys i frenar els elements més lesius per als treballadors i les treballadores, a més de preservar un espai de negociació global del que s'ha pretès expulsar al sindicalisme de classe.

Algú dubtava que el sindicalisme es deixaria plomes en la negociació i en quin volum i, efectivament, aquest era un dubte raonable. La qüestió estava en quines matèries al final havien de ser resultants i si havien de ser assumibles, però tots érem conscients que anàvem a deixar-nos-en unes quantes.

Els escenaris del no acord no venien bé ni al Govern ni als sindicats ni a una patronal renovada, que en la seva primera intervenció no podia ser continuista de la nefasta etapa de Díaz Ferrán al capdavant de la CEOE.

La intervenció del PSOE entre els quadres dirigents de la Unió General de Treballadors ha tingut sens dubte repercussions. Cándido Méndez tenia dificultats per a la convocatòria d'una altra vaga general, i a CCOO tampoc totes les organitzacions confederades ho tenien clar, no per contubernis estranys, sinó fruit de la pròpia realitat de cada un dels sectors tant industrials com dels serveis i de la valoració que es va realitzar de la participació en la vaga general del 29-S.

El canvi d'actitud del Govern

El Govern passa de no parlar i decretar, canvia d'actitud i obre la taula de negociació i els sindicats obren el perímetre de la negociació. No només pensions, sinó reforma de la negociació, polítiques actives d'ocupació, subsidi de 426 euros, funció pública i política energètica. Es tractava de recuperar espais de concertació perduts i d'asseure les parts en conflicte amb l'objectiu d'evitar decrets, recuperar els 426 euros i influir en la resta de polítiques.

El resultat ja el coneixeu. El consell confederal, màxim òrgan de direcció del sindicat, acorda, per 174 vots a favor, 17 en contra i 1 abstenció, signar l'acord social i econòmic. El mateix passa també en els òrgans de direcció de la UGT.

Sobre els continguts no hi entro ni m'aturo. Com tots els acords, té aspectes positius i, en aquest cas, també negatius. Especialment l'acord de pensions, que comporta retrocessos en els drets adquirits, i en aquest sentit és un acord no satisfactori.

El sindicalisme, quan ha pogut evitar-ho, mai no ha deixat que sigui el Parlament en exclusivitat el que legisli, sobretot quan s'afecta a temes i àmbits d'incumbència sociosindical. A més, renunciar a la negociació quan se sap la correlació de forces del Parlament és una irresponsabilitat, tenint molt clar que la majoria de les forces polítiques aposten per mesures encara més dures.

La pregunta clau

És en aquest context en el que el sindicalisme confederal ha de prendre la decisió, segur que gens fàcil de prendre; però quan el govern vol imposar la jubilació per llei, obligatòria i generalitzada als 67 anys, i el sindicalisme de classe aconsegueix amb la seva negociació que milions de treballadors i treballadores també se segueixin jubilant als 65 anys, la pregunta que ens podem fer és: és possible una altra opció que la no signatura tenint en compte la correlació de forces en el Parlament i al carrer?

Des del punt de vista autocrític, el sindicalisme confederal sí hauria d'haver arbitrat mecanismes de participació per a la signatura d'un tema tan important i que afecta milions de treballadors. El canvi produït en la direcció confederal no és només un canvi en les polítiques del sindicat sinó que també ha de reflectir en fer les coses d'una altra manera i tenir instruments de participació més enllà de l'òrgan competent. Aquestes pràctiques han de ser una de les qüestions que identifiquin el canvi produït en la confederació.

Arbitrar mecanismes per a la participació dels quadres

En aquest sentit, una cinquena reflexió. El sindicalisme confederal ha d’arbitrar mecanismes perquè els seus quadres, les seves estructures i els seus afiliats se sentin part del sindicat i no només adscrits. Tenim tots una assignatura massa temps pendent en termes de participació, sobretot en la presa de les decisions més estratègiques.

I una segona reflexió per acabar aquesta primera part: el sindicat no és l'instrument revolucionari, el subjecte revolucionari és la pròpia classe obrera i un dels seus instruments és el Partit, que és el que organitza la classe per a la revolució.

El sindicalisme de classe neix per millorar les condicions sociolaborals i disputar les plusvàlues fruit de la seva força de treball, i per tant és reformista en la seva concepció. Una altra cosa és que ha d'organitzar socialment la classe i tenir projecte ideològic de societat alternativa, sent part de l'esquerra plural i social.

Nosaltres, com a PCC, tenim un paper important a jugar, i autocríticament hem d'examinar què hem fet i què hem de fer en aquest context, en funció dels nostres acords congressuals. Ens hem definit com a una organització política que desenvolupa la seva activitat on es produeix la contradicció de classe. Ens organitzem en funció de la nostra activitat humana. Això porta com a conseqüència que hem deixat voluntàriament part de la nostra sobirania en mans d'Esquerra Unida i Alternativa com a moviment polític i social i com a expressió programàtica i electoral.

Primer al Comitè Central i al Comitè Executiu s'han debatut en diferents ocasions la situació política, econòmica i social, el Consell Nacional, la Comissió Nacional i la Permanent d'EUiA també han fet els seus debats en els quals hem participat com a membres d'aquests organismes; i, finalment, la Permanent del Comitè de la Federació de Moviment Obrer ampliada als membres pertanyents al consell confederal de CCOO ens vam reunir el passat dia 21 de gener per dos temes:

Què fer davant el debat del consell confederal de CCOO i veure quines idees-força situem per ajudar a la companya responsable del món de treball a realitzar la resolució que la Permanent i la Comissió Nacional d'EUiA havien de debatre i aprovar en breus dies.

També fruit d'aquest debat ajudem els companys i companyes a realitzar intervencions en el marc del consell confederal, disponibles per a tots els membres del Comitè Executiu del PCC.

Un debat ric en matisos

El debat en la permanent de la Federació de Moviment Obrer va ser ric en matisos i acordem, no sense dubtes, no oposar-nos a aquest, encara que els camarades amb dret a vot han d'exercir aquest dret en termes sindicals, sempre en consciència i d'acord amb la seva realitat sindical i no en funció d'un centralisme democràtic, que en el sindicat no existeix. Tots i totes sabeu que jo, sempre, no només en aquesta ocasió, he mantingut la mateixa posició. Una cosa és el debat en termes sindicals i un altre en termes de política partidària.

Així mateix, també en funció d'aquest debat es va acordar que jo, com a responsable de la Federació, fes una valoració de la situació i posicionament del Partit en un article publicat a Avant sota el títol de "L'acord possible". Aquest article reflecteix la posició política del Comitè de la Federació de Moviment Obrer del PCC.

Pel que fa a la resolució realitzada i aprovada a EUiA, aquesta és la nostra resolució i el nostre posicionament públic davant el nostre electorat i els nostres militants. Una altra cosa és que hàgim estat capaços d'estendre aquesta resolució. Sembla, pel tractament que donem a les nostres prioritats, que aquesta és una resolució clandestina i que no va amb nosaltres. Insistim: aquesta és la nostra resolució i és la que hem d'estendre entre els treballadors i les treballadores.

Respecte a les decisions dels sindicats

És una resolució equilibrada: respecte a les decisions que els sindicats de classe han adoptat en els seus òrgans de decisió fruit de les seves anàlisis i de la correlació de forces amb l'adversari en aquests moments.

És una posició política sobre la base de la crítica de l'acord de pensions i de seguir lluitant en el marc del Parlament perquè els temes més polèmics siguin debatuts en forma d'esmenes introduïdes pel grup parlamentari d'IU-ICV-EUiA. Nosaltres, des d'EUiA, seguirem defensant el nostre programa i el nostre projecte de pensions.

Des de la Federació de Moviment Obrer vam acordar així mateix obrir un debat en totes les cèl·lules de la Federació per discutir els acords de l'últim Comitè Central, l'article de Avant i l'acord del pacte social i econòmic.

Hem fet diferents reunions ja en els àmbits de construcció, químiques, ensenyament, Serveis Públics i Baix Llobregat, i tenim data per construcció de Tarragona, Seat, Metall, Vallès Occidental (ajornada pel conflicte Yamaha) i hem de seguir insistint en les cèl·lules de les que encara avui no tenim data de reunió.

Camarades: dins de la complexitat i de les dificultats del moment, de les nostres pròpies debilitats com a esquerra alternativa, tenim una gran responsabilitat i és centrar bé la situació, caracteritzar i no ser pèndol, és a dir, ni radicalització ni instal·lar en un pragmatisme inoperant amb la idea que res no pot canviar i per tant no tenir proposta per modificar la realitat.

Ser conscients del que som

I una setena i última reflexió: de vegades nosaltres els demanem als altres que facin el que nosaltres no tenim capacitat, ni vots ni correlació de forces per realitzar per nosaltres mateixos.

Hem de ser conscients del que som i com superem les nostres pròpies debilitats, i en aquest sentit el camí que hem emprès amb la nostra feina és que hem fet i estem fent un treball molt important en aquests mesos passats en el si del sindicalisme de classe. No ens podem permetre ni un pas enrere en aquesta direcció.

Reunions i conferències de premsa conjuntes d'IU amb CCOO,

Acte a la festa del PCE amb UGT i CCOO

Consell polític d'IU amb CCOO i UGT

Consell Nacional d'EUiA amb UGT i CCOO de Catalunya.

Acte a la Festa d'Avant.

A més de trobades bilaterals per compartir estratègies i complicitats

TOT AIXÒ ÉS FONAMENTAL, ÉS CLAU MANTENIR-HO I DESENVOLUPAR-HO

Una aposta estratègica de l'esquerra política

La recomposició de les aliances de l'esquerra política amb el sindicalisme de classe és una aposta estratègica de l'esquerra transformadora. Sense les organitzacions més importants dels treballadors i les treballadores no hi haurà possibilitat de recomposició. Aquesta recomposició és imprescindible com a embrió per a un front d'esquerres i democràtic que faci front a les polítiques neoliberals i conservadores.

CAMARADES, AQUEST ÉS EL CAMÍ, AQUESTA ÉS LA NOSTRA ÚNICA ALTERNATIVA.

3.- Pacte de l’euro, una volta més de clau de les polítiques neoliberals.

En el segon punt de l’Informe s’ha analitzat de foma extensa l’acord signat entre sindicats i Govern Central i les circumstàncies que han envoltat la negociació i l’acord. Es fonamental per als comunistes entendre la situació de la classe treballadora per poder fer propostes adequades que no s’allunyin en excès ni per davant ni per darrera dels sentiments de la nostra classe. Ja vam afirmar a l’informe del CC del PCC de març de 2010 que es un deure del partit el coneixement de la situació de la nostra classe, el seu grau extrem de fragilitat i fragmentació, raons fonamentals per les quals no apareixen més respostes de resistència davant els atacs neoliberals que pateixen els sectors populars en general i els treballadors i treballadores en particular.

L’economista Albert Recio, en un treball titulat Classes Treballadores Fragmentades i Projectes Socials, analitza tot un seguit de raons per les quals la classe treballadora presenta algunes de les seves segmentacions més importants (Annex 1).

Fa poques setmanes els 17 membres de la zona euro acordaven a Brussel·les una nova volta de clau de les polítiques neoliberals anomenada Pacte de l’Euro. Amb l’excusa d’atacar la inestabilitat que provoca el deute es vol (diuen) augmentar la competitivitat de les economies nacionals i creuen que això es pot aconseguir uniformant mesures del tipus:
• La desvinculació dels sous i la inflació lligant-los a la productivitat.
• La limitació del dèficit i el deute per llei.
• L’harmonització de l’edat de la jubilació.

Queda clar que estem novament davant d’un nou atac (amb voluntat que es produeixi de forma conjunta i harmonitzada en tots els països de la UE) al model social europeu i que la pretesa estabilitat i augment de la competitivitat només proposa un augment de la taxa de guany a costa de les rendes dels assalariats de forma directa en el salari i la jubilació i de forma indirecta amb les retallades dels pressupostos públics que afecten de forma especial les polítiques socials.

Tant el Govern de Zapatero com el d’Artur Mas apliquen displicents les receptes europees d’obligat acompliment i així de passada debiliten encara més les posicions dels sindicalisme de classe, retallen l’estat del benestar i faciliten la privatització de facto d’amplis espais dels serveis i sector públic.

