el Partit (PCC)

Versió PDF en català - Versión PDF en castellano

La crisi del sistema que hem anat analitzant al darrer Congrés i al CC del partit no presenta símptomes de millora en cap dels seus fronts i no és preveu tampoc una millora significativa de la situació econòmica a curt i mig termini.

Per als comunistes, una de les manifestacions de la crisi més significativa és l’atur i la precarització del treball, i per a nosaltres sortir de la crisi ha de significar la recuperació de l’ocupació en quantitat i qualitat.

Estudis de la Fundació de les Caixes d’Estalvi han rebaixat les perspectives escassament optimistes existents i consideren que el proper any l’atur seguirà augmentant. Les anàlisis a mig termini van més enllà del 2014 per una recuperació significativa de l’ocupació. Segons l’OCDE (maig 2011), l’Estat Espanyol no tornarà a taxes d’atur del 9% fins al 2026 i en l’últim trimestre del 2015 encara estaríem en el 14%.

També hem d’assenyalar que les prestacions per desocupació continuen disminuint i la cobertura ha minvat en 10 punts ja fa un any. L’escassa rotació en l’ocupació i el descens de la cobertura estan agreujant els problemes de cohesió social.

La Reforma Laboral ha fracassat en els seus objectius i està contribuint a una major precarització de l’ocupació existent. L’Agost del 2011 els contractes indefinits van ser només el 6,2% de tots els contractes realitzats i un 1,09 menys que l’Agost del 2010, quan la reforma porta més d’un any aplicant-se.

Aquesta precarització no afecta tots per igual, les dones en són especialment perjudicades. Col·lectius com els joves i els immigrants en surten doblement explotats.

La perllongació de la crisi comporta conseqüències ideològiques i socials per a la gent treballadora i la majoria de la societat que ens dificulten les condicions de lluita.

És una realitat que el detonant de la crisi ha estat el sistema financer, peça clau del capitalisme financiaritzat i de l’ampli domini de l’oligarquia financera que pren decisions no democràtiques utilitzant l’especulació als mercats en benefici propi. Per això seguim defensant una regulació del sistema financer i la creació d’una banca pública com a peces per reprendre el control democràtic de l’economia. Fins i tot observem com s’ha obert el debat de la possible creació d’Agències públiques de qualificació de riscos financers, a causa del groller paper de les agències actuals, veritables cavalls de Troia de la mentida i la falsedat en què es basa el sistema.

A la Unió Europea, malgrat el Pacte de l’Euro signat pels 17 membres de la zona euro i que vam analitzar al CC d’Abril d’aquest any, que imposava mesures restrictives al salaris (responsabilitzant-los novament d’haver de frenar la inflació), perllongava l’edat de jubilació i proposava limitar l’endeutament i el dèficit per llei (després ens referirem a la iniciativa constitucional del PSOE i PP en aquest sentit), doncs malgrat això l’especulació amb el deute sobirà d’alguns estats ha seguit removent i inestabilitzant la situació econòmica demandant més retallades que augmentin la confiança i estabilitzin els mercats.

Fa pocs dies l’economista i premi Nobel Paul Krugman desmuntava en un article periodístic titulat “Un desastre impecable” que analitzava la crisi del deute i les decisions del BCE, desmuntava la fal·làcia que havíem gastat i ens havíem endeutat massa i ara en pagàvem les conseqüències amb necessaris ajustaments severs. Segons Krugman, les situacions d’Espanya i Itàlia (un deute baix la primera i la segona amb un dèficit menor) no justificaven l’especulació que fomentava les seves emissions de deute y els costos financers d’aquest. Per això denunciava la política del BCE per la seva rigidesa “moralitzant” en el sentit d’ortodòxia neoliberal que impedia desenvolupar polítiques comunes que frenessin aquesta especulació. La crisi de l’euro en definitiva no és altra cosa que la crisi del model neoliberal de la construcció europea.

Del que no hi ha cap dubte i avui sabem és que el futur del poble Grec és el nostre, que la seva resistència és la nostra i que el que s’està dirimint no és el rescat de Grècia sinó de la Banca Francesa i Alemanya que va voler fer negocis altament especulatius amb els interessos de tot un poble.

A l’Estat Espanyol la despesa social pública per habitant és només del 74% de la mitjana de la UE-15, i la regressiva política fiscal aplicada pels governs d’Aznar i Zapatero ens ha portat a què els ingressos de l’Estat són els més baixos de l’euro zona, només un 34%, mentre que la mitjana és del 44%. Així doncs, el problema no és de despesa i menys de despesa social, però en el marc d’una conjuntura de por i excepcionalitat s’aprofita per retallar els serveis públics i forçar la seva privatització. Volem assenyalar també que per a nosaltres la despesa social és una veritable “inversió social” que necessita qualsevol societat per mantenir uns requisits bàsics de cohesió en el seu funcionament.

En la l’inia de les demandes que ha fet CCOO en el seu darrer Consell Confederal cal una Reforma Fiscal i una lluita més decidida contra el frau fiscal, aquests aspectes serien determinants per aconseguir els ingressos necessaris.

Cal ingressar el que necessitem per no gastar allò que no tenim, defensant en tot moment una gestió de la despesa pública responsable. La inversió pública amb creació d’ocupació, la despesa en educació, universitat, investigació, innovació i desenvolupament són imprescindibles per sortir de la crisi amb d’altres paràmetres de creixement.

Des del passat 9 de juliol, data del darrer Comitè Central, hem assistit a dos mesos on s’han pres a Catalunya, a l’Estat i a Europa importants decisions malgrat transcórrer en període estival i en teoria de vacances. Agressions socials, nacionals i democràtiques s’han expressat en aquest període.

La Reforma Constitucional o la constitucionalització de les retallades

En ple estiu el Govern Central del PSOE, conjuntament amb la dreta extrema del PP, han proposat modificar la Constitució Espanyola per cosificar les polítiques econòmiques neoliberals. Aquesta constitucionalització de les retallades és una veritable declaració de guerra a les polítiques socials, l’estat del benestar i els serveis públics, a més de traspuar una remor de fons centralista en el model d’Estat i autoritària des del punt de vista democràtic. Per això la proposta d’involució constitucional ha de ser confrontada amb l’alternativa política i la mobilització social amb l’exigència democràtica d’una consulta en referèndum.

Aquesta mesura proposada pel Govern Central del PSOE i pactada amb el PP la rebutgem per al fons i per la forma, per sacralitzar constitucionalment les polítiques neoliberals i per fer-ho sense debat ciutadà i sense participació democràtica.

Ja la fallida Constitució Europea i el primer Tractat de Lisboa van intentar sacralitzar constitucionalment aquestes polítiques a nivell d’Unió Europea, i van ser els pobles francès, holandès i irlandès els que van aturar aquests intents amb la victòria del NO, la qual cosa demostra que els pobles poden expressar la seva oposició a aquestes polítiques i aturar-les.

Tant el PSOE com el PP o CiU van coincidir en demanar el sí a aquestes polítiques de la UE, així com acceptar el Pacte de l’Euro. D’aquets vents en vénen aquestes tempestes i la persistència en aquestes polítiques neoliberals va buidant de contingut la sobirania dels estats, de les nacions i de la ciutadania en general, substituint-la per les decisions no democràtiques d’una oligarquia que controla els mercats.

CiU es mou en la contradicció que aplica de facto aquestes polítiques a Catalunya compartint el fons d’aquestes amb el fet que l’acord expressi a l’hora una aposta bipartidista i centralista a nivell d’Estat i a nivell europeu retallant sobirania a nivell local i a nivell nacional.

Avui és una demanda democràtica exigir una consulta a la ciutadania i podem establir noves aliances de fons i de forma front les mesures que ens volen imposar. De fet, el Moviment 15-M, els sindicats i l’esquerra política han coincidit en l’oposició a les mesures i en la demanda d’un referèndum.

Aquesta mobilització opera de forma positiva per aglutinar forces polítiques i socials i activistes, intel·lectuals i professionals amb consciència democràtica i pressiona en la direcció de reforçar o forçar la confluència política i social contra les polítiques neoliberals que vol imposar el bipartidisme del PSOE i PP, i fa entrar en contradiccions CiU.

La forma ràpida i matussera en què s’ha procedit a reformar la Constitució després de 33 anys de mantenir-se inalterada per no trencar el consens constitucional de la Transició, ha reforçat la idea de la necessària segona transició on la reforma constitucional esdevé una part necessària. Aquesta afirmació que ja fèiem en valorar la sentència del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut avui pren més força.

El ‘reformazo’, una altra clau de volta a les lleis laborals

Els nou contracte de formació fins als 30 anys i la permissiva concatenació de contractes temporals profunditza la precarietat de l’ocupació del nostre país, i aposta per un model productiu basat novament en baixos salaris i baixa formació.

El Govern Central una vegada més ha decretat noves mesures d’involució en la legislació laboral en contra dels treballadors i de les seves organitzacions sindicals. Amb l’aprofundiment de la precarització, especialment dels més joves i la flexibilització constant de les lleis laborals, no solucionarem els problemes d’atur que tenen a veure amb decisions de política econòmica incorrectes que afebleixen el teixit productiu del nostre país i reforcen els sectors especulatius.

Aquestes mesures de nou resten credibilitat al diàleg social i a la capacitat d’interlocució del govern central amb les organitzacions sindicals.

El PCC fa una crida a reforçar la unitat sindical per poder lluitar amb millors garanties contra les polítiques neoliberals de retallades i devaluació dels serveis públics.

El PCC crida a donar suport en les Eleccions Sindicals, que s’estan duent a terme, al sindicat de les Comissions Obreres (CCOO) i insta els comunistes a presentar-se en les candidatures per a aquest sindicat com a garantia del sindicalisme de classe amb caràcter sociopolític que nosaltres reivindiquem.

El Govern de CiU aquest estiu per desgràcia no ha fet vacances

Les retallades del govern de CiU aquest estiu s’han accelerat de forma preocupant. La nova gestió que s’ha volgut realitzar de l’RMI ha estat maldestre i profundament reaccionària. Maldestre pel caos creat arran de l’externalització de la gestió del servei i els nous criteris restrictius per concedir-la i reaccionària per la voluntat de criminalització que ha fet i està fent CiU dels col·lectius més febles de la nostra societat que són els que necessiten aquesta prestació social.

Els exemples puntuals de frau o d’utilització incorrecta de la prestació no poden de cap manera culpabilitzar globalment el col·lectiu d’usuaris, dels quals, hem de recordar, la majoria són dones en greu situació de risc d’exclusió social. Aquestes pràctiques plouen sobre mullat, després de les declaracions i accions realitzades pel Govern contra el col·lectiu d’aturats insinuant fa mesos que existeix frau i que hi ha persones que no volen treballar, de nou generalitzant aquest comportament.

No és d’estranyar en aquest context que els dos regidors de PxC de Salt s’hagin passat a CiU, ja que el racisme fort de PxC pot compaginar-se amb un aparent racisme més tou de CiU. Assimilar els col·lectius més vulnerables, els aturats, els immigrants a persones gandules, aprofitats o vividors és tractar amb frivolitat els greus problemes de cohesió social que provoca la crisi i llançar un missatge basat en la demagògia, el racisme i el conservadorisme. No és d’estranyar tampoc l’aquiescència de CiU amb el PP que s’ha comprovat a municipis com Badalona o Castelldefels.

Aquest curs escolar tindrem a Catalunya 21.000 alumnes més i 460 mestres interins menys que el curs passat. Aquesta retallada de facto comportarà pitjors condicions de treball per als mestres i pitjor qualitat per als alumnes, i tot això suportat per l’escola pública que veurà com minva la seva qualitat.

Les retallades al món de la salut es multipliquen, llits i plantes hospitalàries, Centres d’Atenció Primària, serveis d’Urgències, especialitats i d’altres serveis que s’han tancat al mes d’Agost ja no obriran al setembre o la seva retallada s’inicia aquest mes. Les retallades de plantilles i l’empitjorament generalitzat de les condicions de treball dels professionals de la salut les pagaran els ciutadans i ciutadanes.

CiU ha dissenyat un veritable canvi en el model de serveis públics que fins ara s’han desenvolupat al nostre país, i les retallades i privatitzacions a la sanitat pública i a l’escola pública en volen representar una aposta decidida per aquest nou model basat en la rebaixa de la seva equitat, universalitat i qualitat per poder potenciar la prestació directa o indirecta d’aquests seveis per l’àmbit privat.

El català, un pilar de la cohesió social de Catalunya

Una sentència del TSJC ha qüestionat el model lingüístic de Catalunya, que és un dels pilars de la seva cohesió social i un ric aspecte dels seus valors culturals. Aquesta sentència s’emmarca dins la reinterpretació constitucional restrictiva que es deriva de la sentència del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut.

Ja en la transició la política del PSUC en aquest aspecte va aconseguir transmetre un discurs basat en un sol poble independenment de l’origen dels homes i dones que vivien i treballaven a Catalunya. Aquest discurs va aconseguir ser hegemònic i traspuar altres formacions polítiques i abastar diversos sectors i classes socials.

Així doncs, a Catalunya no hi ha discriminació per als castellano-parlants, això és un invent de la caverna mediàtica de l’extrema dreta del PP i d’altres. Els drets lingüístics es basen en el dret de tots a utilitzar la llengua que es vol i ser obligatòriament atès per l’administració pública independenment de la llengua que es parli. Al mateix temps el catala és protegit i se’n fomenta el seu ús i coneixement com a un signe d’integració social.

És a l’escola amb l’ús del català com a llengua vehicular on aquests preceptes de normalització lingüística aconsegueixen la seva màxima expressió, i al final dels cicles formatius els estudiants han de tenir un ple domini del català, del castellà i d’altres llengües.

Així doncs, l’atac al model lingüístic és un atac a la cohesió social del país, i presenta al darrera una voluntat de segregació dels nens i nenes en funció de la llengua de les seves famílies, com s’ha aconseguit fer en algunes escoles pel que fa a la religió i fins i tot a l’origen ètnic amb el rebuig als immigrats. Tot això és intolerable per una societat justa, democràtica, laica i lliure.

Hem de denunciar la utilització per part de CiU del conflicte lingüístic per crear una cortina de fum, aquest estiu precisament, per tapar les retallades generalitzades i sobre tot aquelles que tenen a veure amb el món de l’ensenyament, ja que negar els recursos públics necessaris a l’escola pública perquè esdevingui una escola de qualitat és també una agressió a l’alçada de l’agressió lingüística que estem patint.

El PCC ha de participar de ple a les mobilitzacions

Tenim un annex que és el calendari de les mobilitzacions de setembre, octubre i novembre. Vull destacar les del 6 i 24 de setembre i 6 d’octubre de caràcter més sindical, encara que convocades per sindicats, 15-M, forces d’esquerra, CONFAVC, moviment Laic i Progressista, etc.

També destacar les del 18 de setembre i 15 d’octubre, convocades pel 15-M però també de confluència social i d’esquerres.

Les mobilitzacions dels col·lectius pel Dret a l’Habitatge i contra els desnonaments, el sector de l’ensenyament i el de la salut, tenen calendaris propis de mobilitzacions en aquests àmbits.
El partit crida a la mobilització, però el més important per als comunistes és contribuir a l’organització de la gent, a fer societat, tenint en compte l’avenç institucional de les dretes i el feixisme social creixent, i també reforçar els instruments socials i polítics mes útils i que ens situen en l’estratègia del front d’esquerres.

Totes les cèl·lules del partit han d’organitzar la seva participació a les mobilitzacions, discutint les causes i programant l’acció.

El 20-M mobilització electoral, Eleccions Generals

L’esquerra a Europa experimenta un debat important sobre el seu futur, i la crisi ha posat sobre la taula nous i forts arguments que l’alimenten. L’esquerra a Europa és plural i l’esquerra transformadora també. El PCC segueix defensant la màxima unitat de l’esquerra per frenar i derrotar les polítiques neoliberals allà on es desenvolupin.