Queda clar també que tal com afirma l’economista Juan Torres que "La idea és falsa perquè, com tothom sap, el deute que està provocant problemes gravíssims a molts governs europeus i les empreses i famílies no s'ha originat perquè les economies europees siguin poc o molt competitives sinó com a conseqüència d'altres factors. El deute públic, perquè els governs han hagut d'afrontar la crisi financera que han causat la banca internacional i els grans fons especulatius. I el deute privat com a conseqüència de la pèrdua d'ingressos produïda per l'aplicació de mesures, com les que ara es tornen a proposar, aparentment orientades a aconseguir més competitivitat baixant salaris. I totes dues, pel sistema de plena llibertat de moviments de capital que treu els recursos de l'activitat productiva per dur-los a l'economia financera improductiva, pels privilegis que té la banca internacional en poder crear diners donant crèdits a partir dels dipòsits que rep dels seus clients, i per la passivitat còmplice de les autoritats quan els financers estaven estafant el món utilitzant productes financers tan sofisticats com arriscats i fraudulents. "

Així doncs es repeteix l’error a costa dels treballadors europeus ja que les teories d’abaratament del treball o l’actuació mitjançant mesures flexibilitzadores d’aquest s’han demostrat que formen part d’un Model Productiu fracassat. Seguint de nou Juan Torres:

"Es pot afirmar, per tant, que l'estratègia pactada pels líders europeus no afavorirà la creació d'ocupació, com ells afirmen enganyant la ciutadania, sinó que simplement millorarà les condicions en què intervé el gran capital, les grans empreses europees, a l'hora de contractar i utilitzar el treball. I també es pot dir que aquesta estratègia constituïrà, en contra del que s'afirma i tal i com s'ha pogut comprovar en els últims anys, un poderós incentiu per a recórrer a l'ús menys productiu del treball, generalitzant així les activitats de menor valor afegit i portant Europa a convertir-se en un espai de major desigualtat, de baixos salaris i de més ocupació precària. Amb aquestes mesures només s'avança cap a l'especialització d'Europa en la provisió de serveis improductius a la resta de l'economia global i no, com cínicament afirmen, en l'espai de la productivitat, l'excel·lència i el coneixement que són materialment incompatibles amb els baixos salaris generalitzats i amb la insuficiència de capital social que es vol imposar".

Per això denunciem aquest Pacte pels seus continguts i per la forma antidemocràtica de gestionar-se, com un “dictat” als pobles europeus, de com novament el poder oligàrquic sotmet la sobirania popular, de com l’economia s’imposa a la política.


4.- La il·legalització de Sortu, un nou atac antidemocràtic a les idees polítiques

Ja al CC del PCC del mes de juliol del 2010 vam analitzar i criticar les modificacions de la Llei Electoral que el Govern del PSOE projectava amb l’acord amb el PP. D’una part apareixia en una acció conjunta votada per PSOE-PP-CiU-PNB una voluntat de seguir negant una major proporcionalitat al sistema, sense tenir en compte les recomanacions de l’informe del Consell d’Estat que recollien les propostes del Grup Parlamentari d’IU-ICV-EUiA.

En segon lloc es tramitava, a la llum de la Llei de Partits, un enduriment de les condicions exigides per permetre l’expressió del pluralisme polític i la lliure circulació d’idees, per limitar, ara, les expressions polítiques de l’esquerra abertzale.

En expressió de set magistrats del Tribunal Suprem que van emetre vots particulars a la sentència que de facto il·legalitza Sortu acusant-la de ser continuadora de Batasuna i impedint la seva incripció en el registre de partits polítics, es diu que en les demandes de la Fiscalia de l’Estat “no s’ha aconseguit desmentir que es tracta d’un intent d’una part, al menys, del món abertzale que en el País Basc siguin defensades determinades aspiracions polítiques independentistes per vies estrictament polítiques, abandonant la violència i tota connivència amb ella, com exigeix l’Estat constitucional”. Es defensa que la il·legalització d’un partit no pot basar-se més que en les seves accions quan aquestes s’hagin produït i no en supòsits i accions preventives.

El PCC condemna la no legalització de Sortu, ja que avorta novament per part de l’Estat una via pacífica de participació política que de forma clara realitza una condemna de la violència de caràcter inequívoc i exprés. Seguim expressant que només el diàleg i les vies de participació política pacífica poden fer superar el conflicte basc.

5.- Fukushima, l’energia nuclear és un perill per al planeta

Per desgràcia només l’accident nuclear de la central de Fukushima al Japó ha revifat el debat de la perillositat per a les persones i per al planeta de l’energia nuclear.

Catalunya, un dels territoris de l’Estat més nuclearitzats (tres Centrals Nuclears, Vandellós II, Ascó I i Ascó II) ha protagonitzat en el temps (crisi de Vandellós I) i darrerament (possible cementiri nuclear a Ascó i escapament de partícules radioactives d’Ascó I) posicionaments en contra de bona part de la societat civil, d’institucions i d’algunes forces polítiques d’esquerres i ecologistes.

La construcció d’una central nuclear requereix una acció molt intensiva d’inversió. Els seus costos de manteniment i seguretat, el seu desmantellament i el greu problema de la gestió dels seus residus per llargs períodes de temps no la fan rendible si no és amb la participació dels poders públics que assumeixen pressupostàriament part d’aquests costos mentre que les companyies privades assumeixen la gestió de la producció i el cobrament dels beneficis. Les centrals nuclears són un perill molt rendible per a determinades empreses constructores i d’energia.

L’exemple de Fukushima també demostra com l’empresa privada (Tepco), propietària de la central i responsable de gestionar l’actual crisi nuclear, tampoc no garanteix la gestió d’un accident nuclear.

Fukushima reforça la idea que no hi ha garanties de seguretat per l’energia nuclear i aquesta esdevé especialment perillosa en el present i en el futur per la gestió dels seus residus.

El PP ha representat de forma directa els interessos del lobi nuclear amb una clara aposta per aquest perillós tipus de producció energètica, i CiU ha maquillat també aquesta aposta amb actituds de dubte davant de l’opinió pública.
El programa del Govern del PSOE en les dues legislatures situava el progressiu tancament de les vuit centrals nuclears existents fins ara, però les pressions del lobbi pronuclear han anat aconseguint que el Govern central prorrogui la vida útil d’aquestes més enllà de les recomanacions tècniques raonables pel seu tancament.

Hi ha alternatives possibles, emmarcant el tancament nuclear dins el canvi de model productiu. Un canvi que aposta en primer lloc per l’estalvi en el consum d’energia i en segon lloc per substituir els combustibles fòssils i l’energia nuclear (fonts energètiques que s’han d’importar, el petroli i l’urani enriquit, ja que l’Estat espanyol no disposa de reserves) per energies renobables en un període de temps progressiu. També és clau la Investigació, el Desenvolupament i la Innovació en el camp de l’energia per trobar energies netes amb futur.

La clau per a què això sigui possible és recuperar el sector de l’energia per a la gestió pública. Les empreses energètiques privatitzades pel PP i convertides algunes en multinacionals espanyoles o estrangeres no volen supeditar els seus interessos privats a l’interès públic d’un sector estratègic on la garantia i qualitat del subministrament, el manteniment, els preus, les condicions laborals i salarials dels seus treballadors i l’opció estratègica sostenible del tipus de generació energètica no es poden deixar en mans del mercat capitalista desregulat i depredador.

De moment, el Govern de l’Estat a través del Ministeri d’Indústria, ha intentat de forma infructuosa instal·lar un cementiri nuclear centralitzat (magatzem temporal centralitzat ATC).
El Parlament de Catalunya els anys 2008 i 2010 s’ha manifestat en contra d’aquest tipus d’instal·lació.

El PCC ens oposem també a aquest emplaçament de l’ATC a Ascó ja que això reforça les opcions de perill d’aquesta instal·lació, comportaria el perllongament de la vida activa d’aquestes centrals nuclears i no s’ha presentat cap pla de progressiu desmantellament de les nuclears que hauria de forma obligada d’acompanyar la gestió dels residus radioactius.

El món de les energies renobables és un generador molt superior d’ocupació (68.000 treballadors) al de les centrals nuclears (3.500 treballadors), i el desmantellament nuclear sempre ha de venir precedit de plans de reconversió industrial de les comarques afectades que normalment no presenten alternatives d’ocupació.

6.- Els 100 dies del Govern de CiU confirmen les pitjors perspectives d’un Govern profundament conservador i neoliberal.

El discurs de CiU pretén jugar un paper de representativitat dels interessos regionals i estatals de l’oligarquia financera, ocupant la centralitat política i amb capacitat d’hegemonia de pensament i d’articulació social.

Aquest paper de centralitat política juga com a pol d’influència en el nacionalisme d’esquerres (independentisme) que viu un moment de contradicció i crisi i també en el camp de la socialdemocràcia, que ha entrat en crisi davant les dificultats i profundes contradiccions que ha provocat la voluntat de gestió social d’un model neoliberal antisocial i depredador.

També s’ha d’apuntar la greu contradicció que provoca la capacitat d’articulació social amb base de catalanisme popular que CiU opera utilitzant les contradiccions en les relacions entre Catalunya i Espanya i les dificultats per construir un model d’Estat Federal Plurinacional que ha expressat la sentència del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut de Catalunya i que presenta declaracions constants del PP i del PSOE de recentralització aprofitant la crisi, les polítiques de retallades i les propostes d’aprimar el sector i l’administració pública.

Aquest aspecte ja no és la queixa permanent del pujolisme en els 23 anys dels seus governs, representa una nova fase de la situació de l’Estat Plurinacional que no suporta els topalls de l’Estat de les Autonomies que fins i tot vol retallar-se o aigualir-se en el cas de Catalunya, i com a resposta ha d’articular-se un nou discurs fort de les esquerres catalanes per confrontar i superar amb lideratge vers el poble de Catalunya el nacionalisme conservador pel catalanisme popular i les seves propostes de federalisme plurinacional.

Artur Mas no fa un simple discurs intitucional, projecta també els potencials (no abstractes o per contruir de zero, projecta els seus potencials) socials, culturals, econòmics, mediàtics, i anuncia i comença a practicar ja en aquests primers 100 dies que aquests espais col·laboraran o ocuparan des del primer moment els àmbits de l’administració amb “voluntat de servei públic”. Això vol dir que la gestió dels afers públics no es realitzarà exclusivament pels actors de l’administració, sinó per les empreses, les mútues i empreses de serveis sanitaris, l’escola privada, els cercles d’economia i empresaris i part de la societat civil que, vinculada o no a l’església, gestiona serveis socials i ajudes als depenents. Els espais d’allò públic i privat es difuminen i de fet es considera aquesta diferenciació innecessària i se la titlla d’ideològica i antiga.

La garantia del treball està totalment supeditada a les possibilitats o necessitats de l’empresa i les polítiques socials només seran possibles en funció del creixement de l’economia i no han d’estar garantides des de les polítiques públiques, ja que l’única garantia que aquestes han d’oferir han de ser les rebaixes fiscals i la relaxació o rebaixa del control administratiu sobre l’activitat econòmica.

El Govern de CiU vol acabar amb la idea de garantia pública dels drets humans, entesos també com a drets econòmics i socials. El seu full de ruta traspua un extremisme basat en els conceptes neoliberals fracassats per la crisi actual que assimila drets bàsics a beneficència i vincula el ple exercici de l’autonomia personal als diners disponibles en una mercantilització barroera de la vida digna de les persones

No hi ha cap aposta pel canvi de model productiu ni a Catalunya ni a Espanya i simplement es proposa una adaptació de la petita i mitjana empresa i l’esperança de la capacitat dels sectors professionals per aguantar la situació difícil encarant-la amb “l’esforç” per sortir-se’n.

Aquesta manca de proposta econòmica alternativa a nivell internacional i europeu i el reforçament econòmic i polític de nous acords amb l’oligarquia espanyola són clarament factors d’estancament i de limitació voluntària. S’assumeix un rol subsidiari en el lideratge polític i econòmic que accepta les limitacions que imposa el model especulatiu neoliberal, el conservadorisme polític i econòmic de l’oligarquia espanyola i es limita a una administració de rendes sota una concepció provinciana. Malgrat que apareix un discurs d’aposta formal per a la investigació, la ciència i el desenvolupament, objectivament es recreen un model i unes relacions profundament limitadores per al desenvolupament creatiu de les forces productives. La recerca universitària, per exemple, s’enfoca més com a un mecanisme per a les necessitats limitades d’un model industrial limitat que com a una aposta oberta per a sectors punters d’alt valor afegit pels quals s’ha d’apostar en primer lloc des del sector públic.

D’entrada, l’educació i la sanitat públiques, les polítiques socials i de gènere (el gènere pateix una doble retallada, per la via social, on de nou el paper de la dona dins la familia serà enfocat a suplir com a cuidadora les retallades de serveis per a gent gran i per a nens i nenes com a mínim i la desaparició, en segon lloc, de les polítiques d’igualtat i contra la violència de gènere) i les polítiques mediambientals, patiran amb rigor i des del primer moment una veritable involució política i econòmica.

L’aposta de CiU per les retallades i l’afebliment de tot allò públic es desevolupa dins el marc de la por a la crisi i de venjança per la gestió anterior del Govern d’Entesa però respon a una pauta ideològica decidida independent de criteris de gestió de la crisi, es persegueix un veritable canvi de model que qüestioni l’Estat del Benestar tal com l’hem conegut fins ara i tal com l’han construït generacions de lluitadors i lluitadores i actua una doble tenalla de discurs neoliberal que aprofita la crisi que ha creat per encara augmentar més els seus beneficis i per assentar valors ideològics profundament conservadors que sedimentin un clima de superioritat de discurs per afeblir o impossibilitar la resposta organitzada i la visualització de l’alternativa.

Finalment, dir que queda clar que el discurs d’Artus Mas no és una alternativa, però no hi ha una consciència majoritària que això sigui així, encara. El seu desenvolupament anirà demostrant que no només no representa una solució i una oportunitat per a la majoria dels catalans i catalanes, sinó que està pensat per beneficiar directament i posar al servei d’una part petita i ja poderosa de Catalunya el conjunt de les energies dels ciutadans en general i dels treballadors i treballadores en particular.