El PCC al mateix temps aposta per l’enfortiment de l’esquerra transformadora, aquella que critica i vol transformar el capitalisme vers un sistema més just, sostenible i democràtic i en què els comunistes volem jugar un paper de referència.

Cal combinar dues propostes igual de necessàries, la unitat democràtica contra el feixisme i la reconstrucció del projecte transformador.

Així doncs, per a nosaltres el debat actual sobre la recomposició de l’esquerra transformadora és estratègic i les decisions conjunturals i tàctiques, sent flexibles en la seva naturalesa, han d’ajudar i no entorpir l’enfortiment d’aquest pol transformador. Cal saber diferenciar l’estratègia política dels comunistes dels elements tàctics de la negociació concreta que no correspon al partit la seva discussió i aprovació.

El capitalisme financer ha exacerbat noves contradiccions com les que comporten la destrucció del medi, però no oblidem que no hi ha sostenibilitat possible sota el model capitalista i que igual que no és possible un capitalisme social no és possible un capitalisme verd o un capitalisme democràtic.

L’esquerra transformadora alternativa al model capitalista ha de ser roja, verda i plurinacional, incorporant plenament els temes del feminisme i la democràcia de forma medul·lar i transversal.

Des de Catalunya el PCC pot aportar al debat la seva experiència concreta, la importància de la unitat dels treballadors per la recomposició de la classe treballadora, la importància de la unitat de l’esquerra per construir una alternativa hegemònica i la validesa del partit comunista actualitzat al segle XXI. Al mateix temps, l’experiència catalana de recomposició de l’esquerra transformadora dels darrers anys ha fet compatible el roig i el verd desenvolupant un projecte polític basat en la sobirania i complementarietat dels espais polítics en el marc de l’estat federal plurinacional.

A Catalunya és una realitat que el roig i el verd formen part d’un mateix espai social.

Conseqüentment, el PCC aposta per compatibilitzar electoralment l’espai verd i l’espai roig, i per compatibilitzar els espais polítics nacionals i territorials amb un projecte federal/plurinacional i europeu amb vocació internacionalista. El PCC, al mateix temps, segueix desenvolupant la seva política en el marc nacional de la lluita de classes a Catalunya mantenint, com de forma històrica va fer-ho el PSUC, una relació responsable amb els comunistes a nivell internacional, a Europa i a l’Estat espanyol.

L’experiència catalana ens ha portat a participar activament en la definició que ha realitzat EUiA de la voluntat de Refundació d’IU i la seva obertura i transformació i també en les propostes de la Coalició Política cap on ha de mutar l’actual Coalició d’ICV-EUiA. Aquí hem de sumar-hi la reflexió metodològica que ha destapat el moviment del 15-M sobre les limitacions de l’actual democràcia i el sistema polític i electoral.

La política del PCC aprovada al 12è Congrés i a les posteriors reunions del CC aposta per l’enfortiment d’EUiA i IU i a partir dels seus projectes transformadors la suma creativa amb d’altres expressions de l’esquerra. La reedició de la Coalició ICV-EUiA a Catalunya i el seu acord electoral amb el projecte federal d’IU i d’altres a nivell d’Estat són una base necessària per als i les comunistes del PCC.

El PCC se situa i estarà amb la unitat de les esquerres a Catalunya

El PCC aposta per afrontar el procés de les properes Eleccions Generals del proper 20 de novembre sumant als efectius que ja van concórrer al 2004 i 2008 en la Coalició IU-ICV-EUiA i que posteriorment el 2008 van conformar Grup Parlamentari conjunt al Congrés amb ERC. La fórmula concreta que fins ara s’ha donat ha estat l’aposta per una gran coalició liderada a Catalunya per ICV-EUiA i a l’Estat per IU que sumi l’espai polític i social de l’ecologisme, l’experiència dels sindicalistes de classe i a persones de la cultura popular i progressista i dels moviments i partits alternatius al neoliberalisme i les seves polítiques.

Aquesta combinació i el seu eixamplament coincideix amb l’estratègia de fons dels comunistes avui i es l’aposta decidida del PCC.

Versión en castellano

Informe del Comité Ejectutivo del PCC en el Comité Central del PCC del 17 de septiembre de 2011

La crisis del sistema que hemos ido analizando en el último Congreso y en el CC del partido no presenta síntomas de mejora en ninguno de sus frentes y no se prevé tampoco una mejora significativa de la situación económica a corto y medio plazo.

Para los comunistas, una de las manifestaciones de la crisis más significativa es el paro y la precarización del trabajo, y para nosotros salir de la crisis debe significar la recuperación del empleo en cantidad y calidad.

Estudios de la Fundación de las Cajas de Ahorro han rebajado las perspectivas escasamente optimistas existentes y consideran que el próximo año el paro seguirá aumentando. Los análisis a medio plazo van más allá de 2014 para una recuperación significativa del empleo. Según la OCDE (mayo 2011), el Estado español no volverá a tasas de desempleo del 9% hasta 2026 y en el último trimestre de 2015 todavía estaríamos en el 14%.

También debemos señalar que las prestaciones por desempleo siguen disminuyendo y la cobertura ha disminuido en 10 puntos hace un año. La escasa rotación en el empleo y el descenso de la cobertura están agravando los problemas de cohesión social.

La Reforma Laboral ha fracasado en sus objetivos y está contribuyendo a una mayor precarización del empleo existente. En Agosto de 2011 los contratos indefinidos fueron sólo el 6,2% de todos los contratos realizados y un 1,09 menos que en Agosto de 2010, cuando la reforma lleva más de un año aplicándose.

Esta precarización no afecta a todos por igual, las mujeres están especialmente perjudicadas. Colectivos como los jóvenes y los inmigrantes salen especialmente explotados.

La prolongación de la crisis comporta consecuencias ideológicas y sociales para la gente trabajadora y la mayoría de la sociedad, lo cual dificulta las condiciones de lucha.

Esta precarización no afecta a todos los colectivos por igual y las mujeres, los jóvenes y los inmigrantes salen doblemente explotados.

Es una realidad que el detonante de la crisis ha sido el sistema financiero, pieza clave del capitalismo financiarizado y del amplio dominio de la oligarquía financiera que toma decisiones no democráticas utilizando la especulación en los mercados en beneficio propio. Por eso seguimos defendiendo una regulación del sistema financiero y la creación de una banca pública como piezas para retomar el control democrático de la economía. Incluso observamos cómo se ha abierto el debate de la posible creación de Agencias Públicas de calificación de riesgos financieros, debido al grosero papel de las agencias actuales, verdaderos caballos de Troya de la mentira y la falsedad en que se basa el sistema.

En la Unión Europea, a pesar del Pacto del Euro firmado por los 17 miembros de la zona euro y que analizamos en el CC de Abril de este año, que imponía medidas restrictivas en salarios (responsabilizán-doles nuevamente de tener que frenar la inflación), prolongaba la edad de jubilación y proponía limitar el endeudamiento y el déficit por ley (después nos referiremos a la iniciativa constitucional del PSOE y PP en este sentido), pues a pesar de ello la especulación con la deuda soberana de algunos estados ha seguido removiendo e inestabilizando la situación económica demandando más recortes que aumenten la confianza y estabilicen los mercados.


Hace pocos días el economista y premio Nobel Paul Krugman desmontaba en un artículo periodístico titulado "Un desastre impecable" que analizaba la crisis de la deuda y las decisiones del BCE, desmontaba la falacia de que habíamos gastado y nos habíamos endeudado demasiado y ahora pagábamos las consecuencias con necesarios ajustes severos. Según Krugman, las situaciones de España e Italia (una deuda baja la primera y la segunda con un déficit menor) no justificaban la especulación que fomentaba sus emisiones de deuda y los costes financieros de ésta. Por ello denunciaba la política del BCE por su rigidez "moralizante" en el sentido de ortodoxia neoliberal que impedía desarrollar políticas comunes que frenaran esta especulación. La crisis del euro en definitiva no es otra cosa que la crisis del modelo neoliberal de la construcción europea.

De lo que no hay ninguna duda y hoy sabemos es de que el futuro del pueblo Griego es el nuestro, que su resistencia es la nuestra y que lo que se está dirimiendo no es el rescate de Grecia sino el de la Banca Francesa y Alemana que quiso hacer negocios altamente especulativos con los intereses de todo un pueblo.

En España el gasto social público por habitante es sólo del 74% de la media de la UE-15, y la regresiva política fiscal aplicada por los gobiernos de Aznar y Zapatero nos ha llevado a que los ingresos del Estado son los más bajos de la euro zona, sólo un 34%, mientras que la media es del 44%. Así pues, el problema no es de gasto y menos de gasto social, pero en el marco de una coyuntura de miedo y excepcionalidad se aprovecha para recortar los servicios públicos y forzar su privatización. También queremos señalar que para nosotros el gasto social es una verdadera “inversión social” que necesita cualquier sociedad para mantener unos requisitos básicos de cohesión en su funcionamiento.

En la línea de las demandas que ha hecho CCOO en su último Consejo Confederal es necesaria una Reforma Fiscal y una lucha más decidida contra el fraude fiscal, estos aspectos serían determinantes para conseguir los ingresos necesarios.

Es necesario ingresar lo que necesitamos para no gastar lo que no tenemos, defendiendo en todo momento una gestión del gasto público responsable. La inversión pública con creación de empleo, el gasto en educación, universidad, investigación, innovación y desarrollo son imprescindibles para salir de la crisis con otros parámetros de crecimiento.

Desde el pasado 9 de julio, fecha del último Comité Central, hemos asistido a dos meses en los que se han tomado en Catalunya, en el Estado y en Europa importantes decisiones a pesar de transcurrir en periodo estival y en teoría de vacaciones. Agresiones sociales, nacionales y democráticas se han expresado en este periodo.

La Reforma Constitucional o la constitucionalización de los recortes

En pleno verano el Gobierno Central del PSOE, conjuntamente con la derecha extrema del PP, han propuesto modificar la Constitución Española para cosificar las políticas económicas neoliberales. Esta constitucionalización de los recortes es una verdadera declaración de guerra a las políticas sociales, el estado del bienestar y los servicios públicos, además de rezumar un rumor de fondo centralista en el modelo de Estado y autoritaria desde el punto de vista democrático. Por eso la propuesta de involución constitucional debe ser confrontada con la alternativa política y la movilización social con la exigencia democrática de una consulta en referéndum.

Esta medida propuesta por el Gobierno Central del PSOE y pactada con el PP la rechazamos por el fondo y por la forma, por sacralizar constitucionalmente las políticas neoliberales y para hacerlo sin debate ciudadano y sin participación democrática.

Ya la fallida Constitución Europea y el primer Tratado de Lisboa intentaron sacralizar constitucionalmente estas políticas a nivel de Unión Europea, y fueron los pueblos francés, holandés e irlandés los que detuvieron estos intentos con la victoria del NO, lo que demuestra que los pueblos pueden expresar su oposición a estas políticas y detenerlas.

Tanto el PSOE como el PP o CiU coincidieron en pedir el sí a estas políticas de la UE, así como aceptar el Pacto del Euro. De estos vientos vienen estas tempestades y la persistencia en estas políticas neoliberales va vaciando de contenido la soberanía de los estados, de las naciones y de la ciudadanía en general, sustituyéndola por las decisiones no democráticas de una oligarquía que controla los mercados .

CiU se mueve en la contradicción que aplica de facto estas políticas en Catalunya compartiendo el fondo de éstas con el hecho de que el acuerdo exprese al mismo tiempo una apuesta bipartidista y centralista a nivel de Estado y a nivel europeo recortando soberanía a nivel local y a nivel nacional.

Hoy es una demanda democrática exigir una consulta a la ciudadanía y podemos establecer nuevas alianzas de fondo y de forma frente a las medidas que nos quieren imponer. De hecho, el Movimiento 15-M, los sindicatos y la izquierda política han coincidido en la oposición a las medidas y en la demanda de un referéndum.

Esta movilización opera de forma positiva para aglutinar a fuerzas políticas y sociales y a activistas, intelectuales y profesionales con conciencia democrática, y presiona en la dirección de reforzar o forzar la confluencia política y social contra las políticas neoliberales que quiere imponer el bipartidismo del PSOE y PP, y hace entrar en contradicciones a CiU.

La forma rápida y torpe en que se ha procedido a reformar la Constitución después de 33 años de mantenerse inalterada para no romper el consenso constitucional de la Transición, ha reforzado la idea de la necesaria segunda transición donde la reforma constitucional se convierte en una parte necesaria. Esta afirmación que ya hacíamos al valorar la sentencia del Tribunal Constitucional sobre el Estatut hoy toma más fuerza.

El 'reformazo', otra agresión más a las leyes laborales

El nuevo contrato de formación hasta los 30 años y la permisiva concatenación de contratos temporales profundiza la precariedad del empleo de nuestro país, y apuesta por un modelo productivo basado nuevamente en bajos salarios y baja formación.

El Gobierno Central una vez más ha decretado nuevas medidas de involución en la legislación laboral en contra de los trabajadores y de sus organizaciones sindicales. Con la profundización de la precarización, especialmente de los más jóvenes, y la flexibilización constante de las leyes laborales, no solucionaremos los problemas de desempleo que tienen que ver con decisiones de política económica incorrectas que debilitan el tejido productivo de nuestro país y refuerzan a los sectores especulativos.

Estas medidas de nuevo restan credibilidad al diálogo social y a la capacidad de interlocución del gobierno central con las organizaciones sindicales.

El PCC hace un llamamiento a reforzar la unidad sindical para poder luchar con mejores garantías contra las políticas neoliberales de recortes y devaluación de los servicios públicos.

El PCC hace un llamamiento a apoyar en las Elecciones Sindicales que se están llevando a cabo al sindicato de Comisiones Obreras (CCOO), e insta a los comunistas a presentarse en las candidaturas para este sindicato como garantía del sindicalismo de clase con carácter sociopolítico que nosotros reivindicamos.

El Gobierno de CiU este verano por desgracia no se ha ido de vacaciones

Los recortes del gobierno de CiU este verano se han acelerado de forma preocupante. La nueva gestión que se ha querido realizar de la RMI ha sido torpe y profundamente reaccionaria. Torpe por el caos creado a raíz de la externalización de la gestión del servicio y los nuevos criterios restrictivos para concederla y reaccionaria por la voluntad de criminalización que ha hecho y está haciendo CiU de los colectivos más débiles de nuestra sociedad que son los que necesitan esta prestación social.

Los ejemplos puntuales de fraude o de utilización incorrecta de la prestación no pueden de ninguna manera culpabilizar globalmente al colectivo de usuarios, de los cuales, debemos recordar, la mayoría son mujeres en grave situación de riesgo de exclusión social. Estas prácticas llueven sobre mojado, después de las declaraciones y acciones realizadas por el Gobierno contra el colectivo de parados insinuando hace meses que existe fraude y que hay personas que no quieren trabajar, de nuevo generalizando este comportamiento.

No es de extrañar en este contexto que los dos concejales de PxC de Salt se hayan pasado a CiU, ya que el fuerte racismo de PxC puede compaginarse con un aparente racismo más blando de CiU. Asimilar a los colectivos más vulnerables, los parados, los inmigrantes, a personas perezosas, aprovechados o vividores es tratar con frivolidad los graves problemas de cohesión social que provoca la crisis y lanzar un mensaje basado en la demagogia, el racismo y el conservadurismo. No es de extrañar tampoco la aquiescencia de CiU con el PP que se ha comprobado en municipios como Badalona o Castelldefels.

Este curso escolar tendremos en Catalunya 21.000 alumnos más y 460 maestros interinos menos que el curso pasado. Este recorte de facto comportará peores condiciones de trabajo para los maestros y peor calidad para los alumnos, y todo ello soportado por la escuela pública que verá como merma su calidad.