El moviment de les consultes sobre la independència de Catalunya, que ha culminat amb els resultats de la consulta a la ciutat de Barcelona el 10 d'Abril amb un 18% de participació del padró municipal, s'ha de situar dins aquesta profunda contradicció entre Catalunya i Espanya. Un encaix que ja hem dit que no resol l'Estat de les Autonomies. Manca un encaix Federal Plurinacional que desenvolupi de forma positiva aquesta visió a la Constitució i que possibilitaria no només un Estatut no retallat sinó un Estatut encara amb més ambició nacional i social.

El PCC reitera la defensa del dret d'autodeterminació dels pobles i també del de Catalunya, com a dret democràtic, com a dret a decidir el seu futur col·lectiu amb fórmules de referèndum, pero aboga per obrir forat polític, mediàtic i cultural a la fórmula federal que pretén col·laborar entre els pobles d'Espanya i enfrontar un projecte emancipatori als projectes nacionals i de classe de la burgesia i les seves fraccions oligàrquiques, sigui la catalana o l'espanyola.

Els discursos dins la crisi de recentralització del PP arrosseguen el PSOE i minimitzen a Espanya i a Catalunya el discurs federal creant una falsa dicotomia entre nacionalisme espanyol centralista i independentisme, cosa que és utilitzada pels interessos de CiU. L'esquerra plural té aquí una gran responsabilitat, s'ha de mantenir un projecte d'entesa i aixecar-lo en el debat polític ideològic com una alternativa viable que respecta i uneix els interessos de la classe treballadora i els sectors populars de Catalunya i Espanya.

7.- Mobilització i articulació de les respostes populars: Insurgència i confluència

Una forma de dotar la classe i els sectors populars d’eines d’interpretació i mobilització és la creació al marge de les estructures dels partits i fora dels calendaris estrictament electorals d’iniciatives de resistència popular per frenar agressions concretes de les polítiques neoliberals.

Hem valorat positivament el treball de la Xarxa d’entitats socials de suport a la Vaga, i avui tenim plataformes contra els desnonaments, plataformes en defensa de la salut pública, de l’ensenyament públic, plataformes per una nova fiscalitat, plataformes diverses a l’Estat i a Catalunya d’organització de ciutadania crítica contra els abusos i les retallades. Les protestes dels professionals de la salut s’estan estenent per tot Catalunya i el món de la cultura també ha sortit al carrer en contra de les retallades. La ILP per modificar la Llei Hipotecària i impedir el sobre-endeutament de les famílies una vegada s’ha perdut l’habitatge ha de comptar amb el nostre ple suport i treball. Destacar també la jornada del 22 de juny a Barcelona, de convenció “Per una nova cultura de la Salut”.

En aquest sentit la Coalició ICV-EUiA al Parlament de Catalunya i IU a les Corts han presentat diversos projectes de Llei per modificar la Llei Hipotecària, també per impedir el sobre-endeutament de les famílies.

Una altra d'aquestes iniciatives ha estat aquella en que IU, ICV-EUiA i ERC han demanat explicacions al fiscal general de l'Estat, Conde-Pumpido i al Governador del Banc d'Espanya, Fernández Ordóñez per l'actuació durant la crisi de les agències internacionals de ràting, Standard & Poor's (S & P), Moody's i Fitch. Als tres se’ls acusa d'incórrer en els delictes dels articles 284 i 285 del Codi Penal: maquinació per alterar el preu de les coses i ús d'informació privilegiada en profit propi i en perjudici de l'Estat i els contribuents. Les entitats denunciants davant els tribunals d'aquestes actituds especulatives i criminals són la Unió per les Llibertats Civils, l'Observatori dels Drets Econòmics i Socials, ATTAC, la Plataforma d'Afectats per la Hipoteca, IU, ICV-EUiA i ERC.

Deiem al CC de març del 2010: “El partit en el proper període ha d’esdevenir un catalitzador de les lluites contra les polítiques del neoliberalisme. Hem d’ajudar a desenvolupar una xarxa de resistències que van molt més enllà de l’acció partidària orgànica. Globalitzar i enllaçar les lluites parcials contra les polítiques neoliberals és un objectiu de l’activitat partidària allà on es desenvolupi. Enfortir la transversalitat social amb l’objectiu de construir i reforçar la societat civil alternativa ja que objectivament les agressives polítiques neoliberals afecten a majories socials molt amples.”

I vam repetir-ho al CC del juliol del 2010, la societat civil pot prendre un protagonisme que hem d’acompanyar des de la política, per cercar una altra manera de politització.

Hem de recordar que hi ha també un calendari de mobilització vinculada al món del treball i protagonitzada pel sindicalisme de classe. L’1 de maig i la jornada del 14 de Maig són ocasions per sortir al carrer en defensa de l’ocupació, les polítiques industrials i contra les retallades. També, la ILP contra la Reforma Laboral té un calendari concret per lliurar les signatures necessàries i compta amb el ple suport del PCC.

La data del 14 de maig concentrarà una part important de les protestes diverses contra les polítiques de retallada. Sota la convocatoria de CCOO i UGT en aquests moments s’esta en contacte amb més d'un centenar d'entitats que s’estan sumant a la manifestació. Són bàsicament les que ja van donar suport a la vaga general del 29-S, i entre elles es troben el moviment veinal, representat per la CONFAVC, les associacions de consumidors, les d'estudiants o el Moviment Laic i Progressista.

És una tasca primordial del partit cercar la confluència social i política de tots aquests moviments, sense mecanicismes i per una politització que destaqui la iniciativa social d’aquest vessant del Front d’Esquerres.

8.- El 22 de maig tenim una important mobilització electoral municipal per aturar la dreta.

El vot a la Coalició ICV-EUiA el 22 de maig vol aturar la dreta als Ajuntaments, la dreta de CiU, del PP i les diferents plataformes xenòfoves de l’extrema dreta. També volem evitar la sociovergència i crear tallafocs contra les polítiques neoliberals que volen retallar les polítiques socials o fomentar noves especulacions urbanístiques.

El programa de la Coalició és ample, participador, mobilitzador i propositiu de solucions d’esquerres a nivell de pobles i ciutats.

EUiA ha valorat l’acord municipal amb ICV com a satisfactori. EUiA ha reforçat la seva presència a la Coalició i ha augmentat la seva presència organitzativa al territori.

Fem una crida al PCC a treballar a la precampanya i campanya electoral per obtenir uns bons resultats que reforcin l’esquerra transformadora a Catalunya. També desitgem uns bons resultats a IU en les seves eleccions municipals i autonòmiques i al CC de juliol analitzarem els resultats que prefiguraran un nou mapa polític a Catalunya i Espanya fruit de les eleccions.

9.- En els 80è aniversari de la proclamació de la II República reivindiquem els seus valors per projectar-los.

Un dels més valuosos llegats de la II República és sens dubte el pensament republicà i els seus valors, perquè si ahir van ser exemplars, avui encara romanen vigents: la llibertat, la igualtat, la laïcitat, la virtut cívica, el federalisme, el respecte dels drets humans. En una paraula, el compromís amb una democràcia avançada.

Aquests valors avui connecten amb el que des del PCC hem anomenat la necessària construcció del Front Democràtic que aïlli i derroti els comportaments i polítiques antidemocràtiques d'extrema dreta i feixistes que han mantingut a part de l'aparell franquista amb importants connexions en les institucions de l'Estat i que segueixen projectant la influència i les decisions que volen retrotraure la història per tornar a la caverna del franquisme.

La corrupció i la desafecció política premeditada i planificada s’intenten normalitzar per poder ordenar una democràcia de baixa intensitat on el bipartidisme i el centralisme en són mecanismes actius.

Però a més dels valors polítics, recordem també els ideals humanistes que animaven La República: l'honestedat, la fraternitat i, en general, el compromís amb la sort dels treballadors i el bé comú.

La commemoració del 80è aniversari de la II República no és un acte nostàlgic de record del passat, sinó que ens convida a una reflexió renovadora sobre els problemes que encara romanen sense resoldre en els nostres dies.

Proclamada el 14 d'abril del 1931, la II República va portar diverses innovacions de gran importància que pretenien superar, en sentit modernitzador, els principals factors d'endarreriment social i polític que havia estat patint el país des dels inicis del segle XIX: en allò polític, l'establiment d'una autèntica democràcia representativa, en allò social, la reforma agrària i una legislació laboral d'acord amb els temps, en allò religiós, la instauració d'un Estat laic, mitjançant la separació de l'Estat i de l'Església, i en allò militar, la subordinació de les forces armades al poder civil.

La II República va ser el primer règim realment democràtic en la nostra història, amb mesures tan decisives com la implantació del sufragi veritablement universal amb reconeixement del dret al vot de les dones. La Constitució del 1931 va ser també la primera que va abordar el reconeixement dels drets socials i econòmics, i les bases del que avui coneixem com a Estat de benestar. Així mateix, va intentar resoldre el problema de l'articulació territorial de l'Estat mitjançant la canalització de les aspiracions nacionals i d'autogovern de diversos territoris a través d'un sistema d'estatuts d'autonomia i es va avançar a proclamar la renúncia a la guerra com a instrument de política internacional. La Carta Magna va instaurar un Estat modern, laic i democràtic. Va introduir el principi de laïcitat de l'Estat i mesures com el divorci, el matrimoni civil i l'ensenyament laic.

La Constitució republicana del 1931 definia Espanya com "una república democràtica de treballadors de quasevol classe, que s'organitza en règim de Llibertat i de Justícia".

El govern republicà era hereu del pensament progressista del segle XIX, que vinculava el laïcisme al progrés de la nació. Per modernitzar la societat espanyola es feia necessari, al seu entendre, una regulació que garantís el control de l'ensenyament públic, separant-lo de quasevol influència de les ordes religioses. Aquest projecte va trobar una decidida oposició des d'una Església aferrada al principi de confessionalitat de l'Estat. La Constitució republicana afirmava, en l'article 3er, que "l'Estat espanyol no té religió oficial".

En un moment en què es discuteix el model educatiu, quan hi torna a haver polèmica a propòsit de l'ensenyament de la religió, potser és el moment de reivindicar la memòria d'aquells mestres d'escola que el franquisme va condemnar a la repressió i l'oblit. "Laic, obligatori i gratuït". Així defensava l'ensenyament la Constitució del 1931, que atribuïa a l'Estat el servei públic de la cultura.

El federalisme va entrar en l'imaginari col·lectiu amb Francesc Pi i Margall, amb la I República Espanyola del 1873 i el seu intent de conciliar en un mateix model d'Estat els conceptes de democràcia, federalisme i descentralització.

Davant els debats sobre federalisme, laïcisme, democràcia social o drets humans (no només polítics sinó també econòmics i socials) aquest 80è aniversari és una oportunitat per reivindicar uns valors indispensables en la construcció nacional i social de Catalunya i en l'articulació d'una Espanya federal Plurinacional.

10.- Avança l’articulació del Partit, la seva organització i l’articulació dels instruments de treball ideològic.

En un any el partit ha augmentat de forma notable el seu nombre de militants, les cotitzacions i el funcionament de les cèl·lules.

Volem saludar la Conferència de la Federació Unitària i Territorial realitzada al mes de gener.

També saludem la celebració de la X Jornada d’Educació del 19 de febrer.

Volem saludar diferents activitats, les resolucions i informes del Comitè Executiu de les quals estan annexades a aquest informe de Comitè Central: Jornada de Barris i Immigració (annex 2), Informe de Cultura del PCC (annex 3), Informe sobre Projecte d’Escola de Formació del PCC (annex 4) i Informe de Projecte de remodelació 2.0 de les webs del PCC (annex 5), i la Revista Realitat Monogràfica sobre la Qüestió Nacional.

Proposta de remodelació d’algunes responsabilitats del Comitè Executiu del PCC.

Versión en castellano

1.- Situación Internacional

El cuadro internacional está marcado por la crisis. Aunque tiene varios componentes (ambiental, alimentario, energético,...), el más relevante y que marca los demás es el económico. Observada en conjunto, se trata de una crisis clásica de acumulación, aunque con características propias, similar a la vivida en los años 1930 y 1970.

Considerada globalmente y en perspectiva histórica, una crisis de esta naturaleza puede ser superada:

a. a través de una profundización del modelo vigente, con los costes sociales y humanos que tenga, lo que provocará, con toda seguridad, una crisis aún más profunda más adelante,
b. a través de un cambio de modelo, aunque se mantenga el modo de producción capitalista (tanto el neoliberalismo como la fase anterior, fueron igualmente capitalistas).
c. a través de un cambio más profundo, de modo de producción.

Las necesidades de la oligarquía financiera, que es la fracción dominante en partes muy extensas del planeta, marcan la agenda, para recomponer y encontrar soluciones a la crisis que le permitan mantener la tasa de ganancias y la hegemonía en el ámbito político, cultural y social, profundizando en la ofensiva contra aquellas barreras que dificultan su recomposición (legislativas, políticas) y en la tendencia de imponer mediante la coacción, la fuerza y la guerra sus objetivos.

A la vez la crisis ha acelerado 2 procesos interrelacionados. Por un lado, la tendencia, cada vez más irreversible hacia la multipolaridad. Se consolidan espacios de coordinación regional en diferentes regiones del mundo: en América del Sur (Unasur / Mercosur) alrededor de Brasil y otros países como China, India y Sudáfrica, que va configurando también un bloque regional aunque con avances más lentos. Por otro, sitúa las fuerzas de izquierda y sectores populares al frente de la movilización, por todo el mundo, para enfrentar las consecuencias de las políticas impuestas generando un contexto de agudización de la lucha de clases a nivel internacional.

En Estados Unidos, el gobierno Obama, condicionado por una correlación de fuerzas desfavorable, ha adoptado medidas que no han afectado a los intereses del capital financiero y especulativo. Como consecuencia, las tasas de crecimiento siguen bajas, aumenta el desempleo y se retrae el consumo.

Las dificultades económicas y las políticas de ajuste por parte del gobierno Obama y de gobiernos de diferentes estados, producen una creciente resistencia social, combinadas con una acelerada desilusión política con Obama y en consecuencia el fortalecimiento de la derecha en general y en especial la más conservadora agrupada en torno al Tea Party.

El gobierno de los Estados Unidos busca enfrentar la crisis internacional y el deterioro de su hegemonía ideológica y política, utilizando su hegemonía monetaria y militar.

Por un lado, promueve una fuerte desvalorización del dólar frente a las otras monedas, con el objetivo explícito de recuperar mercados para sus productos y afrontar la competencia china. Por otro lado, retoma la práctica de proponer soluciones militares para diversos problemas mundiales, aunque con una fachada de respeto a las resoluciones de Naciones Unidas.
Por su parte, Japón, que ya vivía una difícil situación económica, sufre ahora los efectos del terremoto, el tsunami y una catástrofe nuclear que refuerza la necesidad de un debate más amplio sobre los temas energéticos y sobre los controles públicos en áreas estratégicas.

China "salvó" el Euro de su crisis a finales de 2010, y lo hace desde hace años de manera permanente con EEUU mediante la compra masiva de bonos. Esto ha ido transformando el papel de este país, pasando a ser el acreedor de buena parte del mundo desarrollado, con inevitables consecuencias geopolíticas. La creciente participación china en las economías europea, africana, latinoamericana y norteamericana, no constituye sólo un fenómeno económico, tiene también proyecciones políticas, que tendremos que ver con más atención.

Sería un error no percibir los riesgos de la posibilidad de sustitución de una potencia por otra en los casos de América Latina y África, regiones ricas en recursos naturales y que históricamente han convocado la voracidad de países de tradición colonial o neocolonial, como Inglaterra, Francia o Estados Unidos.

En América Latina, vista en conjunto, se da un cierto equilibrio de fuerzas entre los diversos sectores populares y capas sociales que durante los últimos años han apuntalado los cambios en Brasil, Venezuela, Bolivia, Argentina y otros países y una oligarquía que no renuncia a la recuperación del poder y combina diferentes formas de presión: expansión de la presencia militar norteamericana (bases, IV Flota); presión económica, especialmente a través de acuerdos bilaterales; golpismo (como en Honduras y otros lugares); mediática y político-electoral, con el apoyo a un nuevo centro-derecha regional.

Con todo, se han profundizado los últimos años los procesos de cambio y transformación en diferentes países, aunque con ritmos y características diferentes. Es especialmente importante la victoria electoral del pasado otoño de la presidenta Dilma Rousseff en Brasil, que da continuidad a las reformas puestas en marcha hace 8 años con Lula y garantiza la continuidad de los procesos de regionalización en marcha, (Mercosur, Unasur) por el papel de piedra angular que juega este país en la región.
En esta próxima etapa habrá que estar especialmente atentos al proceso de discusión que sigue el PC cubano y las transformaciones que se están llevando a cabo en el país, los procesos electorales en diferentes países como Perú, Argentina y en el escenario que se dibuja en Colombia, especialmente respecto a las posibilidades de salida negociada al conflicto que duró más de 40 años.

No hay que desdeñar tampoco los efectos de la situación económica mundial, sobre la región, aunque la mayoría de los países latinoamericanos han quedado fuera del epicentro de la crisis.

América del Sur logró proteger su economía de la crisis de los países centrales, confirmando que tiene capacidad para construir un nuevo tipo de crecimiento, que consigue hacer cambios estructurales, superar las dependencias que siguen existiendo y evitar los riesgos de la vuelta al modelo neoliberal de las décadas 80 y 90.

La situación en el mundo árabe en particular.

En todos los países del mundo árabe se estaban generando las condiciones para que se produjera un proceso de estas características.

A nivel político, los regímenes surgidos de la descolonización, fracasaron los intentos de construcción nacional y han ido basculando, en su mayoría, hacia la subordinación a los intereses de EEUU y Europa.

Esto se ha expresado en la incapacidad tanto de la Liga Árabe como de sus miembros a nivel individual, de incidir en ninguno de los conflictos que han resultado en los últimos años (Palestina, guerra de Irak, Líbano).

También en la incapacidad de mantener unidos a sus territorios, Líbano, Sudán, Egipto complementariamente a la estrategia de "caos creativo" que fue impulsada por EEUU a partir de 2001 y que busca la desmembración de los estados en pequeños países de base confesional o tribal.

La consecuencia es que otros países no árabes (Turquía e Irán) han ido ganando espacios en la esfera internacional y situándose en algunas cuestiones (Palestina) como referencia de la población árabe.

A nivel económico, la salida a la crisis de los años 70 supuso la paralización de los incipientes procesos de industrialización que se habían dado después de la independencia, como consecuencia de las políticas que se impusieron desde el FMI y el Banco Mundial. Como consecuencia, el desarrollo económico se estancó, el paro ha crecido hasta niveles muy elevados y las condiciones de vida de la mayoría de la población han retrocedido intensamente.
Durante años, una posible salida para decenas de miles de personas ha sido la emigración. La bunkerización de Europa y de EEUU tras el 11-S hace más difícil esta opción.

Estados de excepción permanente. Las respuestas de los regímenes a las necesidades sociales o políticas de la sociedad ha sido, con variedad de matices, la misma. Un mayor nivel de represión, de violaciones a los derechos fundamentales (políticos, sindicales, civiles, etc.). Y una fortaleza impresionante de los aparatos de seguridad del Estado.

Estos procesos son el resultado de la acumulación de diferentes luchas.

Ni en el caso de Egipto ni en Túnez, países donde se inician los procesos, son explosiones aisladas de rechazo o de desesperación. Ni tampoco son el resultado de las redes sociales por sí. Son países que en muchos casos han acumulado diversas luchas en los últimos años y han servido para crear las condiciones de lo que está sucediendo hoy.

En Túnez la lucha por las libertades democráticas y en defensa de los derechos humanos, en Egipto, luchas sindicales, en 2006, en Mahala, en el sector del textil que dieron pie a la existencia del Movimiento 6 de abril, en Bahrein, presencia del Frente de Liberación Nacional de Bahrein como fuerza armada, en Irak, un PC históricamente con mucha presencia, que con contradicciones, está encontrando su lugar después de la invasión anglo-americana, o el Líbano, con un PC con capacidad de organización en diferentes sectores productivos, y que es la única fuerza multiconfesional y laica, que contribuyeron a echar a la invasión israelí en 2 ocasiones.

Con todo, existen debilidades de la izquierda árabe, en su vertiente política. No hay (todavía) un espacio como el Foro de Sao Paulo, ni el acumulado de la izquierda latinoamericana de los años 90.

Revoluciones democráticas y nacionales.

El acento fundamental de estos procesos es la recuperación de las libertades democráticas, de la soberanía nacional y el control de los recursos naturales de los países, de la capacidad de reconducir la economía hacia modelos menos dependientes y un nuevo papel en la esfera internacional. La importancia de Egipto en este contexto es muy grande por ser el país más poblado de la región, aunque es dependiente en este momento de la ayuda militar y alimentaria de EEUU y de los fondos europeos dada la fragilidad de su economía.

El papel del islamismo político. Ha sido una fuerza secundaria en todos los procesos. Especialmente en Túnez y en Egipto. Aunque se mostrarán contradicciones, porque su presencia en la sociedad en el caso de Egipto es muy importante y no había presencia política formalizada. En un marco de revolución nacional y democrática, posiblemente jugarán un papel en el futuro, dependiendo de cuál sea su orientación, formarán parte de la revolución o de la contrarrevolución, como lo ha sido en el pasado.

Estamos ante un proceso revolucionario y de larga duración, porque la situación no está cerrada. Podemos estar ante el inicio de un proceso similar al que se ha dado en los últimos años en América Latina, pero con la diferencia de que mientras los procesos en ese continente son anteriores al inicio de la crisis, en el caso del mundo árabe es la misma crisis la que los ha acelerado. Con ritmos y agendas característicos de cada uno de los países pero con denominadores comunes de resituación del papel que debe jugar el mundo árabe en la salida de la crisis mundial.

No son procesos irreversibles. Cualquier revolución conlleva contrarrevolución. Y la contrarrevolución y la injerencia tienen diferentes caras. Es una región de alto valor para los EEUU y las otras potencias centrales por sus recursos energéticos. Por lo tanto, se activarán todos los instrumentos. La persuasión y la coaptación de las élites, para que el cambio sea lampedusiano, la deslegitimación y los intentos de asociarlo al islamismo político y la fuerza, expresada de diferentes maneras de intervención militar. Desde la guerra abiertos hasta las "intervenciones humanitarias". En esta clave hay que entender las intervenciones sobre Bahrein y Libia.

Los comunistas, ante lo que está pasando en el mundo árabe.

Intervenimos en diferentes instrumentos y tenemos una relación privilegiada con el conjunto del mundo árabe. Hemos mantenido en los últimos años una relación estrecha con partidos y personalidades de la izquierda libanesa, palestina, jordana, iraquí, marroquí, etc.

1) Ayudando a entender lo que está pasando. Importancia de llevar algunos de los actores de lo que está pasando y de conocer y hacer conocer la realidad de estos procesos.
2) A través de los diferentes instrumentos, activar y extender la solidaridad política material y humana.
3) La movilización en defensa de la Paz.

Europa

Es un capítulo que merece cada vez más un tratamiento propio. Ya no es un "asunto exterior", sino un determinante imprescindible en nuestros análisis de la realidad compleja, social, económica, cultural y política. Este es ahora el escenario de las grandes decisiones de nuestra vida cotidiana y de nuestro futuro.

Las dificultades en Europa de las fuerzas sociales y políticas de las izquierdas han facilitado que la salida a la crisis se exprese en clave de contrarreforma del proceso de la Unión Europea con la adopción de medidas que protegen el capital financiero y especulativo y generan una situación de mayor estancamiento económico y crisis política y social.
La adopción de estos paquetes de medidas, similares en muchas cosas a las que se implementaron en Latinoamérica en la década de los 90, impiden que Europa pueda jugar un papel relevante, ni positivo en la salida de la crisis, debilitan su papel político en el mundo multipolar que se está configurando y profundizan el rol militarista y agresivo que algunos estados miembros de la UE han mantenido históricamente, tanto en Oriente medio como en África.
En este sentido, las salidas a la crisis y los paquetes de ajuste estructural agudizan las diferencias entre el centro (eje Alemania-Francia-Holanda) y la periferia (países mediterráneos, Irlanda, Portugal). Hay que poner atención también a la agudización de los problemas en torno a las nacionalidades (Bélgica, Italia), que en el marco de esta crisis se aceleran y sitúan algunos países ante la perspectiva de ruptura o de bloqueo institucional.

Cada vez que nos llega una noticia desde Europa y la UE empezamos a temblar. El modelo que nos impone la UE, en sintonía con las FMI, OMC, o BM, supone consolidar la máquina de demolición de lo que conocíamos como estado del bienestar y el hundimiento rápido de lo que se predicaba como un modelo social europeo, a manos de políticas ultra neoliberales. Hace tan sólo unos días llega la noticia de un incremento del precio del dinero con una subida del tipo por parte del BCE del 1 al 1'25%, con las consecuencias derivadas en cuanto a encarecimiento de precios de consumo, de coste de hipotecas, de nueva dificultad añadida.

La situación tiene dimensiones pan-europeas. En cada país la crisis se expresa de una manera concreta y tópica pero la sensibilización ciudadana es global.

Se incrementa la distancia entre países deudores, o deficitarios respecto a los ricos y los que tienen superávit gracias a la misma situación. Aunque hay que considerar entre los pobres si esta deuda ha sido generada desde el sector público (los menos casos) o es de origen privado y además debe secarse con recursos públicos (como es el caso de España).

La crisis ha arrastrado a países "débiles" como Grecia o Irlanda, y ahora también a Portugal a ceder pidiendo rescates que significan una nueva renuncia, más grande y más explícita, los respectivos gobiernos a desarrollar políticas nacionales propias y entregar a los mercados y a las oligarquías bancarias y financieras el mando de sus decisiones. España es ahora el Estado que espera el siguiente turno de esta lista negra de quiebras.

A pesar de las notables diferencias entre los diversos países de la UE -27, una dinámica es común: ataque a los servicios públicos, privatizaciones a granel, desregulación y precarización del trabajo, agresión al sindicalismo de clase, prevalencia e impunidad de los mercados, y formulación y aplicaciones de legislaciones e imposiciones draconianas de carácter ultra neoliberal. Hemos hablado de Portugal y hay que hablar de la interesante experiencia de Islandia donde la decisión popular ha conseguido negarse a devolver deudas bancarias imposibles y ruinosas y está desarrollando una revuelta económica de objeción y nacionalización a seguir, aunque si se mantiene la idea de petición de entrada a la Unión Europea, el pueblo islandés se encontrará con nuevas presiones que lo someterán a nuevas cesiones de soberanía. De eso, claro, no se habla.