Los recortes en el mundo de la salud se multiplican, camas y plantas hospitalarias, centros de atención primaria, servicios de Urgencias, especialidades y otros servicios que han cerrado en el mes de agosto ya no abrirán en septiembre o su recorte se inicia este mes. Los recortes de plantillas y el empeoramiento generalizado de las condiciones de trabajo de los profesionales de la salud los pagarán los ciudadanos y ciudadanas.

CiU ha diseñado un verdadero cambio en el modelo de servicios públicos que hasta ahora se han desarrollado en nuestro país, y los recortes y privatizaciones en la sanidad pública y la enseñanza pública quieren representar una apuesta decidida por este nuevo modelo basado en la rebaja de su equidad, universalidad y calidad para poder potenciar la prestación directa o indirecta de estos servicios para el ámbito privado.

El catalán, un pilar de la cohesión social de Catalunya

Una sentencia del TSJC ha cuestionado el modelo lingüístico de Catalunya, que es uno de los pilares de su cohesión social y un rico aspecto de sus valores culturales. Esta sentencia se enmarca dentro de la reinterpretación constitucional restrictiva que se deriva de la sentencia del Tribunal Constitucional sobre el Estatut.

Ya en la transición la política del PSUC en este aspecto logró transmitir un discurso basado en un solo pueblo independientemente del origen de los hombres y mujeres que vivían y trabajaban en Catalunya. Este discurso logró ser hegemónico y trasladarse a otras formaciones políticas y abarcar a varios sectores y clases sociales.

Así pues, en Catalunya no hay discriminación para los castellano-hablantes, esto es un invento de la caverna mediática de la extrema derecha del PP y otros. Los derechos lingüísticos se basan en el derecho de todos a utilizar la lengua que se quiere y ser obligatoriamente atendido por la administración pública independientemente de la lengua que se hable. Al mismo tiempo el catalán es protegido y se fomenta su uso y conocimiento como un signo de integración social.

Es en la escuela con el uso del catalán como lengua vehicular donde estos preceptos de normalización lingüística alcanzan su máxima expresión, y al final de los ciclos formativos los estudiantes deben tener un pleno dominio del catalán, del castellano y de otros lenguas.

Así pues, el ataque al modelo lingüístico es un ataque a la cohesión social del país, y presenta detrás una voluntad de segregación de los niños y niñas en función de la lengua de sus familias, como se ha conseguido hacer en algunas escuelas en cuanto a la religión e incluso en el origen étnico con el rechazo a los inmigrantes. Todo esto es intolerable para una sociedad justa, democrática, laica y libre.

Debemos denunciar la utilización por parte de CiU del conflicto lingüístico para crear una cortina de humo, este verano precisamente, para tapar los recortes generalizados y sobre todo los que tienen que ver con el mundo de la enseñanza, ya que negar los recursos públicos necesarios en la escuela pública para que sea una escuela de calidad es también una agresión a la altura de la agresión lingüística que estamos sufriendo.

El PCC debe participar de lleno en las movilizaciones

Adjuntamos un anexo que es el calendario de las movilizaciones de septiembre, octubre y noviembre. Quiero destacar las del 6 y 24 de septiembre y 6 de octubre, de carácter más sindical, aunque convocadas por sindicatos, 15-M, fuerzas de izquierda, CONFAVC, movimiento Laico y Progresista, etc.

También destacar las del 18 de septiembre y 15 de octubre, convocadas por el 15-M pero también de confluencia social y de izquierdas.

Las movilizaciones de los colectivos por el Derecho a la Vivienda y contra los desahucios, el sector de la enseñanza y el de la salud, tienen calendarios propios de movilizaciones en estos ámbitos.

El partido hace un llamamiento a la movilización, pero lo más importante para los comunistas es contribuir a la organización de la gente, a formar sociedad, teniendo en cuenta el avance institucional de la derecha y el fascismo social creciente, y también reforzar los instrumentos sociales y políticos más útiles y que nos sitúan en la estrategia del frente de izquierdas.

Todas las células del partido deben organizar su participación en las movilizaciones, discutiendo las causas y programando la acción.

El 20-M movilización electoral, Elecciones Generales

La izquierda en Europa experimenta un debate importante sobre su futuro, y la crisis ha puesto sobre el tapete nuevos y fuertes argumentos que lo alimentan. La izquierda en Europa es plural y la izquierda transformadora también. El PCC sigue defendiendo la máxima unidad de la izquierda para frenar y derrotar a las políticas neoliberales donde se desarrollen.

El PCC al mismo tiempo apuesta por el fortalecimiento de la izquierda transformadora, la que critica y quiere transformar al capitalismo hacia un sistema más justo, sostenible y democrático y en la que los comunistas queremos jugar un papel de referencia.

Hay que combinar dos propuestas igual de necesarias, la unidad democrática contra el fascismo y la reconstrucción del proyecto tansformador.

Así pues, para nosotros el debate actual sobre la recomposición de la izquierda transformadora es estratégico y las decisiones coyunturales y tácticas, siendo flexibles en su naturaleza, deben ayudar y no entorpecer el fortalecimiento de este polo transformador. Hay que saber diferenciar la estrategia política de los comunistas de los elementos tácticos de la negociación concreta que no corresponde al partido su discusión y aprovación.

El capitalismo financiero ha exacerbado nuevas contradicciones como las que conllevan la destrucción del medio, pero no olvidemos que no hay sostenibilidad posible bajo el modelo capitalista y que al igual que no es posible un capitalismo social no es posible un capitalismo verde o un capitalismo democrático.

La izquierda transformadora alternativa al modelo capitalista debe ser roja, verde y plurinacional, incorporando plenamente los temas del feminismo y la democracia de forma medular y transversal.

Desde Catalunya el PCC puede aportar al debate su experiencia concreta, la importancia de la unidad de los trabajadores por la recomposición de la clase trabajadora, la importancia de la unidad de la izquierda para construir una alternativa hegemónica y la validez del partido comunista actualizado en el siglo XXI. Al mismo tiempo, la experiencia catalana de recomposición de la izquierda transformadora de los últimos años ha hecho compatibles al rojo y al verde desarrollando un proyecto político basado en la soberanía y complementariedad de los espacios políticos en el marco del estado federal plurinacional.

En Catalunya es una realidad que el rojo y el verde forman parte de un mismo espacio social.

Consecuentemente, el PCC apuesta por compatibilizar electoralmente el espacio verde y el espacio rojo, y para compatibilizar los espacios políticos nacionales y territoriales con un proyecto federal / plurinacional y europeo con vocación internacionalista. El PCC, al mismo tiempo, sigue desarrollando su política en el marco nacional de la lucha de clases en Catalunya manteniendo, como de forma histórica lo hizo el PSUC, una relación responsable con los comunistas a nivel internacional, en Europa y en el Estado español.

La experiencia catalana nos ha llevado a participar activamente en la definición que ha realizado EUiA de la voluntad de Refundación de IU y su apertura y transformación y también en las propuestas de la Coalición Política hacia donde debe mutar la actual Coalición de ICV-EUiA. Aquí hemos de sumar la reflexión metodológica que ha destapado el movimiento del 15-M sobre las limitaciones de la actual democracia y el sistema político y electoral.

La política del PCC aprobada en el 12º Congreso y en las posteriores reuniones del CC apuesta por el fortalecimiento de EUiA e IU y a partir de sus proyectos transformadores la suma creativa con otras expresiones de la izquierda. La reedición de la Coalición ICV-EUiA en Catalunya y su acuerdo electoral con el proyecto federal de IU y otros a nivel de Estado son una base necesaria para los y las comunistas del PCC.

El PCC se sitúa y estará con la unidad de la izquierda en Catalunya.

El PCC apuesta por afrontar el proceso de las próximas Elecciones Generales del próximo 20 de noviembre sumando los efectivos que ya concurrieron en 2004 y 2008 en la Coalición IU-ICV-EUiA y que posteriormente en 2008 conformaron Grupo Parlamentario conjunto en el Congreso con ERC. La fórmula concreta que hasta ahora se ha dado ha sido la apuesta por una gran coalición liderada en Catalunya por ICV-EUiA y en el Estado por IU que sume el espacio político y social del ecologismo, la experiencia de los sindicalistas de clase y personas de la cultura popular y progresista y de los movimientos y partidos alternativos al neoliberalismo y sus políticas.