Sin embargo, incluso los países más ricos y líderes de la Unión, el deterioro social es patente y ha empezado a generar cambios sociales y políticos así como movilizaciones en Francia, el Reino Unido pero también en Alemania donde las inequidades y los recortes socio-laborales son ya perceptibles. En estas economías más solventes crece también la preocupación social por la sostenibilidad ecológica y la inseguridad generada por el desastre nuclear en Japón, con lecturas alternativas y de progreso que ponen en profunda cuestión la lógica del propio sistema capitalista.

Las movilizaciones se extienden por toda Europa con dos características que aportan un gran valor al análisis: Insurgencia y confluencia.

Movimientos insurgentes, con denuncia y propuesta alternativa incluida, todo, incorporando incluso nuevos países del Este europeo hasta aquí inimaginables: en Budapest este fin de semana más de 40.000 personas se manifestaban contra la cumbre reivindicando la Europa social. Acciones con coordinación a escala europea, confluyendo lo social con la vertiente política y a escala transnacional: nunca hasta aquí la CES había protagonizado llamamientos a la movilización en 22 países europeos al mismo tiempo.

No podemos obviar tampoco el nuevo papel de potencia militar tardo colonial de Europa a la guerra de Libia y otras revoluciones árabes. Ni la crisis humanitaria y cultural, además de económica que genera la situación migratoria y las insuficiencias crecientes de medios de acogida. No podemos ignorar que Europa comienza a calentarse y puede entrar en ebullición, y que un nuevo espíritu (¿un fantasma?) recorre sus barrios y ciudades. Los y las comunistas, aquí y en todas partes, tenemos mucho que decir y que hacer en este escenario.

De hecho estamos trabajando intensamente, en los espacios escasos y difíciles a los que podemos llegar y estamos trabajando en el sentido de abrir nuevas acciones y coordinaciones, tanto sociales como institucionales, como en la red civil, como en los sindicatos, como en organizaciones sectoriales, como colaborando con el GUE / EVN, como en el PIE (Partido de la Izquierda Europea). Hay que informar más, y dar a conocer todo el Partido, como en este último instrumento europeo estamos jugando, como EUiA, un papel relevante, impulsando y co-dirigiendo de forma seria y sostenida las orientaciones más de izquierdas transformadoras, más sociales, más democráticas y más anti-neoliberales. No de forma excluyente ni dogmática pero con nuestro trabajo, modesta experiencia y demostrada solidaridad, junto con las otras fuerzas hermanas, que a nivel del Estado español son IU. Y el PCE.

Y empieza a hacerse presente en el nuevo imaginario colectivo, en lo que ahora llaman "marco mental", un territorio en que la lucha ideológica para recuperar las palabras, los conceptos y los valores está en primer término. Una dimensión de nuestro trabajo actualmente de importancia estratégica ya que nos permite contraponer, frente a la negrura y desesperanza actuales, nuestras aspiraciones justas y alternativas, con entusiasmo, solidaridad y complicidad, hacia una Europa de los servicios públicos, de la equidad, de la paz, del trabajo digno, del crecimiento sostenible, y que debe ser nuestra.
Y es que "Europa, o es social, o no será". Y los / las comunistas no escatimaremos esfuerzos en ello.

2.- Análisis del acuerdo social y económico entre los sindicatos, la patronal y el Gobierno

El acuerdo social y económico firmado por los sindicatos, la patronal y el Gobierno está siendo, como no puede ser de otra manera por su importancia para millones de trabajadores y trabajadoras, objeto de numerosos artículos en todos los medios de comunicación, resoluciones, debates en las organizaciones sociales, políticas y de toda índole y también estos acuerdos están siendo analizados desde perspectivas muy diversas muchas de ellas desde la individualidad de pensamiento y menos desde lo colectivo.
El Comitè Executiu del Partit dels i les Comunistes de Catalunya vuelve a realizar un nuevo debate, sobre todo para profundizar en una estrategia del momento político y para salir con grandes trazos de propuestas con el objetivo de poner a nuestra clase en mejores condiciones de abordar la complejidad del momento económico, social y político.

Momentos que hemos dicho que son difíciles y de retrocesos generalizados para nuestra gente, tanto en Catalunya, en España como en Europa.

El Comitè Central en dos ocasiones en sendos informes del Secretario General del Partido ha desarrollado las grandes líneas de la situación de la crisis en nuestro país y en Europa, y el Comitè Executiu del Partido ha debatido al menos en dos ocasiones también la marcha de las negociaciones entre las organizaciones sindicales, la patronal y el Gobierno. En ellos se ha caracterizado la situación política, económica y social y las consecuencias de las políticas neoliberales para los ciudadanos en general y para los trabajadores y las trabajadoras en particular.

El avance del neoliberalismo

Hemos coincidido en el avance de las políticas neoliberales y hemos coincidido en que estos avances del neoliberalismo son en lo concreto retrocesos importantes en derechos para los trabajadores y las trabajadoras, y hemos coincidido en que el miedo y el conservadurismo se han adueñado de las mentes de la inmensa mayoría de los ciudadanos de nuestro país.

También hemos analizado colectivamente en los órganos de dirección del partido que el punto de inflexión en el cambio de las políticas económicas y sociales del Gobierno de Zapatero se produce en mayo del pasado año. Se produce un giro que tiene como consecuencia el abrazo por parte del Gobierno de las políticas más neoliberales, en función de la presión ejercida por los instrumentos comunes de la Unión Europea y de los instrumentos que el capitalismo tiene a su servicio: ECOFIN, Agencias de Calificación, FMI, OCDE, etc.

Esta imposición de los llamados mercados (Bancos, Fondos de inversión de paraísos fiscales, los capitalistas en definitiva) son los que arrodillan a los gobiernos y ponen a la democracia, a esta democracia también, a los pies de los caballos.

Estado del bienestar y democracia son incompatibles con mercados y neoliberalismo.

Esta ofensiva del neoliberalismo, que se ha dado y se sigue dando en numerosos países de la Unión Europea, se ha realizado en un contexto de movilizaciones, las más importantes desarrolladas en numerosos países de la Unión Europea hechas en la historia reciente de nuestro continente.

En todos estos países no se ha sido capaz de parar estos retrocesos y, en todo caso en algunos de ellos, como en España, sólo se han podido amortiguar algunas de las medidas más lesivas para los trabajadores y las trabajadoras.

Una primera reflexión: ni desde la Confederación Europea de Sindicatos, como instrumento de las organizaciones sindicales de clase de la Unión Europea, ni desde el Partido de la Izquierda Europea (PIE), como expresión política de la izquierda alternativa en Europa, se ha estado a la altura de luchar contra los mercados y el neoliberalismo. Era imprescindible una estrategia común, pero no se han sabido articular respuestas generales eficaces, ni social ni políticamente. Esa es la cuestión que nos debemos formular y a la que debemos encontrar respuesta programática y de movilización.

La actuación de los sindicatos

Hecha esta introducción, intentaré desarrollar qué han hecho las organizaciones sindicales y qué hemos hecho nosotros:

¿Las organizaciones sindicales de nuestro país hicieron lo correcto, han hecho lo que han podido o se han equivocado al firmar el acuerdo?

Dificil respuesta y el que no tenga dudas mejor para él o para ella. Pero el sindicato ha de tomar decisiones y éstas se toman en función de la propuesta de la contraparte (gobierno), del contenido de los acuerdos y de la correlación de fuerzas que se tienen en el momento de tomar las decisiones.

Lo que está meridianamente claro es que sabemos la fuerza real de las organizaciones sindicales en los centros de trabajo y de cómo está la organización de los trabajadores en los mismos; hemos llegado a la conclusión de que uno de los grandes flancos débiles del movimiento obrero es la organización de los trabajadores en el centro de trabajo y la baja politización de los mismos, con una juventud que no juega el rol de decenios pasados.

Esta primera reflexión ha sido una de las ideas fuerza que siempre desde el Partido hemos mantenido en el debate sindical y en las propuestas sindicales, propuestas que sin duda están influyendo y que hoy forman parte del patrimonio del pensamiento de la inmensa mayoría del sindicato.

Pero hay que pasar de la constatación a poner medidas para mejorar la organización de los trabajadores en los centros de trabajo y para combatir la despolitización de nuestra clase en ellos.

El sindicalismo y la izquierda alternativa

Una segunda reflexión es que el sindicalismo tiene que hacer sus propuestas y nosotros, desde la izquierda alternativa, las nuestras, para combatir esta desafección de los trabajadores hacia la política para construir en definitiva una organización sindical y una alternativa política desde las bases Y SOBRE TODO EN LOS CENTROS DE TRABAJO.

Durante este largo proceso de crisis, al que aún hoy no vemos una salida, se han producido, como decía al principio, las movilizaciones más largas, duras y sostenidas del movimiento sindical de nuestro país. Posibles por la unidad de acción llevada a cabo por las dos grandes organizaciones sindicales de nuestro país. Unidad de los trabajadores que es fundamental no sólo mantener, sino que estamos en la obligación política de profundizar.

Aún estamos en proceso de movilización, debemos ayudar a que la Iniciativa Legislativa Popular contra la reforma laboral sea un éxito de los sindicatos de clase de nuestro país.

Nos encontramos con un país que tiene más de 4.200.000 parados y paradas, de ellos 600.000 en Catalunya, en el cual la prioridad es el empleo de calidad, con derechos, y mejorar la cobertura de los que se han quedado sin empleo.

En este proceso de movilizaciones, con asambleas en miles de centros de trabajo, manifestaciones diversas, la huelga de los empleados públicos de junio, la huelga general del 29 de Septiembre, así como actos en la campaña electoral de las autonómicas, donde el eje de nuestras propuestas fue cómo enfrentar la crisis y cómo combatir las propuestas de la derecha política y económica y del Gobierno. Así se realizaron las elecciones autonómicas, que dieron el poder político a la derecha, puesto que el poder económico nunca lo han perdido.

La estrategia fundamental contra los recortes sociales

Pero la lucha contra los recortes sociales en Catalunya y en España debe seguir siendo una estrategia fundamental y en clave de movilización social e institucional. Parar a la derecha y crear espacios de hegemonía social contra los recortes es clave para cambiar las políticas neoliberales. Otra cosa es el rédito electoral que hemos conseguido en este proceso de movilizaciones desde la izquierda transformadora. Esto me lleva a una tercera reflexión.

No siempre los procesos de movilizaciones a la corta se traducen en réditos electorales, la sociología de las masas y sus comportamientos a la hora del voto da para otra serie de propuestas que estamos obligados a profundizar acerca de por qué no somos capaces de llegar a las gentes que queremos y decimos representar.

Hemos coincidido en que estas movilizaciones han sido desiguales en cuanto a la participación, sobre todo las movilizaciones previas a la huelga general, huelga del sector público incluida. La gran manifestación del día de la huelga general nos sorprendió a muchos de nosotros por la cantidad de asistentes, habida cuenta de que nos encontramos con el proceso de huelga general más difícil de nuestra historia. Pero las manifestaciones del día 18 de diciembre no fueron lo numerosas que se requería. Vale la pena realizar una constatación: el fracaso de la convocatoria de la huelga general del 28 de enero en Euskadi y Galicia, realizada por los sindicatos nacionalistas, y la nula repercusión de la convocatoria de CGT en Catalunya.

Trabajar para que CCOO siga siendo la primera central

Esto me lleva a una cuarta reflexión. Hoy por hoy, en este país no hay huelga general que no sea convocada por CCOO, es por ello que tenemos que seguir trabajando para que CCOO siga siendo la primera central sindical, tanto en Catalunya como en España.

En este contexto, el Gobierno del PSOE, después de la huelga general, pierde cerca de diez puntos en intención de voto. Se produce una crisis y el presidente Zapatero cambia el gobierno y abre una vía de negociaciones con las organizaciones sindicales y con la nueva CEOE. El sindicalismo acepta, como no puede ser de otra manera, la negociación.

Los sindicatos son conscientes de que entran a negociar con una correlación de fuerzas, como ya hemos analizado, desfavorable, pero esta negociación ha sido posible por la realización y la repercusión de la huelga general. Sin la huelga general no se hubiese abierto la negociación y se hubiese legislado por decreto.

Por consiguiente las centrales sindicales saben, y todos sabemos, que la negociación tiene como objetivo limitar los daños y frenar los elementos más lesivos para los trabajadores y las trabajadoras, además de preservar un espacio de negociación global del que se ha pretendido expulsar al sindicalismo de clase.

Alguien dudaba de que el sindicalismo se dejaría plumas en la negociación y en qué volumen y, efectivamente, ésta era una duda razonable. La cuestión estaba en qué materias al final iban a ser resultantes y si iban a ser asumibles, pero todos éramos conscientes de que íbamos a dejarnos unas cuantas.

Los escenarios del no acuerdo no venían bien ni al Gobierno ni a los sindicatos ni a una patronal renovada, que en su primera intervención no podía ser continuista de la nefasta etapa de Díaz Ferrán al frente de la CEOE.

La intervención del PSOE entre los cuadros dirigentes de la Unión General de Trabajadores ha tenido sin duda repercusiones. Cándido Méndez tenía dificultades para la convocatoria de otra huelga general, y en CCOO tampoco todas las organizaciones confederadas lo tenían claro, no por contubernios extraños, sino fruto de la propia realidad de cada uno de los sectores tanto industriales como de los servicios y de la valoración que se realizó de la participación en la huelga general del 29-S.

El cambio de actitud del Gobierno

El Gobierno pasa de no hablar y decretar; cambia de actitud y abre la mesa de negociación y los sindicatos abren el perímetro de la negociación. No solo pensiones, sino reforma de la negociación colectiva, políticas activas de empleo, subsidio de 426 euros, función publica y política energética. Se trataba de recuperar espacios de concertación perdidos y de sentar a las partes en conflicto con el objetivo de evitar decretos, recuperar los 426 euros e influir en el resto de políticas.

El resultado ya lo conocéis. El consejo confederal, máximo órgano de dirección del sindicato, acuerda, por 174 votos a favor, 17 en contra y 1 abstención, firmar el acuerdo social y económico. Otro tanto pasa también en los órganos de dirección de la UGT.

Sobre los contenidos no entro ni me detengo. Como todos los acuerdos, tiene aspectos positivos y, en este caso, también negativos. Especialmente el acuerdo de pensiones, que conlleva retrocesos en los derechos adquiridos, y en este sentido es un acuerdo no satisfactorio.

El sindicalismo, cuando ha podido evitarlo, nunca ha dejado que sea el Parlamento en exclusividad el que legisle, máxime cuando se afecta a temas y ámbitos de incumbencia socio-sindical. Además, renunciar a la negociación cuando se sabe la correlación de fuerzas del Parlamento es una irresponsabilidad, teniendo meridianamente claro que la mayoría de las fuerzas políticas apuestan por medidas aún más duras.

La pregunta clave

Es en esta realidad cuando el sindicato se tiene que hacer la pregunta clave, en el momento de la toma de decisiones, cuando el Gobierno quiere imponer la jubilación por ley, obligatoria y generalizada, a los 67 años, y el sindicato consigue con su negociación que millones de trabajadores también se puedan jubilar a los 65. ¿Es posible sindicalmente otra opción que no sea la de la firma? Parece evidente que no.

Desde el punto de vista autocrítico, el sindicalismo confederal sí debería de haber arbitrado mecanismos de participación para la firma de un tema tan importante y que afecta a millones de trabajadores. El cambio producido en la dirección confederal no es sólo un cambio en las políticas del sindicato sino que también debe tener su reflejo en hacer las cosas de otra manera y tener instrumentos de participación más allá del órgano competente. Estas prácticas deben ser una de las cuestiones que identifique el cambio producido en la confederación.

Arbitrar mecanismos para la participación de los cuadros

En ese sentido, una quinta reflexión. El sindicalismo confederal tiene que arbitrar mecanismos para que sus cuadros, sus estructuras y sus afiliados se sientan parte del sindicato y no sólo adscritos. Tenemos todos una asignatura demasiado tiempo pendiente en términos de participación, sobre todo en la toma de las decisiones más estratégicas.

Y una segunda reflexión para acabar esta primera parte: el sindicato no es el instrumento revolucionario, el sujeto revolucionario es la propia clase obrera y uno de sus instrumentos es el Partido, que es el que organiza a la clase para la revolución.

El sindicalismo de clase nace para mejorar las condiciones socio-laborales y disputar las plusvalías fruto de su fuerza de trabajo, y por tanto es reformista en su concepción. Otra cosa es que tiene que organizar socialmente a la clase y tener proyecto ideológico de sociedad alternativa, siendo parte de la izquierda plural y social.

Nosotros, como PCC, tenemos un papel importante a jugar, y autocríticamente debemos examinar qué hemos hecho y qué debemos hacer en este contexto, en función de nuestros acuerdos congresuales. Nos hemos definido como una organización política que desarrolla su actividad donde se da la contradicción de clase. Nos organizamos en función de nuestra actividad humana. Eso trae como consecuencia que hemos dejado voluntariamente parte de nuestra soberanía en manos de Esquerra Unida i Alternativa como movimiento político y social y como expresión programática y electoral.

Primero el Comitè Central y el Comitè Executiu han debatido en distintas ocasiones la situación política, económica y social, el Consell Nacional, la Comissió Nacional y la Permanente de EUiA, también han hecho sus debates en los cuales hemos participado como miembros de esos organismos; y, por último, la Permanente del Comité de la Federación de Movimiento Obrero ampliada a los miembros pertenecientes al consejo confederal de CCOO nos reunimos el pasado día 21 de enero para dos temas:

Qué hacer ante el debate del consejo confederal de CCOO y ver qué ideas-fuerza situamos para ayudar a la compañera responsable del mundo de trabajo a realizar la resolución que la Permanente y la Comissió Nacional de EUiA debían debatir y aprobar en breves días.

También fruto de ese debate ayudamos a los compañeros y compañeras a realizar intervenciones en el marco del consejo confederal, disponibles para todos los miembros del Comitè Executiu del PCC.

Un debate rico en matices

El debate en la permanente de la Federació de Moviment Obrer fue rico en matices y acordamos, no sin dudas, no oponernos al mismo, aunque los camaradas con derecho a voto deben ejercer este derecho en términos sindicales, siempre en conciencia y de acuerdo con su realidad sindical y no en función de un centralismo democrático, que en el sindicato no existe. Todos y todas sabéis que yo, siempre, no sólo en esta ocasión, he mantenido la misma posición. Una cosa es el debate en términos sindicales y otro en términos de política partidaria.

Asimismo, también en función de ese debate se acordó que yo, como responsable de la Federación, hiciera una valoración de la situación y posicionamiento del Partido en un artículo publicado en Avant bajo el título de “El acuerdo posible”. Ese artículo refleja la posición política del Comité de la Federació de Moviment Obrer del PCC.

En cuanto a la resolución realizada y aprobada en EUiA, ésta es nuestra resolución y nuestro posicionamiento público ante nuestro electorado y nuestros militantes. Otra cosa es que hayamos sido capaces de extender dicha resolución. Parece, por el tratamiento que damos a nuestras prioridades que ésta es una resolución clandestina y que no va con nosotros. Insistimos: ésta es nuestra resolución y es la que debemos extender entre los trabajadores y las trabajadoras.

Respecto a las decisiones de los sindicatos

Es una resolución equilibrada: respeto a las decisiones que los sindicatos de clase han adoptado en sus órganos de decisión fruto de sus análisis y de la correlación de fuerzas con el adversario en estos momentos.

Es una posición política en base a la crítica del acuerdo de pensiones y de seguir peleando en el marco del Parlamento para que los temas más polémicos sean debatidos en forma de enmiendas introducidas por el grupo parlamentario de IU-ICV-EUiA. Nosotros, desde EUiA, seguiremos defendiendo nuestro programa y nuestro proyecto de pensiones.

Desde la Federació de Moviment Obrer acordamos asimismo abrir un debate en todas las células de la Federació para discutir los acuerdos del último Comité Central, el artículo de Avant y el acuerdo del pacto social y económico.

Hemos hecho distintas reuniones ya en los ámbitos de construcción, químicas, enseñanza, Serveis Públics y Baix Llobregat, y tenemos fecha en construcción de Tarragona, Seat, Metall, Vallès Occidental (aplazada por el conflicto Yamaha) y debemos seguir insistiendo en las células de las que aún hoy no tenemos fecha de reunión.

Camaradas: dentro de la complejidad y de las dificultades del momento, de nuestras propias debilidades como izquierda alternativa, tenemos una gran responsabilidad y es centrar bien la situación, caracterizarla y no ser péndulo, es decir, ni radicalización ni instalarnos en un pragmatismo inoperante con la idea de que nada puede cambiar y por lo tanto no tener propuesta para modificar la realidad.

Ser conscientes de lo que somos

Y una séptima y última reflexión: a veces nosotros les pedimos a los demás que hagan lo que nosotros no tenemos capacidad, ni votos ni correlación de fuerzas para realizar por nosotros mismos.

Tenemos que ser conscientes de lo que somos y cómo superamos nuestras propias debilidades, y en este sentido el camino que hemos emprendido con nuestro trabajo es que hemos hecho y estamos haciendo un trabajo muy importante en estos meses pasados en el seno del sindicalismo de clase. No nos podemos permitir ni un paso atrás en esta dirección.

Reuniones y conferencias de prensa conjuntas de IU con CCOO,
Acto en la fiesta del PCE con UGT y CCOO
Consejo político de IU con CCOO y UGT
Consell Nacional de EUiA con UGT y CCOO de Catalunya.
Acto en la Festa d’Avant.
Además de encuentros bilaterales para compartir estrategias y complicidades

TODO ESTO ES FUNDAMENTAL, ES CLAVE MANTENERLO Y DESARROLLARLO.

Una apuesta estratégica de la izquierda política

La recomposición de las alianzas de la izquierda política con el sindicalismo de clase es una apuesta estratégica de la izquierda transformadora. Sin las organizaciones más importantes de los trabajadores y las trabajadoras no habrá posibilidad de recomposición. Esta recomposición es imprescindible como embrión para un frente de izquierdas y democrático que haga frente a las políticas neoliberales y conservadoras.

CAMARADAS, ESE ES EL CAMINO, ESA ES NUESTRA ÚNICA ALTERNATIVA.

3.- Pacto del euro, otra vuelta de tuerca de las políticas neoliberales.

En el segundo punto del Informe se ha analizado de foma extensa el acuerdo firmado entre sindicatos y Gobierno Central y las circunstancias que han rodeado la negociación y el acuerdo. Es fundamental para los comunistas entender la situación de la clase trabajadora para poder hacer propuestas adecuadas que no se alejen en exceso ni por delante ni por detrás de los sentimientos de nuestra clase. Ya afirmó el informe del CC del PCC de marzo de 2010 que es un deber del partido el conocimiento de la situación de nuestra clase, su grado extremo de fragilidad y fragmentación, razones fundamentales por las que no aparecen más respuestas de resistencia ante los ataques neoliberales que sufren los sectores populares en general y los trabajadores y trabajadoras en particular.

El economista Albert Recio, en un trabajo titulado Clases Trabajadoras fragmentadas y Proyectos Sociales, analiza una serie de razones por las que la clase trabajadora presenta algunas de sus segmentaciones más importantes (Anexo 1).

Hace pocas semanas los 17 componentes de la zona euro acordaban en Bruselas una nueva vuelta de tuerca de las políticas neoliberales llamada Pacto del Euro. Con la excusa de atacar la inestabilidad que provoca la deuda se quiere (dicen) aumentar la competitividad de las economías nacionales y creen que esto se puede conseguir uniformando medidas del tipo:

• la desvinculación de los salarios y la inflación ligando éstos a la Productividad.
• la limitación del déficit y la deuda por ley.
• la armonización de la edad de jubilación.

Queda claro que estamos de nuevo ante un nuevo ataque (con voluntad de que se produzca de forma conjunta y armonizada en todos los países de la UE) al modelo social europeo y que la pretendida estabilidad y aumento de la competitividad sólo propone un aumento de la tasa de ganancia a costa de las rentas de los asalariados de forma directa en el salario y la jubilación y de forma indirecta con los recortes de los presupuestos públicos que afectan de forma especial a las políticas sociales.

Tanto el Gobierno de Zapatero como el de Artur Mas aplican displicentes las recetas europeas de obligado cumplimiento y así de paso debilitan aún más las posiciones del sindicalismo de clase, recortan el estado del bienestar y facilitan la privatización de facto de amplios espacios de los servicios y el sector público.

Queda claro también que tal como afirma el economista Juan Torres que "La idea es falsa porque, como todo el mundo sabe, la deuda que está provocando problemas gravísimos en muchos gobiernos europeos y a las empresas y familias, no se ha originado porque las economías europeas sean poco o muy competitivas sino como consecuencia de otros factores. La deuda pública, porque los gobiernos han debido afrontar la crisis financiera que han causado la banca internacional y los grandes fondos especulativos. Y la deuda privada como consecuencia de la pérdida de ingresos producida por la aplicación de medidas, como las que ahora se vuelven a proponer, aparentemente orientadas a lograr más competitividad bajando salarios. Y ambas, por el sistema de plena libertad de movimientos de capital que saca los recursos de la actividad productiva para llevarlos a la economía financiera improductiva, por los privilegios que tiene la banca internacional al poder crear dinero dando créditos a partir de los depósitos que recibe de sus clientes, y por la pasividad cómplice de las autoridades cuando los financieros aparecieron estafando al mundo utilizando productos financieros tan sofisticados como arriesgados y fraudulentos. ".