Esta combinación y su ampliación coincide con la estrategia de fondo de los comunistas hoy y es la apuesta decidida del PCC.

Etiquetes de comentaris: comitè central, Comité Central 17 de setembre de 2011, documents, Informes al Comitè Central

Descarrega el PDF (en català) - Descarga el PDF (en castellano)

Informe Moviment Unitari

En primer lloc cal reconèixer el bon treball dels companys i companyes de la Federació del Moviment Unitari en la campanya electoral municipal, i felicitar a tots els i les militants i als nous regidors i regidores i possibles alcaldes. També celebrem que tornem a tenir una regidora comunista a Barcelona i un alcalde comunista a Catalunya.

Tal i com vam dir a les eleccions al Parlament de Catalunya, les eleccions són una expressió de la lluita de classes, per tant hem de fer una valoració negativa dels resultats electorals.

A Catalunya la dreta de CiU té implantació entre els treballadors i treballadores i consolida la seva hegemonia econòmica, social, política i ideològica, copant ja no tan sols el Govern de la Generalitat sinó també grans ajuntaments de capitals de província, com Barcelona i Girona, i a d’altres de capitals de comarca.
Hem de caracteritzar CiU com la dreta democràtica però neoliberal de Catalunya. La CiU de Mas no és la de Pujol.

També hem de valorar amb preocupació el creixement de la dreta franquista i xenòfoba a Catalunya, que pot arribar a tenir l’alcaldia a Badalona. Aquesta dreta està representada per Plataforma x Catalunya, que ha increment la seva implantació social; la seva penetració ha estat sobretot en els barris obrers, a la classe treballadora i en una part de la gent jove. I també esta representada pel PP, que ha crescut arreu de Catalunya.

La dreta es consolida a Catalunya i el feixisme sociològic té més pes institucional a Espanya i a Catalunya, amb el que pot suposar de retrocés de drets no només socials, sinó també democràtics.

Els i les comunistes necessitem analitzar el que suposa el Govern de dretes de Catalunya més enllà de les retallades, el que suposa en lo social, econòmic, cultural, ideològic i democràtic

En aquest context ens hem de fer les següents preguntes:

Per què la gent treballadora que ha votat a la dreta ara ha passat a votar l’extrema dreta?
Per què els 1.200 vots del PSC a Salt van a Plataforma x Catalunya?
Per què a Badalona el PP creix en 4 regidors i ICV-EUiA en perd 2?
Per què els treballadors i treballadores també voten a CiU?
Per què a Les Illes Balears i al País Valencià, on s’han donat els casos més grans de corrupció, el PP ha crescut?
Per què l’esquerra transformadora té més implantació metropolitana i menys a la Catalunya interior?
Per què allà on l’esquerra transformadora ha governat ha pujat o s’ha mantingut?
Quines són les bases socials del PP, de CiU, de la socialdemocràcia i de l’esquerra transformadora?
Per què no hi hagut un trasllat de vots de la socialdemocràcia a l’esquerra transformadora?
Per què Bildu ha obtingut tan bons resultats a Euskadi?
Per què hi ha respostes i moviments diversos que passen sense nosaltres?
Per que es tant alta l’abstenció ?

Totes aquestes respostes són als documents del Congrés del Partit.

Ja analitzàvem a partir de les darreres eleccions generals un nou cicle polític, amb una hegemonia de la dreta i l’extrema dreta a Catalunya, Espanya i Europa, que s’ha anat confirmat en els diversos cicles electorals. Un tsunami està arrasant a l’esquerra. En aquest context podem dir que la nostra coalició a Catalunya, ICV-EUiA, ha aguantat i que al conjunt de l’Estat espanyol IU, tenint en compte d’on partia, ha fet un modest ascens.

La caiguda del PSC i ERC a Catalunya suposa un retrocés de les postures de progrés i ens preocupa molt el retrocés de l’esquerra i el procés de recuperació de l’esquerra socialista a Catalunya i Espanya.

En aquestes eleccions hem vist com desgraciadament s’han materialitzat les nostres previsions de que l’evolució de la crisi comportaria l’avenç del feixisme i la xenofòbia, que s’han posat de manifest tant en el discurs durant la campanya electoral com en els resultats obtinguts per l’anomenada Plataforma x Catalunya i també en els del Partit Popular. El fet que aquest hagi estat el guanyador d’aquestes eleccions i hagin augmentat les seves expectatives de guanyar les properes generals fa que siguin més preocupants els trets de dreta extrema que la crisi econòmica ha remarcat en el seu discurs i en seu capteniment. El feixisme es desenvolupa progressivament no només en els procediments i el discurs polític, sinó també en els àmbits social, cultural i mediàtic. La tendència de la crisi a aprofundir-se i fer-se crònica ens fa pensar que augmentaran les condicions favorables al creixement del feixisme.

Aquests fets i tendències exigeixen posar en el primer pla de les nostres preocupacions i de la nostra política el desenvolupament de la unitat de les forces polítiques i socials democràtiques, per aturar i fer retrocedir el feixisme i fer créixer la pràctica i la cultura de la democràcia en tots els àmbits institucionals i socials, tan a Catalunya com a Espanya. Cal treballar de manera immediata en la configuració d’un Front Democràtic i Social capaç d’aturar i fer retrocedir el feixisme i de desenvolupar i aprofundir la democràcia.

A l’Estat espanyol, on el PP es majoritari i possiblement creixerà més a les properes eleccions generals, el comunistes hauríem de contribuir a la formació d’un Front Ampli d’IU, amb sindicalistes, socialistes d’esquerres, professionals, ecologistes... i també amb altres organitzacions polítiques a l’esquerra de la socialdemocràcia per fer front l’avenç de l’extrema dreta que representa el PP. La democràcia en el nostre país està en joc.

Ha de ser un objectiu dels i les comunistes catalans preservar, ampliar i arrelar més socialment la coalició ICV-EUiA a Catalunya. La coalició es una contribució, experimentada com a practica i no només com a plantejament teòric, a l’impuls d’un front ampli de les esquerres al conjunt d’Espanya, on IU ha de jugar un paper central que ha de saber gestionar amb generositat per sumar tot allò que esta a l’esquerra del PSOE.

Els comunistes no podem compartir practiques polítiques que donin Governs al PP com son els casos de Extremadura i Alava-

En aquesta línia i com dèiem en el document del 12è Congrés: “Hem d’aprendre a treballar amb pluralitat entre comunistes, verds, feministes, sindicalistes, quadres del moviment popular, units sobre la base d’un programa comú, sense convertir les diferències en antagonismes, el que no nega la discussió apassionada, ordenada i amb voluntat d’acció unitària, en un ambient de fraternitat i solidaritat.”

A l’Informe del Comitè Central Annex 2 del 18 de desembre del 2010 dèiem: “Els resultats de les eleccions al Parlament són un pas enrere en l’estratègia del Front d’Esquerres: El bloc dominant surt reforçat, la classe obrera molt debilitada i les esquerres afeblides. S’ha obert un nou escenari en la lluita de classes a Catalunya, amb repercussions al conjunt d’Espanya, que ens obliga als i les comunistes a posar-nos al dia.”

Així, hem d’impulsar el desenvolupament d’iniciatives unitàries de contingut democràtic –pràctiques i valors- que impliquin al conjunt de la societat arribant capil·larment a tots els sectors i àmbits socials i a tot el territori.

Cal promoure específicament plataformes amples que programin i desenvolupin pràctiques i cultura de la diversitat, la interculturalitat i els drets de ciutadania. Això exigeix, entre d’altres coses, que la societat disposi de més informació sobre la realitat de la immigració i de les polítiques socials i desmuntar la desinformació xenòfoba. Un instrument útil per aquest objectiu són els Plans de ciutadania i interculturalitat municipals amb Consells i d’altres òrgans de participació àmplia i capil·lar.
El Partit ha d’actuar com a impulsor d’aquestes polítiques en el sí de les organitzacions socials i polítiques unitàries a tots els nivells i àmbits.

Un objectiu immediat ha de ser aconseguir el màxim de governs municipals sense presència del PP ni de PxC. A la configuració dels Ajuntaments, els i les comunistes hem de treballar per no permetre cap alcaldia ni govern del PP i hem de treballar amb les altres forces d’esquerres per a constituir governs d’esquerres. L’experiència ens diu que invents ‘contra natura’ contribueixen a l’ascens de la dreta.

Aquestes eleccions s’han celebrat després d’un període de mobilitzacions -la vaga general de 29-S, les mobilitzacions del personal de la Salut i l’Ensenyament, dels afectats per les hipoteques, del 14 de Maig i del 15 de Maig, d’Universitat, el 5 de juny contra les nuclears...-.

Al valorar les mobilitzacions ho hem de fer a partir de la anàlisis de quines són les seves característiques i la seva naturalesa. I saber distingir quines constitueixen una corrent d’opinió sorgida a partir de problemes reals i quines estan en el marc de la lluita de classes.

El comunistes hem recolzat les diverses mobilitzacions, però encara no hem estat capaços d’organitzar més societat.

En aquest moments és més necessària que mai la nostra aposta d’unitat de l’esquerra política i social i hem d’avançar en fer d’EUiA un moviment polític i social. La nostra aposta es fer més societat, organitzar a la gent allà on és.

És urgent posar a la pràctica el que vam aprovar en el darrer Congrés del Partit i a la Conferència de la Federació del MUT sobre el Front Democràtic i Social a L’Estat espanyol, el Front d’Esquerres a Catalunya, la unitat dels treballadors i treballadores, i la unitat de les esquerres .

També vam dir “EUiA com a moviment polític i social”. Aquest és el primer repte que hem de posar a la pràctica, els acords de la nostra 5a Assemblea. EUiA més moviment, com incorporem els diversos sectors de la societat que en aquests moments estan patint les conseqüències de la crisi i de les polítiques de dretes i com els organitzem. Món del Treball, Universitat, Salut, Ensenyament, Immigració, Dones...

Dèiem: “Els comunistes hem de practicar una nova forma de fer política, hem d’intervenir, compartir i influenciar, transformar i mobilitzar per objectiu, buscant amb la praxis i unitàriament els protagonistes de la transformació: la gent i fer-ho allà on esta la nostra gent amb organització i acció, no només pensant en que hi ha eleccions.”

També la coalició ICV-EUiA ha de donar un salt, deixant el sectarisme de banda per passar de ser una coalició electoral a una coalició amb intervenció social, que articuli la societat civil transformadora i que aglutini tot l’ampli ventall de l’esquerra transformadora.

El Comitè Unitari discutirà un pla de treball per posar en pràctica aquests objectius i per fer créixer quantitativament i qualitativament les cèl·lules.

Insurgència i confluència
- Novetats i oportunitats en el Moviment 15-M –

MOBILITZACIÓ I ARTICULACIÓ DE LES RESPOSTES POPULARS


L’oligarquia financera internacional i els seus aliats nacionals s’imposen a la majoria de la societat i trenquen definitivament el paradigma de pacte de classes a Europa (fruit de la victòria antifeixista i la concessió davant l’amenaça del socialisme) i ens aboquen a una derrota històrica que pot comportar la pèrdua de les conquestes de diverses generacions del moviment obrer i les classes populars.
El govern de Zapatero, amb el gir polític de maig de 2010 que ha portat a la reforma laboral, de pensions, d’austeritat, etc i l’entusiasta aplicació de les receptes d’austeritat pel govern neoliberal de СiU, que està aprofitant per atacar i privatitzar els serveis públics a Catalunya, ha generat un moviment reactiu de resposta. El moviment de resposta davant les mesures antipopulars del(s) govern(s) derivades d’assumir l’austeritat exigida per l’oligarquia financera internacional amb l’instrument del xantatge amb l’especulació del deute públic (en bona mesura generat per les transferències públiques per rescatar les institucions financeres), té quatre grans expressions a Catalunya a tenir en compte:

-La societat civil organitzada. Plataforma Prou Retallades, Xarxa d’Entitats, Plataforma per una fiscalitat justa, Ni un pas enrere. Al darrere  hi ha els sindicats majoritaris CCOO i UGT.  L’aliança és contra les mesures concretes de gestió de la crisi per part del govern de la Generalitat. L’expressió més important va ser la massiva manifestació del 14 de Maig que va aplegar desenes de milers de persones sota el lema Prou retallades!

-Les organitzacions sindicals (CCOO i UGT) sí que impugnen la política macroeconòmica d’austeritat. La mobilització contra la reforma laboral amb la Vaga General del 29-S va ser important.

-L’esquerra política: la coalició ICV-EUiA, marcadament, però també altres expressions i tradicions de l’esquerra rebutgen les receptes neoliberals. S’ha obert un moment d’actualització davant el nou cicle polític marcat per la majoria i hegemonia de les dretes, l’avenç del feixisme i la xenofòbia, i la mobilització social. Hi ha processos com las Mesas de Convergència, el Col·lectiu Inflexió i altres espais on hi ha debats transversals i que posen en primer pla l’organització i mobilització social.
Cal donar un nou impuls a una coalició política, que incorpori nova gent i nous sectors i que doni prioritat a la  mobilització i l’articulació social.

-El moviment 15-M, un moviment democràtic interclassista (de les classes socials antagonistes a l’oligarquia financera) que va sorgir arran la iniciativa de Democràcia Real Ja! de convocar una manifestació simultània a 60 ciutats de l’Estat. El resultat va ser de desenes de milers de persones a Madrid i milers a Barcelona. A Madrid, unes poques persones decideixen acampar i són desallotjades. Tot això és seguit en directe per desenes de milers de persones a través de les xarxes socials, que decideixen anar i acampar a la Plaza del Sol i a moltes altres ciutats, produint un fenomen de masses que és amplificat i seguit atentament pels mitjans de comunicació (amb diferents interessos segons cada grup empresarial).

Cal destacar el protagonisme d’una joventut amb taxes d’atur per sobre del 40% i en què un 38% dels joves contractats tenen un contracte temporal. La precarietat fa que la joventut sigui el col·lectiu laboral més vulnerable en temps de crisi. Aquesta realitat, sumada a la dificultat per accedir a un habitatge, o l’augment de l’edat de jubilació fins als 67 anys, dibuixa un futur amb moltes ombres per a tota una generació.

En el seu punt més àlgid va haver-hi més de 600 acampades a tot el món només la primera setmana. Per fer-nos una idea, a Barcelona es van recollir unes 80.000 signatures de suport a la Plaça durant la primera setmana. A Catalunya hi hagut al voltant de 74 acampades i 24 assemblees de barri a Barcelona i segueix estenent-se.
És interessant veure la referència espanyola del moviment, el fet que malgrat el protagonisme de la joventut aquest moviment sigui intergeneracional, que hi ha una gran presència de joves treballadors/es molt qualificats sense perspectives, fills i filles de la classe treballadora de la perifèria i amb valors progressistes. També s’ha produït un excés d’organitzativisme i ideologització, amb debats estèrils i pràctiques organitzatives que dificultaven avançar. També la gran rotació i renovació de persones ha fet que moltes vegades es produeixin debats cíclics. Malgrat tot això, s’ha avançat en organització, acció i descentralització arrel de les més de 120 assemblees de barri/poble/ciutat.

Cal diferenciar les acampades del moviment 15-M. Les acampades són una part del moviment. El moviment 15-M és tota aquella gent que connecta amb el missatge i els objectius del 15-M i que no són exactament el mateix que les dinàmiques de les places. En aquest sentit, Democràcia Real Ja! té un projecte estratègic de configurar un moviment social organitzat i estable de nou tipus. A nivell de l’Estat espanyol, ¡Democracia Real Ya! considera adherides les Mesas de Convergencia, ATTAC Espanya i Hipotecados. A nivell de Catalunya s’està configurant una aliança amb Indignad@s Sanitat, Hipotecad@s, EXGAE i Inflexió.