Así pues se repite el error a costa de los trabajadores europeos ya que las teorías de abaratamiento del trabajo o la actuación mediante medidas flexibilizadoras de éste se han demostrado formar parte de un Modelo Productivo fracasado. Siguiendo de nuevo a Juan Torres "Se puede afirmar, por tanto, que la estrategia pactada por los líderes europeos no va a favorecer la creación de empleo, como ellos afirman engañando a la ciudadanía, sino que simplemente va a mejorar las condiciones en que interviene el gran capital, las grandes empresas europeas, a la hora de contratar y utilizar el trabajo. Y también se puede decir que esta estrategia va a constituir, en contra de lo que se afirma y tal y como se ha podido comprobar en los Últimos años, un poderoso incentivo para recurrir al uso menos productivo del trabajo, generalizando así las actividades de menor valor añadido y llevando a Europa a convertirse en un espacio de mayor desigualdad, de bajos salarios y de más empleo precario. Con estas medidas sólo se avanza hacia la especialización de Europa en la provisión de servicios improductivos al resto de la economía global y no, como cínicamente afirman, en el espacio de la productividad, la excelencia y el conocimiento que son materialmente incompatibles con los bajos salarios generalizados y con la insuficiencia de capital social que se quiere imponer."

Por eso denunciamos este Pacto por sus contenidos y por la forma antidemocrática de gestionarse, como un "dictado" a los pueblos europeos, de cómo de nuevo el poder oligárquico somete la soberanía popular, de cómo la economía se impone a la política.

Una forma de dotar a la clase y a los sectores populares de herramientas de interpretación y movilización es la creación al margen de las estructuras de los partidos y fuera de los calendarios estrictamente electorales de iniciativas de resistencia popular para frenar agresiones concretas de las políticas neoliberales. Hoy plataformas contra los desahucios, plataformas en defensa de la salud pública, de la enseñanza pública, plataformas diversas en el Estado y en Catalunya de organización de ciudadanía crítica contra los abusos y los recortes. La ILP para modificar la Ley Hipotecaria e impedir el sobreendeudamiento de las familias una vez se ha perdido la vivienda debe contar con nuestro pleno apoyo y trabajo. Ya realizamos este análisis en el CC de julio de 2010, la sociedad civil puede tomar un protagonismo que debemos acompañar desde la política, para buscar otra manera de politización.

Debemos recordar que hay también un calendario de movilización vinculada al mundo del trabajo y protagonizada por el sindicalismo de clase. La jornada del 14 de Mayo y el 1 de Mayo son ocasiones para salir a la calle en defensa del empleo, las políticas industriales y contra los recortes. Asímismo la ILP contra la Reforma Laboral tiene un calendario concreto para entregar las firmas necesarias y cuenta con el pleno apoyo del PCC.

Una de estas Iniciativas ha sido aquella en que IU, ICV-EUiA y ERC han pedido explicaciones al Fiscal General del Estado, Conde-Pumpido, y al Gobernador del Banco de España, Fernández Ordóñez por la actuación durante la crisis de las agencias internacionales de rating, Standard & Poor's (S & P), Moody's y Fitch. A las tres se las acusa de incurrir en los delitos de los artículos 284 y 285 del Código Penal: maquinación para alterar el precio de las cosas y uso de información privilegiada en provecho propio y en perjuicio del Estado y los contribuyentes. Las Entidades denunciantes ante los Tribunales de estas actitudes especulativas y criminales son la Unión por las Libertades Civiles, el Observatorio de los Derechos Económicos y Sociales, ATTAC, la Plataforma de Afectados por la Hipoteca, IU, ICV-EUiA y ERC.

4.- La ilegalización de Sortu, un nuevo ataque antidemocrático a las ideas políticas.

Ya en el CC del PCC del mes de julio de 2010 analizamos y criticamos las modificaciones de la Ley Electoral que el Gobierno del PSOE proyectaba con el acuerdo con el PP. Por una parte aparecía en una acción conjunta votada por PSOE-PP-CiU-PNV una voluntad de seguir negando una mayor proporcionalidad en el sistema, sin tener en cuenta las recomendaciones del informe del Consejo de Estado que recogían las propuestas del Grupo Parlamentario de IU-ICV-EUiA.

En segundo lugar se tramitaba, a la luz de la Ley de Partidos, un endurecimiento de las condiciones exigidas para permitir la expresión del pluralismo político y la libre circulación de ideas, para limitar, ahora, las expresiones políticas de la izquierda abertzale.

En expresión de siete magistrados del Tribunal Supremo que emitieron votos particulares a la sentencia que de facto ilegaliza Sortu acusándola de ser continuadora de Batasuna e impidiendo su inscripción en el registro de partidos políticos, se dice que en las demandas de la Fiscalía del Estado "no se ha conseguido desmentir que se trata de un intento de una parte, al menos, del mundo abertzale que en el País Vasco sean defendidas determinadas aspiraciones políticas independentistas por vías estrictamente políticas, abandonando la violencia y toda connivencia con ella, como exige el Estado constitucional". Se defiende que la ilegalización de un partido no puede basarse más que en sus acciones cuando éstas se hayan producido y no en supuestos y acciones preventivas.

El PCC condena la no legalización de Sortu, ya que aborta nuevamente por parte del Estado una vía pacífica de participación política que de forma clara realiza una condena de la violencia de carácter inequívoco y expreso. Seguimos expresando que sólo el diálogo y las vías de participación política pacífica pueden superar el conflicto vasco.

5.- Fukushima, la energía nuclear es un peligro para el planeta

Por desgracia ha sido necesario el accidente nuclear de la central de Fukushima en Japón para reavivar el debate de la peligrosidad para las personas y para el planeta de la energía nuclear.

Catalunya, uno de los territorios del Estado más nuclearizados (tres Centrales Nucleares, Vandellós II, Ascó I y Ascó II) ha protagonizado en el tiempo (crisis de Vandellós I) y últimamente (posible cementerio nuclear en Ascó y escape de partículas radiactivas de Ascó I) posicionamientos en contra de buena parte de la sociedad civil, de instituciones y de algunas fuerzas políticas de izquierdas y ecologistas.

La construcción de una central nuclear requiere una acción muy intensiva de inversión. Sus costes de mantenimiento y seguridad, su desmantelamiento y el grave problema de la gestión de sus residuos por largos periodos de tiempo no la hacen rentable si no es con la participación de los poderes públicos que asumen presupuestariamente parte de estos costes mientras que las compañías privadas asumen la gestión de la producción y el cobro de los beneficios. Las centrales nucleares son un peligro muy rentable para determinadas empresas constructoras y de energía.

El ejemplo de Fukushima también demuestra cómo la empresa privada (Tepco), propietaria de la central y responsable de gestionar la actual crisis nuclear, tampoco garantiza la gestión de un accidente nuclear.

Fukushima refuerza la idea de que no hay garantías de seguridad para la energía nuclear y ésta se convierte en especialmente peligrosa en el presente y en el futuro para la gestión de sus residuos.

El PP ha representado de forma directa los intereses del lobby nuclear con una clara apuesta por este peligroso tipo de producción energética, y CiU ha maquillado también esta apuesta con actitudes de duda ante la opinión pública.

El programa del Gobierno del PSOE en las dos legislaturas situaba el progresivo cierre de las ocho centrales nucleares existentes hasta ahora, pero las presiones del lobby pronuclear han ido consiguiendo que el Gobierno central prorrogue la vida útil de éstas más allá de las recomendaciones técnicas razonables para su cierre.

Hay alternativas posibles, enmarcando el cierre nuclear en el cambio de modelo productivo. Un cambio que apuesta en primer lugar por el ahorro en el consumo de energía y en segundo lugar para sustituir los combustibles fósiles y la energía nuclear (fuentes energéticas que se han de importar, el petróleo y el uranio enriquecido, ya que el Estado español no dispone de reservas) por energías renovables en un período de tiempo progresivo. También es clave la Investigación, el Desarrollo y la Innovación en el campo de la energía para encontrar energías limpias con futuro.

La clave para que esto sea posible es recuperar el sector de la energía para la gestión pública. Las empresas energéticas privatizadas por el PP y convertidas algunas en multinacionales españolas o extranjeras no quieren supeditar sus intereses privados al interés público de un sector estratégico donde la garantía y calidad del suministro, el mantenimiento, los precios, las condiciones laborales y salariales de sus trabajadores y la opción estratégica sostenible del tipo de generación energética no se pueden dejar en manos del mercado capitalista desregulado y depredador.

De momento, el Gobierno del Estado, a través del Ministerio de Industria, ha intentado de forma infructuosa instalar un cementerio nuclear centralizado (almacén temporal centralizado ATC).

El Parlament de Catalunya en los años 2008 y 2010 se ha manifestado en contra de este tipo de instalación.
El PCC nos oponemos también a este emplazamiento del ATC en Ascó, ya que esto refuerza las opciones de peligro de esta instalación, conllevaría la prolongación de la vida activa de estas centrales nucleares y no se ha presentado ningún plan de progresivo desmantelamiento de las nucleares que debería de forma obligada acompañar a la gestión de los residuos radiactivos.

El mundo de las energías renobables es un generador muy superior de empleo (68.000 trabajadores) al de las centrales nucleares (3.500 trabajadores), y el desmantelamiento nuclear siempre tiene que venir precedido de planes de reconversión industrial de las comarcas afectadas que normalmente no presentan alternativas de empleo.

6.- Los 100 días del Gobierno de CiU confirman las peores perspectivas de un Gobierno profundamente conservador y neoliberal.

El discurso de CiU pretende jugar un papel de representatividad de los intereses regionales y estatales de la oligarquía financiera, ocupando la centralidad política y con capacidad de hegemonía de pensamiento y de articulación social.

Este papel de centralidad política juega como polo de influencia en el nacionalismo de izquierdas (independentismo) que vive un momento de contradicción y crisis y también en el campo de la socialdemocracia, que ha entrado en crisis ante las dificultades y profundas contradicciones que ha provocado la voluntad de gestión social de un modelo neoliberal antisocial y depredador.

También debe apuntarse la grave contradicción que provoca la capacidad de articulación social con base de catalanismo popular que CiU opera utilizando las contradicciones en las relaciones entre Catalunya y España y las dificultades para construir un modelo de Estado Federal Plurinacional que ha expresado la sentencia del Tribunal Constitucional sobre el Estatut de Catalunya y que presenta declaraciones constantes del PP y del PSOE de recentralización aprovechando la crisis, las políticas de recortes y las propuestas de adelgazar al sector y a la administración pública.

Este aspecto ya no es la queja permanente del pujolismo en los 23 años de sus gobiernos, representa una nueva fase de la situación del Estado Plurinacional que no soporta los topes del Estado de las Autonomías que incluso quiere recortarse o diluirse en el caso de Catalunya, y como respuesta debe articularse un nuevo discurso fuerte de las izquierdas catalanas para confrontar y superar con liderazgo hacia el pueblo de Catalunya el nacionalismo conservador por el catalanismo popular y sus propuestas de federalismo plurinacional.

Artur Mas no hace un simple discurso intitucional, proyecta también los potenciales (no abstractos o por construir de cero, proyecta sus potenciales) sociales, culturales, económicos, mediáticos, y anuncia y comienza a practicar ya en estos primeros 100 días que estos espacios colaborarán u ocuparán desde el primer momento los ámbitos de la administración con "voluntad de servicio público". Esto quiere decir que la gestión de los asuntos públicos no se realizará exclusivamente por parte de los actores de la administración, sino por las empresas, las mutuas y empresas de servicios sanitarios, la escuela privada, los círculos de economía y empresarios y parte de la sociedad civil que, vinculada o no a la iglesia, gestiona servicios sociales y ayudas a los dependientes. Los espacios de lo público y privado se difuminan y de hecho se considera esta diferenciación innecesaria y se la tilda de ideológica y antigua.

La garantía del trabajo está totalmente supeditada a las posibilidades o necesidades de la empresa y las políticas sociales sólo serán posibles en función del crecimiento de la economía y no deben estar garantizadas desde las políticas públicas, ya que la única garantía que éstas deben ofrecer deben ser las rebajas fiscales y la relajación o rebaja del control administrativo sobre la actividad económica.

El gobierno de CiU quiere acabar con la idea de garantía pública de los derechos humanos, entendidos también como derechos económicos y sociales. Su hoja de ruta traspúa un extremismo basado en los conceptos neoliberales fracasados por la crisis actual que asimila derechos básicos a beneficencia i vincula el pleno ejercicio de la autonomía personal al dinero disponible en una mercantilización tosca de la vida digna de las personas.

No hay ninguna apuesta por el cambio de modelo productivo ni en Catalunya ni en España y simplemente se propone una adaptación de la pequeña y mediana empresa y la esperanza de la capacidad de los sectores profesionales para aguantar la situación difícil encarándose con "el esfuerzo" para salir adelante.

Esta falta de propuesta económica alternativa a nivel internacional y europeo y el reforzamiento económico y político de nuevos acuerdos con la oligarquía española son claramente factores de estancamiento y de limitación voluntaria. Se asume un rol subsidiario en el liderazgo político y económico que acepta las limitaciones que impone el modelo especulativo neoliberal, el conservadurismo político y económico de la oligarquía española y se limita a una administración de rentas bajo una concepción provinciana. A pesar de que aparece un discurso de apuesta formal para la investigación, la ciencia y el desarrollo, objetivamente se recrean un modelo y unas relaciones profundamente limitativas para el desarrollo creativo de las fuerzas productivas. La investigación universitaria, por ejemplo, se enfoca más como un mecanismo para las necesidades limitadas de un modelo industrial limitado que como una apuesta abierta para sectores punteros de alto valor añadido para los que hay que apostar en primer lugar desde el sector público.