En aquest moviment hi trobem com a mínim dues novetats:

a) un nou llenguatge que expressa les intuïcions populars. Un llenguatge antistablishment “No som mercaderia en mans de polítics i banquers”, que expressa com el sistema polític-institucional no fa altra cosa que seguir els dictats de l’oligarquia financera que és qui veritablement mana “No és una crisi, és una estafa”, “Manos arriba, esto es un atraco”... i que a més genera una nova il·lusió: lluitar per canviar, no plantejar només les  lluites a la defensiva i sabent-les perdudes. Saber que les lluites d’avui construeixen cap al canvi.

b) una nova eina comunicativa i organitzativa massivament utilitzada: les xarxes socials  capaces de mobilitzar, emprades amb encert polític, en temps reduïdíssims i en espais enormes grans quantitats de persones. L’experiència als països àrabs i el moviment contra la Llei Sinde mostren la potència polític-organitzativa que poden arribar a tenir i anima un grup de gent a seguir aquesta via.

La violenta, innecesària i absolutament desproporcionada càrrega policial del 27 de maig va demostrar que els poders polítics d’una societat capitalista no suporten l’apropiació del carrer per a la crítica frontal, ni tan sols quan s’expressa pacíficament, i que el poble és capaç de reaccions d’una extraordinària energia i creativitat quan és col·locat cara a cara davant la brutalitat inherent al sistema capitalista i els seus instruments repressius.

El moviment 15-M, que té en el pacifisme un  principi fonamental, va convocar el passat 15 de juny una acció de protesta al Parlament. L’acció era de caire simbòlic i  pacífic, i pretenia deslegitimar els pressupostos, no pas el Parlament.
No obstant això,  petits grups, alguns dels quals eren infiltrats, van enterbolir el recorregut de l’acció amb increpacions, empentes i pintades a alguns diputats/es, així com llançant ampolles d’aigua i altres objectes, actes violents que el propi moviment, així com també aquest partit, rebutgen obertament. Aquests fets aïllats no poden servir, de cap manera, per criminalitzar aquest moviment.

El govern de la Generalitat, en una estratègia perfectament orquestrada, va aprofitar aquests fets per magnificar-los i provocar un debat entorn a la deslegitimació del Parlament, titllant el moviment de violent, d’utilitzar técniques de kale borroka, d’antidemocràtic i de posar en qüestió la legitimitat del Parlament, evitant el veritable debat: el dels pressupostos de la vergonya i la fractura social que està provocant el seu govern. Sense oblidar, parlant de legitimitat, que ni les retallades ni la Llei Òmnibus estaven al seu programa electoral quan el poble va anar a les urnes.

L’intent de criminalització que van fer els mitjans de comunicació majoritaris, i que va durar fins diumenge 19 de juny, va ser dels més intensos i agressius que s’han vist últimament contra un moviment amb molts pocs dies de vida i  poca experiència, però que va reaccionar immediatament contrainformant a través de les xarxes socials, desmarcant-se de la violència i reforçant la convocatòria del 19-J.
Amb tots aquests elements, la manifestació del diumenge 19 de juny va ser de les més populars, festiva i reivindicativa que s’han pogut veure els últims anys al nostre país. Amb el lema :”El carrer és nostre, no pagarem la seva crisi” i “Prou retallades i Felip Puig dimissió” més d’un centenar de milers de persones (75.000 segons interior, 100.000 segons la premsa, 275.000 segons els organitzadors) vam sortir al carrer convocats per les més d’un centenar d’assemblees a Catalunya. Van haver-hi manifestacions a  altres ciutats, com per exemple  Tarragona, així com a moltes ciutats de l’Estat i d’Europa també van sortir sota el lema global “Contra el Pacte de l’Euro”. Cal destacar, molt especialment, la participació dels sindicats de classe i la plataforma Prou retallades!, un pas important a la necessària confluència.

EL PAPER DEL PARTIT EN LA MOBILITZACIÓ

Dèiem al CC de març del 2010: “El partit en el proper període ha d’esdevenir un catalitzador de les lluites contra les polítiques del neoliberalisme. Hem d’ajudar a desenvolupar una xarxa de resistències que van molt més enllà de l’acció partidària orgànica.”

Analitzàvem, també al CC de març del 2010, que “globalitzar i enllaçar les lluites parcials contra les polítiques neoliberals és un objectiu de l’activitat partidària allà on es desenvolupi. Enfortir la transversalitat social amb l’objectiu de construir i reforçar la societat civil alternativa ja que objectivament les agressives polítiques neoliberals afecten majories socials molt amples.”
I vam repetir-ho al CC del juliol del 2010, “la societat civil pot prendre un protagonisme que hem d’acompanyar des de la política, per cercar una altra manera de politització.”

A l’Informe del CC del 16 d’abril del 2011 parlàvem de la ”Mobilització i articulació de les respostes populars: Insurgència i confluència” apuntant que “Una forma de dotar la classe i els sectors populars d’eines d’interpretació i mobilització és la creació, al marge de les estructures dels partits i fora dels calendaris estrictament electorals, d’iniciatives de resistència popular per frenar agressions concretes de les polítiques neoliberals.”

OPORTUNITATS I TASQUES AL MOVIMENT 15-M

Els perills que té el fenomen de les acampades són que el moviment s’esgoti i cremi una generació de lluita si no és capaç d’avançar en objectius i organització. També hi ha el perill que els mass media destaquin el missatge antipolític i antisindical per imposar la seva agenda i atacar els partits i sindicats que estem lluitant contra el neoliberalisme. Els i les comunistes hem de participar per col·laborar en l’organització i estructuració sòlida de les lluites i dels lluitadors/es, escoltant, aprenent i aportant.

Les oportunitats del Moviment 15-M són:

a)injecció d’il·lusió i regeneració al si de les organitzacions de les esquerres, de la classe treballadora i de la societat civil. Possibilitat d’incorporar noves persones, noves generacions i noves formes. Més permeabilitat i arrelament. Impugnació de l’estratègia del mal menor i avenç cap a una estratègia de combativitat.

b)procés de politització accelerat de diverses generacions.  Símbol a l’imaginari col·lectiu que reemergirà periòdicament si s’és capaç de connectar-hi. Diferències amb altres moviments com No a la Guerra o Moviment antiglobalització: d’intensitat i profunditat de la seva significació, d’una banda, i de l’altra que aquest és un moviment que es dóna no només per qüestions ideològiques ni vitals, si no per l’afectació de les vides i el futur dels i les participants.

Les agressions neoliberals continuaran, l’atur augmentarà, el moviment  pot reemergir amb una periodicitat  molt més curta. En aquest sentit, el 15-M pot ser l’inici d’un procés que s’estén i ha de trobar expressió política.
  
Les tasques dels i les comunistes de cara al Moviment 15-M són:

a)Contribuir a aclarir un programa mínim, o objectius concrets, que connecti amb la majoria del moviment i trobar les formes de lluita per fer-lo avançar.

b)Cal  buscar la confluència amb la xarxa d’entitats i en especial amb els sindicats, perquè només si la classe treballadora organitzada està al capdavant, i confluint amb un moviment com aquest, pot  esdevenir capaç de transformar. Anem en la bona direcció facilitant aquests ponts i teixint llaços, prioritzant la unitat i/o complementarietat d’acció en les lluites.

c)   Contribuir a l’organització estable  del moviment (Democracia Real Ya, Indignad@s, Col·lectiu Inflexió, Hipotecad@s, EXGAE, etc..), contribució a crear estructures territorials i permanents que donin densitat organitzativa i durada al moviment (Assemblees de Barri i municipi, connexió amb Associacions de Veïns/es on sigui possible).

d) Treballar conjuntament des de l’Escola de Formació i l’Àrea de Comunicació del Partit per aprendre a utilitzar i optimitzar l’ús de les noves tecnologies, amb una especial atenció a les xarxes socials. Sobre aquests temes, l’Escola del Partit n’elaborarà un pla de treball.

Etiquetes de comentaris: comitè central, Comitè Central 9 de juliol de 2011, documents, Informes al Comitè Central