De entrada, la educación y la sanidad públicas, las políticas sociales y de género (el género sufre un doble recorte, por la vía social, donde de nuevo el papel de la mujer dentro de la familia será enfocado a suplir como cuidadora los recortes de servicios para personas mayores y para niños y niñas como mínimo y la desaparición, en segundo lugar, de las políticas de igualdad y contra la violencia de género) y las políticas medioambientales, sufrirán con rigor y desde el primer momento una verdadera involución política y económica.

La apuesta de CiU por los recortes y el debilitamiento de todo lo público se desarrolla en el marco del miedo a la crisis y de venganza por la gestión anterior del Gobierno de Entesa pero responde a una pauta ideológica decidida independiente de criterios de gestión de la crisis, se persigue un verdadero cambio de modelo que cuestione el Estado del Bienestar tal como lo hemos conocido hasta ahora y tal como lo han construido generaciones de luchadores y luchadoras y actúa una doble tenaza de discurso neoliberal que aprovecha la crisis que ha creado para todavía aumentar más sus beneficios y para asentar valores ideológicos profundamente conservadores que sedimenten un clima de superioridad de discurso para debilitar o imposibilitar la respuesta organizada y la visualización de la alternativa.

Finalmente, decir que queda claro que el discurso de Artus Mas no es una alternativa, pero no hay una conciencia mayoritaria de que esto sea así, todavía. Su desarrollo irá demostrando que no sólo no representa una solución y una oportunidad para la mayoría de los catalanes y catalanas, sino que está pensado para beneficiar directamente y poner al servicio de una parte pequeña y ya poderosa de Catalunya el conjunto de las energías de los ciudadanos en general y de los trabajadores y trabajadoras en particular.

El movimiento de las consultas sobre la independencia de Catalunya, que ha culminado con los resultados de la consulta en la ciudad de Barcelona el 10 de Abril con un 18% de participación del padrón municipal, debe situarse dentro de esta profunda contradicción entre Catalunya y España. Un encaje que ya hemos dicho que no resuelve el Estado de las Autonomías. Falta un encaje Federal Plurinacional que desarrolle de forma positiva esta visión a la Constitución y que posibilitaría no sólo un Estatuto no recortado sino un Estatuto aún con más ambición nacional y social.

El PCC reitera la defensa del derecho de autodeterminación de los pueblos y también del de Catalunya, como derecho democrático, como derecho a decidir su futuro colectivo con fórmulas de referéndum, pero aboga por abrir hueco político, mediático y cultural en la fórmula federal que pretende colaborar entre los pueblos de España y enfrentar un proyecto emancipatorio a los proyectos nacionales y de clase de la burguesía y sus fracciones oligárquicas, sea la catalana o la española.

Los discursos en la crisis de recentralización del PP arrastran al PSOE y minimizan en España y en Catalunya el discurso federal creando una falsa dicotomía entre nacionalismo español centralista e independentismo, lo que es utilizado por los intereses de CiU. La izquierda plural tiene aquí una gran responsabilidad, se debe mantener un proyecto de entendimiento y levantarlo en el debate político ideológico como una alternativa viable que respeta y une los intereses de la clase trabajadora y los sectores populares de Catalunya y España.

7.- Movilización y articulación de las respuestas populares: Insurgencia y confluencia

Una forma de dotar a la clase y a los sectores populares de herramientas de interpretación y movilización es la creación al margen de las estructuras de los partidos y fuera de los calendarios estrictamente electorales de iniciativas de resistencia popular para frenar agresiones concretas de las políticas neoliberales.
Hemos valorado positivamente el trabajo de la Red de entidades sociales de apoyo a la Huelga, y hoy tenemos plataformas contra los desahucios, plataformas en defensa de la salud pública, de la enseñanza pública, plataformas para una nueva fiscalidad, plataformas diversas en el Estado y en Cataluña de organización de ciudadanía crítica contra los abusos y los recortes. Las protestas de los profesionales de la salud se están extendiendo por toda Catalunya y el mundo de la cultura también ha salido a la calle en contra de los recortes. La ILP para modificar la Ley Hipotecaria e impedir el sobre-endeudamiento de las familias una vez se ha perdido la vivienda debe contar con nuestro pleno apoyo y trabajo. Destacar también la jornada del 22 de junio en Barcelona, de convención "Por una nueva cultura de la Salud".
En este sentido la Coalición ICV-EUiA en el Parlament de Catalunya e IU en las Cortes han presentado varios proyectos de Ley para modificar la Ley Hipotecaria, también para impedir el sobre-endeudamiento de las familias.
Otra de estas iniciativas ha sido aquella en que IU, ICV-EUiA y ERC han pedido explicaciones al Fiscal General del Estado, Conde-Pumpido y al Gobernador del Banco de España, Fernández Ordóñez, por la actuación durante la crisis de las agencias internacionales de rating, Standard & Poor's (S & P), Moody's y Fitch. A los tres se les acusa de incurrir en los delitos de los artículos 284 y 285 del Código Penal: maquinación para alterar el precio de las cosas y uso de información privilegiada en provecho propio y en perjuicio del Estado y los contribuyentes. Las entidades denunciantes ante los tribunales de estas actitudes especulativas y criminales son la Unión por las Libertades Civiles, del Observatorio de los Derechos Económicos y Sociales, ATTAC, la Plataforma de Afectados por la Hipoteca, IU, ICV-EUiA y ERC.
Decíamos en el CC de marzo de 2010: "El partido en el próximo período debe convertirse en un catalizador de las luchas contra las políticas del neoliberalismo. Debemos ayudar a desarrollar una red de resistencias que van mucho más allá de la acción partidaria orgánica. Globalizar y enlazar las luchas parciales contra las políticas neoliberales es un objetivo de la actividad partidaria donde se desarrolle. Fortalecer la transversalidad social con el objetivo de construir y reforzar la sociedad civil alternativa ya que objetivamente las agresivas políticas neoliberales afectan a mayorías sociales muy amplias”.
Y lo repetimos en el CC de julio de 2010, la sociedad civil puede tomar un protagonismo que debemos acompañar desde la política, para buscar otra manera de politización.
Debemos recordar que hay también un calendario de movilización vinculada al mundo del trabajo y protagonizada por el sindicalismo de clase. El 1 de mayo y la jornada del 14 de Mayo son ocasiones para salir a la calle en defensa del empleo, las políticas industriales y contra los recortes. También, la ILP contra la Reforma Laboral tiene un calendario concreto para entregar las firmas necesarias y cuenta con el pleno apoyo del PCC.
La fecha del 14 de mayo concentrará una parte importante de las protestas diversas contra las políticas de recorte. Bajo la convocatoria de CCOO y UGT en estos momentos se está en contacto con más de un centenar de entidades que se están sumando a la manifestación.
Son básicamente las que ya apoyaron la huelga general del 29-S, entre ellas se encuentran el movimiento vecinal, representado por la CONFAVC, las asociaciones de consumidores, las de estudiantes o el Movimiento Laico y Progresista.
Es una tarea primordial del partido buscar la confluencia social y política de todos estos movimientos, sin mecanicismo y por una politización que destaque la iniciativa social de esta vertiente del Frente de Izquierdas.

8.- El 22 de mayo tenemos una importante movilización electoral municipal para detener a la derecha.

El voto a la Coalición ICV-EUiA el 22 de mayo quiere parar a la derecha en los Ayuntamientos, la derecha de CiU, del PP y las diferentes plataformas xenófobas de la extrema derecha. También queremos evitar la sociovergencia y crear cortafuegos contra las políticas neoliberales que quieren recortar las políticas sociales o fomentar nuevas especulaciones urbanísticas.

El programa de la Coalición es amplio, participador, movilizador y propositivo de soluciones de izquierdas a nivel de pueblos y ciudades.

EUiA ha valorado el acuerdo municipal con ICV como satisfactorio.

EUiA ha reforzado su presencia en la Coalición y ha aumentado su presencia organizativa en el territorio.

Hacemos un llamamiento al PCC a trabajar en la precampaña y campaña electoral para obtener unos buenos resultados que refuercen a la izquierda transformadora en Catalunya. También deseamos unos buenos resultados a IU en sus elecciones municipales y autonómicas y en el CC de julio analizaremos los resultados que prefiguran un nuevo mapa político en Catalunya y España fruto de las elecciones.

9.- En el 80 aniversario de la proclamación de la II República reivindicamos sus valores para proyectarlos.

Uno de los más valiosos legados de la II República es sin duda el pensamiento republicano y sus valores, porque si ayer fueron ejemplares, hoy aún permanecen vigentes: la libertad, la igualdad, la laicidad, la virtud cívica, el federalismo, el respeto a los derechos humanos. En una palabra, el compromiso con una democracia avanzada.

Estos valores hoy conectan con lo que desde el PCC hemos llamado la necesaria construcción del Frente Democrático que aísle y derrote los comportamientos y políticas antidemocráticas de extrema derecha y fascistas que han mantenido a parte del aparato franquista con importantes conexiones en las instituciones del Estado y que siguen proyectando la influencia y las decisiones que quieren retrotraer la historia para volver a la caverna del franquismo.

La corrupción y la desafección política premeditada y planificada se intentan normalizar para poder ordenar una democracia de baja intensidad en que el bipartidismo y el centralismo son mecanismos activos.

Pero además de los valores políticos, recordamos también los ideales humanistas que animaban La República: la honestidad, la fraternidad y, en general, el compromiso con la suerte de los trabajadores y el bien común.

La conmemoración del 80 aniversario de la II República no es un acto nostálgico de recuerdo del pasado, sino que nos invita a una reflexión renovadora sobre los problemas que aún permanecen sin resolver en nuestros días.

Proclamada el 14 de abril de 1931, la II República trajo varias innovaciones de gran importancia que pretendían superar, en sentido modernizador, los principales factores de atraso social y político que había estado sufriendo el país desde los inicios del siglo XIX: en lo político, el establecimiento de una auténtica democracia representativa, en lo social, la reforma agraria y una legislación laboral de acuerdo con los tiempos, en lo religioso, la instauración de un Estado laico, mediante la separación del Estado y de la Iglesia, y en lo militar, la subordinación de las fuerzas armadas al poder civil.

La II República fue el primer régimen realmente democrático en nuestra historia, con medidas tan decisivas como la implantación del sufragio verdaderamente universal con reconocimiento del derecho al voto de las mujeres. La Constitución de 1931 fue también la primera que abordó el reconocimiento de los derechos sociales y económicos, y las bases de lo que hoy conocemos como Estado de bienestar. Asimismo, intentó resolver el problema de la articulación territorial del Estado mediante la canalización de las aspiraciones nacionales y de autogobierno de varios territorios a través de un sistema de estatutos de autonomía y se adelantó a proclamar la renuncia a la guerra como instrumento de política internacional. La Carta Magna instauró un Estado moderno, laico y democrático. Introdujo el principio de laicidad del Estado y medidas como el divorcio, el matrimonio civil y la enseñanza laica.

La Constitución republicana de 1931 definía a España como "una república democrática de trabajadores de toda clase, que se organiza en régimen de Libertad y de Justicia".

El gobierno republicano era heredero del pensamiento progresista del siglo XIX, que vinculaba el laicismo al progreso de la nación. Para modernizar la sociedad española se hacía necesario, a su entender, una regulación que garantizara el control de la enseñanza pública, separándolo de toda influencia de las órdenes religiosas. Este proyecto encontró una decidida oposición desde una Iglesia aferrada al principio de confesionalidad del Estado. La Constitución republicana afirmaba, en el artículo 3º, que "el Estado español no tiene religión oficial".

En un momento en que se discute el modelo educativo, cuando vuelve a haber polémica a propósito de la enseñanza de la religión, quizá sea el momento de reivindicar la memoria de aquellos maestros de escuela que el franquismo condenó a la represión y el olvido.

"Laica, obligatoria y gratuita". Así defendía la enseñanza la Constitución de 1931, que atribuía al Estado el servicio público de la cultura.

El federalismo entró en el imaginario colectivo con Pi y Margall, con la I República Española de 1873 y su intento de conciliar en un mismo modelo de Estado los conceptos de democracia, federalismo y descentralización.

Ante los debates sobre federalismo, laicismo, democracia social o derechos humanos (no sólo políticos sino también económicos y sociales) este 80 aniversario es una oportunidad para reivindicar unos valores indispensables en la construcción nacional y social de Catalunya y en la articulación de una España federal Plurinacional.

10.- Avanza la articulación del Partido, su organización y la articulación de los instrumentos de trabajo ideológico.

En un año el partido ha aumentado de forma notable su número de militantes, las cotizaciones y el funcionamiento de las células.

Queremos saludar la Conferencia de la Federación Unitaria y Territorial realizada en el mes de enero.

Asimismo también saludamos la X Jornada de Educación celebrada el 19 de febrero.

Queremos saludar diferentes actividades, las resoluciones e informes del Comité Ejecutivo de las cuales están anexadas a este informe del Comité Central: Jornada de Barrios e Inmigración, Informe de Cultura del PCC, Informe sobre Proyecto de Escuela de Formación del PCC e Informe de Proyecto de remodelación 2.0 de las webs del PCC, y la Revista Realitat Monográfica sobre la Qüestió Nacional.

Propuesta de remodelación de algunas responsabilidades del Comitè Executiu del PCC.

Etiquetes de comentaris: , ,